Ulisses, un heroi molt humà

Aquests dies de Pasqua els hem passat amb els amics a Moraira. Temps de conversa, de caminar, de portar els xiquets a fer activitats a l’aire lliure. Un temps plàcid amb l’impagable privilegi de l’amistat sincera. Ens hem sentit feliços, en comunió harmoniosa amb la natura, ben lluny del cacareo insofrible dels que administren (o més aviat balafien) la res publica; totalment apartats i aliens a les vanitats i les banalitats de la polis (té gràcia que siga precisament Grècia la que haja caigut en desgràcia per causa dels que sostenen el sistema –o més aviat caldria dir dels que se’n sustenten).
Aquests dies he llegit molt poc (perquè de vegades hi ha activitats més urgents o prioritàries que la lectura, com ara la de llegir el paisatge i l’entorn humà que ens envolta; i gaudir-ne plenament, sense mitjancers ni filtres ni succedanis il·lusoris). Només a estones, m’he deixat caure per alguns –molt pocs– dels 24 cants de l’Odissea d’Homer, en la versió divulgativa de Joan Francesc Mira (el fantàstic regal que em va fer mon pare amb motiu del meu aniversari). No sóc un expert en traductologia però com a lector m’ha semblat una molt digna, acurada i, sobretot, entenedora traducció. Aquesta Odissea d’Homer/Mira es fa de molt bon llegir i se’ns presenta també del tot intel·ligible gràcies a la petita sinopsi que hi ha al començament de cada capítol. Cal, doncs, agrair-li, a Joan Francesc Mira, la feinada que ha fet amb l’Odissea d’Homer, en fer-nos-la ben pròxima i comprensible.
Amb el rerefons de la mar Mediterrània i el paisatge d’una costa tan bella com la grega, he llegit algun passatge en què Ulisses ha de bregar per no estavellar-se contra les roques d’una costa abrupta i perillosa, enmig d’una tempesta atiada per uns déus sense escrúpols i envejosos. Envejosos de l’home, Ulisses, que és alhora heroi i víctima dels designis dels sàtrapes divins. Heroi davant els nostres ulls mortals i d’alguna deessa que se n’enamora perdudament, i per això el reté contra la seua voluntat, mentre Penèlope i Telèmac esperen que torne a casa, a Ítaca. Víctima, també, de la còlera i la tirania dels déus mascles. A la fi, però, Ulisses preferirà la infelicitat de saber-se mortal a la immortalitat promesa per uns déus dèspotes i imprevisibles. Per això és un heroi que ens resulta tan pròxim. I per això la lectura de les seues aventures ens és d’una actualitat rabiosa i molt propera, després de més de dos mil·lennis d’existència... Una obra magna que no podem passar per alt. L’Odissea és una obra magnífica que cal llegir i rellegir tant com puguem, ni que siga a estones i de manera fragmentària i intermitent com és –ai las– el meu cas.