Bon any 2011!

Amics i amigues, companys i companyes, coneguts i desconeguts... des dels fonaments del castell de Morella vos desitgem molt bon any 2011 -esperem, sincerament, que siga molt millor per a tots...

Any 2083, de Vicente Muñoz Puelles

Vicente Muñoz Puelles és un escriptor d’ofici. Porta molts anys dedicat a l’àrdua però noble tasca d’escriure i ha estat guardonat amb premis i reconeixements diversos. Aquesta setmana vaig trobar un llibre seu al departament de valencià de l’institut on treballe, a Calp, un d’aquells lots que les editorials ens envien per tal d’informar-nos de les novetats. Any 2083 és una història futurista en què els llibres han deixat de llegir-se, i fins i tot pràcticament han desaparegut com a objectes palpables de la societat. La gent se n’ha anat desprenent a poc a poc, quasi sense adonar-se’n, i sense calibrar la gran pèrdua que suposa prescindir-ne. Una societat en què ja ningú llig històries novel•lades, en format de llibre, i ni tan sols en format electrònic –ara tan incipients. La virtut de la història de Muñoz Puelles rau a no menysprear a ultrança, de manera irracional, els diferents mecanismes de lectura en suport electrònic –jo tampoc crec que siguen una amenaça per a la literatura, ans al contrari, pense que tindran un paper complementari al llibre tradicional i fins i tot estimulador de la lectura. Muñoz Puelles subratlla, això sí, els avantatges de la lectura continuada que ofereix el llibre en format paper. El llibre com a objecte pot arribar a ser un artefacte preciós... Més enllà d’aquestes qüestions materials, Any 2083 és, sobretot, un al•legat en favor de la lectura, en general, com a forma lenta i pausada d’endinsar-se en altres mons possibles: espais imaginats o reals que mai experimentaríem si no fóra pels llibres. Una reivindicació, també, dels clàssics de la literatura universal: Cervantes, Dickens, Turguenev, Tolstoi... la Bíblia. Una història amb una trama evocadora, intel•ligent, entretinguda, plena de consells savis i de savis que ens aconsellen de la millor manera. Una novel•la en què es reflexiona sobre el fet d’escriure, els seus mecanismes i les seues estratègies; de com percep el lector una determinada trama i de com s’hi implica i s’hi insereix fins a confondre’s amb algun personatge –o no. El joc entre realitat i ficció, l’ambivalència en l’emissió i la recepció del missatge, la confusió entre autor real, narrador, personatge, lector... fenòmens estètics i de percepció sensorial i intel•lectual inherents a la lectura, impossibles d’assolir d’una altra manera. La lectura com l’exponent més excels del llenguatge, el veritable distintiu diferencial, únic, dels éssers humans, i dels animals lectors.

Bones festes!

Nadal

Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.
Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l'empedrat recolza
i els altres qui l'avencen, tots d'adreça al mercat.

Els de casa, a la cuina,
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,
i ja enyoren demà.

Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-.
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

L'irradiador del port i les gavines (1921), Joan Salvat-Papasseit

No era lluny ni difícil, de Joan Margarit

Gràcies a la recomanació de l’amic Enric Balaguer, he llegit No era lluny ni difícil, de Joan Margarit. És un poeta que m’agrada. Des que el vaig descobrir amb Joana, que Margarit forma part del meu cànon particular de poetes catalans. Càlcul d’estructures també em va impactar força. Ara, aquest No era lluny ni difícil palesa, una vegada més, que Joan Margarit té una veu sòlida, forta, i que, paradoxalment, la seua gràcia ve de la naturalitat dels seus versos (un decasíl·lab que flueix com l'aigua d'un rierol en una planura, lentament i tranquil·la). La senzillesa lingüística, un cop més, no significa simplicitat de pensament. Ans al contrari, al darrere de la claredat de les paraules hi pot haver un món complex, un pensament ric, profund. És el cas de la poesia de Joan Margarit. Sense estridències, lluny de la impostura dels poetes banals, de la faràndula i del ball de disfresses a què es dediquen alguns poetes amants de la disbauxa adolescent, Margarit ens ofereix una poesia sense màscares. Joan Margarit és, a través dels seus versos, Joan Margarit, sense cotilles ni additius sobrers, superflus, prescindibles. La seua dignitat és pregona; la seua poesia, d’alta volada. Potser perquè concep la vida com quelcom que s’ha d’assumir sense tabús ni timidesa, com un do o un regal que cal acceptar amb joia i generositat, sense por. “La substitució de la por per la lucidesa, l’anomeno ‘dignitat’. Llavors és quan resulta que l’amor no era lluny ni difícil.”. És d’aquesta manera com el poeta Joan Margarit ha arribat a la pau de la vellesa. L’experiència hi té un pes considerable, en aquest assoliment. L’honestedat, la humilitat, la franquesa, la generositat, la modèstia, el seny, la claredat, la il•lusió... també.

Instint de supervivència

Sempre m’han fascinat les històries de supervivència. Des que vaig llegir Robinson Crusoe, de menut –en una edició de tapa dura que encara recorde i que, ai las, he perdut– que aquestes històries em fascinen. Sóc més procliu a les històries d’acció i a la novel•la o al cinema de trama –també a les assagístiques– que no a les experimentals i lingüístiques.

Vaig veure l’altre dia Entrelobos, a la pantalla gran. M’ha semblat una pel•lícula fascinant, basada en la història de Marcos Rodríguez Pantoja, un xiquet andalús que va sobreviure tot sol durant dotze anys en una serralada, a Còrdova, amb la companyia d’una bandada de llops. He llegit algunes crítiques i he sentit algun programa de ràdio sobre la pel•lícula, i també sobre la història real que hi ha al darrere, inclosa una entrevista al seu protagonista, Marcos, un home d’una seixantena d’anys que confessava: “A nosotros, los animales, nos espantaban las armas de los humanos...”. Si aquesta història és real, i no un muntatge, com sembla que és el cas, atès que està basada en un estudi realitzat per l’antropòleg Gabriel Janer, ja de per si ens ha de meravellar. I si, a sobre, t’agraden els llops –sóc d’una generació que es va criar amb els programes de Félix Rodríguez de la Fuente–, l’èxit està assegurat: la pel•lícula t’ha d’agradar per força.

Seguint en la línia d’històries de supervivència en què darrerament estic immers, he llegit L’úter de la balena, de Joan Jordi Miralles i Broto. M’atreia la història i vaig encomanar el llibre tan bon punt me’n va arribar la informació de l’editorial. L’he llegit, però no m’ha agradat. La novel•la conta la història de tres germans que malden per sobreviure enmig d’un món apocalíptic, assotat per una pluja que assola el planeta de manera gairebé ininterrompuda des de fa tres anys (un temps exagerat que el lector difícilment s’empassarà...). Escrita amb un estil recarregat i confús, amb un lèxic gratuïtament rebuscat i críptic, aquesta història no acaba d’enxampar el lector; ans al contrari, el lector s’exaspera a mesura que avança la novel•la amb les estrambòtiques imatges i el comportament excèntric dels protagonistes. L’histrionisme és tal que hom té la temptació d’abandonar la novel•la, tip de l’exercici de violència gratuïta i maniqueisme lingüístic de l’autor. Òbric el llibre a l’atzar i llig, a la pàgina 156: “Un tercerol surava damunt la musculatura ferma i burella del cabal i ambulacres incandescents d’equinoderms oscil•laven com úlceres sobre el teló mentre grumolls de detritus d’una altra era refocil•laven embeguts i sadolls”. Ausades...

Ahir m’assabente d’una altra història de supervivència: la pel•lícula Essential Killings, del director polonès Jerzy Skolimowski. Una cinta sobre un home captiu que s’escapa i ha de lluitar contra les inclemències del temps, enmig d’un bosc nevat i percaçat sense dilacions i sense pausa per un exèrcit o una mena d’unitat d’elit que oficialment no existeix. La pel•lícula ha participat en alguns festivals de cinema, i ha estat rebuda per la crítica amb entusiasme. Ignore, però, si l’han estrenada ací. Hi indagaré.

Els Premis Bernat Capó

Ahir vam assistir a la cerimònia de lliurament del “12é Premi Bernat Capó de difusió de la cultura popular”. L’acte es va celebrar al Teatre Auditori del Centre Social de Dénia i va comptar amb la magnífica actuació del grup La Sonora del Maurà, de Pego, i amb Maria Josep Poquet, que s’encarregà de presentar-lo amb la simpatia, la desimboltura i la naturalitat que la caracteritzen. Dotze edicions del premi Bernat Capó en són moltes ja! Cal felicitar a Edicions del Bullent per aquesta iniciativa, que manté ferma i insubornable, a pesar de les retallades pressupostàries que ha patit els darrers anys... Preservar i fomentar les nostres arrels és fonamental a hores d’ara. Saber d’on venim i per què ens captenim d’una determinada manera s’explica en bona mesura coneixent els nostres ancestres; els costums i les tradicions dels nostres avantpassats, que són, encara, els nostres, ni que n’haguem perdut alguns per causa de la modernitat... Si els valencians encara som és perquè encara conservem alguns d’aquests trets diferencials. La llengua és, sens dubte, un dels més representatius, però no n’és l’únic. I és sobre aquestes parcel•les identitàries que incideix el Premi Bernat Capó. Ahir, l’escriptor i periodista que dóna nom al Premi no hi va poder assistir, però ens va parlar per videoconferència amb la gràcia i la generositat de sempre. Els representants de les diverses organitzacions involucrades, també: Edicions del Bullent, Ajuntament de Dénia, Museu Valencià d’Etnologia i Mancomunitat Cultural de la Marina Alta. El guanyador va ser Pep Martorell, per l’obra Devocions marineres a terres valencianes. Llarga vida a aquest premi!

Raspall al Quadern d'El País, per Enric Sòria

Premis

Una vegada, en l’acte de lliurament d’uns premis literaris coneguts de Barcelona, un dels membres del jurat –un excel•lent crític, d’altra banda– va assegurar que n’hi havia massa, de premis literaris en català. Jo, que formava part del jurat, em vaig quedar una mica perplex. L’asseveració em va semblar agosarada i, crec encara, que caldria matisar-la des de dos punts de vista: quantitatiu i qualitatiu. Només des d’una d’aquestes perspectives em sembla que l’afirmació fa cabal. Si ens atenem al primer paràmetre, comprovem que, efectivament, hi ha molts premis arreu dels Països Catalans. (Ara, però, una mica menys perquè n’han desaparegut alguns –o n'han rebaixat el pressupost–, almenys al País Valencià, que és el territori que millor conec.) Pel que fa a la qualitat, però, la qüestió ja no està tan clara. Sí, n’hi ha molts, però l’interès, la quantia i la projecció pública de la majoria són irrisoris. Són premis que no garanteixen una edició i una distribució homologades. Si em permeten una apreciació personal, crec que els premis són, per a molts escriptors –i, sobretot, per als que hi aspiren–, gairebé l’única possibilitat de publicar –en alguns gèneres, com ara la poesia, això encara s’accentua més. I per això em semblen positius, els premis. Més encara quan aquests, ben sovint, han fet un paper normalitzador molt apreciable. Al meu parer, crec que com més premis, millor; això sí, caldria que les institucions que els convoquen tingueren una especial cura a difondre com cal les obres premiades, a distribuir-les a través d’editorials serioses, i a preveure, econòmicament, les dotacions que pertoquen. Només així garantiríem uns graus mínims de professionalizació de l’escriptor català. Encara un altre apunt: els premis haurien de ser anònims i el jurat hauria de canviar periòdicament. D’aquesta manera ens asseguraríem uns mínims d’honestedat professional –no totalment, però. Hi guanyaríem tots. I hi guanyaria la literatura; catalana, per descomptat.

Publicat a Serra d'Or, novembre de 2010, núm. 611

Sukkwan Island

Tal com diu a la solapa interior, David Vann recorda, per la manera de fer i la temàtica, al Cormac McCarthy de La carretera. De fet, els protagonistes de la novel•la de Vann són també un pare i un fill que lluiten per sobreviure en un ambient hostil. Si a la novel•la de McCarthy el context era apocalíptic, ara ens trobem en una illa d’Alaska, assotada pel fred i les inclemències del temps. Els protagonistes de Sukkwan Island, en Roy i el seu pare, del qual no sabem el nom fins ben avançat el relat, marxen a una illa deshabitada per trencar amb tot i tothom, impel•lits per en Jim, el pare, que fuig d’ell mateix, del seu fracàs vital, arrossegant el fill i agafant-s’hi alhora, com si es tractara de la darrera persona que el té encara en consideració, després de dos fracassos matrimonials. A poc a poc, però, es deixa entreveure que el pare és un sapastre que no sap fer res i que l’espifia una vegada i altra, de manera que es veuran obligats a lluitar per sobreviure fins que... A la novel•la hi ha un punt d’inflexió que no desvetllaré per no aixafar les expectatives d’un potencial lector. Resulta una mica sorprenent i, si més no en un principi, una mica forçat. De mica en mica, però, el lector acabarà per assumir el fet, tot encabint-lo en el context de desraó en què s’insereix la història. Un context presidit per l’absurd, la irracionalitat i l’arbitrarietat de bona part de les accions humanes, on les casualitats insidioses poden capgirar el sentit d’una existència i, fins i tot, incidir i trastocar el destí dels altres. Sense arribar al nivell i a la intensitat de La carretera, Sukkwan Island es deixa llegir d’una tirada, de manera fluïda i anhelosa. No està gens malament si tenim en compte que es tracta de la primera novel•la de l’autor. No debades, ha estat un èxit de públic i de crítica als Estats Units, i també a França.

L’enyor de l’úter matern

M’he llegit d’una tirada Marcos Montes, el darrer llibre publicat per David Monteagudo, que es va donar a conèixer no fa gaire temps amb Fi. És un llibre molt breu, que es llegeix fàcilment, el contingut del qual no és sobrer, més enllà de la senzillesa de la trama: uns miners queden atrapats en una mina després d’un esllavissament i malden per sortir-ne sans i estalvis. Ultra les discussions, les manies i les tensions entre els miners que una situació extrema com aquesta posa a flor de pell, el més interessant del llibre són els sentiments i les sensacions que provoca en el lector. La necessitat d’estar sol, enmig d’un món abassegat d’informació i tafaneries prescindibles, és el que constata obertament l’autor. I els pensaments que hi aboca, d’enyor d’un temps ja perdut per sempre, amb la infantesa i la joventut com a etapes vitals, verges, en què el món és viscut molt més intensament, amb il•lusió i ingenuïtat, no són tampoc menyspreables: “Tenim tan poques ocasions silencioses en el nostre dia a dia, tan pocs moments d’autèntica quietud, sense presses, sense música, sense cap pantalla al davant, sense estímuls ni obligacions... Quan ho aconseguim, quan ens aturem en un d’aquests moments de pau, la ment reconeix sensacions de fa molts anys... Hi troba aquell sol de la infantesa, i els sons del fons del paisatge, en tardors i primaveres remotes, quan el món era nou cada dia”. Aquest llibre de David Monteagudo m’ha recordat d’immediat un article publicat per Manuel Baixauli ara fa unes setmanes a El País en què, a propòsit dels miners atrapats a Xile, ara ja feliçment rescatats (un espectacle mediàtic obscè), hi plantejava que trobava fascinant la sensació que devia haver tingut –o que ell hauria sentit– si haguera estat l’últim a eixir-ne, de la mina. Potser, Baixauli podria subscriure aquestes paraules pronunciades per Marcos Montes, el protagonista del títol homònim de la novel•la signada per en David Monteagudo: “Gairebé li fa pena abandonar les profunditats, l’acollidora foscor que li ha permès submergir-se en els records d’infantesa i d’adolescència tardana; (...) En aquell estat d’ànim, la idea d’emergir a través de l’ascensor d’extracció cap a la llum agra i encegadora del dia gairebé se li fa desagradable”.

Valencianistes en la postguerra

“Si no empeltem el valencianisme als nous corrents de modernitat alternatius i si, a més, ens deslliguem totalment de l’evolució de Catalunya, ens veurem abocats, en el millor dels casos, a un estatus subordinat en tots els fronts; i en el pitjor, a la desaparició. Per això, totes les maniobres actuals d’arrecerar-se sota les ales, ara no de Lo Rat, sinó de les gavines del Partit Popular, de refugiar-se en un particularisme innocu, autoreferencial, disgregador i de curt abast, de renegar dels llaços d’unió amb Catalunya, no sols són estèrils perquè no aporten valor afegit al valencià per a competir amb altres llengües i cultures (i, per tant, aquest no té gens d’atractiu, és sobrer), sinó que recorden antigues maniobres que, al capdavall, només van servir perquè el ‘règim’ legitimés la seua actuació, ampliés la seua base de poder i l’utilitzés en benefici propi quan es va veure en perill”.

Faust Ripoll Domènech: Valencianistes en la postguerra, Afers, Catarroja-Barcelona, 2010.

Raspall al Posdata (Levante-emv)

Hui, després d'un mal dia a l'institut (no sabeu com n'estan, de cerrils, els adolescents... fins al punt que, de vegades, em fa l'efecte que treballe en un centre penitenciari...). Hui, dic, la sorpresa d'una ressenya sobre Raspall al Posdata, que no m'esperava perquè ja havia eixit una generosa notícia sobre el llibre a la secció "Panorama", del mateix rotatiu, dilluns passat. I, què voleu que us diga? M'ha fet molta il·lusió, la veritat, perquè la ressenya (signada per la periodista Purificació Mascarell) traspuava una lectura atenta, un coneixement profund sobre el tema, un domini esplèndid del gènere poètic, i una generositat que em fa envermellir de vergonya... Aquestes coses ens redimeixen i ens animen a continuar, als que escrivim. La satisfacció més gran d'un autor és que els lectors arriben a gaudir amb allò que fas, amb allò que escrius, amb allò en què has dipositat esforç, temps, ganes, energies... Publicar és comunicar: arribar a la gent, i que la gent arribe a tu pel camí de l'escriptura, grimpant a poc a poc entre les línies -els versos- d'un poema, fins arribar a l'ànima, a l'essència, del que escriu.

Solituds de l’Anna, de Jordi Sierra i Fabra

Ho confesse: no havia llegit res de Jordi Sierra i Fabra. (Hi ha tantes coses que no he llegit...) Enguany, però, he tingut l’oportunitat de llegir una novel•la seua, Solituds de l’Anna, lectura obligatòria per als meus alumnes de 4t d’ESO –i per a mi, és clar. M’ha sorprés gratament aquest llibre. És una novel•la molt interessant, tant per als joves adolescents com per a un públic adult. Potser aquesta és la seua virtut principal. Encara més, jo diria que hauria de ser de lectura obligada per als pares que tenen fills en plena adolescència. És una novel•la molt atrevida. Posa el dit a la nafra en un tema que, ho vulguem o no, ben sovint és encara tabú en la nostra societat: la sexualitat dels adolescents, que és una cosa ben real, indefugible, palmària. O és que no recordem que és en aquesta època que les hormones ens van a mil per hora? Sierra i Fabra ha encarat aquest tema amb valentia, sense embuts, sense complexos ni pèls a la llengua. A més, hi demostra la seua mestria narrativa tot dosificant la informació a poc a poc, mostrant-nos les diverses perspectives sobre un tema no massa ben assimilat socialment. I tot plegat ho fa sense caure en la moralitat barata, sinó sospesant la realitat del sexe en uns anys que resulten crucials per a la vida dels nostres adolescents en molts aspectes, no únicament des del punt de vista sexual. Jordi Sierra i Fabra és un autor d’ofici amb una obra immensa.

Poesia, música i pensament

“George Steiner es refereix a la poesia com a la música del pensament. I és cert que alguns poetes entenem la poesia no pas com un mer joc estètic, sinó com a fruit de la reflexió i com a construcció d’un mirall fet amb paraules que ens ajuda a escoltar el batec darrer, l’essència de tot el que existeix, que l’aparença amaga.
A la poesia hi ha, doncs, intuïció i hi ha anhel de comprendre, la qual cosa l’acosta a la filosofia, i hi ha també desig de bellesa, que es manifesta en la seva forma sonora, la qual cosa l’acosta a la música.”
Aquests dies he rebut –per gentilesa de l’autor– dos llibres de Carles Duarte: Vesteix la mirada i El silenci. Ja havia tingut l’oportunitat de llegir la seua poesia a Maríntim, un recull que combina sàviament el paisatge amb la reflexió, la música i la paraula, sempre a la recerca de la bellesa. He reproduït més amunt un fragment del pròleg a El silenci perquè m’hi indentifique plenament. Aquesta és la meua idea també de la poesia, no vol pas dir que siga l’única ni la millor, per descomptat. Sia com sia, aquests dies acaba d’eixir una selecció de la poesia de l’autor a l’editorial 3i4, del tot recomanable, amb el títol S’acosta el mar. Poesia 1984-2009.

Mario Vargas Llosa

El Nobel d’enguany se l’ha endut Mario Vargas Llosa. És un bon escriptor, amb una trajectòria novel•lística envejable. Un dels representants més solvents del boom novel•lístic llatinoamericà. Cal recordar, però, que la seua trajectòria es va gestar a Barcelona, de la mà de l’agent literària Carme Balcells i que va ser un dels pocs autors de parla hispana que més es va interessar per la literatura catalana, sobretot per l’obra de Joanot Martorell (fins i tot en va fer un assaig molt apreciable: Carta de batalla por Tirant lo Blanc). El seu acostament –la seua vivència– a Catalunya no l’ha impedit, però, de llançar diatribes contra la particularitat dels catalans –diguem-ho així. Podria haver fet de pont entre la intel•lectualitat catalana i la intelligentsia de la meseta. No ha estat així. Quina llàstima. La seua ideologia, però, no ha llastrat, en absolut, la seua grandesa com a escriptor. Així són les coses.

L'estàndard literari

A El valencià de Bernat i Baldoví, Abelard Saragossà hi assevera que la llengua del segle XIX pot servir de model a l’escriptor valencià actual. No ho tinc gens clar. Val a dir que en les darreres dècades s’ha aconseguit fixar un estàndard policèntric per a tots els territoris de la llengua catalana, amb una morfologia verbal i unes variacions en el lèxic evidents. Això no obstant, hem assolit un estàndard homologable i majoritàriament acceptat pels parlants de tot l’àmbit lingüístic, molt més homogeni que no ens pensem, i inimaginable abans de la reforma fabriana. Aquest estàndard policèntric funciona bastant bé en els registres formals de la vida quotidiana, sobretot en cada àmbit administratiu: català, valencià i balear. No sé, però, si entrebanca o dificulta la intel•ligibilitat –i l’interés– quan es tracta de la llengua literària. Un lector de Palamós, posem per cas, pot trobar tants particularismes lingüístics en una obra d’un valencià d’Elx, per exemple, que pot arribar a exasperar-se i abandonar-la. D’altra banda, no és fortuït que les darreres traduccions que la valenciana Bromera ha fet d’autors internacionals de prestigi –Frank McCourt, John Banville, Orhan Pamuk, Herta Müller, etc.– s’hi hagen fet en la versió oriental de la llengua. I, encara més, si ens hi fixem una mica, els autors balears, sobretot els novel•listes (Carme Riera, Baltasar Porcel, Sebastià Alzamora, Melcior Comes, etc.), han “sacrificat” en bona mesura el seu particularisme en favor d’un model de llengua ben pròxim al que fan servir els escriptors del Principat, morfologia verbal i lèxic inclosos. Els autors valencians, en canvi, continuen adherits al seu model dialectal, per bé que, si hi parem atenció, han incorporat un bon bagatge de paraules i d’expressions del tot desconegudes al País Valencià. Si Joan Francesc Mira, Isabel-Clara Simó, Francesc Bodí i Vicent Usó, per citar-ne només uns quants exemples d’autors valencians actuals, han aconseguit fer-se ressò a Catalunya o a Mallorca és gràcies al seu model lingüístic, assimilable per a qualsevol lector del nostre territori, ultra les petites concessions al dialecte propi. Al capdavall, en un registre altament elaborat i ben propici a un estàndard supradialectal, com és el literari, els lectors defugen els exotismes; s’hi senten incòmodes perquè el que realment els interessa és llegir literatura en un català extrapolable a tots els territoris. Llegiu, si no, El metge de la Inquisició (Barcanova), de l’alacantí Ramon Pastor, un exemple d’estàndard supradialectal, i de bona literatura.

Publicat a Serra d'Or, núm. 610

Raspall

Dilluns de vesprada vaig anar a recollir el meu darrer llibre de poemes, Raspall, amb el qual vaig tindre la sort de guanyar el Premi Ciutat de València Roís de Corella de Poesia, en l’edició de 2009.
Raspall torna a la temàtica del compromís que ja havia estat tractada a Llibre dels exilis, però d’una altra manera. Aquell llibre incipient era polític, de denúncia d’una situació ignominiosa per al País Valencià, que encara ara dura... Raspall, en canvi, és una defensa entre orgullosa i atrevida de l’àmbit rural –del poble– com a espai vital generós, ideal per viure-hi –i una mica limitat en alguns sentits, tot cal dir-ho. És, també, una reflexió i una tornada enyoradissa al paradís de la infantesa i de la joventut, amb “estampes”, “escenes” i “postals” viscudes al poble de Pedralba. En tinc molt bon record, de Pedralba, tot i que ara ja fa temps que no hi vaig. Hi vaig viure moments molt feliços. Hi ha persones conegudes que apareixen al poemari: Juan el Royo, Ebelio, Luirvi, Lisardo, la meua germana Amparo, els meus amics, algun amor... El llibre és, també, la constatació que el temps feliç de la infantesa i de la joventut viscut a Pedralba ja ha passat... Aquest és el gruix del “Llibre primer”, que es divideix al seu torn en tres parts en què s’inclouen una trentena de poemes més o menys breus, escrits en decasíl•labs i alexandrins.
El “Llibre segon” està format per “La Partida” i “Raspall”. “La Partida” consta d’una desena de proses poètiques en què la pilota valenciana i el frontó tenen una importància cabdal, com a al•legoria vital, existencial, identitària, tel•lúrica, gairebé mítica. I, finalment, “Raspall”, el poema que dóna nom al recull, és una mena de cantata cívica, en versos majoritàriament alexandrins (amb alguna llicència), en què, a partir de la metàfora o al•legoria de la pilota valenciana, s’hi fa una exaltació entre amorosa, patriòtica i reivindicativa del País Valencià. El llibre és també un tribut a la comarca de la Safor i al poble on visc ara, la Font d’en Carròs. A ells els he dedicat el poemari, també a la gent de Pedralba, i a tots els valencians.
Finalment, Raspall inclou algunes fotos de pilotaris valencians mítics, com ara el Genovés, Àlvaro, Waldo... (Done les gràcies al Museu de Pilota del Genovés, David Sarasol, Enrique Bonet, Pasqual Cardona, Jesús Prats i Vicent Barreres Martínez per la gentilesa que han tingut en cedir-me les imatges.) En aquest sentit, és un homenatge a un esport que representa, en més d’un sentit, el bo i millor del poble valencià.
Espere, de tot cor, que el poemari siga del vostre gust.

Foto de Jesús Prats.

Heus ací una selecció:

Collita

Era el temps de les fruites cobejoses;
una època lliurada a l’abundància;
l’hora tensa del glavi i de la còlera,
de la fúria de l’agulla, dels dits,
del raïm rotund; una era en què el sol
projectava la seua llum metàl•lica
en la impaciència d’un cos febril;
una edat de gestos portentosos,
de mirades precises, mesurades,
en el ceptre; una concavitat
onírica que s’acoblava en fragments
de memòria mutilada, de peònies
arrencades indignament i brusca,
com les notes pures d’un pentagrama
que n’arravata un músic sense oïda.

Pedralba

Pedralba, aire pur, miratge de la infància,
correnties vivaces que remunte a deshora;
gorgs d’infants on nadàvem a l’estiu –tan ingenus–,
en quatre pams de bassa: cullerots desnonats.
Anguiles voladores, truites llefiscoses,
oh paradís antic de friccions antiquíssimes;
càmeres relliscant per sobre un riu indòmit;
bardisses de baladre, crineres de l’oblit
i màrfegues d’absència, tarquim, figues de pala;
terra rogenca, fang pudent, íntims torrents
de pedres cantelludes, redones, esmolades;
pinassa, còdols, ceps, romeguers, argelagues;
garrofers que espigoles, de nits, d’amagatotis;
la Puig Cobra d’en Luirvi ensordint l’atmosfera
quan temptava el festeig amb la meua germana.
Poemes o records fugissers, surrealistes:
els retorns impossibles dels dies tremolosos;
sargantanes febrils, fardatxos fluorescents,
palometes de llum, hipnòtics endregons,
granotes que raucaven a l’ombra de l’aljub
on nia la colobra; de l’aljub a la vora
d’un univers perplex: una cúpula absorta,
uns éssers de llegenda, un temps irrepetible.

Enyor

On és ara, però, l’adolescent
que espigolava garrofes quasi etèries
entre maleses, punxes i argelagues?
Què se n’ha fet, d’aquell xicot ingenu,
tímid, que collia figues dolcíssimes?
On són els albercocs i les bresquilles?
On els nispros davall la mar de plàstic?
On són les prunes? On els dacsars?
Per què i a quin tomb van segar les vinyes?
Què en faran ara, de tant d’empelt
de taronger on ans hi excel•lia el secà?

Un nou curs

Enguany m'ha tocat Calp, a l'IES Ifach. Ja hem pres el primer contacte la setmana passada. És un institut gran. L'alumnat és divers. Hi predominen els alumnes anglesos, però n'hi ha de totes les nacionalitats imaginables, com ja passava a l'IES Altaia d'Altea. Trobaré a faltar els companys de l'Altaia, com no podria ser d'una altra manera. L'any passat hi vaig estar molt a gust. Ara, però, m'he trobat també una gent molt amable, a l'IES Ifach. Mirarem d'exercir la professió d'ensenyant tan bé com puguem. Tot un repte en els temps que corren.

La foto la vaig fer a Liberty, South Carolina (EUA). Vam assistir al primer dia de curs, ara fa un mes.

TotGandia, un setmanari gratuït de Gandia i en valencià!

Acostumats com estem a les males notícies, pel que fa a la llengua pròpia, una mínima espurna positiva, ni que siga una nimietat, es converteix en una gran alegria. Ahir, vaig descobrir en una superfície comercial coneguda de la comarca que existeix un setmanari gratuït a Gandia redactat íntegrament en valencià. No m’ho esperava, la veritat. Perquè aquesta mena de publicacions solen ser –són sempre– en castellà. Heus ací, doncs, que la troballa –l’excepció– confirma la regla: 24 pàgines íntegrament en valencià. La iniciativa, com no podia ser d’una altra manera, parteix de l’Ajuntament de Gandia que, a través de l’empresa pública Iniciatives de Comunicació de Gandia, ha fet possible aquesta publicació informativa. TotGandia tracta temes d’actualitat municipal, de salut, culturals, esportius, etc., de la capital de la Safor, sobretot. Els responsables del rotatiu asseguren que el setmanari “pretén fer-se ressò de la pluralitat dels diversos col•lectius i associacions culturals, socials i esportius de la ciutat de Gandia”. No ens enganyem, es tracta d’una publicació l’ideari de la qual gira entorn del partit que dirigeix el consistori gandià, tot i que també hi ha opinions divergents o crítiques, com les del Bloc. Les crítiques, en aquest sentit, per part del PP no s’han fet esperar. És lògic. Si em permeten els populars, jo els commine a crear una altra publicació íntegrament en valencià que es faça també ressò dels mateixos temes, encara que siga des del seu biaix ideològic: hi tenen tot el dret. Jo em compromet a llegir-la, sempre que siga en valencià. Seria una magnífica notícia.

La trama

Si hi ha una qualitat cultural que m’agrada dels nord-americans és la seua capacitat de contar històries –una aptitud induïda, en bona mesura, per la bonança econòmica i la primacia política dels Estats Units en el món. Sia com sia, el cas és que, des de la novel•la –i també des del cinema– fa dècades, almenys de la Segona Guerra Mundial ençà, que els nord-americans ens proveeixen de tot d’històries fascinants en què la trama és el puntal de qualsevol història novel•lada, molt per sobre d’altres galindaines narratològiques més o menys sobreres o subsidiàries. Els darrers novel•listes nord-americans així ho avalen: Philip Roth, Cormac McCarthy, Don DeLillo, Paul Auster, John Irving, etc., ens conten històries amb trama. Històries en què sempre passa alguna cosa; amb una estructura definida en què sempre hi ha un plantejament, un nucli i un desenllaç (obert o no); amb personatges del tot interessants per la seua marginalitat, personalitat complexa o turmentada, del tot suggeridors, sempre en consonància amb l’enigma o el drama que planteja la novel•la i, sovint, amb un rerefons crític o filosòfic ben sucós. Els escriptors nord-americans palesen la seua mestria a l’hora de fer equilibris gairebé impossibles entre ficció i realitat (per això la versemblança no se’n ressent gens ni mica en les seues novel•les). Cada autor, val a dir, té el seu estil recognoscible: pulcre, directe, brut o destroyer, segons el cas. Tots, però, tenen una “gràcia” intrínseca a l’hora d’atraure el lector. Si admire la contribució dels escriptors nord-americans a la novel•la contemporània és, sobretot, per això, perquè saben com captar l’atenció del lector, com enxampar-lo des de la primera fins a la darrera pàgina, com diuen als paratextos editorials (en el cas de què parlem, però, no és pas cap enganyifa). És, potser, la major virtut dels escriptors esmentats, i d’altres de gran anomenada que els van precedir, com ara J.D. Salinger, Patricia Highsmith, John Cheever, Saul Bellow, Jack Kerouac, Tennessee Williams, Burroughs, Heminghway, Faulkner, Melville, Capote, Steinbeck... Si al lector d’aquest article li ve de gust comprovar-ho o tastar-ho amb els seus propis ulls, li recomane una novel•la i una pel•lícula de títol homònim, La carretera, el Premi Pulitzer de l’“excèntric” escriptor Cormac McCarthy, magníficament adaptada per John Hillcoat.

Publicat a Serra d'Or, núm. 609, setembre, p. 29

Prefab Sprout

Sóc, en bona mesura, la música que vaig escoltar –i escolte, de tant en tant, encara– en els meus anys de joventut. Ahir vaig llegir a la premsa que des de fa uns mesos circula un “nou” disc (compost ara fa 17 anys!) de Prefab Sprout, un grup que vaig descobrir l’any 85 i del qual conserve algunes cassettes enregistrades i un vinil!, l’entranyable "Steve McQueen", d’aquell mateix any. Aquells descobriments musicals: Prefab Sprout, Lloyd Cole & The Commotions, Psychedelic Furs, Immaculate Fools, U2, Aztec Camera, Smiths, Talk Talk... constitueixen la banda sonora de la meua vida; i Prefab Sprout hi ocupa un espai de privilegi. No em canse de sentir-los. Sensuals, intimistes, marginals, poètics, misteriosos... ha estat una alegria saber que Prefab Sprout encara cuegen (en forma de disc, perquè la banda es va dissoldre a principis de segle), a pesar que el seu líder, Paddy McAloon, patisca una sordesa que l’impedeix sentir algunes freqüències sonores. Ara ha llençat el disc Let’s change the world with music. Tan bon punt com vaig llegir la notícia, vaig pujar a la cambra a revisar andròmines, i hi vaig trobar l’Steve McQueen intacte i unes fotos meues de quan tenia poc més de vint anys... I em vaig sentir jove encara. He perdut, però, aquella ingenuïtat que em mantenia fermes les esperances i la confiança en l’home i el món (deu ser llei de vida). Conservar encara alguna espurna d’alegria, algun petit alè de joventut, com els de la poesia i la música, m’ompli de satisfacció i em manté lligat al món... i a la Vida.

Penyal d'Ifach

Ahir vaig pujar al Penyal d’Ifach amb el meu pare. Era la primera vegada. Una mola impressionant enmig d’un paisatge devastat, depravat, depauperat. Calp és un dels paradigmes valencians de la depredació immobiliària, de l’especulació urbanística, del despropòsit mediambiental: una aberració dolorosa perpetrada en nom de la usura i l’acumulació sense escrúpols. I, tanmateix, el penyal encara conserva una mica de bellesa. Si és parc natural és un miracle, i per molts anys! Des del cim, costa d’imaginar com devia ser el poble ara fa cent anys. A la llacuna encara hi ha aus migratòries que hi reposen, mengen i s’abeuren. Semblen una excepció inaudita que s’agraeix, enmig de la barbàrie. Fins i tot un estol de flamencs fent llampades intenses d’un roig encès que meravella. A partir de dimecres, despús-demà, hi hauré d’anar tots els dies a Calp. És la meua destinació laboral d’enguany. M’hi trobaré molts xiquets forasters i castellans (ho dic sense acritud) i uns poquets de valencians també. I miraré de fer-los veure, a tots, que el valencià no és una obligació, sinó una invitació, una oportunitat (com qualsevol llengua); que forma part d’aquest paisatge. I que al seu poble, Calp, l’única imposició ha estat la del formigó i el turisme de masses.

Atlanta

Els darrers dos dies a Atlanta, abans de tornar a casa. Una ciutat estranya, americana. Els carrers són buits de gent i de cotxes. Bé, no del tot buits, però en fa l’efecte, si la comparem a qualsevol ciutat mediterrània. Molt poca gent hi deu viure, a downtown: la major part dels edificis són oficines, pàrquings i dependències oficials del govern de l’estat de Georgia. Hi ha algun que altre turista, també. Alguns valencians (em vaig trobar un antic company d’El Temps, Emili Payà, increïble!) i catalans; molt pocs. Gent que demana pel carrer. Hem vist la CNN per dins, el Museu de la Coca-Cola i el dedicat a Martin Luther King. Estem ja molt cansats del menjar. És dificilíssim trobar un menjar decent ací, que no es base en les creïlles, les salses, el pa de motle, les hamburguses, els refrescos... És horrible. Hem sopat a l’habitació, per evitar el fast food. Demà ens espera una llarga jornada de tornada en avió a Barcelona: deu hores com a mínim. Tenim previst de dormir una mica a l’Hospitalet i, si podem, tornar a la nit, cap a la Font. Ha estat un viatge memorable, inoblidable. Estem segurs que hi tornarem.

Good-bye. See you tomorrow...

Ara si, ja ens hem acomiadat de la nostra familia americana. Han estat uns dies molt agradables, de gran felicitat i de moltes converses. L'amabilitat i la generositat dels Roper ha estat exquisida. Hem plorat. Ens sentim en deubte amb ells. Mirarem de compensar-los tant com ens siga possible. Els acollirem sempre que vulguen. I, si pot ser, tornarem algun dia, clar que si, a South Carolina. No es tan dificil. Amb una miqueta de voluntat ho podrem fer realitat. Recordarem aquests dies durant molt de temps. Gracies de tot, familia. See you tomorrow...

Hagood Mill

L’últim dia ja a South Carolina. El més plujós i trist dels dies que hem tingut durant les dues setmanes que hem estat a Pickens. Avui teníem previst d’anar a Hagood Mill, un antic molí de dacsa i blat restaurat al voltant del qual hi ha d’altres cases i dependències on, una vegada al mes, s’elaboren diverses activitats artesanals: objectes de pell i de fusta, patchwork, mantega, cadires, teixits, wisky... Un dia en el qual s’aplega la gent per cantar cançons tradicionals, de gospel. Un escenari bucòlic que ha estat enterbolit per la pluja.
A Pickens County, SC, hem passat uns dies molt feliços. Els Roper ens han fet sentir com a casa. Aquesta vesprada anirem a acomiadar-nos de Tami i Mozelle. Demà de matí partirem cap a Atlanta, Georgia, on encara hi serem un parell de dies més...

The Mountains are Calling and I must Go.

Comencem a acomiadar-nos de la familia Roper. Aquest vespre hem estat a casa de Ken i Karen i hem estat xerrant vora tres hores. A vore si es possible que vinguen algun dia a Valencia... El dia, molt tranquil. Aquest mati hem anat a un altre moli tradicional de Pickens County, Meece Mill. I ja a la nit, a Oolenoy Valley, a Pumpkintown, on cada tercer divendres de mes, s'apleguen uns quants musics de country per cantar i fer barrets, menjar algun cosa i reunir-se (una troballa que ens va revelar un home a un altre moli, Hagood Mille). Ha estat perfecte per reblar un dia felicissim. Musica tradicional amb gent del terreno. Hem pogut parlar amb la presidenta de l'associacio i amb un home que portava una samarreta amb el lema que dona titol a aquest post. I hem comprat un Cd per no oblidar-nos d'aquesta gent. Ha estat un plaer veure com els nord-americans valoren tambe les seues tradicions, mes enlla de les imatges estereotipades que ens n'arriben a Europa.

The American Way of Life

Ja és la segona setmana que estem a Pickens, South Carolina (EUA). És curiós com de ràpid ens acostumem a un paisatge. En pocs dies ens és bastant familiar. Ens hi situem i ens el fem nostre, el paisatge: l’habitem. Supose que deu ser molt més difícil fer-se amb un paisatge més exòtic que no el que ens ofereix la vida americana. No ens seria gens difícil, de fet, d’adaptar-nos-hi, ací; o fins i tot de viure-hi un any, per exemple. Els costums dels nord-americans són molt semblants als nostres. A Occident, sobretot, tenim una manera molt pareguda de viure l’oci, i també els quefers quotidians –amb algunes particularitats locals més o menys accentuades que cal conservar i fomentar, per descomptat. A València, Atlanta, Londres o Munic, la nostra vida s’assembla molt més que a les de Bombai, Fes o el Caire, posem per cas. Les particularitats d’aquest món americà que hem conegut es basen en la llengua, l’anglés (que té moltes reminiscències llatines), la gastronomia (l’obesitat és un gran problema per als americans), algun esport local... Pel que fa a la resta, som molt semblants; fins i tot racialment les diferències entre nosaltres són mínimes. Amb la família Roper ens hem entés perfectament. Hem tingut converses molt intressants. Li vam preguntar a Kenny com havia recupercutit l’11-S en la vida dels americans. Ens va dir que va ser un gran sotrac i que no entenien per què els fonamentalistes islàmics els odiaven tant... Formem part d’un món molt semblant els americans i els europeus. Ací també es preocupen per recuperar les seues tradicions: el seu folclore musical, per exemple. Ja en parlaré més avant, però avui justament hem visitat el Museu de Pickens i ens hi hem trobat amb un recorregut històric i etnològic sobre aquesta comarca ben interessant. Un recorregut que, per exemple, reconeix les bestieses que es van cometre contra els cherokees (ha reconegut mai Spain el genocidi contra els indis?). The American Way of Life no és la millor ni la pitjor dels mons, però és la que coneixem i la que, sense haver-ne conegut cap altra, més ens agrada. Seríem capaços de prescindir-ne? De viure d’una altra manera? Ja sé que n’hi ha d’altres maneres. I sé que a Occident tenim moltes coses supèrflues i que n'hem de recuperar moltes de la tradicio propia. Podríem, però, prescindir d’Internet, de la televisió, dels electrodomèstics, dels supermercats, dels cotxes... No ho sé. Potser el que caldria es de preservar tots aquests progressos i fer-los compatibles amb el medi ambient i amb la tradicio local. I mirar de fer un mon mes just, democratic i solidari... Sia com sia, aquests dies ens hi hem sentit molt a gust, a South Carolina. I ens agradaria tornar-hi algun dia. Hi tornarem!

A la foto, a Greenville. Les banderes americanes són per tot arreu, com a qualsevol país del món. O no?

Cherokees

Ahir vam viatjar fins a North Carolina expressament per arribar a les Smokey Mountains, on hi ha una reserva india, dels Cherokees. Un viatge llarguissim i complicat per carreteres secundaries, i feixuc tambe de tornada, per autovia, fent una volta fins a Ashville, Greenville i, finalment, Pickens. Va pagar la pena, pero. Vam visitar la reproduccio d'un poblat cherokee tal i com era al segle XVIII. Diversos guies autoctons ens van explicar com feien terrissa, ornaments, roba, canoes, les armes, els rituals religiosos i politics dels Set Clans... Els cherokees tenen en North Carolina, South Carolina i Georgia el seu territori natural. La majoria, pero, van ser deportats al segle XIX a Oklahoma, tret dels que es van resistir a anar-hi i es van arrecerar a les muntanyes mes inaccessibles. Es el que es coneix com Trail of Tears, que es va cobrar la vida de molts indis cherokees duarant la travessia.
Ara, la comunitat cherokee esta dividida en dues zones, la major part esta concentrada a Oklahoma, els indis de la diaspora, i la resta als territoris diguem-ne genuins. No hi tenen gaire contacte, perque la distancia es enorme entre ells. Fins i tot han desenvolupat costums diferents els uns i els altres. A North Carolina tenen una reserva amb un regim juridic especial, que els permet preservar les seues terres i eximir alguns impostos. En la zona que vam visitar, amb un miler de membres, nomes 75 persones parlen encara la llengua cherokee. Ara, pero, ens van explicar que s'ensenya a l'escola. Quan els mateixos cherokees van veure que eren molt pocs els que parlaven cherokee i que la seua llengua corria un perill serios, van decidir d'introduir els vells que la parlaven en les classes per transmetre-la als xiquets menuts. Aixo ens van contar. Com tambe ens van contar que si ara com ara el cherokee es pot escriure es gracies a l'alfabet que es va inventar un indi en captiveri del segle XVIII. Sembla que aquest indi cherokee, captiu en un fort america, va veure que els anglesos rebien cartes de les seues families que reproduien les paraules orals del seu idioma. Aixi que es va inventar un alfabet que va ser acceptat, despres de molt d'insistir-hi, per la seua comunitat. Quan va tornar al seu poble, aquest indi els va explicar la troballa i quan va fer una demostracio, perque no s'ho creien, es van quedar meravellats. Ara ja hi ha llibres en cherokee i els xiquets menuts aprenen la llengua dels seus avis. No se fins a quin punt els cherokees podran restituir la seua llengua originaria, perque la pressio anglosaxona es aclaparadora. Sia com sia, aquesta es una historia commovedora. La historia d'un poble que vol preservar la seua identitat, en connexio amb els seus avantpassats, habitants ancentrals de les terres americanes.

Amb la familia Roper

Dissabte
Aquest cap de setmana ha estat marcat per la familia Roper. Hem conviscut amb ells en diverses reunions familiars. Dissabte vam anar a casa de Ken, un dels germans americans de Maite. Vora trenta persones ens hi vam aplegar: avis, pares i fills, nets i besnets... tots plegats en una casa molt bonica, exquisidament decorada, sense excessos, pero amb cada cosa al seu lloc. La reunio familiar va consistir, d'entrada, en un aperitiu, que tothom pren dret, amb la possibilitat de petar la xerrada amb qui vulga. Despres, un plat amb amanida, dacsa, salsitxes... que hom es servia directament de la barbacoa. I, de postres, un gelat bonissim amb cereals, que va preparar Karen, la dona de Ken. Es curios, perque la gent seia dispersa, en les diferents taules que hi havia en les diverses estances de la casa. Vam poder sentir tambe les cancons que Kin, Jeff i Kinny ens van tocar, amb guitarra i veu (algunes country, d'altres de Bruce Springsteen). I fins i tot el nostre Jordi, que va interpretar dues canconetes a la guitarra!
La gent de South Carolina es bastant conservadora, politicament. Es el sud dels EUA i, a mes, Pickens es una zona d'interior. Ken, pero, es democrata i te molta curiositat pel que passa a Europa. Fins i tot va preguntar pel que havia succeit amb el Tribunal Constitucional i l'Estatut de Catalunya. Maite li ho va explicar molt be, com tambe va matisar que a Espanya hi ha onze milions de catalanoparlants i que nosaltres no parlem habitualment espanyol... Crec que tots ho entenien perfectament. Potser perque els arriben noticies del Quebec, que el tenen mentalment a prop... Ken ens va ensenyar, una mica d'amagatotis, el retrat d'Obama que tenia en una petita sala de sa casa. La dona havia participat en la campanya electoral que va possibilitar la proclamacio, per primera vegada en la historia, d'un president de raca negra als EUA. Tambe ens va confessar que ell n'esperava mes, d'Obama, pero que el sistema impedeix d'avancar amb la velocitat que voldriem i que, aixo si, Obama representava un punt d'inflexio en la historia dels EUA, i qui sap si del mon tambe.

Diumenge
He dit que aci a South Carolina la gent sol ser conservadora. La familia Roper -la majoria- ho son, pero tambe se que son una gent encantadora. En una setmana que estem aci ens han tractat com a reis. La festa era amb motiu de la nostra vinguda i, sobretot, del retorn de Maite a Liberty, despres de mes de vint anys. I ens han fet molts regals. Ja no sabem com tornar-los tanta generositat i estima. Potser algun dia vindran a casa nostra i els ho podrem compensar. Els ho hem dit. A vore si a copia d'insistir-hi ho aconseguim.

Avui diumenge hem anat a una esglesia baptista. Ho hem fet per cortesia, es clar. Precisament avui hi batejaven McKenzie, la filla de Tami, de nou anys. Ha estat una cerimonia bastant natural. Per descomptat, molt mes bonica que les misses catoliques que coneixem. Per comencar, l'esglesia es molt mes alegre i lluminosa, senzilla i accessible a la gent, perque es un punt de trobada i aprenentatge per als xiquets. Hi ha sempre un cor que amenitza amb cancons la cerimonia i el reverend ha comentat fil per randa, durant mitja hora, un passatge de la Biblia amb un alt nivell: res a veure amb les homilies retoriques que ja sabem. Tot i que no som creients, hem vist que aci la gent s'ho creu i que obra en consequencia. Els xiquetes menuts no han sentit tota la missa. Quan ha arribat el sermo, se n'han anat a les dependencies que hi ha contigues a l'esglesia a jugar. Ha estat una cerimonia molt acceptable. Els Roper se n'han alegrat, que hi assistirem. I nosaltres, tambe. Ha estat una deferencia que es mereixien de totes totes. Despres ens n'hem anat a dinar tots plegats a un buffet molt senzill.

"Jesus is coming..."

Una de les coses que mes ens han cridat l'atencio de South Carolina, o almenys de County Pickens, la comarca d'aquest raco dels EUA on passem uns dies, es la gran quantitat d'esglesies que hi ha. N'hi ha per tot arreu, i de totes les tendencies (sempre cristianes, aixo si). Per les converses que he pogut sentir la vida de molta gent gira al voltant de la parroquia. Fins i tot n'hi ha que decideixen implicar-s'hi encara mes, com Jeff, un dels germans americans de Maite que, despres de ser policia, ha decidit ser reverend de la seua esglesia. (L'he conegut precisament avui i m'ha semblant una persona encantadora.) O com una amiga que ens va venir a veure, que tambe hi esta molt implicada, laboralment. En aquesta part del mon l'esglesia deu fer un paper aglutinador important, socialitzador, integrador (com passa ben sovint). Aci, pero, no n'hi ha una, sino desenes i desenes (al meu poble nomes n'hi ha una, i no hi va molta gent, la veritat). Alerta, no estic fent cap tipus de judici de valor. No soc qui per a jutjar a ningu, i molt menys encara als americans, la idiosincrasia dels quals desconec per complet. I si, a sobre, es tracta de jutjar com viuen la religio... A mes, sempre he estat del parer que potser els altres (es a dir, els que no pensen com nosaltres) han encertat, i jo, no. El benefici del dubte es una gentilesa per part meua que, a mes d'educada, em sembla una opcio intel.ligent, fins i tot raonada. O es que es pot mesurar la fe amb la rao?

A la foto, un cartell en una esglesia de Pickens (South Carolina). Com aquest, n'hi ha de molts tipus i amb missatges suggeridors.

Les cases de South Carolina

Avui hem anat a visitar Tami, una de les germanes americanes de Maite. Viuen en una casa molt a prop de la nostra, als afores de Pickens, que es com no dir res perque, de fet, en els pobles americans (si mes no a South Carolina) downtown (el centre del poble) es irrisori: a penes quatre carrers mal comptats. La resta de les cases es troben disseminades arreu del terme. Ens criden molt l'atencio aquestes cases. N'hi ha de molt senzilles, fins i tot pauperrimes. Aci, en quatre fustes t'alcen una casa. N'hi ha que son com el remolc d'un camio (ells en diuen trailers). Maite em conta que els americans es casen prompte i, com que no tenen diners, lloguen o compren una d'aquestes vivendes senzilles. Tambe n'hi ha que se'n compren d'obra, es clar. De rics i de pobres, n'hi ha a tot arreu. Aquests humils habitatges, pero, son una oportunitat per als joves, per a independitzar-se i buscar-se la vida, i no tirar de mamella com fem, ben sovint, a Spain. (Al marge dret, n'hi ha una petita mostra, d'aquestes cases).
Tambe ens ha cridat l'atencio la quantitat d'esglesies que hi trobem. De totes classes i, sobretot, de mil esglesies diferents (totes cristianes, aixo si: baptistes, metodistes, Church of Jesus, masons, evangelistes...). D'aquesta serie -i de questions religioses-, pero, ja en parlare en un altre post.

A la foto, en un carrer tipic de Liberty.

Table Rock State Park

Avui hem anat propet, a Table Rock State Park, a 12 milles de Pickens. Després de fer carretera, no ens abellia massa fer quilòmetres. Ja en farem, ja. Hem caminat poc més d’una hora per la muntanya, entre la vegetació, travessant petits rierols i gaudint de la natura. (Impressionat com n'estem, de lluny, de la natura. Hi hem perdut el contacte i, tanmateix, en formem part...) Hem suat la gota grossa. Ací se sua molt, de fet, per la humitat. Després, hem nedat. Ens hem llençat dels trampolins i tot, del baixet i del gran. L’aigua estava molt calenta. Hem dinat uns sandvitxos i fruita, a l'aire lliure. I hem pujat a una petita embarcació de rems (a la foto, Laia i Jordi, remant amb cautela, perquè no podíem fer moviments bruscs a la barca). Hem tornat a casa. Hem passat pel supermercat per comprar alguna cosa per sopar (hem vist un home que pareixia el Tio Missero, de la Font, amb gorra i tot. No sabem si tenia la bicicleta fora...). Al supermercat ens pregunten d’on som, si hem vingut de visita. No estan acostumats als forasters, potser. Hi venen moltes cotxinaes: pastissos de tot tipus, galetes, magdalenes de mil gustos, refrescos de sabors diferents, amb envasos inversemblants (quasi es confonen amb els detergents), hamburgueses, hot dogs... No hi ha peix fresc, només de congelat. La carn és abundant. En un paquet precuinat he llegit: “Hungry Man”. Que barbaritat. Després de tants dies d’hamburgueses i menjar americà, agraïm les amanides i la fruita. Penge unes fotos al costat. Espere que es puguen veure...

On The Road

Anit vam anar a Downtown. Havíem quedat amb la família de la Jill (Maite la tornava a veure després de més de vint anys!). Vam sopar tots plegats en un restaurant en què la decoració estava dedicada al cinema, molt recarregada i lluminosa, plena de coloraines, amb vaixells pirata penjats literalment del sostre i objectes i reliquiaris pertanyents a actors famosos tancats en una mena d’aparadors de vidre, una mica coents. Una sèrie de pantalles amenitzaven l’antre amb música americana: rap, rock, pop... Tot ben familiar. Ausades que estem acostumats a aquesta música... La família de la Jill se’n va anar una miqueta abans perquè dilluns començava l’escola (en agost!) i nosaltres vam aprofitar per fer-hi unes compres. Una gent molt amable, la veritat. Després, vam tornar en vaixell a l’hotel. Laia i jo vam fer el darrer bany a la piscina del Port Orleans, oberta fins a les dotze del migdia. Quin relax, nedar abans de gitar-nos. No he passat gaire bona nit, però, perquè em fan mal els ronyons i m’he de prendre una aspirina per poder dormir. I ja van tres nits així... No sé si és l’aire condicionat que posen als autobusos i a l’habitació de l’hotel (que jo llevava cada vegada que hi entrava) o que estranye el llit... Mentre tinga aspirines...

Avui dilluns ens hem despertat, hem fet maletes, hem esmorzat i hem deixat l’hotel, Port Orleans, i la Disney. Ens han vingut a recollir els de la casa de lloguer de cotxes en un petit microbús. Han passat unes hores ja. Hem dinat. En aquest precís instant som a la carretera, direcció Jacksonville. Maite és al volant i jo faig aquest post (ja el penjaré quan tinguem accés a Internet). Hem llogat un cotxe americà. No té marxes. Costa de canviar de xip en els primers moments. Busques les marxes amb la mà, sense voler, i trobes estrany que no hi haja el pedal d’embragatge. Deu minuts, però, i ja hi som: com si haguérem conduït tota la vida un cotxe americà. Hem llogat un Chrystller ben ample. La dona que ens ha atès ens l’ha deixat a un bon preu, després de fer-nos una rebaixeta sobre la marxa, “amb una petita trampeta en el sistema”, ens ha dit (ens l’ha creurem i en pau, forma part del joc). No sé fins a quin punt deu ser més segura aquesta manera de conducció, sense marxes. Jo crec que en aquest sentit no hi ha diferència, en comparació als cotxes europeus. Això sí, és més còmode. Només cal accelerar o frenar quan ja has engegat i ets en marxa, a la carretera. Hi ha molt de trànsit. Les distàncies semblen curtes sobre el mapa, però resulten llargues sobre la carretera. Ens esperen huit hores de conducció, mínim, amb les parades consegüents. Els xiquets juguen a l’ordinador, lligen o bequen, i jo faig aquest post. Florida és molt humida. Hi ha molts llacs i plou de tant en tant, de manera irregular, a rogles; normalment són ruixats intensos que duren pocs minuts. Ací les carreteres són gratuïtes. No hi ha cap impost revolucionari al respecte. I això que estem en el país capitalista per excel·lència(!?). Ens dirigim a Savannah (Georgia), per la costa. Quan hi arribem, haurem de trencar a l’esquerra cap a l’interior, direcció Greenville. I d’allí en un tres i no res esperem arribar a Pickens, on és la casa que hem llogat, Eagles’ nest. Maite ha advertit al propietari, el senyor Tim Sullivan, que hi arribarem tard. I ell li ha contestat molt amablement: “No problem we will look forward to seeing you on Monday. You can arrive here any time of the day or night. Just go to the far end of the cottage on the left at the end of Eagles Nest Drive and up the stairs. The Door is open and the lights are on. The key is on the guest book on the kitchen counter”. Torna a ploure a rodals.

Vam arribar ahir dilluns a tres quarts de dotze. A Pickens ens vam aturar en una benzinera. Hi vam trobar un Sheriff i com que semblava difícil trobar la casa ens hi va acompanyar! Avui ens hem despertat descansats. La casa és tot un museu ple d’objectes de ràdio, telègraf i morse. És molt acollidora. I té de tot. L’home s’hi ha presentat a casa nostra (la seua és a la vora) per saludar-nos. Jo no me n’he adonat però portava la pistola a la cartutxera, com un veritable cowboy. Ací és normal això. Autèntic!

Ja som als EUA!

Fa uns dies que vam arribar als Estats Units, tal i com teníem previst des de fa mesos. El viatge en avió va resultar molt pesat perquè havíem d’anar de Barcelona a Atlanta i, després, enllaçar un altre avió fins a Orlando. I a sobre el primer vol va agafar un retard de més d’una hora. Per sort, aquest primer avió tenia moltes distraccions: pel•lícules, música, sèries, jocs... Amb això i una mica de lectura i de becar de tant en tant no es va fer gens pesat. El que realment va resultar feixuc, però, va ser el segon vol fins a Orlando, en un avió menut i sense gaires distraccions. Vam arribar exhausts a l’hotel, dimecres.

A partir de dijous, però, hem pogut gaudir d’allò més a la Disney. Molt més del que hauríem imaginat. Hem anat al Magic Kingdom, a l’Animal Kingdom i als Water Parks: el Blizzard Beach i el Typhoon Lagoon. Són parcs temàtics i safaris com els que tenim a Europa? No, són molt millors. La gran diferència –almenys pel que fa als espanyols (els catalans no hi compten, òbviament–) és que ací tot sembla més real, sense ser-ho. El visitant ho sap, això, que només es tracta d’uns parcs artificials creats ex professo perquè la gent s’ho passe bé. I ací rau el mèrit d’aquests parcs: estan tan ben fets que la gent en gaudeix encara més. Ja sabem que els americans en qüestió de recrear la realitat són molt bons. No debades una de les seues forces econòmiques rau en la producció d’articles destinats a l’oci, una bona mostra dels quals són els parcs temàtics, el cinema, la música... A casa nostra, en canvi, tot és de cartó pedra barat i els parcs solen estar molt mal situats, geogràficament parlant, en secarrals insuportables (mireu, si no, la nostra Terra Mítica). Els americans ens han sorprés amb la seua amabilitat i simpatia, i també amb la seua eficiència a l’hora de fer més colpidores les atraccions. Vam veure una mena de casa del terror en què hi havia ànimes en pena i tot que seien al redós d’una taula de comensals; una illa de pirates del Carib on se simulava un cel a la nit que era tan real... I hem pujat a moltíssimes atraccions aquàtiques i de fira que ens han fet ballar en un peu. Els xiquets estan emocionats, i nosaltres també. Tot plegat resulta impossible d’explicar en quatre ratlles. Val la pena anar-hi, a la Disney, una vegada a la vida almenys. Una altra cosa que hem observat, però, és que ací la gent deu menjar prou malament, perquè s’hi veu molta gent obesa, alguns amb una obesitat mòrbida que fa llàstima, la veritat. N’hi ha que utilitzen una mena de carros en els parcs perquè es veu que no poden ja ni caminar. En fi, són les primeres impressions d’un viatge d’estiu que, fins ara, ha superat les nostres expectatives. Si voleu fer-ne un tast, ara us penge algunes diapositives ací a la vostra dreta.

“Tour de France, Tour de France...”

Hui se celebra l’etapa decisiva del Tour de França, una contrarellotge entre Bordeus i Pauillac en què el corredor espanyol Alberto Contador mesurarà les seues forces amb el luxemburguès Andy Schleck. El ciclisme és un esport admirable. L’esport èpic per antonomàsia en què el sofriment n’esdevé l’essència primera. Una essència o un component consubstancial. Els que el practiquen ho saben molt bé. En una època llunyana jo el vaig practicar a un nivell totalment amateur amb els amics Jose i Javi, a Pedralba. Jo era prou roïnet en aquest esport, la veritat, però en tinc molt bon record, sobretot de la companyia dels meus amics, els quals em van transmetre la passió per aquest esport en què el sofriment, en contrapartida, esdevé bellesa pura, sobretot als ulls de l’espectador. Perquè el corredor quan és al damunt de la bicicleta ben sovint maleeix el dia que va decidir dedicar-se al ciclisme. (Quantes vegades em vaig dir en una ascensió que no tornaria a pujar-me a la bicicleta i, tanmateix, hi tornava fins i tot l’endemà d’haver tingut aquest pensament tan racional.)
Precisament ahir vaig acabar de llegir El ciclista, de l’holandès Tim Krabbé, tot un personatge aquest escriptor dels anomenats Països Baixos. Campió d’escacs en la seua joventut, ja havia fet 29 anys quan va decidir reprendre certa dedicació a les curses per a aficionats. Curses importants, però, perquè hi participaven també els que anys a venir serien figures mundials del ciclisme: Merckx, Gaul, Van Impe, Kuiper, Zoetemelk, Thévenet... I estava a l’altura de tots ells! Krabbé va fer tard per al ciclisme. Si ho haguera pensat abans, és ben probable que s’hi haguera pogut dedicar professionalment. De tot plegat parla a El ciclista, la narració d’una cursa en concret, la del Tour del Mont Aigoual, en què Krabbé insereix també l’anecdotari d’un munt de curses més en què va participar com a corredor o com a cronista esportiu. Aquest és un llibre singular que farà les delícies dels amants del ciclisme. M’ha agradat, sobretot, la sinceritat i la valentia transmesa per l’autor. Diu coses que potser no són políticament correctes, com ara quan parla del fet que tots els corredors, i els esportistes en general, volen guanyar i que la gran majoria són mal perdedors (“Ser un buen perdedor es una evasión despreciable, un insulto al espíritu deportivo”, p. 149). O quan assegura que els corredors s’acarnissen amb els rivals quan hi veuen la mínima flaquesa (a quin tomb vénen, doncs, les queixes quan Contador va accelerar aprofitant que a Schleck se li va trencar la cadena? Mala sort, tu, que això és una competició i tots volen guanyar-la i, a més, la maquinària també hi compta, com en la Fórmula 1). S’imaginen vostès una cursa ciclista en què ningú volguera guanyar? Perdria tot l’al•licient. La picaresca forma part, també, de l’esport. I, si no, que no li ho diguen a Maradona quan va marcar aquell gol “con la ayuda de Dios”.
Acabe aquest post sentint aquell famós Tour de France, de Kraftwerk, i No tengo tiempo, d’Azul y Negro. Quins temps... Que guanye el millor (o el més espavilat).

Tim Krabbé: El ciclista, Los libros del lince, Barcelona, 2010, 154 pàgines.

Folksona

Enguany ha començat l'estiu de la millor manera. Laia i Jordi han fet la seua primera eixida de llarga durada -una setmana- i se n'han anat de campament. Un campament, però, especial, el Folksona. Per als nostres fills era la primera vegada que hi anaven. El Folksona, però, ja va per la quarta edició. Organitzat per la gent de Tres Fan Ball, es reuneixen durant una setmana per assajar un concert que fan el darrer dia, amb la presència dels pares i de les mares. Hi han participat una trentena de xiquets i joves d'arreu del País Valencià, entre 8 i 16 anys. El leitmotiv de l'edició d'aquest any era "Les cançons que jo cante". La setmana ha tingut lloc a Agullent, a l'ermita de sant Vicent Ferrer, a tocar del poble i d'una pinada que feia una frescor molt agradable. També van tindre com a convidats al mític cantant Paco Muñoz, i als cantadors Apa i Teresa. El darrer dia, el del concert, va ser molt emotiu, molt. En l'atmosfera, hi surava un ambient de companyonia i d'amistat molt bonic, i la constatació de fer música i cultura en valencià. En definitiva, uns dies de convivència molt interessants per als nostres fills, perquè coneixen altra gent i aprenen música tradicional valenciana. I tot plegat sense cap de subvenció institucional. Laia i Jordi han tornat entusiasmats. I tornaran l'any vinent! Enhorabona per als organitzadors. Aquesta és una magnífica iniciativa.

Espai del Llibre també celebra l'Any Borja

La revista Espai del Llibre, editada per la XIEC (Xarxa d’Institucions d’Estudis Comarcals), i que es fa ressò de les novetats bibliogràfiques de les Comarques Centrals Valencianes, acaba de publicar el número 12. Per a celebra-ho, la revista ha fet un número especial en què es reflexiona sobre L’Any Borja, que té lloc principalment a Gandia, però amb ressons a d’altres ciutats i pobles de les Comarques Centrals Valencianes (Xàtiva, Castelló de Rugat, les Valls de Gallinera i d’Ebo) i d’àmbit internacional (Barcelona, Roma, Saragossa i Madrid). Així, l’article de portada és de l’historiador Francesc Pons Fuster sobre les darreres novetats que Josep Piera ha escrit entorn del sant valencià. A més a més, s’hi inclou una entrevista a Pep Gimeno, “Botifarra”, de Xavier Aliaga; un reportatge sobre el III Congrés de la Vall d’Albaida, celebrat el passat mes de març, i tot de ressenyes sobre les novetats bibliogràfiques publicades per les diverses institucions que integren les CCV, i d’altres editorials comercials que hi estan vinculades o que publiquen llibres d’autors o premis d’aquestes comarques.
A l’editorial s’afirma que “L’Any Borja ens ofereix, de Gandia estant, tot d’actes culturals –d’història, literatura, música, teatre, religió, art, tradició popular, cinema...– de gran interés a propòsit d’un dels valencians més universals. Actes que han traspassat ja les nostres fronteres i que demostren la maduresa cultural i el dinamisme de les Comarques Centrals Valencianes”.
Les diverses institucions comarcals que integren la XIEC reparteixen la revista entre els seus socis, però també es pot adquirir de manera gratuïta en alguns punts de venda habituals, com ara la Llibreria Ambra.

Identitat suplantada

En aquests dies d'exaltació patriòtica, atesa la victòria de "la roja", constate, amb indignació i llàstima alhora, que el meu poble celebra també la victòria dels altres com si fóra seua. Enarboren banderes alienes i canten himnes espuris. El que més m'entristeix, però, és el fet que aquests conterranis meus fan compatible una identitat refractària basada en la diferència amb l'estructura monolítica que proclamen -i han defensat des de sempre i per sempre- els ideòlegs de l'únic Estat factible (espanyol, és clar). Ignoren, però, els meus paisans, que aquella predisponibilitat seua envers la diversitat és rebutjada de totes totes pels espanyols de pro; més encara, ells voldrien estirpar qualsevol indici multicolor, per innocent que fóra, fins i tot els més adotzenats i innocus, com ara aquest capteniment fidel que ostenten, de manera tan inconscient com heterodoxa, càndidament, els meus estimats veïns del meu poble, de rendiment i ofrena (en la llengua pròpia!) a les glòries d'un país que sempre s'ha mostrat hostil envers els nostres interessos. I, al costat, com sempre, la dissidència dels germans del nord: absolutament admirable, digna d'enveja, a imitar.

Mala premsa

Els mitjans de comunicació en la nostra llengua van de mal borràs. Aquest any hem assistit a una davallada sense precedents de la presència de capçaleres en català als quioscos valencians. El Punt i Saó ja no es troben als punts de venda habituals i només es poden adquirir per subscripció. La revista infantil Camacuc ha deixat de rebre les subvencions institucionals per part de la Generalitat Valenciana –com Saó– i ha desaparegut del panorama periodístic valencià. És obvi que el “nostre” govern no només ha incomplit la promesa de subvencionar les versions en valencià dels principals diaris autòctons –formulada pel mateix president, Francisco Camps, l’any 2005– sinó que, a més, ha retirat les que destinava a capçaleres amb una trajectòria informativa i professional impecable. Ara com ara, al País Valencià el panorama periodístic en català ha quedat exclòs dels canals de difusió tradicionals. Ens queda, per sort, Internet, amb tot d’iniciatives meritòries (VilaWeb, Pàgina 26, L’Informatiu...), però minoritàries; les publicacions especialitzades, universitàries o no; alguna capçalera catalana, com ara El Periódico, que encara arriba al País Valencià (el diari Avui, en canvi, també ha deixat de distribuir-s’hi!), el setmanari El Temps i les revistes locals i comarcals, com ara Espai del Llibre, Crònica, etc. El cas més sagnant, però, és el de la TV3. Els darrers anys els repetidors que fan possible la recepció dels diversos canals de la televisió pública catalana a terres valencianes han estat clausurats progressivament, a instàncies –ai las!– del govern del PP de la Comunitat. Fet i fet, la política d’apartheid del senyor Camps atempta, a les clares, contra el dret a la lliure informació i contra els principis bàsics de la democràcia. Més encara, la seua política, quant als mitjans de comunicació, és i ha estat sectària, perquè ha primat les concessions de ràdio i televisió majoritàriament a canals o emissores afins al seu règim. Tant de bo que la “Iniciativa Legislativa Popular” portada recentment per Acció Cultural del País Valencià al parlament català aconseguisca de restablir les emissions dels diferents canals en català al País Valencià.

Publicat a Serra d'Or, juliol de 2010

Lalomanu

Avui m’arriba des de Canberra, Austràlia, un llibre de poemes del meu cosí Jorge Salavert: Lalomanu. Ha estat una alegria immensa poder rellegir aquest llibre tan emotiu i sincer; colpidor i terrible alhora, sobre el dolor d’un pare per la pèrdua d’una filla. Ja havia parlat a bastament sobre el fet en aquest blog, de les doloroses circumstàncies que van provocar la desaparició de Clea Salavert. D’alguna manera, però, Clea perdura encara en la memòria dels qui “l’hem coneguda”, ni que siga indirectament, en el cor dels qui se l’han estimada i dels qui ens l’estimarem per sempre més, a pesar de la mort, més enllà de la vida. Aquest llibre demostra que més enllà de la mort la vida de les perones que ens estimem hi perdura encara. Un llibre positiu, al capdavall, i valent, perquè no es resigna a donar per finiquitada una existència, perquè d’alguna manera, sibil•lina o subreptícia o màgica o com Déu vulga que siga, es palesa que la vida és enterca, i que Clea és ací, entre nosaltres, almenys fins que acabem per reunir-nos amb ella algun dia... Enhorabona, Jorge!
Tot seguit us n’oferisc un tast, de Lalomanu, un poemari escrit majoritàriament en anglès, però també en català i en castellà.

Post-traumatic stress disorder

Ha plorat molt, plora i encara li queda per plorar.
El seu present està sempre ancorat al passat,
i avui, mentre agafa els plats i els neteja,
alça els ulls i mira com cau la tarda,
i la foscor es clava dins el seu cor per la finestra.
La seva mirada s’extravia, i viatja
lluny, molt lluny d’aquesta llar
i d’aquestos moments plens d’afers quotidians
i sense gaire transcendència.
Més enllà de la finestra creu veure
una vegada més l’arc de l’aigua.
És un altre flashback d’horror,
i el pànic s’apodera d’ell durant dècimes de segon.
Ara mateix podria deixar caure els gots o els plats
i tirar a córrer, fugint de la por,
escapant un altre cop del record,
escapolint-se d’aquest dolor
en què s’ha convertit la seva vida.

I tanmateix, hi ha dies quan s’asseu esperant
una trucada que mai arriba,
una mirada que no s’amague al silenci,
algú que li escolte plorar
que no siga la seva dona.

I tanmateix, es pregunta si pot ser la veritat
que ell els siga tan difícil d’escoltar,
si el seu dolor pot ser tan cru que els creme,
si pot ser que passen els messos sense sentir
el recolzament de veus conegudes,
o els sospirs de la lluna i el sol.

I tanmateix, vol saber quan les ombres del terror
deixaran de perseguir-lo, quan els records
dels ullals de l’aigua es fondran
a les sorres daurades de Lalomanu.

***

Post-traumatic stress disorder

He has cried a lot, he still cries and has long to cry yet.
His present is forever anchored in the past,
and today, as he grabs the plates and washes them up,
he has looked up and seen how evening falls,
and darkness has broken into his heart through the window.
His gaze gets lost, and travels
far, very far away from this home
and from these moments full of daily affairs
without much significance.
Beyond the window he thinks he can see
once again the arc of the water.
It is yet another flashback of horror,
and panic takes control of him for some tenths of a second.
He could right now drop the glasses and plates
and make off into a run, fleeing from fear,
escaping yet again from the memory,
running away from the pain
his life has become.

However, there are days when he sits down and waits
for a phone call that never comes,
for a gaze that does not hide within silence,
for someone who may listen to his crying
other than his own wife.

However, he asks himself if it might be true
that he is too difficult for them to listen to,
if his pain might be so raw that it burns them,
if months may go by without him feeling
the support of known voices
or the sighs of the moon and the sun.

However, he would like to know when the shadows of terror
will stop hounding him, when the memories
of the water’s fangs will melt
into the golden sands of Lalomanu.