dilluns, 31 d’octubre del 2011

Amancio Prada



La d’Amancio Prada (Dehesas, Ponferrada, El Bierzo, Lleó, 1949) és una de les veus més singulars que circulen des de fa molts anys per les terres d’Ibèria. Al Bierzo, una comarca lleonesa ben peculiar, en tant que és cruïlla de cultures i de llengües (castellà, gallec i asturlleonés), hi conflueixen la mística castellana, la morriña de la pròxima Galícia i el ressò malenconiós de la cantàbrica Astúries. Si heu trescat per aquestes terres, us n’haureu adonat de seguida: parlen un castellà amb un marcat accent gallec, i en ocasions asturià; fins i tot, n’hi ha que saben parlar alguna llengua veïna. El paisatge s’ondula per moments, tot rebutjant el terròs eixut i no tan llunyà de la Tierra de Campos o de la contigua Maragateria. És un paisatge que es tempera per fer-se més fèrtil i humà, si hi cap; una terra que abandona l’àrida estepa castellana per donar pas als bancals plens de vinya, i on el sòl és d’un ocre intermitent, salpebrat de mil tonalitats marronoses.
Amancio Prada és el producte d’aquest país de frontera imaginària, perquè és cruïlla eclèctica i assimiladora de la diversitat, i així ho fa anar als seus versos. Per damunt de tot, cal dir que Amancio Prada és un poeta que canta, més que no un cantant que escriu poesia. I ja ens agradaria a molts poetes desplegar un ventall com el del berciano, tan ampli i versàtil. Els seus treballs ens brinden les millors versions musicals cantades d’altres poetes. Versions d’un home en què es congrien les facultats del joglar i la inventiva loquaç del trobador. Així, ens lliura inigualables interpretacions de poetes com San Juan de la Cruz, Rosalía de Castro, Federico García Lorca, Álvaro Cunqueiro, Agustín García Calvo, o les Coplas a la muerte de su padre, de Jorge Manrique. Mística pura en una veu ja mítica que flueix com una aigua límpida i juganera, tal qual els rierols que llisquen per sobre la pedra mil•lenària, muntanya avall, en la terra procaç del Bierzo.
Emboscados és un treball amorós en què el que ama arriba al cim més alt de la muntanya, s’amaga entre els arbres del bosc, s’hi perd a propòsit, a pesar o potser per causa del dolor i de l’absència de l’amor... Heus ací el fragment del poema

Muy lejos una mujer


Todo el tiempo
que viví me parece
una larga espera
para encontrarte.

No tengas prisa en partir,
no te vayas,
prolonga la alegría
de estar dentro de mí
que me dejas presa
y con la miel en la boca.

Llegaron como la noche
encendiendo estrellas.
Se fueron con la mañana
robando sueños.

¡Freno y espuela!

Que vuelvan con el sol
con el sol radiante del mediodía.

¡Que vuelvan!
Memoria y deseo a la vez.

diumenge, 30 d’octubre del 2011

divendres, 28 d’octubre del 2011

Com fer un conte


El tercer exercici d'escriptura proposat al curs del CEFIRE de Gandia consisteix a planificar un conte o fer-ne un esborrany. Com que hem vist algunes tècniques d'elaboració d'un conte recentment, com ara la de l'escriptura automàtica o lliure, he volgut fer que confluïsquen tots dos procediments, el de l'esborrany i el de l'escriptura lliure, tot fent al·lusions a almenys tres elements intertextuals: dos escriptors catalans coneguts i una pel·lícula recent, Buried, dirigida por Rodrigo Cortés i protagonitzada por Ryan Reynolds. El resultat n'és el text que teniu més amunt, un esborrany d'un conte possible que miraré d'enllestir ben aviat -si puc.
Endevineu a quins autors faig referència a l'esborrany? No és gens difícil...

dimecres, 26 d’octubre del 2011

Quadern de sal

M’ha arribat per correu postal –gentilesa de l’autor– el Quadern de sal, de Carles Mulet. Es tracta d’una plaquette –un llibre, al capdavall, ben intens i apreciable, molt ben editat, per cert. Feia temps que m’ho preguntava: com és que Carles Mulet no publica un poemari? I m’ho preguntava perquè seguisc amb certa assiduïtat el seu blog, Nausica, una delicatessen molt personal en què la poesia és el tema predominant, però on també podem llegir comentaris sobre art: escultura, fotografia... No m’ha decebut gens la lectura del llibre del Carles. Ans al contrari, m’ha confirmat el que ja esperava trobar-m’hi: un poeta d’una subtilesa i d’una exactitud conceptual com n’hi ha ben pocs. Un poeta de l’amor, per descomptat (en el seu blog l’erotisme ho amara gairebé tot).
Quadern de sal ens remet als millors poetes catalans sobre l’amor: Estellés, Papasseit, Miquel Àngel Riera... És un poemari intimista sobre la pèrdua on hi ha, també, per molt paradoxal que ens parega –o potser no ens ho hauria de semblar–, la celebració d’un amor viscut, que encara perdura, “enardit i decidit”, al pensament –i al cor–, d’una manera obstinada, tal qual els versos d’aquell famós poema d’Ausiàs: “Així com cell qui en lo somni·s delita / e son delit de foll pensament ve, / ne pren a mi, que·l temps passat me té / l’imaginar, que altre bé no hi habita”.
Com en el cas de March, Mulet també sent aquesta pèrdua com a irremeiable i dolorosa: “mentre tot t’assenyala però tu ja no hi ets / al turment conformat, i al record, em dessagno”; però s’hi recrea com si es tractés de l’únic locus amoenus –un paradís personal– on és capaç de viure (o sobreviure) i reconèixer-s’hi: “Allunyat de l’estuari d’aquell cos / em plego al fat del nàufrag que ja només / vol ser digne de la set que el rosega”. La constatació de l’absència deixa, però, obertes de bat a bat les portes a l’esperança, per molt minsa i inversemblant que siga: “Perduda amor encara et penso / si tornes mai seràs la flor/ que encara ets perquè pateixo”. Celebració i dolor es congrien, doncs, envers l’únic objectiu possible, el del recobrament de l’aimia (l’estimada), per sempre més fixada en el record perdurable i insistent del poeta: “Allunyat de l’estuari d’aquell cos / em plego al fat del nàufrag que ja només / vol ser digne de la set que el rosega”.
La figura del nàufrag –home-símbol de la derrota amorosa– sura per tot el poemari i reapareix per reblar el clau de l’aplec a l’últim poema o cant, “Cometa del meu segle”, sens dubte la més colpidora i definitiva composició del recull. Així, aquest darrer cant ve precedit d’uns versos del Veinte poemas de amor y una canción desesperada, de Neruda, un altre gran poeta de l’amor, precisament del poemari que Mulet emula en el seu Quadern de sal. No és casualitat que el llibre tinga també un total de 21 poemes, com en el cas del Veinte poemas del poeta xilé.
Finalment, els versos amb què Carles Mulet s’acomiada de l’amada –i del lector– són d’una bellesa encomiable. El final és rotund, la millor penyora que un enamorat pot deixar com a testimoni del seu amor, com una llum que no s’apagarà mai:

“És l'hora de desprendre's, d'acceptar la metzina
ara em ret, ja davallo al secret del silenci.

L'últim glop de cafè la mort al fosc solatge
seré aquell cementeri que la lluna avorria.

Ah, més enllà de tot, m’endinsaré en l’oblit.

Ara em ret, ja davallo, jo sóc l’abandonat!”.

Un llibre commovedor, molt recomanable.

diumenge, 23 d’octubre del 2011

Assaig sobre la ceguesa vs. A ciegas

És la segona vegada que veig A ciegas, del director brasiler Fernando Mereilles. La pel·lícula és l’adaptació de la novel·la Assaig sobre la ceguesa, del malaurat Nobel portugués José Saramago. La primera volta, la vaig veure directament al cinema, a Ciutat de Mallorca, quan feia de professor de català a “Ses Illes”... Aquesta vegada hi he trobat més defectes que virtuts, a pesar de l’extraordinària interpretació dels actors que fan de protagonistes; em referisc a Julianne Moore i Mark Ruffalo. Val a dir, però, que sempre és difícil traslladar una novel·la a la gran pantalla, i encara més quan es tracta d’una història en què el pensament hi té un pes substancial (no debades, el títol al·ludeix al seu caràcter assagístic). Si haguera de triar, em quedaria amb el llibre, molt més profund i reflexiu, i no tan apocalíptic. Ara em contradic perquè en aquest mateix blog vaig escriure (17/03/09): “Crec que l’adaptació que se n’ha fet, de la novel•la de Saramago, és molt bona. Potser a la pel·lícula s’hi perden les reflexions de l’autor, però la suggestió de les imatges deixa llibertat a l’espectador per reflexionar pel seu compte també, ni que siga d’una altra manera. En tot cas, són dues maneres de ‘pensar’ la novel•la o el film”. Ara ja no ho tinc tan clar... Sí que em referme, però, en una altra asseveració que torne a subscriure fil per randa: “...vivim en una societat en què som cecs i no ens n’adonem. Cecs que miren però no hi veuen; cecs incapaços de reconèixer quines són les prioritats i les coses que realment paguen la pena, i quines subsidiàries o prescindibles”.

dissabte, 22 d’octubre del 2011

También la lluvia

D'esquerra a dreta, Karra Elejalde, Juan Carlos Aduviri, Iciar Bollaín, Gael García Bernal i Luis Tosar.

“Hay cosas más importantes que tu película. Sin agua, no hay vida”

También la lluvia és una pel·lícula excel·lent, que emociona i commou; que colpeix fins al més profund; que sotraga els ressorts del pensament; que fa trontollar l’acomodatícia tendència que tenim a la indiferència, atés el constant bombardeig d’imatges impactants –i morboses– amb què ens saccegen la ment.
La darrera pel·lícula d’Iciar Bollaín no ens pot deixar indiferents. L’argument, la trama, els personatges, l’escenografia... tot, és quasi perfecte, i demostra la intel•ligència cinematogràfica d’una directora –Iciar Bollaín– que se supera amb cada film.
L’estructura de la pel·lícula està travada sobre dos eixos argumentals principals: d’una banda, l’acció ens situa en el rodatge d’una pel·lícula sobre la colonització –o l’espoli– d’Amèrica per part dels conquistadors espanyols, al capdavant dels quals hi ha la figura despòtica i sense pietat de Cristòfol Colom; de l’altra, l’escenari ens remet a l’època actual, a primeries del segle XXI, al bell mig de la Guerra Boliviana de l’Aigua. Dues històries esdevingudes en el mateix escenari però en èpoques diferents. Dues històries que són, en realitat, una, perquè els tics d’autoritarisme i opressió són els mateixos ara que en l’època dels colonitzadors. I, entre els dos focs, uns personatges –els membres de l’equip de rodatge– que es veuran en el dilema d’implicar-se o no en la revolta organitzada pels indis contra l’amenaça de la privatització de l’aigua. Una revolta que és capitanejada, precisament, per l’home que dirigeix també la subversió dels indis contra Colom. Cinema dins del cinema, doncs. La de Bollaín és una mirada crítica, també, però no maniqueista ni tendenciosa. La cineasta madrilenya ha sabut distanciar-se dels fets històrics i socials tractats en la pel·lícula, de la pàtina ideològica en què ben sovint hom cau en aquests casos, quan la temptació és de fer un panegíric indigenista, fàcil i superficial.
La pel·lícula ens dóna a conèixer personatges importantíssims i capdavanters en la història dels drets humans, com són els casos del dominic Antonio de Montesinos i Fray Bartolomé de las Casas, autor de la Brevísima relación de la destrucción de las Indias. I, paral·lelament, ens ofereix un realista document sobre les condicions miserables en què viuen en l’actualitat bona part dels països de la serralada andina. A més de la crítica –i l’autocrítica– sobre un dels capítols més tristos –i vergonyosos– de la història d’Espanya, También la lluvia és una mostra interpretativa de primer ordre. Són molt bones, en aquest sentit, l’actuació de Juan Carlos Aduviri, el líder indígena, i la de Karra Elejalde, que fa de Colom, un actor descregut però fidel als seus ideals. I també arriben a una gran altura les interpretacions de Luis Tosar i de Gael García Bernal.
También la lluvia va rebre uns quants Goya, però va ser desbancada per Pa negre per a representar a Espanya als Oscar. Al meu parer, però, la proposta d’Iciar Bollaín em sembla molt més original, intel·ligent, suggeridora i emotiva que la cinta d’Agustí Villaronga, molt més estereotipada i previsible. Però, contra gustos...

dijous, 20 d’octubre del 2011

“Pego, París i Londres”


Avui he anat a Pego. Per tercera vegada he assistit al programa “Pego, París i Londres”, convidat per Joan Albert Sendra. Les altres dues vegades, també m’hi vaig trobar els amics Vicent Morera i Ramon Carrió. Llàstima que avui no han pogut ser-hi... Sempre és grat anar a un poble tan genuïnament valencià com Pego. Ja sabeu com són els pegolins: reconeixibles a quilòmetres de distància. La seua deu ser una de les diccions més identificables del país, per marcada i autèntica. Compartir paraules amb un pegolí com l’Albert fa goig i, tot cal dir-ho, una certa enveja. Jo, que vinc de València, mai de la vida podré adquirir el seu accent, eixa manera que tenen d’amorosir les paraules amb una cadència i una sonoritat ostentoses. És com si una mà distreta i alhora desimbolta acariciara el vellut o el marbre...
Al programa, de nom ben jocós, “Pego, París i Londres”, hem parlat de poesia i de política; de llengua i de la vida; d’Estellés, Ausiàs March, Joanot Martorell... Una hora xerrant pels descosits. L’Albert és un entusiasta del país, una lluitador incansable, un enamorat de la seua –la nostra– llengua. Aquestes coses fan patxoca i ajuden a tirar avant, malgrat tot. Encara queden llocs –moltíssims pobles i comarques!– on es pot viure amb llibertat i, sobretot, amb naturalitat en valencià. Mentre esperava l’Albert, he sentit uns xiquets que anaven en colla parlant en valencià amb total solvència. Fa goig, això. Ho he passat molt bé aquesta nit. Fins a una altra, Albert; i Pego!

dilluns, 17 d’octubre del 2011

Llevant UE: David (i Goliat)


He de confessar que m’agrada el futbol, per bé que no en sóc un aficionat aferrissat, ni molt menys un fanàtic. De fet, preferisc una bona pel•lícula que no el millor partit (i ho dic de veres, no per quedar bé). Sempre em va agradar molt més practicar aquest bell i ben sovint incomprés esport que es juga amb els peus que no veure’l per televisió. Fins fa quatre dies vaig jugar al futbol, i encara ara, quan veig un baló, al parc o a l’institut, se me’n van els ulls darrere...
Parlem, però, del Llevant UE, l’altre equip del cap i casal, la meua ciutat natal. Enguany, crec que cal destacar la meritòria trajectòria de l’equip d’Orriols. Tots sabem que la lliga és cada vegada més insípida perquè sembla que només és cosa de dos, com en la política –quina enganyifa més estúpida... Madrid i Barça acaparen tots els èxits, totes les mirades i, sobretot, quasi tots els drets de televisió. I els altres equips, que també són de primera, com més va ho tenen més difícil. Les constats golejades perpetrades darrerament pels totpoderosos Barça i Madrid no fan sinó devaluar una lliga que cada volta resulta més desigual i insípida. Ara, però, enmig d’aquesta barbàrie desigual, hi ha aparegut un equip amb un pressupost humil, i ple d’il·lustres veterans, que ha gosat fer-los ombra, als dos gegants, i, fins i tot, s’ha encimbellat al capdavant de la classificació, colze a colze amb l’altre equip blaugrana. El Llevant UE! Crec que cal celebrar-ho.

He de dir que jo he sigut tota la vida del València, i no tant del Llevant, però els granota sempre m’han caigut simpàtics. No he entés mai la visceralitat entre equips rivals, sobretot si és entre clubs als quals els separen unes poques passes (entre Orriols i Mestalla, no hi deuen haver més de 2 o 3 km). Si més no, quan aquesta rivalitat mostra la seua cara més lletja, nul·la des del punt de vista esportiu.
De menut, mon pare i ma mare em portaven a vore el València. Vam arribar a ser-ne socis i tot! Era l’època de Sempere, Arias, Botubot, Carrete, Cerveró, Castellanos, Tendillo, Fenoll, Welz, Felman, Subirats, Solsona, Kempes! (els dic de memòria, però n’hi havia molts més). M’agradava anar a l’estadi del València. A banda de l’espectacle esportiu, hi havia la tensió vibrant de la massa, l’efervescència multicolor a les grades, el xivarri d’una multitud enfervorida, febril, bolcada amb l’equip local. I m’agradava també el ritual de l’entrepà a la mitja part, quan ens podíem seure, perquè els meus pares i jo teníem un passi a la part més humil del vell Mestalla, a “General de pie” (a hores d’ara ja seuen tots). De tant en tant, però, també anava al camp del Llevant, amb el meu iaio. No era, ni de bon tros, la mateixa intensitat emocional que s’experimentava al camp del València, però també m’agradava. Al camp del Llevant vaig vore el llegendari Johan Cruyff i, també, a José Luis Albiol, l’oncle de l’actual Albiol que tots coneixen. En tinc molt bon record, d’aquella època. Vore el València i el Llevant a primera em fa feliç. En canvi, em fa enfadar aquesta mercantilització exacerbada d’un esport que, més enllà de l’exabrupte i de les brofegades que hi aboquen alguns, sempre em resultarà estèticament bell, noble, coratjós, admirable... Amunt València! Amunt Llevant! (i viceversa).

PS Sobre el Llevant UE i el València CF, no us perdeu el primer capítol de Gràcies per la propina, de Ferran Torrent: “...El dia del derbi capitalí no cabia una ànima al Vallejo. El partit acabà cinc a tres a favor del Levante i res al món no pogué aturar l’esclat de paroxisme d’aquella gent: els aficionats més vells ploraven, els més joves envaïren el camp per abraçar els jugadors i Tomàs feia la botifarra en direcció al centre de la ciutat, lloc d’on suposava que procedien els aficionats merengues, també coneguts com a xotos...” (p. 20).

diumenge, 16 d’octubre del 2011

Gran Torino


El segon exercici que ens han encoratjat a fer al curs d’escriptura creativa de Gandia –que dirigeix Maite Sastre– consisteix a posar-se en la pell d’un personatge –un mite o un heroi– i parlar tal i com creguem que ho faria si fórem Ell (o Ella). No he pogut resistir la temptació de posar-me en la pell del llegendari Clint Eastwood (perdoneu-me l’atreviment), més en concret en la pell del Clint Eastwood de Gran Torino, en una carta quasi anònima que dirigisc al meu amic F, tot recordant les nostres converses diàries. Heus ací el meu exercici empàtic:

Benvolgut F,

Sóc en Clint.
Et sorprendrà que t’escriga... Sé que a tu no t’agrada parlar en la intimitat, ni que siga a través d’una carta, i t’agrada encara menys quan es tracta d’un exercici de vagues pretensions literàries. Jo, sense anar més lluny, tampoc no n’era gens partidari... Arran, però, de la meua convivència amb els grocs, que d’un temps ençà han envaït, literalment, el barri, les meues perspectives s’han capgirat fins al punt de tornar-me’n un retrat de mi mateix totalment trasbalsat. Per bé que de bon començament no m’hi reconeixia, t’he de confessar que ara m’hi trobe molt a gust.
Jo, també com tu, pensava que aquesta gentussa el millor que podia fer era fotre el camp del nostre país, que el millor per a nosaltres era fer-los fora sense contemplacions ni ajornaments de cap mena. Trobava que al món una bona guerra –mundial o local, tant se val– eliminaria el greix sobrant de la societat, i que aquesta gentola que es manifesta adesiara amb l’estendard dels indignados podien quedar-se a casa en comptes de fer-nos nosa cada dia amb els seus ideals de pa sucat amb oli. No era gens estrafolari el raonament, tenia una certa lògica, però, és clar, després em vaig adonar que si es produïa aquesta guerra que propiciaria aquella neteja higiènica jo podria ser-ne una víctima aleatòria, ja que les guerres no miren pèl. Així que he decidit deixar córrer aquella possibilitat.
També pensava, com tu, que els musulmans són tots terroristes, fins que vaig barallar la possibilitat que no pot ser que tota una societat ho siga. Perquè, si fos així, ¿qui en seria l’enemic a aniquilar? ¿Tots nosaltres? I ara em pregunte, ¿què hem fet nosaltres perquè una part considerable dels musulmans ens odien? Em vaga pel cap que alguna cosa no hem fet bé del tot.
També com tu pensava que l’anglés devia ser la llengua més important del món, la més nombrosa, la més dúctil i estèticament valuosa, fins que, de tant de sentir aquest xicoc groc parlant en la seua llengua amb els seus familiars, també grocs, hi he trobat certa musicalitat, com si de cop el xino em resultés familiar, tu. Quines coses...
T’he de dir que fins ara jo em veia incapaç de confraternitzar amb qualsevol exemplar inferior de l’espècie humana, ço és, amb algú que no fos americà o, a tot estirar, europeu occidental, i no massa fosc, eh! I tanmateix, la convivència diària amb l’adolescent de què t’he parlat, al qual he estat alliçonant durant un temps sobre mecànica de cotxes, m’ha fet canviar de parer. Li he agafat estima i tot (redéu, quina paraula més incòmoda), fins al punt que un dia li vaig deixar el meu Gran Torino, perquè festegés amb la seua xicota. Fins on hem arribat...
En aquest temps de convivència amb els grocs, he aprés que no tot és del color que ens imaginem; que, més enllà de les aparences, del groc o del blanc, hi ha una paleta de nombrosos colors amb què podem pintar el món. Em trobe a gust al meu barri, potser més que mai, tot i que ara ja no hi sóc perquè, al final de la pel•lícula en vaig eixir escaldat, com ben bé saps. No sé com ni per què, però, encara hi sóc amb ells, amb els meus veïns, que ja no sé si són grocs, perquè ja no me n’adone, d’aquestes subtileses insignificants. Ja ho pots veure: se m’ha tornat l’estómac més sofert, i el cor, més tendre...
Ah, quasi me n’oblide: al lloc indeterminat o inconcret en què ara em trobe algú m’ha fet arribar un CD d’un grup estranger anomenat Antònia Font que conté una cançó en què em fan homenatge. T’he de confessar que m’ha fet molta il•lusió, a pesar que vinga d’un país, com és Espanya (els del grup diuen que són catalans, però) que sempre havia considerat endarrerit, una república bananera. Pel nom, Antònia Font, em pensava que era una d’aquestes solistes feministes (ara mire les dones d’una altra manera) que no paren de donar la llanda amb la guitarreta i les seues cançons amb lletres igualitàries i reivindicatives; però no, han acabat per agradar-me molt, ja veus... El grup canta en una llengua que ells anomenen indiferentment català, o mallorquí, o valencià, tant és. És una llengua que no coneixia i, vés per on, també hi he trobat la sonoritat que jo creia exclusiva per al meu idioma. Ara bé, per molt rei que tinguen aquests espanyols –i, per extensió, els catalans– , en això sí que no cauré del ruc: ningú no em farà canviar la meua idea a propòsit del caràcter obsolescent de la institució monàrquica, per no parlar del seu tarannà discriminatori.
Ja no m’allargue més, no vull fer-te perdre més el temps. Ben prest, però, espere fer una nova pel•lícula –ja ho he anunciat a la premsa– en què tu i jo siguem els coprotagonistes –juntament amb altres persones humanes, del color que siguen–, en un món que ens pertany per igual a tots, a pesar de les nostres diferències.

Benvolgut F, aprofite l’avinentesa per agrair-te que m’escoltes diàriament al cotxe, mentre viatgem camí de la feina, i per saludar-te ben cordialment.

Fes bondat i fins demà!

Del teu amic:
en Clint.

dissabte, 15 d’octubre del 2011

Atles enharmònic, d'Arthur Caravan

El primer disc d’Arthur Caravan, de títol homònim, va sorprendre el panorama musical nacional. Va ser guardonat amb el premi al millor disc de pop-rock als Premis Ovidi de la Música 2009 i va quedar entre els 20 millors discos als Premis Enderrock de la Crítica del mateix any.
Després d’un disc de debut molt ben acollit i multipremiat, ara els alcoians Arthur Caravan tornen a la càrrega amb un altre àlbum. Si en aquell primer CD Arthur Caravan mostraven sense embuts la seua línia estètica, amb una clara inclinació per la música indie, ara, segons declaracions dels mateixos components del grup, es decanten més pel rock i no tant pel lirisme del lliurament anterior. Sia com sia, el nou treball dels Arthur Caravan, Atles enharmònic, que van presentar el 8 d’octubre passat al Teatre Principal d’Alcoi, és tan exquisit i suggeridor com l’anterior. En el nou disc, doncs, hi ha més potència i més guitarreig, però el lirisme encara hi és, ni que siga d’una altra manera, més dissimulada i subtil. Les lletres de les cançons són, en aquest sentit, d’un lirisme exquisit, d’una intel·ligència poètica sense parió. Temes com ara “Vents” o “Himne a l’alegria” així ho confirmen. Lletres i cançons que han aixoplugat sota un títol tan enigmàtic com encoratjador: Atles enharmònic. I per què enharmònic? Dos sons són enharmònics quan sonen igual però s’anomenen de manera diferent i, en conseqüència, tenen funcions diferents segons el context. Amb aquesta premissa el grup pretén transmetre’ns la idea que, encara que Atles enharmònic semble diferent del primer, en realitat tots dos sonen Arthur Caravan. Marca de la casa, vaja.
Com a curiositat, cal dir que aquest segon CD ha estat possible gràcies al mecenatge de la gent que n’ha sufragat les despeses d’enregistrament. Tot un èxit que veuran recompensat amb escreix quan senten –ho han fet ja– el resultat: Atles enharmònic confirma Arthur Caravan com un dels millors grups indie del moment, si més no a casa nostra.

dimecres, 12 d’octubre del 2011

Caribou Island


“En aquell moment, però, Alaska li va semblar la fi del món, un destí d’exiliats. A Alaska hi anaven els que no encaixaven enlloc, i si allà tampoc no trobaven on aferrar-se, simplement queien a l’abisme. Tots aquells poblets minúsculs no eren sinó enclavaments de la desesperació.” (p. 147)

La nova novel•la de David Vann, Caribou Island, que en català l’han traduïda avantposant-hi un substantiu tan premonitori com innecessari, Desolacions, porta el “llast” de l’anterior lliurament, Sukkwan Island, amb la qual li va ser concedit el Premi Llibreter –entre altres– i un èxit de crítica i de lectors inusitat per a un autor que va fer mans i mànigues per veure la novel•la publicada (paradoxes del món editorial). En aquella primera novel•la -que recordava molt, per la manera de fer i la temàtica, al Cormac McCarthy de La carretera-, un pare i un fill lluiten per sobreviure en un ambient hostil, en una illa deshabitada d’Alaska assetjada pel fred i les inclemències del temps. En Jim, el pare, que fuig d’ell mateix, del seu fracàs vital, arrossega el fill, després de dos fracassos matrimonials. Sukkwan Island té un punt d’inflexió sorprenent que manté el lector expectant, tot i que, al meu parer, no assoleix el nivell d’intensitat narratiu ni la tensió moral de la novel•la de McCarthy.
A Caribou Island l’escenari és el mateix, una Alaska desolada i implacable que aboca els personatges de David Vann a la desesperació i al nihilisme total. Ara no són un pare i un fill els protagonistes sinó un matrimoni acabat de jubilar-se que miren d’esbandir el seu fracàs vital fugint d’estudi, és a dir, anant-se’n a una illa solitària a viure-hi. En Gary i la Irene porten trenta anys junts però no s’estimen, o no ho tenen clar, en un desassossec constant que exaspera el lector. Al voltant d’ells hi ha també una sèrie de matrimonis molt més joves però igualment marcats per la desídia i el tedi matrimonials. Els fills d’en Gary i de la Irene, Rhoda i Mark, no són feliços -per raons divergents, però no ho són-, i les seues parelles respectives, en Jim i na Karen, tampoc. És curiós -i un encert, de fet- que David Vann recupere ací el personatge d’en Jim, que podem identificar perfectament amb el Jim pare de Sukkwan Island.
Què és el que resulta criticable de Caribou Island? Fa l’efecte que aquesta segona novel•la és molt més previsible que la primera. És reiterativa en l’escenari i en la trama, amb un desenllaç que el lector ensuma des de bon començament. I, sobretot, ensopeix el fet que la trama s’estire al llarg de 261 pàgines; si més no, a mi m’ha resultat un punt avorrida i freda. Tampoc no acaba de rutllar la insistència nihilista. Tanta desesperació embafa i, a més, la fa poc creïble, perquè no deixa ni la més mínima possibilitat de respirar, la més mínima oportunitat o vàlvula d’escapament, i això crec que l’ofega i, al seu torn, ofega també el lector.
La biografia de David Vann ha estat marcada per la ruptura matrimonial dels pares i, sobretot, pel suïcidi del seu pare. És aquesta veta la que reflecteix literàriament l’autor en la seua primera novel•la, Sukkwan Island, i la que reitera ara a la segona, Caribou Island. El resultat, però, en aquest segon lliurament, no és tan efectiu ni tan reeixit com en el primer. David Vann hauria d’haver pensat que el lector tenia molt recent a la ment la seua esplèndida Sukkwan Island. Potser a partir d’ara l’autor se n’hauria de distanciar, de les dues obres anteriors. Potser s’hauria de plantejar també d’explorar altres temes i trames encara inèdits per a ell –i per al lector que el segueix.

dissabte, 8 d’octubre del 2011

Una llengua que camina


Emotiu, il·lusionant, entranyable, emocionant, rigorós, esperançador... Són molts els qualificatius que m’han vingut al cap –i al cor– mentre veia el documental Una llengua que camina, que ahir a la nit es va estrenar a Canal 33, una de les televisions censurades, cal dir-ho, per l’actual govern del PP “valencià”. Dirigit per la periodista Amanda Gascó, Una llengua que camina narra les vivències de cinc persones que viuen amb naturalitat el valencià, i que el reivindiquen en la seua vida quotidiana: Gerard Pitarch, metge dermatòleg de Castelló, Xavi Sarrià, cantant d’Obrint Pas i escriptor; Diego Gómez, mestre i expresident d’Escola Valenciana; Mar Iglesias, professora de periodisme de la Universitat d’Alacant; i Dariana Groza, romanesa integrada en el Voluntariat pel Valencià.
El documental informa de com ha estat el procés de recuperació de la llengua al llarg dels darrers 25 anys en diverses ciutats i poblacions del País Valencià. Destaca també el fet que ha estat des de l’escola i l’associacionisme cívic i cultural que s’ha pogut impulsar el valencià en diversos àmbits, a pesar de l’escàs suport i fins i tot l’hostilitat mostrada per les autoritats oficials. Per sobre de tot, palesa que a hores d’ara són molts els prejudicis i els complexos que s’han esvaït gràcies a l’esforç dels valencians mínimament sensibles. I una idea més positiva i esperançadora encara: que la gent demana el valencià, vol que els fills estudien en la nostra llengua, des de la pluralitat i el respecte, la tolerància envers l’altre i la convicció que un altre País Valencià és possible.
El documental es pot veure per Internet i ha comptat amb la col•laboració de l’Institut Català de les Indústries Culturals, Escola Valenciana, Edicions 96, Bromera i Vilaweb.

Felicitats, doncs, a tots els que han fet possible aquest documental.

dissabte, 1 d’octubre del 2011

Historiador Diago


Aquesta setmana he començat un curs molt interessant al CEFIRE de Gandia sobre literatura i expressió creativa. Ens han demanat que redactem un record, i m'ha vingut a la memòria la casa en què vaig viure durant la infància. L'he titulat:

Historiador Diago

En els primers anys, aquell carrer va ser tot el meu món. Era el paisatge, i també el paisanatge. Aquell carrer formava part d’uns dels Eixamples més populars del cap i casal. Als setanta, València era una ciutat en blanc i negre envaïda per una horta exuberant, curulla d’hortalisses i fruites que, a hores d’ara, formen part d’una memòria col•lectiva malmesa i parcial, i que a poc a poc s’esvaeix en l’oblit més inexorable.
Aquell carrer de nom rimbombant, de celebritat ignorada, és encara el meu carrer. I la casa on vivia és encara ma casa. Hi vaig passar els anys de la infantesa i de la primera adolescència. M’imagine a mi mateix trescant per aquell carrer de la València dels setanta... El paviment era ple de llambordes, i la plaça del bisbe Amigó, on desembocava el meu carrer, conservava els rails d’un tramvia que no recorde ben bé si el vaig arribar a veure realment o és fruit de les contalles que em feien els meus pares, o de la meua imaginació. Al bell mig de la plaça, hi havia l’estàtua del bisbe, i al darrere, l’edifici colossal de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Valencia. A Bisbe Amigó les mascletaes eren cèlebres, i també els accidents de trànsit. I una nit hi van passar els tancs de Milans del Bosch, que jo vaig poder veure impel•lit pels meus pares a través d’un badall minúscul del balcó, el 1981. Aquella nit el terra va tremolar, aixafat per la ferralla feixuga i bel•licosa dels tancs, com va tremir també el cor expectant de tots els habitants de València.
A Historiador Diago havia anat a raure feia dècades gairebé tota la família de mon pare. El üelo, don José Capilla Ariño, flamant constructor, havia aconseguit bastir-hi alguns edificis que, per bé que humils, havien assegurat una certa placidesa benestant a la descendència, és a dir, la seguretat d’un sostre sota el qual poder arrecerar-se. Don José portava un barret molt elegant quan passejava pel seu carrer i saludava amb gran solemnitat: “Bon dia!”. Era o volia ser un senyor. Per això es va fer esculpir un dels seus edificis –no recorde quin– a la làpida. Coses de Don José...
Mon pare era –és!– el menut de tres germans. Ben aviat es va quedar orfe de mare, i de pare. No vaig conèixer els meus avis paterns, però mon pare me n’ha parlat. Tots tres germans vivien al mateix carrer. I també hi havia d’altres cosins (germans i prims), que s’hi van establir. Així doncs, una part no gens menyspreable de la nissaga dels Capilla i la dels Ferrer eren ben presents a Historiador Diago. Era un carrer familiar, en el sentit literal i extensiu del terme. Ens coneixíem tots, i això tenia uns avantatges considerables per a mi. Jo hi vaig circular a pler, amb total llibertat, des de ben menut. Recorde, però, que la primera vegada que ma mare em va deixar anar solt, m’hi vaig perdre! Al meu carrer? En realitat, no m’havia perdut, però buscava el recer de la mare, l’aixopluc càlid de la llar, la seguretat i la protecció paternofilial. Després d’aquell primer incident iniciàtic, em vaig convertir en un sagal espavilat que travessava i destravessava a tothora el meu carrer. Jo era el principal ambaixador de ma mare en els recados. Ella m’apuntava les compres en un petit paper d’estrassa esguellat i jo executava amb gran deler i eficàcia les seues comandes. El periple era extens, quasi inexhaurible. A Ca Mario, a per fruita i verdura; a la carnisseria, a per pollastre (m’impressionaven aquells pobrets animalons penjats del coll); al forn, a per pa i valencianes; a la pastisseria López, a per merengues, croissants, ensaïmades, xocolate redó, de garrofí! (me’n recorde tant de l’aroma...); al quiosc, a per tabac: “46, Filtro” o “Record, Extra Filtro”, el que fumava mon pare, i "Fortuna mentolado", per a ma mare; al Jobac, a per altres mercaderies innombrables; a la paqueteria, a per botons i fils; i hi havia també dues botiguetes –així en deia mon pare, de les tendes–, monogràfiques, en què només venien café (“Un cuarto de café molido Colombia”) i “Plátanos de Canarias”, segons resava el rètol solitari d’una planta baixa austera i d’aspecte clandestí.
A Historiador Diago vaig cursar els meus primers anys “acadèmics”: al parvulari “Saint Antoine”, en què, paradoxalment, no vaig sentir mai ningú parlar en francés; ni un sol mot! Al meu carrer, vaig rebre els meus primers regals d’aniversari i hi vaig celebrar la comunió (Mare de Déu, Senyor!), i cada 6 de gener esperava amb ànsia la vinguda dels reis de l’Orient, en una nit que sempre es feia interminable (la meua germana Amparo venia sempre al meu llit a passar-hi la nit: era encara més impacient que jo). Va ser al meu carrer que vaig sentir les primeres cançons “innòcues” de Camilo Sexto, Nino Bravo, Julio Iglesias... Ma mare no es cansava de la 97.7. Més tard, vindrien Raimon, Lluís Llach, Ovidi, Maria del Mar... Però aquesta és ja una altra història. I va ser a ma casa on vaig veure la televisió de dos únics canals: la 1 i la UHF. “Un globo, dos globos, tres globos, / La luna es un globo que se me escapó...”.
En un dels cantons de la cruïlla hexagonal que partia en dues meitats simètriques el meu carrer, m’acomiadava jo de ma mare cada dia que anava a l’escola. M’hi aturava i estenia el braç, bellugant la mà, tot esperant la seua salutació immediata. Un dia, però, ma mare no va acudir a la cita protocolària, vés a saber per què, i jo la vaig mamprendre a patades contra la paret del cantó, davant l’estupefacció i el somriure condescendent dels veïns. Ma mare encara riu quan se’n recorda...
A ma casa, hi venia molta gent, de visita. Mon pare era fora, treballant, i ma mare dins, també treballava, fent compostures i arreglos varios a clientes de pelatge i condició ben diverses. Dones amatents als seus marits, la majoria gent amable i honrada, i d’altres, no tant, com aquella insidiosa i pedant Senyora de Vallejo, que cridava sempre amb exigències i presses inajornables. La molt p... Ma mare tenia un maniquí on emprovava aquelles senyores i, gràcies a això, de tant en tant, la meua curiositat infantil em va fer descobrir els cossos femenins més estilitzats, però també les més al•lucinants aberracions corporals. En algun moment, vaig pensar que aquelles dones es ficaven dins del maniquí de ma mare i es convertien en estranyes i temibles criatures, monstres que m’acaçaven en els meus somnis d’infant innocent. I recorde també la periòdica persecució al voltant de la taula del menjador que protagonitzaven mon pare i jo quan venia el practicant, un home amb un cap enorme, horrorós, que m’asclava la galta del cul cada vegada que em posava malalt. Jo em deixava atrapar perquè sabia que, més tard o més d’hora, mon pare m’enxamparia. Immediatament després, l’agulla de la xeringa metàl•lica, gegant, em travessava sense pietat la carn, i jo plorava amargament. I recorde també una sabata que ma mare em va llançar per l’aire a tota velocitat i que va fer miques el vidre del saló, després que jo m’ajupira hàbilment; i l’aironfix provisional que ma mare hi va col•locar per tapar el forat, i les mosques enganxoses com estàtues silents adherides a la làmina llefiscosa. I la mort –tan enigmàtica per a mi– d’un senyor dictador, en blanc i negre, al televisor de la saleta. I el xampany per celebrar-ho...
Aquell carrer de nom rimbombant, de celebritat ignorada, és encara el meu carrer. I la casa on vivia és encara ma casa.
Els meus pares ja no viuen a Historiador Diago. Però cada vegada que me’n vaig de la que ara és la casa dels meus pares, després d’una visita frugal, ma mare s’aboca al finestral, puntualment, per saludar-me, no siga cas que la mamprenga amb el cantó del carrer, a patades. I tots dos recordem l’anècdota mentre ens acomiadem: ma mare, amb un somriure maliciós, segur; i jo, amb la vergonya pueril de l’home que m’he fet, o amb el pudor del xiquet que sóc encara, i que vull ser, per sempre. Quan torne a València, sempre que puc, trobe un moment per passar pel meu carrer, el de nom tan rimbombant com desconegut, el carrer Historiador Diago de València.