La crisi interminable

A hores d’ara s’ha convertit en el monotema familiar, i de la societat en general. La crisi és un fantasma que es fa palès entre nosaltres amb una virulència i una desvergonya que tomben de tòs. Ha entrat per la porta de casa sense avisar i s’hi ha entaulat amb la mateixa inoperància dels polítics i la desimboltura insolent dels magnats que la nodreixen. Fa nosa aquest fantasma insuportable. Sobretot perquè s’entesta a furtar-nos les engrunes del pa de cada dia, i s’embutxaca sense permís les molles d’un pasteló portentós que ja fa temps que va deixar d’existir. I, encara com, nosaltres, els funcionaris, gaudim d’una feina que ens permet d’anar tirant sense fer-nos rics –perquè mai ho hem estat, de rics! Recordem-los-ho, en veu alta si cal, als qui ens apunten amb el dit admonitori de la culpa, o als qui necessiten bocs expiatoris propicis, un blanc fàcil on aigualir les petites i miserables frustracions de cadascú.
Val a dir que n'hi ha que encara pateixen més que nosaltres; no em reca haver de reconèixer-ho. Els joves, per exemple, amb una taxa de desocupació que arriba ja al 50%! I mentrestant, els que manen continuen gratant amb les ungles la tela d’un sac ple de forats que ens menarà al desastre sense remissió possible, al tan temut "rescat" per què ha hagut de passar Grècia. Jo no hi veig aturador. Si tot continua de la mateixa manera com fins ara ens hauran de "rescatar". Correm, però, el perill de ser massa lluny de la vora del riu en què naufraguem quan vinguen a per nosaltres...
I, tanmateix, encara hi som a temps! Només cal prendre algunes poques mesures, tan valentes com eficaces. Per exemple, aquestes: 1) Limitar els beneficis dels esportistes d’elit, o almenys fer-los pagar als clubs que els sustenten els seus deutes a Hisenda i controlar, així, les astronòmiques nòmines milionàries que perceben alguns jugadors. 2) Una altra mesura urgent: el control i limitació dels beneficis fiscals i l’anul·lació de l’exempció del pagament de l’IBI (això és especialment sagnant al País Valencià). 3) Una revisió profunda i la corresponent retallada dels diners destinats a la monarquia (un llast impertinent i innecessari que jo eliminaria del tot). 4) Limitar o rebaixar dràsticament el pressupost militar (i si volen envair-nos els moros, els xinos o els marcianos, per mi tenen les portes obertes; total, ara ja estem envaïts per un govern que ens estrangula sense miraments). 5) He llegit en la premsa que l’Església Catòlica és l’única empresa de l’Estat que no ha patit cap retallada... (Precisament ara que estem en Setmana Santa, caldria que els creients s’ho miraren això una miqueta, no? Ho dic perquè Jesús predicava la pobresa... A més, ben mirat, allò de l’estat aconfessional o laic no encaixa gens bé amb els diners que l’Estat dedica a una religió concreta: la Catòlica, per descomptat, l’única oficial de facto)... 6) El control del frau, dels diners negres i de l’economia submergida, veritables lacres de la república bananera (amb perdó) en què mal vivim. N’hi ha moltes més, de mesures, que serien efectives, però n’hi ha una de ben bàsica, justa i necessària (diguem-ho en termes eclesiàstics): que pague més qui més tinga, i prou! Els impostos haurien de ser proporcionals al patrimoni net del contribuent. Ei que no és tan difícil? O potser sí, no? Ben mirat, (algunos) no estamos (están) tan mal.

Foto de Christian Als (Time, April 16, 2012): joves desocupats es manifesten a Madrid durant la vaga general de març.