adesiara (notes vitals, culturals i literàries): Joves poetes valencians

diumenge, 22 d’abril del 2012

Joves poetes valencians

Pol·len, de Berna Blanch, i Ai, de Rubén Luzón, són una mostra representativa de la varietat estilística que hi ha, ara com ara, en la jove poesia valenciana. El primer representa una manera de fer més convencional i clàssica, plenament vàlida i vigent. El segon, una de més agosarada i provocadora, amb forts lligams amb l’avantguardisme i els poetes dels setanta.
Així doncs, Pol·len traspua una poesia diàfana, on la claredat de la dicció i el pensament es congrien en una mateixa direcció, bàsicament ontològica, vital. Poesia de la contemplació del paisatge i d’un mateix; de l’existència despullada. Meditació i balanç provisional de vida. El sender o el camí esdevenen, així, imatges i metàfores preclares, signes d’un periple en què l’aprenentatge és la brúixola, i la malenconia una consigna de supervivència. El llibre de Berna Blanch és ple de llocs recurrents: pobles, marjals, fonts, cases, miradors, etc., són símbols inherents de l’ésser, fites remarcables on la memòria constata el desencís del jo poètic: “Sóc qui creua i s’allunya, / qui abandona la vida / en cada record”. A la fi, però, tot acaba per esvair-se (“Llum, pol·len on germina nou l’oblit”), tot i els esforços que fem per recordar-ho tot, per aferrar l’inaprehensible: “Les lletres es buiden / igual que el foc s’apaga / lent des de la fusta [...] No es tanca el temps en un signe, / hui estic escrivint el silenci”.

La proposta poètica de Rubén Luzón, en canvi, apunta en direcció a l’especulació en el llenguatge. De fet, Ai esprem fins a l’extrem el vessant experimentalista, tot afavorint –amb una aura de provocació rampant– el significant per sobre del significat. De vegades, la sintaxi és abrupta, o s’esquartera en línies successives de versos arrenglerats en encavalcaments contigus. Fins i tot quan l’autor fa servir les composicions i recursos estilístics clàssics, com ara el sonet o la rima, tot és aparent perquè el que realment hi compta és el joc irracional, i irreverent. El resultat n’és un exercici continu de funambulisme estilístic en què la gramàtica resulta enganyosa –per vàcua i prescindible–, perquè el que s’imposa és la seqüència sonora dels versos i, sobretot, l’experiència onírica que en resulta.

Fotos de Berna Blanch (dalt a l'esquerra) i de Rubén Luzón (baix a la dreta)

(Publicat a la revista L'Illa, primavera 2012)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.

Sobre Raspall

Raspall torna a la temàtica del compromís que ja havia estat tractada a Llibre dels exilis. És una defensa entre orgullosa i atrevida de l’àmbit rural –del poble– com a espai vital generós, ideal per viure-hi. És, també, una reflexió i una tornada enyoradissa al paradís de la infantesa. Són poemes majoritàriament sintètics, sobretot a la primera de les tres parts que en què es divideix el poemari. La segona part està formada per una desena de poemes narratius en què la pilota valenciana té una importància cabdal, com a al·legoria vital, existencial, gairebé mítica; i la tercera per un únic poema llarg, una mena de cantata cívica, en versos decasíl·labs, en què, a partir de la metàfora o al·legoria de la pilota valenciana, s’hi fa una exaltació entre amorosa i patriòtica del País Valencià.

Sobre Aimia

Aimia és un vell terme que significa amiga o estimada, segons la tradició dels antics trobadors occitans, catalans i valencians. Es tracta d’un poemari d’amor en què el poeta homenatja i dialoga amb els clàssics de la nostra literatura: Jordi de Sant Jordi, Pere Serafí, Amadeu Febrer, Roís de Corella, Ausiàs March, Joan Salvat Papasseit, Vicent Andrés Estellés… Un gran poema en què el poeta tracta de reflectir, d’una manera passional, els més diversos sentirs que provoca l’amor: la bogeria, la gelosia, la ceguesa, la desraó… A més, Aimia intenta contar una història: l’evolució que experimenta tota relació amorosa: la passió inicial, la catarsi o plenitud, i, finalment, el desenllaç: que pot traduir-se en un estat de maduresa, de saviesa o, en el pitjor dels casos, de ruptura irreversible.

Sobre Llibre dels exilis

Llibre dels exilis ens ofereix una intensa fe de vida –de la seua vida–, bastida sobre un amor obstinat, de vegades desesperat, sempre insubornable, per la poesia i pel seu país. Llibre dels exilis és un gran poema patriòtic sobre la ciutat de València, sobre el País Valencià i els Països Catalans, i sobre la repressió política i la descomposició social que secularment pateixen. Venècia, Verona l’antiga Roma esdevenen en aquests poemes els suggestius i colpidors correlats de la nostra realitat immediata, els escenaris on transcorre la recta final d’un conflicte que molt possiblement s’acabe amb la derrota final dels vençuts, per bé que això no signifique que aquests renuncien a la seua dignitat. Així mateix, Llibre dels exilis és una bella salutació a la gran tradició de la poesia valenciana moderna des de Vicent Andrés Estellés, amb la qual els poemes que formen el llibre mantenen un diàleg emocionant i fecund, resolt amb una enlluernadora riquesa verbal i expressiva.

Sobre L'home de Melbourne

Quan Joseph Schiffer torna al seu país d’origen, després de quaranta anys d’absència, sap que ningú no l’espera ja. En arribar-hi, ningú no el reconeix i el seu passat a Melbourne esdevé de sobte, i amb la distància, una mica llunyà, malgrat que la mort de la seua dona és encara molt recent. A poc a poc, però, s’adona que ell sí que reconeix la ciutat on va nàixer i fins i tot algunes persones que van configurar el trencaclosques gairebé oblidat de la seua infantesa. Darrere de l’“amnèsia” dels habitants del seu país, de l’aparent desconeixement envers la seua persona, del trencadís misteriós del seu passat, hi ha una trama oculta que Joseph Schiffer es veurà obligat a esbrinar i que, a mesura que reconstrueix, en configura una imatge tèrbola i miserable en què la cobdícia, la desraó i les experimentacions científiques de dubtosa legitimitat ètica s’han ensenyorit definitivament del país. L’home de Melbourneés una història trepidant que ens invita a reflexionar sobre els límits ètics de la ciència.