divendres, 20 d’abril del 2012

Espiral

Des que va publicar L’home manuscrit, Manuel Baixauli s’ha convertit en una referència com a narrador inexcusable, ací i arreu del territori. I no és per a menys perquè la novel·la és extraordinària, molt personal i suggeridora; sens dubte, una de les millors en català de primeries de segle. Ha estat a partir d’aquesta peça que Manuel Bauxauli s’ha inclinat definitivament per l’escriptura i ha deixat en un segon plànol la seua faceta com a pintor. Ell mateix ho explica a l’epíleg d’Espiral, un recull de contes reescrit a petició de l’editorial Proa. Contes on ja es perfilen les dèries i les obsessions de Manuel Baixauli. Es tracta de contes molt curts, de vegades micro-contes, en què el ressò de Borges, Cortázar, Kafka, etc. –i l’ombra constant de Josep Palàcios– són més que evidents. El fantàstic hi té un pes també important. I, sobretot, la presència de la mort. La mort com una dimensió afegida a la vida, que l’embolcalla i agombola fins al punt que fa que totes dues –vida i mort, o mort i vida, tant se val– ens resulten absolutament indestriables. Són molts els contes en què apareixen morts conegudes, vull dir de gent coneguda pel narrador –i per l’autor, potser. Gent desapareguda que hi fa acte de presència màgicament i que posa en qüestió la línia material que ens separa dels morts. Hi ha, també, com una malenconia per aquesta evidència irreparable que és la mort, i fins i tot una rebel·lia contra la finitud, que es manifesta, si més no, a través de la literatura. El tema del doble és un clàssic que agrada a Baixauli, un recurs literari que manega amb habilitat i gràcia persuasives a l’epíleg. Espiral crea una atmosfera en què es confon la realitat i la ficció, i a l’inrevés. Això és literatura a la clara, sense embuts. Aquesta n’és l’essència principal: de la literatura i del fet artístic en general, independentment que es manifeste gràcies al pinzell o a través del teclat. Baixauli és Baixauli.

Dins 

 No ho oblides: com tothom, estàs dins d’una caixa. La teua caixa. No la perceps, és clar, encara és desmesurada. Però cada dia minva, i cada hora, i cada minut, i cada segon. S’apropa molt a poc a poc, o potser de sobte. Pots intuir-la, però no la veuràs mai. La veuran els altres, quan s’ajuste –trobant-te tu absent– a la forma exacta del teu cos.

 “Dins”, pàg. 34, dins de: Espiral, Proa, Barcelona, 2010.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.