La veritat. Res més que la veritat

«En els thrillers, el culpable confessa així que rep quatre crits; en la vida real no és tan fàcil. [...] La veritat és una altra. Les evidències són una probabilitat, i això és cert gairebé sempre.
»En canvi, els advocats tracten de trobar una escletxa en l’entramat de proves de la investigació. El seu amic és l’atzar i la seva tasca és evitar la precipitada fixació en una veritat aparent. Una vegada, un agent de policia va dir a un jutge federal que els defensors solament posaven pals a les rodes de la justícia i el jutge va contestar que un cotxe sense frens tampoc no serveix de res. Un procés penal solament funciona dins d’aquest equilibri de forces.» Aquest fragment extret del conte “Summertime” ben bé resumeix la filosofia que inspira la manera de fer de l’escriptor –i advocat– alemany Ferdinand von Schirach. Escriptor en què la professió de lletrat s’aboca per complet a la vocació de lletraferit, amb un sentit de la realitat que proporciona en el lector una confortabilitat estètica basada en la versemblança. Schirach ha sabut esprémer aquest garant d’èxit literari poant directament de la realitat, com ben bé diu ell mateix al pròleg: “Jo relato casos d’homicides, traficants de drogues, lladres de banc i gent prostituïda. Cadascun té la seva història, però no es diferencien gaire de nosaltres. Tota la vida ballem sobre una prima capa de glaç, l’aigua de sota és freda i la mort, ràpida. El glaç no resisteix pas sempre, alguns s’enfonsen. I aquest és el moment que m’interessa. Si tenim sort, això s’esdevé i continuem ballant. Si és que hi ha sort”.
Amb un sentit de la justícia que va molt més enllà de la moralitat convencional, Schirach ens presenta onze casos judicials diversos en què més que justificar –ni molt menys judicar– s’hi expliquen els capteniments dels seus protagonistes. A Schirach –i també al lector– li interessa molt més el procés i, encara més, la vida sencera dels personatges que no el judici en si, més enllà del fet que aquest compleix un fi literari i legal alhora, en tant que fa de desenllaç en cada conte, en cada cas. Així, assistim al relat d’existències desgraciades, gent marcada per un fat sinistre, com són els casos de “Fähner”, “El violoncel”, “Encara rai” o “L’etíop”; a l’escenificació d’accions terribles, d’una perversitat i una fredor i crueltat astoradores, com ara a “El bol de te dels Tanata” o “En legítima defensa”. La malaltia mental també hi és present; llegiu, si no, “L’espina” i “Amor”. Per sobre de tots, però, juntament amb “Summertime”, un conte d’una precisió casuística admirable, cal destacar també “L’eriçó”, una peça en què l’autor palesa el seu olfacte sagaç i la seua intuïció com a constructor de trames. Impecable.
Aquests onze relats de l’advocat Ferdinand von Schirach es fan de molt bon llegir i li auguren un futur literari molt prometedor. Schirach té un bon doll on abeurar-s’hi: “La veritat. Res més que la veritat”, com s’indica de manera pertinent a la caràtula del llibre.