dimecres, 18 d’abril de 2012

Poesia per a carnívors, de David Madueño

He adquirit pel mòdic preu de poc més de 3 euros, via Internet, el llibre Poesia per a carnívors, de l’escriptor i blocaire David Madueño Sentís (Sabadell, 1976). És un llibre breu però de molt bella factura, pròxim a l’exquisidesa –almenys, l’autor hi aspira. El resultat n’és un poemari despullat de clixés i tòpics ressuats, fresc en la forma i encoratjador quant al fons. Es tracta d’una autoedició. El mateix autor explica en un pròleg atrevit i despullat de falsa modèstia la gènesi del llibre i la iniciativa de publicar-lo ell mateix directament, sense mitjancers ni la necessitat d’haver de passar pel sedàs dels premis literaris... L’autor no se’n queixa, dels premis, però sí que manifesta el seu cansament per causa d’un procés massa onerós per algú que aspira a escriptor i, sobretot, a ser llegit. L’autoedició per què ha optat David Madueño és tan lloable com lícita, per descomptat.
A Poesia per a carnívors hi ha molta indagació i provatura poètica. No fins al punt dels especuladors dels llenguatge sinó en la justa mesura que ens permet de destriar el gra de la palla a partir d’un simbolisme net, intel·ligible, comunicador. I és d’agrair perquè massa sovint et trobes amb originals absolutament il·legibles; francament insuportables. No és el cas del llibre que ara glossem. A banda la qüestió fornal, destaca el to irònic, com desmenjat, del jo poètic, no exempt d’una certa recança existencial (“Plor de nadó”). Un jo poètic que cerca, precisament en el repàs ontològic o vital, fer-ne balanç i alhora un ajustament de comptes amb un jo real desvalgut (“Monstres & Guerrers”). “Naixem esmolats” i “morim esdentegats”, és cert, però el poeta almenys se sap lliure de bon començament; tenim la pasta donada, sí, però hom ens dóna l’oportunitat de triar-ne la forma i la mesura (“Fer-se el pa”); fins i tot tenim a l’abast la possibilitat de bastir-nos la nostra “Arquitectura”.
“El professor” és un homenatge que m’ha agradat especialment. I “L’illa del tresor” ens serveix de guia per a un avenir més o menys pròxim –o per a un present que pressentim ara mateix, ja! Com també és força interessant l’al·legoria que Madueño ens brinda a “Escaladors” (al meu parer, un dels millors poemes del llibre, juntament amb “Balança”). “Llevantada”, “Aprenentatge”, “Signes dels temps”, “Freelance”, “Vell parrac”, “Besàvia”... són també peces molt apreciables.
Poesia per a carnívors és un llibre que et cruspeixes en un tres i no res però que, tot d’una que te l’acabes, et vénen ganes de tornar-hi: de menjar-te’l d’una tacada una altra volta; i de recrear-t’hi de manera ostensiva i llaminera. Un autèntic plaer per als sentits. Una delícia.

Escaladors

Amunt, sempre amunt,
trescant com els isards
que senten l’ombra blava
dels caçadors que els petgen.
Amunt, ja que el terreny
no sap de desnivells.
Del naixement sortim
sense grampons ni xerpa,
a peu descalç i nus.
Sempre caient amunt,
que el món viu trastocat
amb l’engany de l’ascens:
l’esforç que fem ens mena
cap al pic de l’infern.

1 comentari:

  1. He decidit concedir-te el premi Liebster Blog. Passa-te'n per aquí

    http://nausicanova.blogspot.com.es/2012/04/premi.html

    a recollir-lo

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.