Ja se n’ha parlat molt, als mitjans i a la blogosfera, i se’n parlarà més encara, com no pot ser d’una altra forma. I és que les actuacions de la policia a València contra els estudiants ha estat del tot desproporcionada. A la bàrbara actuació policial, cal afegir-hi les desafortunades declaracions del cap superior de la policia de la Comunitat Valenciana, Antonio Moreno, qui va qualificar els estudiants com a “enemics” i va justificar la duresa de les càrregues policials. Tant EUPV com Compromís han demanat responsabilitats a la delegada del Govern central, Paula Sánchez de León. En aquest sentit, em semblen molt pertinents també les declaracions que l’assemblea del professorat de l’IES Lluís Vives de València ha fet públiques en un comunicat de premsa: “Com a assemblea de professors, expressem la nostra més enèrgica repulsa a aquesta mena d’actuacions, que sens dubte s’emmarquen en els intents reiterats de les nostres autoritats per tal de desprestigiar l’ensenyament públic i criminalitzar-nos a tots els que estem compromesos com a professors, personal no docent, estudiants i famílies en la dignificació de l’educació pública”.
Hui continuaran les mobilitzacions al Lluís Vives...
Tot plegat dóna compte d’una societat cada vegada més descontenta i desestructurada. Les diferències socials s’accentuen i les perspectives laborals per als estudiants –i per a la població, en general– són cada vegada més incertes. Amb l’excusa de la crisi, el neoliberalisme rampant, ara bressolat còmodament per una majoria conservadora que
mana arreu d’Europa, mira d’accentuar els privilegis del món empresarial i de les grans fortunes en nom de les “necessitats” del mercat. Unes “necessitats” que a curt termini produiran més inestabilitat i més atur, la qual cosa ha estat reconeguda fins i tot pels que han ordit la reforma laboral. El panorama, doncs, és desolador. El futur, vulguem que no, és al carrer. Viurem –ja les estem vivint– moltes mobilitzacions, concentracions, manifestacions, vagues, etc., a parir d’ara. Els treballadors no en tenim una altra, d’opció. No ens han deixat un altre camí de lluita reivindicativa –però pacífica– pels drets i les llibertats fonamentals. Ens hi juguem els nostres interessos, i també la democràcia.
Jo pense que cal llegir el sub-text de la 'declaració de guerra', perquè quan reconeixes que tens un enemic, és per què estàs disposat a anar a la guerra...
ResponEliminaDius bé, que en joc estan molts interessos de la societat, a més d'una democràcia, què encara que embrutida pels mateixos polítics, és a hores d'ara la millor opció d'organització política.
Veient les imatges dels darrers dies als carrers de València, em semblava que no res ha canviat des dels anys de la mal anomenada transició. Potser ells han guanyat les eleccions amb claredat, però ja han perdut aquesta guerra que ells han declarat, perquè els joves no volen ni voldran la violència amb què els seus avantpassats, els feixistes, van destrossar el país fa (ja!) gairebé 80 anys. Amb demanar el seu dret a una educació digna, els joves rebutgen aquesta merda que ells anomenen 'reforma necessària'. Ja l'han perduda, aquesta batalla. Com perdran sempre, encara que guanyen batalletes jurídiques al Tribunal Suprem.
Una abraçada forta. Laia i Jordi estaran aprenent coses molt importants aquests dies, i podreu estar orgullosos d'ells.
Hola, Jorge!
ResponEliminaNo sé si Laia i Jordi estan aprenent alguna cosa o estem desanimant-los. Perquè els xiquets pareix que no s'adonen de les coses, i en realitat ho perceben tot. La crisi, l'atur, la repressió, la misèria moral... De tot plegat, se n'assabenten i és difícil no ser pessimista davant d'ells. Em preocupa el seu futur. Potser hauran d'emigrar algun dia perquè en el país en què vivim cada vegada les coses són més difícils. Potser te'ls envie a Austràlia alguna temporada... I quan vulguen poden vindre una temporada els teus fills ací, si volen. Tindran les portes obertes.
Una forta abraçada!