dijous, 9 de febrer de 2012

Tretze tristos tràngols

Albert Sánchez Piñol és un dels autors catalans més traduïts i llegits arreu del món. Aquest antropòleg amb cara de despistat –ho dic amb estima, que conste– va irrompre en el mercat editorial amb una novel·la sublim, La pell freda, un d’aquells best-sellers que "t’enxampen de la primera a l'última pàgina", com se sol dir. La capacitat de seducció d’aquella novel·la em va sorprendre gratament; em va captivar, vaja, perquè me la vaig cruspir en pocs dies (Si no haguera tingut obligacions laborals i familiars, no haguera passat d’un dia, n’estic segur.). La imaginació vessada per l’autor, juntament amb aquella sensació que tenies mentre la llegies d’haver estat segrestat per un món a banda –un món de ficció, però excepcional, que t’atrapava– van fer d’aquella novel·la una fita per a molts lectors. Crec que el "boca a orella" va funcionar molt bé en aquella novel·la –molt millor que no els judicis que ben sovint esbossen els crítics pusil·lànimes... A mi, particularment, me la va fer conèixer un amic, Ricard Peris, que a més de ser un lector perspicaç és un editor amb molta gràcia i empenta.
Ara m’he llegit Tretze tristos tràngols, un recull de contes el títol al·literatiu del qual recorda la novel·la Tres tristes tigres del cubà Guillermo Cabrera Infante, ja desaparegut, en el seu moment enfant terrible contra el règim de Fidel Castro.
Tretze tristos tràngols no té la força de la primera novel·la de Sánchez Piñol, però es fa de molt bon llegir. Són, com molt bé expressa el títol, tretze tràngols, és a dir, tretze històries problemàtiques, plenes d’entrebancs, de conflictes o de paradoxes que, ben sovint trauen a la llum la cara surrealista de la vida, o el vessant absurd; i tot plegat amb dosis d’ironia i de sàtira sàviament dosificades per l’autor en cada conte. Piñol sap explotar també la seua veta d’antropòleg, amb històries tribals o fins i tot amb faules. Hi assistim, per exemple, al procés d’aprenentatge per part d’una zebra o al martirologi patit per un uxoricida (condemnat per matar la seua dona). És, sobretot, el vessant surrealista o absurd, el que més hi sovinteja, en el recull. Així, ens trobem amb un home a qui li creix una pota d’elefant o amb un nàufrag vagarejant per unes aigües hostils, eternament a la deriva. Hi ha homes que baixen de la Lluna i són contractats pels autòctons i espantaocells amb caràcters i qualitats humanes que s’estimen els ocells, etc., etc. Les històries són suggeridores –algunes més que altres–, i estan bastant ben resoltes. Un recull, en definitiva, entretingut, i ben escrit.
Ara m’hauré de llegir també –que no ho he fet– Pandora al Congo i la que serà la seua tercera novel·la, que sembla que està al caure. Una obra que, segons el mateix autor, farà tants addictes com detractors. Llegim-la, doncs.

1 comentari:

  1. Vaig llegir La pell freda fa molts anys, i em va semblar una GRAN novel·la, em va captivar completament. Em posaré aquests títols a la meua llista particular de llibres!

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.