dimarts, 28 de febrer de 2012

La transmissió familiar del valencià


Cal saludar molt positivament la recent publicació de La transmissió familiar del valencià (AVL), de Brauli Montoya Abat i Antoni Mas i Miralles, professors del Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant.
L’estudi parteix de l’anàlisi de la interrupció familiar de la llengua pròpia a càrrec de les burgesies urbanes valencianes en el segle XIX i acaba amb els intents actuals d’alguns sectors socials –sobretot de caire progressista– que han optat per l’educació dels fills en valencià. Els autors han fet un total de 622 entrevistes a gent de 14 poblacions del País Valencià que han patit un procés històric d’interrupció de la transmissió de la llengua pròpia. Naturalment, els processos han estat més incipients o més tardans en funció del context urbà i de la situació geogràfica de cada cas. El fet de palesar la susdita substitució, empíricament i aplicant-hi un mètode científic rigorós, no és, al meu parer, el més interessant de l’estudi –tot i que també ho és–, sinó la constatació que aquest procés és reversible, sobretot si ens atenem a alguns estaments socials, i especialment en algunes comarques. Estic d’acord amb els autors que la introducció a partir del 1983 (Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià) de les anomenades línies en valencià ha estat cabdal en la recuperació de la llengua pròpia dels valencians. Fins i tot, i gràcies a aquesta introducció del valencià en l'ensenyament, s’han produït dos fenòmens esperançadors quant a la recuperació de l’ús del valencià, com són els de la revernacularització dels autòctons i la vernacularització de la gent d’expressió castellana, nascuts o no al territori. Si aquesta tímida recuperació ha estat possible és gràcies a l’escolarització en valencià, sobretot. Llàstima que únicament el 29% de la població valenciana estudie en valencià. I és una llàstima perquè des de fa molts anys es constata una demanda creixent, que supera amb escreix l’oferta per part de l’administració. Els polítics, doncs, i especialment el Govern i la Generalitat Valenciana, siguen del color que siguen, haurien de satisfer les demandes dels seus conciutadans. Hi tenen un deure moral inexcusable, perquè són unes demandes honestes, fetes en clau positiva, que, si foren ateses com pertoca, redundarien en una major cohesió i respecte entre tots els valencians.

1 comentari:

  1. També he dit la meua sobre el llibre en qüestió, no debades vaig ser un dels entrevistadors que se citen al llibre.
    www.costumaridurba.blogspot.com

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.