adesiara (notes vitals, culturals i literàries): Trescant per la muntanya

dissabte, 10 de març del 2012

Trescant per la muntanya

Aquest matí he tornat a pujar a la Llacuna, la muntanya de Vilalloga que s’enfila costera amunt cap a Forna, la Vall de Gallinera, l’Orxa... Feia més de tres mesos que no hi anava. Exactament, des del 27 de novembre de l’any passat, tres dies abans de l’operació. Com que el darrer dia que vaig anar a rehabilitació em van dir que ja podia pujar costeres, no m’ho he pensat gens ni miqueta. Ha estat un ascens tranquil, perquè no podia –ni devia– forçar la màquina. Ha estat una pujada costosa però del tot gratificant. Tornar a acaronar un paisatge conegut i estimat, després de tant de temps, ha estat per a mi una alegria. La natura, fins i tot, m’ha fet un regal inesperat. Quasi al cim de la muntanya, un esquirol molt bonic s’ha creuat amb mi. S’ha clavat enmig de la carretera i, després d’escrutar-me una estoneta breu, se n’ha anat, trepant per un garrofer fins a una branca, per desaparèixer tot d’una. Des de la Llacuna he pogut vore una altra vegada els poblets de la Safor i la línia de la costa fins a Cullera, del costat de València; i les muntanyes de la Marina arrenglerades en línies successives i irregulars. Sent que aquest paisatge em pertany, tant com pertany jo al meu paisatge.

3 comentaris:

Jesus Eduard Alonso i López10 de març del 2012, a les 10:46
Afortunadament, malgrat tots els malgrats, ens resten les muntanyes, l'alé del vent i la remor dels arbres. I prop de casa.
ResponElimina
Respostes
Juli Capilla10 de març del 2012, a les 10:49
Sí, de moment, les retallades no arriben a la muntanya. No els donem idees als polítics, per si de cas...

Salut!
ResponElimina
Respostes
Marta10 de març del 2012, a les 23:44
Eixa última sensació la subscric des que tinc ús de raó.
ResponElimina
Respostes

Afegeix un comentari

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Sobre Raspall

Raspall torna a la temàtica del compromís que ja havia estat tractada a Llibre dels exilis. És una defensa entre orgullosa i atrevida de l’àmbit rural –del poble– com a espai vital generós, ideal per viure-hi. És, també, una reflexió i una tornada enyoradissa al paradís de la infantesa. Són poemes majoritàriament sintètics, sobretot a la primera de les tres parts que en què es divideix el poemari. La segona part està formada per una desena de poemes narratius en què la pilota valenciana té una importància cabdal, com a al·legoria vital, existencial, gairebé mítica; i la tercera per un únic poema llarg, una mena de cantata cívica, en versos decasíl·labs, en què, a partir de la metàfora o al·legoria de la pilota valenciana, s’hi fa una exaltació entre amorosa i patriòtica del País Valencià.

Sobre Aimia

Aimia és un vell terme que significa amiga o estimada, segons la tradició dels antics trobadors occitans, catalans i valencians. Es tracta d’un poemari d’amor en què el poeta homenatja i dialoga amb els clàssics de la nostra literatura: Jordi de Sant Jordi, Pere Serafí, Amadeu Febrer, Roís de Corella, Ausiàs March, Joan Salvat Papasseit, Vicent Andrés Estellés… Un gran poema en què el poeta tracta de reflectir, d’una manera passional, els més diversos sentirs que provoca l’amor: la bogeria, la gelosia, la ceguesa, la desraó… A més, Aimia intenta contar una història: l’evolució que experimenta tota relació amorosa: la passió inicial, la catarsi o plenitud, i, finalment, el desenllaç: que pot traduir-se en un estat de maduresa, de saviesa o, en el pitjor dels casos, de ruptura irreversible.

Sobre Llibre dels exilis

Llibre dels exilis ens ofereix una intensa fe de vida –de la seua vida–, bastida sobre un amor obstinat, de vegades desesperat, sempre insubornable, per la poesia i pel seu país. Llibre dels exilis és un gran poema patriòtic sobre la ciutat de València, sobre el País Valencià i els Països Catalans, i sobre la repressió política i la descomposició social que secularment pateixen. Venècia, Verona l’antiga Roma esdevenen en aquests poemes els suggestius i colpidors correlats de la nostra realitat immediata, els escenaris on transcorre la recta final d’un conflicte que molt possiblement s’acabe amb la derrota final dels vençuts, per bé que això no signifique que aquests renuncien a la seua dignitat. Així mateix, Llibre dels exilis és una bella salutació a la gran tradició de la poesia valenciana moderna des de Vicent Andrés Estellés, amb la qual els poemes que formen el llibre mantenen un diàleg emocionant i fecund, resolt amb una enlluernadora riquesa verbal i expressiva.

Sobre L'home de Melbourne

Quan Joseph Schiffer torna al seu país d’origen, després de quaranta anys d’absència, sap que ningú no l’espera ja. En arribar-hi, ningú no el reconeix i el seu passat a Melbourne esdevé de sobte, i amb la distància, una mica llunyà, malgrat que la mort de la seua dona és encara molt recent. A poc a poc, però, s’adona que ell sí que reconeix la ciutat on va nàixer i fins i tot algunes persones que van configurar el trencaclosques gairebé oblidat de la seua infantesa. Darrere de l’“amnèsia” dels habitants del seu país, de l’aparent desconeixement envers la seua persona, del trencadís misteriós del seu passat, hi ha una trama oculta que Joseph Schiffer es veurà obligat a esbrinar i que, a mesura que reconstrueix, en configura una imatge tèrbola i miserable en què la cobdícia, la desraó i les experimentacions científiques de dubtosa legitimitat ètica s’han ensenyorit definitivament del país. L’home de Melbourneés una història trepidant que ens invita a reflexionar sobre els límits ètics de la ciència.