dilluns, 19 de març de 2012

Flaix ràpid sobre Barcelona

He tornat a Barcelona, després d’un parell d’anys. Massa temps sense anar a una de les ciutats més atractives, suggeridores i fascinants d’Europa. Barcelona és, en bona mesura, la síntesi d’una Catalunya particular: la del mestissatge i l’autenticitat. Sembla una paradoxa, això, però aquesta ciutat històrica representa –per a mi– la versió més amable de l’encreuament i l’intercanvi. Cosmopolitisme i tradició es donen la mà misteriosament i meritòria a Barcelona. Els estrangers s’hi arrapen com enganxines de colors: a la Rambla, al mercat de la Boqueria, a la Sagrada Família, a la Seu, pels carrers d’un barri medieval enorme –que a mi em recorda tant a València... Els catalans –contràriament al que bramen els de la caverna mediàtica espanyola més rància i carpetovetònica– són amables i extremadament educats, independentment de l’idioma amb què t’hi adreces. Amants de les seues coses però respectuosos amb la diferència, els barcelonins han aprés –fa segles– que la diversitat no és nociva ni enterboleix l’amplitud de mires. Els valencians que voldríem una València digna admirem aquesta predisposició civilitzada, educada, laboriosa, oberta, dels catalans. Ens hi emmirallem amb la il·lusió d’un mimetisme que voldríem per a València –per a tot el País Valencià! En certa manera, els catalans són com són ara com ara perquè els postulats del noucentisme s’hi han imposat: el seny ha guanyat la batalla a la rauxa. Sé que alguns no compartiran aquesta perspectiva meua, tan optimista i positiva, a propòsit de Barcelona i dels catalans. En subratllaran el biaix conscientment laudatori i criticaran, potser fent escarafalls i tot, les bondats exagerades de la meua anàlisi. I segurament amb alguna mena de raó. Però, per a un visitant del Sud com jo, amatent a la seua llengua i el seu país, les sensacions que té quan passa, fugaçment, per Barcelona, són totes d’una jovialitat exultant i d’un positivisme cultural sense contra ni ombra possibles. Aquests tres dies hem disposat d’uns quants diaris en català. Tot de ràdios i de cadenes de televisió emeten en la nostra llengua. I a les llibreries, hi trobes una oferta fabulosa en la literatura pròpia. I tot plegat, també en castellà, és clar! I fins i tot també en altres llengües. Pot dir el mateix alguna altra ciutat hispànica? No entenc l’animadversió contra els catalans. No me la puc explicar sinó és per l’enveja i el complex d’inferioritat o de superioritat que branden alguns, sense saber-ho, a través de l’exabrupte, de la mentida i de l’odi més iracund i irracional.
Barcelona m'agrada molt perquè em recorda o em remet a la meua València, la ciutat que jo voldria per a mi, i per sempre.

3 comentaris:

  1. Jo tampoc no comprenc l'animadversió contra els catalans, si no és per un espanyolisme ranci que castiga la diferència que no se sotmet.

    ResponElimina
  2. Subscric totes les paraules de l'article, Juli. Felicitats, m'ha encantat.

    ResponElimina
  3. Novesflors, l'animadversió envers els catalans és, a més d'imcomprensible, inadmissible i molt trist.

    Amic Roger, gràcies! Barcelona, ja veus, m'encanta i m'ha inspirat aquest post d'agraïment a la ciutat i a tot Catalunya.

    Saltacions!

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.