De símbols i d'identitats

Ara que sóc a Mallorca -des de fa ja quatre mesos!- he pogut comprovar com, malgrat les diferències -sempre n'hi ha, de diferències, també entre nosaltres, els valencians-, són moltíssimes les coses que ens uneixen als mallorquins. Per això mateix, fa vergonya pensar com, de València estant, hom (els secessionistes) ha atiat una batalla absurda per diferenciar-nos tant com fóra possible dels nostres germans: mallorquins i, sobretot, catalans, i, al seu torn, per assemblar-nos i acostar-nos -ai, las!- a Castella. Més enllà de la demagògia dels qui miren de dinamitar i negar els símbols propis, o dels que intenten minimitzar-ne la importància, hi ha l'evidència d'una base històrica, lingüística i cultural compartida, i que té precisament en els símbols la cara més visible d'aquesta identitat comuna. Com diu l'historiador de la Universitat de València Ferran Garcia Oliver, en una ressenya publicada al darrer número de Caràcters a propòsit del llibre Barres i corones, de Pau Viciano: "...ben mirat, ja hi podem posar blau, roig, llambrequins i totes les decoracions que ens vinguen de gust. Sempre hi queda l’essencial: les quatre barres de la Corona d’Aragó". En la imatge, l'escut de l'Ajuntament de Ciutat de Palma.

El meu país

El ritual és sempre el mateix. Entre setmana, a les Illes; i el cap de setmana, cap a casa. Divendres és l'esperança. Diumenge, la recança d'haver d'anar-te'n a contra cor i sense ganes. El cotxe. L'aeroport. Els col·legues valencians que t'acompanyen. Facturar. Passar per l'escànner. Pujar a l'avió. Els caramelets. El Diario de Mallorca que molt generosament reparteix la companyia Air Berlin (els alemanys, sempre tan eficaços). Les galetetes de sempre. L'aigua de sempre. València des de l'aire. Me la conec com si fóra el palmell de la meua mà. Per a bé i per a mal, és aquesta la meua ciutat. I vulguen o no és aquest el meu país; un país amb un nom que alguns no volen pronunciar ni reconèixer... Els meus fills. La meua dona. Els pares i germanes. Els amics. La pilota. La terra i la cendra... Hi tornaré sempre i tan aviat com puga. Ni que fóra el país més miserable del món, la voluntat seria la mateixa: tornar-hi; tornar al més prompte possible: sense dilacions i sense excuses.

"Vergonya, cavallers, vergonya!"

Aquesta setmana els he posats, als alumnes, alguns poemes d’Ausiàs March recitats-cantats per Raimon. No sabia com respondrien –són alumnes de 2n d’ESO– però, francament, l’experiència ha estat inauditament positiva; una sorpresa, perquè no m’ho esperava en absolut. Bé, sempre n’hi ha que fan cara de pomes agres, o de pòquer, que no sé què és pitjor; però n’hi ha que els sorprèn i els agrada. El meu primer contacte amb els poemes d’Ausiàs March va venir de la mà del Raimon, gràcies als meus pares, i també a un professor de l’institut, Francesc. El resultat, en el meu cas –i en moltíssima gent– ha estat un amor incondicional per tots dos: pel cantautor -i també poeta!- Raimon; i, per descomptat, pel falconer major del rei Alfons el Magnànim, el més gran dels nostres poetes medievals, segons els historiadors de la literatura catalana. Sentir-los a Pollença, amb una dicció valenciana, i un auditori que té un accent un punt diferent, em va omplir d’alegria, i de satisfacció també. Em vaig haver de mossegar els morros per no cantar en públic... Paradoxes de la vida, són nombrosos els professors valencians que fan català a les Illes (a Eivissa, el 75%!!!). Resulta paradoxal quan el Govern valencià continua negant la unitat de la llengua, d’una manera tan barroera i miserable, com ridícula i absurda. I mentrestant, a ses Illes i a Catalunya ens acullen amb els braços oberts, i ens donen faena. Com deia Jaume I, “Vergonya, cavallers, vergonya”.