L’illa de l’última veritat

A L’illa de l’última veritat, de Flavia Company, hi assistim a una confessió de darrera hora, la del doctor Matthew Prendel a la seua companya, Phoebe Westore, poc abans de morir. Prendel ha estat amb Westore uns quants anys i mai no li ha contat el seu secret –ni a ningú. Impel·lit per la proximitat del decés, però, troba que li l’ha de contar: “Quan va saber que estava malalt de mort, va decidir que havia de buscar l’ocasió propícia per fer-me dipositària del que, amb humor ben negre, ell en deia el seu llegat. Un llegat amb què havia pogut viure, deia, però amb què no podia morir”. La història del doctor Prendel és la d’una fugida cap enlloc. En un moment donat de la seua vida, i, sens dubte, influït per la mort traumàtica de la seua esposa, Mary Stradform, decideix agafar-se un any sabàtic i fer allò que més li agrada: un viatge en el seu veler, el Queen. Hi implica, també, a dos amics de tota la vida: Katy Bristol i Frank Czerny. Uns pirates, però, els abarloen i maten els seus companys. Ell aconsegueix escapolir-se’n llançant-se per la borda, després d’intentar salvar els seus amics infructuosament. Enmig de l’oceà, se sap comdemnat a mort i, tanmateix, aconsegueix salvar la vida arribant accidentalment a un illot. Sorprenentment, hi troba també Nelson Souza, un dels pirates que ell havia ferit de mort i que ha aconseguit salvar-se. Amb el portugués estableix una relació estranya, de sotmetiment i obediència imposada, la qual cosa l’exaspera perquè no podran intentar anar-se’n, de l’illot, fins que Souza no trobe el que busca...
Novel·la de supervivència i psicològica, L’illa de l’última veritat ens ofereix un testimoni atroç en què l’ésser humà s’ha d’enfrontar a situacions límit en què la vida i la mort són les cares d’una mateixa moneda: perfectament intercanviables i supèrflues, o transcendents, segons es mire. Una novel·la en què els sentiments –l’amor, l’amistat, l’odi, l’instint de supervivència...– es posen radicalment a prova. Una història amb una trama de contenció i una focalització interna que mantenen el lector a l’expectativa, en permanent suspens, i que es resol de manera magistral amb un desenllaç tan inesperat com pertinent. Una petita joia d’allò que els crítics en diuen narrativa breu. Tan breu però tan satisfactòria per al lector que invita a una relectura de l’obra, a reflexionar-hi i recrear-s’hi joiosament, amb deler. Al rerefons de la història, hi ha, ni que siga entre línies, els clàssics de la literatura de viatges de tota la vida: Defoe i Conrad, sobretot. Una bona font d’inspiració que Flavia Company ha sabut dosificar amb destresa i intel·ligència narratives.