diumenge, 12 de febrer de 2012

43a Renovació de la Flama de la llengua catalana


Avui, hem participat tota la família en els actes de la 43a Renovació de la Flama de la llengua catalana, organitzats pel Centre Excursionista Castell de Rebollet i l’Associació Cultural Ramoneta de Vilaragut de la Font d’en Carròs. En acabar, i a petició d’aquestes dues associacions, he pronunciat unes paraules (que us transcrit tot seguit). Ha estat un plaer i un honor col·laborar-hi.


Benvolguts amics i amigues,

Després d’aquesta magnífica –i costosa– excursió per un dels paratges més bonics del nostre terme, com és el cas del Cim de les Covatelles, ens trobem ací, agermanats, per celebrar un acte commemoratiu, la Renovació de la Flama de la Llengua, en la seua quaranta-tres edició. Enguany, la Renovació de la Flama de la Llengua ha estat organitzada pel Centre Excursionista de Castelló, al qual s’han adherit el Centre Excursionista de Pedreguer, el Grup Muntanya Valldigna, l’Associació Cultural Casa Clara de Potries, la Fundació Casal Jaume I Safor-Valldigna, l’Associació Cultural Ramoneta de Vilaragut i el Centre Excursionista Castell de Rebollet de la Font d’en Carròs, entre altres entitats excursionistes i associatives valencianes.

Però alguns es preguntaran, amb raó, què és això de la Renovació de la Flama de la Llengua. Per explicar-ho, cal remuntar-se a l’any 1968, la primera edició de la festa de la Flama de la llengua catalana. En aquell any, ja remot, es va homenatjar Pompeu Fabra, un dels lingüistes que més va fer per la normativització del nostre idioma. Va ser Pompeu Fabra, entre altres personalitats de primeries del segle XX, qui va dignificar la nostra llengua, qui la va dotar d’una normativa, d’una gramàtica, d’un diccionari. Eines fonamentals per a fomentar l’ús culte –escrit i parlat– de la llengua catalana. És a dir, per poder-la utilitzar en qualsevol àmbit de la vida quotidiana. Aquell any de 1968 es complia el centenari del naixement del lingüista català, mort a l’exili durant la dictadura franquista. I va ser a Prada de Conflent, a la Catalunya Nord, el poble on va morir Pompeu Fabra, que es va encendre per primera vegada la Flama de la llengua i es va inaugurar un peregrinatge per tot Catalunya, fins arribar a l’Abadia de Montserrat.

Va ser a partir d’aquell any, doncs, que es va instaurar aquesta festa de dignificació de la nostra llengua i alhora del món de l’excursionisme. Perquè aquesta és la filosofia que inspira la Renovació de la Flama de la Llengua: estima pel paisatge i per la terra en què vivim i, alhora, per la llengua en què ens expressem i ens comuniquem els valencians, els catalans i els illencs des de fa segles.

Enguany és, però, la primera vegada que aquesta festa commemorativa i alhora reivindicativa –de festa, de celebració, d’alegria, de comunió amb la natura– arriba a les terres del sud del nostre territori, és a dir, al País Valencià. La primera vegada, doncs, que la flama traspassa la línia invisible que ens uneix amb Catalunya i, encara mar enllà, amb les Illes Balears.

I ha estat el CENTRE EXCURSIONISTA DE CASTELLÓ l’encarregat d’organitzar la 43a Renovació de la Flama, juntament amb les associacions i els centres excursionistes avui presents. No és casualitat que haja estat el Centre Excursionista de Castelló l’encarregat d’organitzar la Renovació de la Flama de la Llengua. I no ho és perquè va ser precisament en aquella ciutat, Castelló de la Plana, quan, l’any 1932, ara fa vuitanta anys, es van aprovar les anomenades Normes Ortogràfiques de Castelló, que van constituir la ratificació de les normes establertes per Pompeu Fabra per a Catalunya. Unes normes aprovades pels intel•lectuals i els escriptors valencians del moment i amb les quals els valencians ens vam incorporar de manera madura i responsable al conjunt de territoris de parla catalana.

I no és casualitat tampoc que precisament avui el poble de la Font d’en Carròs, ―juntament amb els amics de Pedreguer, de Potries, de la Valldigna, de la Safor― s’haja sumat a la festa commemorativa de Renovació de la Flama de la Llengua. Perquè va ser al nostre poble, a la Font d’en Carròs, on va nàixer Francesc Ferrer Pastor, un ciutadà il•lustre que tant va fer per preservar, per dignificar, per fomentar la nostra llengua. Gràcies a la feina de Francesc Ferrer Pastor milers i milers de valencians hem pogut estudiar amb solvència i rigor el nostre valencià. Gràcies al seu treball impagable com a lexicògraf ens hem ensenyat a escriure i a llegir en la llengua que compartim amb els germans de Catalunya i de les Illes.

En aquests moments, més que mai, hem de fer perquè aquesta flama de la llengua no s’apague mai. Corren temps tèrbols. Vivim en una època en què el neoliberalisme ferotge ens assetja i ens retalla drets fonamentals i amenaça amb carregar-se l’estat de benestar. En nom de l’estalvi, els governants que campen lliurement per tot Europa miren d’amagar una pèssima gestió a costa dels treballadors. I, pitjor encara, tracten de dissimular la corrupció, el suborn, el balafiament i el xantatge perpetrats sense escrúpols a costa de l’erari públic, i a benefici personal. Són moments vergonyosos els que vivim. Assistim a un escenari grotesc en què els jutges que persegueixen les malifetes dels corruptes són condemnats sense miraments i, en canvi, els mafiosos són exonerats per la “justícia”. Per això, ara més que mai hem de preservar la Flama de la Llengua, que és, també, la flama de la dignitat, i de la gent honrada.

La lleialtat a la llengua del país és una de les constants que identifiquen el món de l’excursionisme valencià. Perquè estimem el país, perquè estimem la nostra llengua, perquè estimem el nostre territori.

Llarga vida a la Flama! Llarga vida a la nostra llengua! Llarga vida a l’excursionisme!

Moltes gràcies.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.