adesiara (notes vitals, culturals i literàries): Art Indígena Contemporani a Austràlia. Col•lecció Sordello Missana

diumenge, 11 de març del 2012

Art Indígena Contemporani a Austràlia. Col•lecció Sordello Missana

Hem anat a l’IVAM. Hi fan una exposició sobre art indígena d’Austràlia. Un terme, aquest, indígena, que té connotacions positives i negatives, segons la ideologia que hi apliquem. Per a mi són bones... El cas és que d’entre totes les exposicions que hi havia vigents i que hem vist a l’IVAM, aquesta, juntament amb la mostra –mínima– sobre Antoni Tàpies, és la que més ens ha agradat. Els xiquets, a més, han pogut assistir a un taller en què, amb l’ajuda d’uns monitors, han emulat les tècniques pictòriques dels aborígens australians. I s’ho han passat molt bé, és clar, pintant i empastifant-se de pintura a les mans, als braços, a la cara...
Segons he pogut llegir per Internet, els aborígens representen menys del 3% de la població d’Austràlia. El 80% viuen en àrees urbanes i el 20% restant en una zona escassament poblada i apartada, a l’interior. La major part de l’art indígena es produeix en aquesta Austràlia remota, on l’índex de mortalitat és més elevat i existeixen problemes greus i malalties cròniques, com ara la diabetis i el glaucoma. Però sobre els aborígens ens hauria de dir més de quatre coses el meu cosí Jorge Salavert, que viu des de fa més d’una dècada a Austràlia...
Segons he llegit també al catàleg de l’exposició, l’art indígena australià forma part d’una vibrant cultura híbrida que combina les tradicions indígenes i les nouvingudes occidentals. El seu art és, però, i sobretot, una afirmació dels valors dels aborígens.

4 comentaris:

J.Salavert11 de març del 2012, a les 21:50
Quina sort per als xiquets, poder anar-hi! Ai, ja m'agradaria poder dir-vos siquiera un parell de coses! Em fa vergonya reconèixer que no he tingut massa contacte amb els aborigens. No he viatjat mai a l'interior del continent, i és difícil obtindre una experiència de la seua cultura a les ciutats. Tampoc no puc dir que sàpiga molt de les seues cultures. Moltes llengües indígenes ja han desaparegut. Sí és veritat que l'índex de esperança de vida és molt més baix a les comunitats més aïllades del nord i del desert: menys de 50 anys, mentre que per a la resta de la població s'acosta als 80 anys. Queda molta feina per fer, fins arribar a tenir nivells d'educació, sanitat i riquesa que siguen realment igualitaris per a tots els australians. Mentrestant, caldrà parlar de discriminació, encara que alguns polítics diguen que no...
ResponElimina
Respostes
adesiara (Juli Capilla)12 de març del 2012, a les 0:53
Uf! 30 anys de diferència, pel que fa a l'esperança de vida. És un abisme. Esperem que a poc a poc les condicions de vida per als aborígens vagen millorant. Realment, poca cosa poden conservar de les seues cultures primigènies, perquè són una minoria i la cultura anglosaxona és aclaparadora. Però almenys estaria bé que pogueren integrar-se sense por a la discriminació racial.
Records des de l'altra banda del planeta!
ResponElimina
Respostes
adesiara (Juli Capilla)12 de març del 2012, a les 0:54
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina
Respostes
Marta13 de març del 2012, a les 9:26
M'agrada el quadre que has penjat, i té bona pinta el taller que has descrit. Quan siguen més majors anirem a l'IVAM amb els xiquets. Mentrestant, només anotar que alguna cosa en el quadre m'ha recordat a Gauguin, no sabria dir-te què.
ResponElimina
Respostes

Afegeix un comentari

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Sobre Raspall

Raspall torna a la temàtica del compromís que ja havia estat tractada a Llibre dels exilis. És una defensa entre orgullosa i atrevida de l’àmbit rural –del poble– com a espai vital generós, ideal per viure-hi. És, també, una reflexió i una tornada enyoradissa al paradís de la infantesa. Són poemes majoritàriament sintètics, sobretot a la primera de les tres parts que en què es divideix el poemari. La segona part està formada per una desena de poemes narratius en què la pilota valenciana té una importància cabdal, com a al·legoria vital, existencial, gairebé mítica; i la tercera per un únic poema llarg, una mena de cantata cívica, en versos decasíl·labs, en què, a partir de la metàfora o al·legoria de la pilota valenciana, s’hi fa una exaltació entre amorosa i patriòtica del País Valencià.

Sobre Aimia

Aimia és un vell terme que significa amiga o estimada, segons la tradició dels antics trobadors occitans, catalans i valencians. Es tracta d’un poemari d’amor en què el poeta homenatja i dialoga amb els clàssics de la nostra literatura: Jordi de Sant Jordi, Pere Serafí, Amadeu Febrer, Roís de Corella, Ausiàs March, Joan Salvat Papasseit, Vicent Andrés Estellés… Un gran poema en què el poeta tracta de reflectir, d’una manera passional, els més diversos sentirs que provoca l’amor: la bogeria, la gelosia, la ceguesa, la desraó… A més, Aimia intenta contar una història: l’evolució que experimenta tota relació amorosa: la passió inicial, la catarsi o plenitud, i, finalment, el desenllaç: que pot traduir-se en un estat de maduresa, de saviesa o, en el pitjor dels casos, de ruptura irreversible.

Sobre Llibre dels exilis

Llibre dels exilis ens ofereix una intensa fe de vida –de la seua vida–, bastida sobre un amor obstinat, de vegades desesperat, sempre insubornable, per la poesia i pel seu país. Llibre dels exilis és un gran poema patriòtic sobre la ciutat de València, sobre el País Valencià i els Països Catalans, i sobre la repressió política i la descomposició social que secularment pateixen. Venècia, Verona l’antiga Roma esdevenen en aquests poemes els suggestius i colpidors correlats de la nostra realitat immediata, els escenaris on transcorre la recta final d’un conflicte que molt possiblement s’acabe amb la derrota final dels vençuts, per bé que això no signifique que aquests renuncien a la seua dignitat. Així mateix, Llibre dels exilis és una bella salutació a la gran tradició de la poesia valenciana moderna des de Vicent Andrés Estellés, amb la qual els poemes que formen el llibre mantenen un diàleg emocionant i fecund, resolt amb una enlluernadora riquesa verbal i expressiva.

Sobre L'home de Melbourne

Quan Joseph Schiffer torna al seu país d’origen, després de quaranta anys d’absència, sap que ningú no l’espera ja. En arribar-hi, ningú no el reconeix i el seu passat a Melbourne esdevé de sobte, i amb la distància, una mica llunyà, malgrat que la mort de la seua dona és encara molt recent. A poc a poc, però, s’adona que ell sí que reconeix la ciutat on va nàixer i fins i tot algunes persones que van configurar el trencaclosques gairebé oblidat de la seua infantesa. Darrere de l’“amnèsia” dels habitants del seu país, de l’aparent desconeixement envers la seua persona, del trencadís misteriós del seu passat, hi ha una trama oculta que Joseph Schiffer es veurà obligat a esbrinar i que, a mesura que reconstrueix, en configura una imatge tèrbola i miserable en què la cobdícia, la desraó i les experimentacions científiques de dubtosa legitimitat ètica s’han ensenyorit definitivament del país. L’home de Melbourneés una història trepidant que ens invita a reflexionar sobre els límits ètics de la ciència.