divendres, 3 de febrer del 2012

Més contes... Imma Monsó

Últimament, continue llegint contes, de tota mena i de totes les literatures i èpoques. Des que vaig fer un curs al Cefire de Gandia sobre literatura creativa, que m’hi he afeccionat. És un gènere molt més difícil que no sembla. I de menor, res. La temptació de la brevetat li pot jugar una mala passada, a l’escriptor. No és un gènere fàcil, doncs, ni molt menys. De l’última llegida que n’he fet, m’agradaria destacar “El guardaagulles” i “Anunci”, de Juan José Arreola; “Delicadesa”, de Dino Buzzati; “Dins la cripta”, de H. P. Lovecraft; alguns més de Kafka, Cortázar i Pere Calders i, sobretot, “Les rates del cementeri”, de Henry Kuttner (el vaig llegir fa molts anys, a l’institut, i l’he tornat a trobar deliciós). Continuaré llegint contes. N’hi ha tants, i de molt bons, per sort.

Marxem, papà. Aquí no ens hi volen, d’Imma Monsó, és un recull de cinc contes ben remarcable. M’ha agradat especialment “La finestra” i “Exactitud”, per bé que en el primer m’esperava un final que, tot i ser més previsible, hauria estat, trobe, més efectiu, narrativament parlant (de vegades no per ser més tòpic ha de ser pitjor, crec, una narració). “Exactitud” és un joc intel·ligent que es recolza en el llenguatge i en el pensament ontològic. “Viciós”, una peça en què el fantàstic i l’obsessió es combinen de manera magistral. I “Tímid”, una petita joia de la literatura breu. No m’ha agradat, en canvi, el conte que dóna títol al llibre (com no m’ha agradat tampoc el títol). En conjunt, però, la veu narrativa de la lleidatana Imma Monsó és poderosa i contundent, complexa i molt personal. Per alguna cosa acaba de guanyar el premi Ramon Llull de novel·la.

1 comentari:

  1. Potser a més de llegir-ne, n'hauries d'escrire també, de contes. Segur que serien històries breus precioses. Ànim.

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.