divendres, 17 de febrer de 2012

Dos poemes de Vinyoli

DOMINI MÀGIC
Despunten crits de fulles en els arbres,
esquinça un vol de grius el capaltard
i la muntanya, amb blau recolliment
crepuscular, porta a la falda humil
un davantal de blats encara tendres.
M’allunyo dels embruixos del ponent,
esvento les recances i les cendres
i de l’antiga troca tallo el fil.
Pasturen per la nit roques i cabres,
el riu encès es precipita al mar,
l’espai vermell s'omple de llamps com sabres;
domini màgic, regne sublunar.

EL BANY
A l’aigua ens abracem: té el pubis
escarolat, la gropa sumptuosa,
que en jo tocar-la es fa més plena encara.
M’hi encavalco.
Fuig.
Entrecuixem. L’agafo
pels flancs, amb besos l’asfixio.
Fuig
un altre cop, però ja llangorosa,
flonja i ardent.
Així que surt del bany,
regalimosa, les agulles d’aigua
que li queden pel cos evaporant-se
son crits d’amor.
Aleshores parlem
amb ajut de metàfores. Com dir si no
l’excés d’aire calent que abrusa el pit,
el segament de cames i genolls,
el cor que se’m desboca quan la miro
dreta o jaient.
T’adoro
fins l’esquelet.

JOAN VINYOLI
(1914 - 1984)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.