De tornada a l’Orxa

Hui de vesprada he fet la volta a la muntanya de la Safor, després de molts mesos, des de l’estiu... Pujant per la Reprimala, la pedrera de Vilallonga, i seguint la via del Xitxarra, l’antic tren dels anglesos que comunicava el Port de Gandia amb Alcoi, he arribat a l’Orxa, enclavat en una vall situada a l’extrem est del Comtat. Seguir el curs del Serpis és un goig perquè t’imagines el tren esbufegant entre les parets de les muntanyes (encara se’n conserven vestigis: casetes, sortidors d’aigua, baixadors, estacions...). És un privilegi trobar-se enmig de la natura. Els animals estan tan confiats que te’ls trobes quasi sense voler. Hui he vist tres conills, una perdiu, un parell de garses, un gat despistat i una au que devia ser rapaç, però no l’he vista bé perquè ha desaparegut ràpidament. Després d’arribar a l’Orxa i de poar aigua de la font, he trencat a l’esquerra i he muntat cap a Vilallonga per una muntanya que se m’ha fet infinita. Ja no me’n recordava de com n’era d’alta i costosa, la pujada (la memòria tendeix a relativitzar la llargària i la duresa dels trajectes). A mitjan camí m’he aturat per descansar i fer unes fotos (les més grans són del cim del Benicadell i de l’Orxa) Després, l’ascensió encara continuava per dalt... La vista de tota la serralada que encaixona la Vall de Gallinera m’ha compensat l’esforç. També he vist l’arc de la Foradà en un crepuscle quasi místic o religiós. Finalment, baixada vertiginosa per la Llacuna fins arribar a Vilallonga i de tornada a la Font. Crec que ja estic bé de la cama. La rehabilitació acaba. I ja em va bé, perquè n’estic una mica cansat.