divendres, 21 de desembre del 2012

Entre línies, nou blog: http://blocs.mesvilaweb.cat/julicapilla


Aquest serà el nom del nou blog que inaugure ara mateix: Entre línies: http://blocs.mesvilaweb.cat/julicapilla. És el tercer que encete. Els dos primers, Va de bo Adesiara han estat durant molt de temps una finestra oberta al món i als amics, dins dels àmbits de l’esport i de la literatura, i també a qüestions personals sobre les quals vaig fer més o menys esment, segons la circumstància vital en què em trobava i les ganes o no que tenia de fer públiques les meues anècdotes. Quin sentit té, doncs, encetar una nova aventura a la xarxa?
La conjuntura política i nacional per què passa Catalunya ens afecta molt més del que pensem als valencians, sobretot als qui hem fet de la qüestió lingüística una eina de treball, un emblema insubornable, un motiu de viure, una il·lusió. Els catalans del Principat es troben ara com ara en una situació en què la sobirania nacional és un fi a aconseguir. Un objectiu que només assoliran amb una voluntat moral ferma i una majoria àmplia i representativa. Si no ho impedeix Espanya, el 2014 se celebrarà un referèndum transcendental a Catalunya, precisament amb motiu del 300è aniversari de la caiguda de Barcelona en mans dels borbons. S’hi jugaran molt, els catalans: l’autonomia política i, sobretot, la dignitat com a poble. No se sap com acabarà tot. Però sí sabem que aquesta voluntat d’emancipació és un punt d’inflexió que ha de canviar per força l’actual marc administratiu espanyol, basat en un règim autonòmic desigual que suposa greuges, perjudicis, gravàmens, discriminacions i càstigs injustificats i inadmissibles per a algunes comunitats, com ara la catalana, però també per al País Valencià.
Com a valencià, sobretot, i com a persona que em dedique al món de les lletres i a l’ensenyament, no puc mantenir-me al marge de la realitat que afecta a la meua llengua i cultura. Una realitat que va molt més enllà del Sénia i que abraça també a ses Illes. Els Països Catalans són, per a mi, la meua realitat, la meua veritat, allò que em defineix com a persona i subjecte en societat. Per això inaugure aquest blog, amb la voluntat de contribuir, en la mesura de les meues possibilitats, a enfortir i esperonar els nostres somnis. I encete aquest blog dins de Vilaweb, un diari electrònic que ha estat capdavanter en el món periodístic i digital. Un diari esplèndidament dirigit pel també valencià Vicent Partal. Crec que es mereixien un ajut per part meua, ni que siga merament simbòlic.
El perfil d’aquest blog serà semblant als anteriors, però s’hi tractaran també temes fins ara parcialment atesos. Hi haurà, per tant, moltes entrades literàries, com sempre; endemés, s’hi aplegaran reflexions de caràcter polític fins ara inèdites i desarem en el calaix de casa les intimitats personals. 
Aquesta és la meua intenció amb aquest blog. I aquestes són les meues raons. Perquè es tracta d’això: de raonar, de parlar, de dialogar amb vosaltres i amb els altres, sense estridències i sense rancúnies estèrils. Perquè, com deia l’enyorat Miquel Martí i Pol, “tot està per fer, i tot és possible”.               
Moltes gràcies! 

Juli Capilla

dimecres, 15 d’agost del 2012

El llegat del poeta


Vergonyosa, lamentable, mesquina, obtusa… No hi ha prou adjectius per a descriure la desídia de l’actual Ajuntament d’Elx, en deixar que tot el llegat de Miguel Hernández es trasllade en bloc a Quesada (Jaén). El menyspreu per part del PP cap a un dels poetes valencians més importants en llengua espanyola –sens dubte, un dels millors del segle XX en aquesta llengua–, palesa que a la dreta valenciana, provinciana i carpetovetònica, la cultura i les lletres els importen un rave. I, tanmateix, la transcendència del poeta oriolà és importantíssima. Miguel Hernández és, per obra i trajectòria vital, comparable a Federico García Lorca. M’atreviria a dir que molt millor i, sobretot, més autèntic, que alguns dels poetes de l’anomenada Generación del 27. Té una biografia que ja per se atrauria milers de visitants si el consistori il·licità haguera accedit a mantenir l’acord subscrit pel govern anterior de la Ciutat, socialista, amb els hereus del llegat del poeta. Però potser és això el que molesta els actuals mandataris de la ciutat d’Elx: que Miguel Hernández fóra precisament d’esquerres, i comunista per a més inri; fins i tot els deu molestar el fet que fos poeta. Poeta compromés amb el seu poble. Per sort, l’Ajuntament de Quesada, el poble natal de Josefina Manresa, l’esposa del poeta, s’ha interessat per la figura de Miguel Hernández i, amb el suport de la Junta d’Andalusia, en gestionarà el llegat a parir d’ara. Llarga vida a l’obra de Miguel Hernández!


dilluns, 13 d’agost del 2012

El Misteri d’Elx



Hui ma mare fa setanta anys. Felicitats! I per molts anys! Me l’imagine asseguda en un banc a la Basílica de Santa Maria d’Elx, esta vesprada: expectant, menueta, amb els ulls xiconinos, emocionada, gaudint amb l’escenificació del Misteri d’Elxhttp://ca.wikipedia.org/wiki/Misteri_d'Elx, la representació mariana més antiga d’Europa. Una representació que es remunta a l’edat mitjana i que ha estat un bastió inexpugnable a Elx. La ciutat del pare de ma mare, del meu iaio, i de bona part de la família de la meua iaia, la mare de ma mare. La ciutat de la qual van eixir tots plegats cap a València, a primeries del segle XX, i a la qual he estat destinat per treballar-hi a partir del curs vinent (precisament, a l’IES Misteri d’Elx). Almenys viuré en una ciutat amb una història (també familiar i personal) i un patrimoni cultural admirables.

dimecres, 8 d’agost del 2012

Dos contes

Sand Dune ©Whitneybee

Hui he llegit dos contes molt recomanables: "Xai guisat a l'estil Calders", de Gemma Pasqual (publicat a la revista Barcelona Review: http://www.barcelonareview.com/revista/70/gpe.html), i "Olvidar", de l'australiana Maya Linden, traduït per Jorge Salavert (publicat a la revista Hermano Cerdo: http://hermanocerdo.com/2012/07/olvidar/). En ambdós casos, protagonitzats per dues dones que canalitzen la seua desgràcia de molt diferent manera. Però millor que els llegiu vosaltres! Paguen molt la pena.

divendres, 27 de juliol del 2012


Col·lecció particular, d’Esperança Camps


...i de Mequinensa a Ciutadella, d’un extrem del país a un altre, del ponent més llunyà al llevant més rabiosament mediterrani, d’un clàssic contemporani, Jesús Moncada, a una escriptora actual que hi va fent via a base de fer novel·les que es fan de molt bon llegir. Em referisc a Esperança Camps. L’autora menorquina, instal·lada a València des de fa més de dues dècades, acaba de publicar Col·lecció particular, una nouvelle escrita aparentment a raig, en un únic paràgraf, com un torrent o una riera desbocada, un continu en què les veus del discurs són diverses i els personatges esbossen els seus punts de vista, divergents pel que fa al contingut i a la forma, inclòs el monòleg interior i el desordre mental que el dicta, text fluït directament de la consciència dels personatges que Camps confecciona amb seguretat narrativa i molt d’ofici. Té la mà trencada ja, l’autora. No debades, té unes quantes novel·les publicades, totes premiades. Esperança Camps palesa el seu pols narratiu a cada passa literària que fa, com ara en aquest retrat de la societat valenciana –si més no d’una part fàcilment identificable–, que ella coneix perfectament, perquè en forma part i, a més, té informació a l’abast de primera sobre el tema i el territori, atesa la seua dedicació a la professió periodística. El text, que es podria traslladar fàcilment a la gran pantalla (en resultaria una pel·lícula d’allò més interessant i exitosa), ens deixa entrar en la vida de Xavier Moran, un insigne galerista i marxant d’art, pusil·lànime i capriciós, insegur i cagadubtes, infantiloide sense remissió possible, mimat i alhora subjugat, successivament o simultània, per sa mare, la senyora Eugènia, per Remei, per Paula, per Àgueda, fins i tot per la seua filla Ona; un personatge protagonista, el Xavier Moran, que en la seua joventut havia estat un universitari contestataire i progressista, esquerranós a ultrança, ple d’ideals sublims i insubornables que ara... Pel camí, ho ha perdut tot; o s’hi ha perdut ell mateix. S’ha deixat portar per una inèrcia de vida regalada i confortable. Un modus vivendi que se sustenta en l’engany i la hipocresia, la distorsió permanent i l’estafa, la corruptela i el suborn, els tractes de favor i el tràfic d’influències... Una involució que l’espectador valencià coneix de sobres perquè n’ha estat testimoni, al si de la Comunidad (amb una llengua “xafada, arrasada, venuda”), d’un fum de casos semblants paradigmàtics, patètics, miserables, mesquins, d’una mediocritat que tomba de tòs, tan iguals al del Xavier Moran que és com si aquest fóra real, com a la vida mateixa. M’ha agradat Col·lecció particular. És efectista i literàriament solvent, impecable com a exponent d’una societat (la valenciana, en concret) que ha passat de l’eufòria dels grans fastos i la faràndula circense a la misèria moral i a la crisi financera; de la riallada estentòria dels pallassos que administren la res publica al somriure cínic dels imputats, del balafiament sense escrúpols i sense mires a les envistes de la ruïna econòmica i la impagable riota de les hipoteques, de l’avarícia bancària a la burla de les participacions preferents, dels pressupostos descomunals i el repartiment de beneficis entre especuladors de diferent pelatge a les retallades discriminatòries i sense aturador contra els treballadors (funcionaris i no), dels beneficis econòmics i socials de l’estat del benestar al seu desmantellament accelerat i la usurpació dels drets fonamentals dels ciutadans...

Heus ací un fragment de Col·lecció particular:

“Té negocis a banda de l’art. Té amics influents. Rics, intel·ligents, fills de puta, embolicadors, eficients, llestos, tontos, però sobretot, amb capacitat de decidir. Ell no té la culpa d’haver anat a la universitat amb bona part de la classe dirigent d’aquest país de mediocres. No té la culpa d’haver abominat fa molts anys dels postulats de l’esquerra més rància, que només posa pals a les rodes del progrés. [...] No té la culpa d’haver heretat uns quants centenars d’hectàrees de bancals improductius que estaven situades en llocs on algú va decidir que es podrien construir habitatges i piscines i casetes fetes de motlle, que ell detesta, i rotondes, i centres comercials... utilitzant un nou instrument legal anomenat PAI que li va omplir les butxaques de doblers inesperats, [...] Ell és un galerista que té gràcia per a comprar i per a vendre i per a relacionar-se, i per ensabonar a uns i a altres, i sap guanyar diners, i cobrar comissions, i amagar-les davall l’estora”                      

dimecres, 25 de juliol del 2012

Històries de la mà esquerra, de Jesús Moncada



Una mica per casualitat, indagant en la biblioteca de casa, arribe a un llibre singular: Històries de la mà esquerra, de Jesús Moncada. És el primer llibre que va publicar l’autor de Mequinensa en català, un recull de dèsset contes en què predomina la contextualització rural, llevat d’uns pocs que tenen lloc a Barcelona. Els anys de la República i la immediata postguerra són el marc on Moncada situa les seues històries. Unes històries en què, ben sovint, hi apareix el fantàstic. Potser aquest element, el fantàstic, és el que proporciona un plus de modernitat al recull i el fa més interessant, més enllà de la voluntat memorística i testimonial del llibre. Així, a “Història de dies senars” ens trobem una mena de cap centenari amb una història increïble; i a “Riada” la conjunció entre un element amenaçador i la superstició humana ens situen dins d’un surrealisme que podríem qualificar de màgic. Un surrealisme que deriva ja cap a l’absurd més pur a “Revenja per a un difunt”, on el lector entra en una dimensió impossible que, malgrat tot, esdevé versemblant gràcies a la perícia de l’autor. En aquest sentit, Jesús Moncada palesa una habilitat sorprenent a l’hora d’inventar-se mons paral·lels, com passa també a “Traducció del llatí”. Hi ha, a més a més, històries d’amor singulars, com la del “Conte del vell tramviaire”, entranyable, i “Nit d’amor del coix Silveri”, on l’humor negre és definitori. I no hi falta tampoc la intenció hilarant i estrafolària, com passa a “Strip-tease”, “La lluna, la pruna”, “La sirena del Baix Cinca”, “Debat d’urgència”...    


Històries de la mà esquerra està considerat el primer llibre d’un autor de la Franja publicat en la nostra llengua; el primer, si més no, homologable a la literatura catalana contemporània. Sobta que l’autor done mostres d’una solvència narrativa i lingüística en una opera prima com aquesta. Sorprén perquè es tracta d’un escriptor vingut d’un extrem del domini lingüístic on, tot i que el català era –i és!– omnipresent (quasi tothom el parla) no hi havia gaires referents escrits coneguts, i encara menys una tradició literària. El català de Jesús Moncada, però, és correctíssim. S’hi detecta un treball minuciós i acurat i una intenció literària de primer ordre. Ple de recursos lingüístics i de fraseologia popular, l’autor domina també l’estàndard que forneix la seua literatura, però no s’està tampoc d’aportar-hi girs lingüístics i lèxics del seu dialecte particular, amb paraules tan ponentines i alhora valencianes com eixir, hòmens, gitar...    
      

La creació d’un embassament a la localitat aragonesa de Mequinensa, a finals dels anys cinquanta del segle passat, va provocar la diàspora de bona part dels seus habitants cap a Saragossa i Barcelona. Des de la capital catalana, Moncada ens trasllada a un món perdut per sempre, el de la seua infantesa i joventut al seu poble d’origen, Mequinensa, íntimament lligat a l’Ebre. Un món que quedarà fixat per sempre més en la memòria col·lectiva tant dels mequinensans que se’n van anar de les terres on van nàixer com dels que van decidir quedar-s’hi, tot instal·lant-se en el poble nou de Mequinensa. Un testimoni escrit amb dignitat i en la llengua pròpia dels mequinensans, que no és una altra que la catalana, per molt que s’obstinen des de Saragossa (i a Espanya) a negar l’evidència i a entrebancar la singularitat de la Franja d’Aragó. Moncada és fill d’aquella diàspora, i de la lluita dels aragonesos que tenen com a primera llengua el català, i de tots els que volem preservar-la.            

PS Hi ha una pàgina interessant sobre Jesús Moncada al web de l’Ajuntament de Mequinensa (que, per cert, hom podria traduir també a la llengua del poble). Ací en teniu l’enllaç: http://www.jesusmoncada.cat/

dimecres, 18 de juliol del 2012

Stoner


Stoner (1965), del nord-americà John Williams, explica la història de William Stoner, un jove tímid i reservat, fill d’uns grangers de Missouri, que és enviat pels seus pares –a petició d’un professor de l’institut– a la universitat més propera a estudiar Agricultura. La idea dels pares és que el fill, que atresora un potencial i una intel·ligència portentosos, adquirisca els coneixements necessaris per a fer prosperar la hisenda familiar. En el primer any de carrera, però, Stoner descobreix la literatura i, quasi sense adonar-se’n, s’hi lliura per complet, abandonant progressivament els estudis agropecuaris que havia iniciat per consagrar-se de ple a l’estudi de les lletres. És un pas valent i traumàtic per al protagonista perquè sap que ensopegarà si no amb la incomprensió sí amb la perplexitat dels seus progenitors, incapaços, per mentalitat i manca de perspectiva, d’entendre la decisió del fill. A la fi, però, els pares ho accepten. Una decisió que suposa una ruptura quasi total amb ell, i el consegüent dolor provocat per la separació física: perquè ja no es veuran amb tanta freqüència com abans, llevat d’ocasions molt assenyalades i esdeveniments familiars molt marcats. És el primer escull que Stoner haurà de superar, potser el més difícil. Però no serà l’únic perquè, una vegada instal·lat com a professor en la mateixa universitat en què es va formar, haurà de lidiar amb la burocràcia i les petites misèries de la vida acadèmica; pitjor encara, amb la hipocresia d’una societat encotillada i absurda, sotmesa a convencionalismes estúpids i a estira-i-arronsa i enveges de poca alçada, molt més enllà del que el protagonista podia esperar o imaginar-se.            
A les travetes de la vida universitària, cal afegir-hi el fracàs rotund de la seua vida sentimental, que resulta ser un llast que mai superarà del tot. I, tanmateix, Stoner dóna mostres d’una enteresa personal i d’una integritat moral exemplars. Enmig d’un mar immens de mediocritat i estultícia, aconsegueix sortir-se’n i, tot nadant constantment contra corrent, abastar terra ferma. El seu paradís intacte i realment seu, l’únic territori que li serà fidel i insubornable fins a la mort, resultarà ser el de la literatura...
La novel·la és lineal, és a dir, avança cronològicament sobre el pivot del protagonista, al voltant del qual giren els altres personatges que animen la història. Aquests, però, són determinants en la biografia de Stoner. Katherine Driscoll i Edith Bostwick, sobretot, cobren una rellevància notable en la seua vida. Però també Walker, l’alumne díscol i desafiant; Finch, l’amic de tota la vida que no acaba de mullar-s’hi mai; la seua filla Grace i, per damunt de tots, el professor Lomax, aspre i malèvol, que li fa la vida impossible...
La manera de contar la història és també molt encertada. John Williams sol iniciar els capítols amb un enfocament global per centrar-se tot seguit en les petites anècdotes, amb descripcions psicològiques molt detallades i suggeridores.
John Williams va ser professor a la Universitat de Misuri i va publicar unes quantes novel·les, a més de poesia. Stoner ha estat qualificada d’“obra mestra”. Potser és exagerat però sí que és cert que, sense estridències i edulcorants extra, amb naturalitat, Williams confecciona una novel·la redona, amb una trama molt ben travada i uns personatges que la sustenten amb solvència, amb les seues vides més o menys anodines o intranscendents –com la de la majoria dels mortals. Llàstima que en l’edició espanyola (Ediciones Baile del Sol), s’hi troben errors de picatge que, per bé que no desmereixen el treball editorial en conjunt, sí que distorsionen una miqueta, molesten el lector. No obstant això, la traducció, en línies generals, és impecable. Jo l’he llegida en castellà, perquè me l’ha deixada un bon amic, però n’hi ha traducció catalana a Edicions 62.

dimarts, 17 de juliol del 2012

BBK Live 2012


Feia temps que no assistia a un macro festival de música. La cita propícia i inexcusable, irresistible, ha estat el BBK Live 2012, que se celebra des de fa set edicions a Bilbao. Enguany, tres dies de música indie (acceptem l’etiqueta) amb més de 60 bandes. Hi hem assistit només a una de les jornades, la que teòricament albergava els grups més cridaners: Radiohead, Warpaint, Vetusta Morla, Zoé, The Kooks... Vam entrar sobre les sis de la vesprada. Sobre les set hi havia prevista l’actuació de Warpaint, un quartet de quatre xiques de Los Angeles que no em van decebre en absolut. A penes quaranta minuts d’actuació (coses del programa) autènticament vibrants. Aquest grup té com una aurèola fosca i experimental que, per moments, recorda els mítics Siouxsie & the Banshees, però sense les excentricitats del llegendari grup britànic dels vuitanta. Si de cas, a Warpaint li falta una miqueta més de força, de radicalitat controlada (d’intensitat). Són, però, implacables des del punt de vista de l’execució musical i les variacions que hi apliquen de tant en tant són tan honestes i sorprenents com efectives.
Abans dels Radiohead, vam sentir també els mexicans Zoé, que em van causar molt bona impressió; The Kooks, que no estan gens malament, i Mumford & Sons, un grup anglés de rock folk bastant animós que va encoratjar el públic. Ah! I uns xics molt simpàtics de Brookling, Nova York, els We Are Augustines, la qualitat musical dels quals cal deixar-la a banda (el cantant es va sentir ben recolzat per un grup d’amics que li corejaven totes les cançons i que, per sort, van aconseguir de dissimular l’excessiva ebrietat del vocalista).         
I, per fi, Radiohead! Què en voleu saber? Dels Radiohead només puc dir coses bones. Que van estar genials. Van fer un desplegament representatiu de tota la seua discografia, deixant una mica de banda el darrer treball, The King of Limbs. Una bona elecció perquè aquest últim és més aviat un disc d’estudi, és a dir, per a sentir individualment o, a tot estirar, en un concert reduït, amb poc de públic. Una mica de dues hores de concert antològic. La netedat amb què interpreten cadascuna de les peces és incontestable. Es nota que són un grup amb molt de bagatge. Els anys els han proveït d’una seguretat i d’una qualitat envejables. Sobta que després de més de dues dècades no hagen sucumbit a la temptació d’un rock fàcil de pair (em fa cosa dir-ho, però crec que els Coldplay sí que hi han caigut, en la comercialitat resultona). I més sorprenent encara és que continuen fent temes que són alhora fidels a si mateixos i indagadors de noves maneres. Una joia de grup, els Radiohead. Sense parió.    
Vetusta Morla tocaven a partir de les 3 de la matinada. No sé a quina hora van començar, però la pluja va anar pujant d’intensitat a mesura que avançava la nit. Res no importava ja perquè la sensació de llibertat i d’emoció continguda era el que realment importava a aquelles hores de la nit. Els Vetusta Morla tenen gust per a la seua música. I un bon directe, que connecta del tot amb un públic lliurat per complet al seu repertori. No no és fàcil deixar-se sentir en un idioma diferent a l’anglés en un estil musical que imposa les modulacions sonores de la cultura anglosaxona. (I que conste que no estic dient que no siga possible cantar en castellà o en català a l’hora de fer rock.) El concert entre explosiu i acurat de la banda madrilenya va ser un bon colofó per a un dia de rock alternatiu meravellós.
També em van agradar molt els escocesos Snow Patrol i els mítics The Cure, que vaig sentir el primer dia fora del recinte dels concerts (no teníem entrada per al primer dia, però la zona d’acampada era tan a prop dels escenaris que se sentia molt bé la música, com si fores dins). The Cure van fer també un repàs per la seua discografia, plena de singles memorables. I, pel que fa als Snow Patrol, cal dir que recorden molt els Editors (supose que pel timbre de la veu del cantant), una mica més dolços, però, en el cas dels escocesos.     


PS Tornem d’Euskal Herria, cansats però satisfets. Dos dies a Bilbao i encara dos més a Lekumberri i Leitza (Nafarroa), als peus de la Serra d’Aralar. Vam fer una ruta en bicicleta molt bonica per la via verda del Plazaola, l’antic tren que unia Iruñea amb Donosti. Els Països Bascos són realment encisadors i la seua gent molt amable. M’alegra molt saber que, per fi, els ha arribat la pau.




divendres, 6 de juliol del 2012

Warpaint


El vigilant en el camp de sègol

Quin coi de nano, el Holden Cauldfield! Quin tros de suro disfressat de gran iconoclasta. L’adolescent etern, rabiüt i insuportable, que no alça un pam de terra i es fot uns discursos contra tothom i contra tot sense raó aparent. Quin mocós més ridícul i més idiota. Un manyaco i un tros de suro. No aguanta ningú perquè es mira tothom per damunt del muscle quan és, precisament, al capdamunt del muscle que s’hauria de veure a si mateix. No suporta el coi de professor que li retrau que és un gandul sense remei i que no ha de fer res de bo a la vida, si segueix així, sense fer un brot. I hi seguirà, amb aquest capteniment absurd i autodestructiu, quan l’admeten per enèsima vegada en algun maleït institut al setembre. I, llavors, continuarà fotent els funcionaris i els companys amb la seua estúpida posi il·lusòria de superioritat. Que n’és d’imbècil, el paio aquest. Que n’és de miserable. Sempre amunt i avall fotent-se de tot i de tothom. Titllant la gent d’hipòcrita sense adonar-se de la seua falsedat. Quin mentider més càndid, tanmateix. I com n’és, de mediocre i de mesquí; d’insegur i d’infantil. Quin miserable. No entenc com t’han pogut aguantar els pares, els teus companys d’habitació, els teus germans, la Jane, l’Stradlater, l’Ackley... I, per postres, ens hem d’empassar la teua història; aquesta novel·la anodina i lineal que amb prou feines sosté les seues pàgines, de tan fluixa i ximple com és. I com és que ha assolit tanta fama, tanta projecció, la novel·la del senyor J.D. Salinger? Quin coi de societat literària és aquesta que adula els excèntrics i enalteix els pallassos? Per què idolatren els oportunistes? Vaja merda de Holden Cauldfield passejant-se durant dècades per les llibreries del món –i, més greu encara, per la ment ingènua dels lectors. 
El pitjor de tot, però, és que el Holden Cauldfield ets tu, benvolgudíssim escriptor.

dilluns, 25 de juny del 2012

Folksona



Ahir diumenge va començar a Agullent (la Vall d'Albaida) el Folksona 2012http://folksona.blogspot.com.es/. Com ben bé s'explica a VilaWeb, "Es tracta d'unes colònies d'estiu destinades a joves d'entre 8 i 17 anys en què, juntament amb la convivència, els joves aprenen música d’arrel tradicional i popular. L'edició d'enguany està dedicada a les músiques tradicionals de tot Europa. Organitzades per l'associació 'Pont Folk', se celebraran fins al 30 de juny, amb l’objectiu de preservar l’ensenyament, la protecció i la promoció de la música folk. L'estada a les colònies és d'una setmana de treball i preparació del repertori per al concert/ball de cloenda de l'últim dia". Els nostres fills, Laia i Jordi, hi participen per tercer any consecutiu. Ahir estaven molt il·lusionats quan els vam portar al campament. Enguany, s'emporten també un amiguet de la Font, el Carles. De segur que s'ho passen tots molt bé en el Folksona, i hi aprenen molt.  

dissabte, 23 de juny del 2012

Un cementeri amb molta vida (literària)


Des del segle XIX existeix a Dénia un “Cementeri dels anglesos”. Va ser creat a propòsit per soterrar-hi els morts protestants –en un context en què els que no eren catòlics no tenien cabuda als cementeris habituals de la ciutat. La presència, doncs, d’anglesos a Dénia és centenària, almenys des que s’hi van establir relacionats amb el negoci de la pansa. Un estudi anomenat El Cementeri dels Anglesos (1856-2006), d’Agnès Vidal, descriu els orígens i la història d’un recinte que en la memòria dels deniers apareix lligat a diverses llegendes, com ara aquella que assegura que el cementeri es va crear per a donar sepultura als anglesos que van morir en naufragar la fragata Guadalupe a les costes de Dénia, el 1799. També hi ha la novel·la de títol quasi homònim del poeta Isidre Martínez Marzo, Cementiri dels Anglesos. I ara acaba d’aparéixer una altra novetat bibliogràfica amb el cementeri anglés com a excusa. Es tracta de la novel·la Rèquiem per Reginald Huxley, del periodista i professor Manel Àlamo Garcia.
Es tracta d’una novel·la en què l’aventura, la intriga i el suspens s’ensenyoreixen de seguida de la història, enxampant el lector de bon començament. Un començament tranquil que a poc a poc va enterbolint-se amb una sèrie de personatges misteriosos a la recerca d’un tresor increïble amagat des de fa dècades; precisament, al cementeri dels anglesos. La música hi té, també, un protagonisme important, clau, si tenim en compte que Reginald Huxley és el xiquet desaparegut prematurament que dóna nom al rèquiem que el seu pare, el compositor Vincent Huxley, li va dedicar després de la seua mort. I és a la partitura d’aquest rèquiem on hi ha també la clau del tresor cobejat per uns arqueòlegs sense escrúpols... Una història trepidant, amb una trama senzilla i interessant, d’indagació policíaca, amb el rerefons de la presència britànica a Dénia. Aquest darrer aspecte, el de la trama, és, segurament, el millor del llibre. Manel Àlamo palesa els seus dots a l’hora de bastir trames ben travades i d’oferir-nos, també, algun ensurt inesperat, alguna sorpresa que no revelaré ara per no xafar-li la guitarra, i perquè preferisc que el lector es llija la novel·la, perquè paga molt la pena. Sia com sia, el joc de les aparences i l’inesperat són cabdals en la història, un encert que cal reconèixer-li i agrair-li, a l’autor.
Manel Àlamo és un escriptor d’ofici. No debades, amb aquesta ja té quatre novel·les publicades, totes a la col·lecció “Tabarca Juvenil” de l’editorial Tabarca. Enhorabona!

dimarts, 19 de juny del 2012

Margin Call



Intel·ligent pel·lícula sobre la crisi financera que assola les societats occidentals actuals, i que tanta punyeta ens fa a hores d’ara. Per als que ignorem en bona mesura els vaivens i els estira-i-arronsa que actuen sobre els fluxos del diner constitueix un “documental” o una lliçó bàsica sobre economia també molt aprofitable per entendre el que ens passa.
A més a més, és una pel·lícula amb una trama intrigant i molt ben travada. La història és la de la davallada sobtada d’una empresa financera –un banc molt poderós– que es veu obligada a acomiadar gran part de la plantilla per sanejar-se. Un dels treballadors del banc acomiadats, el gerent de risc Eric Dale (Stanley Tucci), però, abans d’anar-se’n, lliura un pen a un jove analista, Peter Sullivan (Zachary Quinto). Aquest comprova que el banc està a punt de fer fallida, ja que la qualificació de risc que el banc ha fet d’un producte financer amb què opera és errònia, i els actius que conformen el susdit producte s’estan degradant a marxes forçades, fins al punt de posar l’empresa a punt de caure a l’abisme... A partir d’aquest argument es desencadenen tot de reflexions sobre les veritables raons del capitalisme i l’abast moral de les decisions empresarials. Les explicacions de l’entramat econòmic en què es basa el capitalisme, en boca de diversos personatges i en escenes diferents, no tenen pèrdua, així com les conclusions a què els espectadors arribaran sobre la felicitat –i la comoditat– de les societats benestants.
Una pel·lícula ben oportuna en aquests temps que corren de desori financer i de desconcert vital.

dijous, 14 de juny del 2012

Els mots ferits


Un poeta amic meu (sobretot amic, abans que poeta) m'ha enviat un vídeo d'un grup del seu poble que ha interpretat un poema seu. El meu amic és Salvador Ortells, Voro. El grup, Pocatraça, de Sueca. La veritat és que la versió musical del poema no té desperdici. El videoclip (almenys abans en déiem així) combina amb molt bona traça el dramatisme del poema amb la sorna valenciana. No hi falta, doncs, el sentit de l’humor per a un tema a priori molt seriós, com és el de la desfeta amorosa. Tant de bo que aquesta iniciativa de Pocatraça servisca per a donar difusió al llibre excel·lent de Voro Ortells, Els mots ferits, encara inèdit (!), d’on procedeix el poema musicat per Pocatraça. Els mots ferits és un llibre enorme, majúscul; que em va commoure quan el vaig llegir per primera volta i que ara que el torne a llegir em sembla encara més gran, més important. L’autor faria bé de publicar-lo en alguna editorial sensible a la bona poesia.
Us deixe ací l’enllaç del videoclip: http://vimeo.com/43100271. Pocatraça són: Pablo Messeguer a la percussió; a la guitarra, Víctor Llombart, i Carles Lledó, al baix. La música del poema de Voro Ortells és d’Hugo Llopis. I l’enregistrament i àudio, de Fran Alberola. Aquest és el poema:   

                               VIII

Seràs només
un cos de fang ressec,
els ulls somorts d’un cec.
Això només,
un fil de pols al vent
que fuig i es perd pels plecs
obscurs del temps,
            un cor esgotat que abandona la lluita,
            la petja d’un rostre que el temps desdibuixa.
Seràs només
un vers caient al buit,
la sang d’un mot ferit.
Això només,
el so d’un càntic trist,
el vel de boira i nit
que estén l’oblit,
           el gest d’un somriure que el dol difumina,
                        la cendra ennegrida que queda en la pira.

diumenge, 10 de juny del 2012

Sensacions


Ahir, després de vora un any i tres mesos, vaig tornar a jugar al frontenis. Dues partides. Ja havia provat deu minuts dijous passat; una mica per casualitat, quan vaig pujar a la Plana, a vore els meus companys i amics de l’equip de la Font. En vaig tindre prou amb uns pocs minuts perquè m’enxampara el cuquet de la pilota. I dissabte ja en vaig fer dues partides. Vaig tornar a experimentar les sensacions que sempre m’ha proporcionat el frontó. En són moltes, les sensacions: una pruïja enèrgica i emocionant, una inèrcia i un vertigen, un impuls, una quimera, unes ganes incontestables, una força irreprimible, una poètica, una obsessió, un horitzó anhelat, una llibertat que llisca per l’aire cada vegada que fas anar la pilota contra la paret... No vaig jugar gens bé, òbviament, sobretot a la primera partida. Tenia por de fer-me mal a la cama operada, tot i que me l’havia protegida a consciència, amb dues genolleres ben fortes que me la immobilitzaven prou i, alhora, em donaven seguretat, física i, sobretot, mental. A la segona partida, però, ja em vaig sentir molt més còmode i amb més confiança. Em pensava que mai no tornaria a jugar al frontenis i, ja ho veieu, hi he tornat...        

dilluns, 4 de juny del 2012

The Boss


El proppassat dissabte vam assistir al concert que Bruce Springsteen va fer a l'estadi d'Anoeta, a Donosti. Un concert increïble. La premsa basca se'n va fer ressò a bastament a l'endemà, i la xarxa en va plena, de comentaris elogiosos. I no és per a menys, perquè val a dir que el concert va ser memorable. Tres hores intenssíssimes de rock pur que el Boss sap amanir amb mestria amb petites picades d'ullet al gospel i al folk d'origen irlandés. Tres hores ininterrompudes per a un home de seixanta-dos anys! Ningú no ho diria perquè el Boss es mou per l'escenari sense parar, sense estridències i bots estrambòtics, però sense aturar-se, ni un moment. Fins i tot s'hi va pemetre alguna carrera fugaç (els segons durant els quals va perseguir un xiquet per l'escenari van ser entranyables, com va ser, també, inoblidable, quan li va cedir el micròfon).
Era la quarta vegada que el véiem i, sens dubte, aquesta darrera ha estat la millor de totes. De bon començament, durant la primera mitja hora, l'experiència va ser literalment enervant, electritzant. Tan emocionant que amb prou feines podies contenir les llàgrimes. La pell s'exaltava. Es derbordaven les emocions. Bruce et captiva i t'enxampa amb la seua energia quasi sense límits i el seu tarannà amable; amb la seua generositat i la seua personalitat carismàtica. Té el concert molt ben pensat, amb un ordre que combina amb destresa les peces rampants amb els temes més melodiosos. Tot ben apamat i calculat, sí, però donant lloc també a la improvisació obligada per les peticions del públic. Un públic madur i asserenat que, per unes hores, va oblidar les tribulacions i les obligacions pròpies dels adults en favor del millor espectacle de rock possible. Una cerimònia i un ritual, el del rock de Bruce: inigualable. I un públic feliç que, gràcies al Boss, va obviar la pluja que queia implacable la nit de dissabte passat sobre l'estadi d'Anoeta. Una pluja i una música redemptores per a uns temps tan difícils com falsos i oliosos. Gràcies, Boss!

dimecres, 30 de maig del 2012

La Tierra desde el cielo




Espectacular podria ser l’adjectiu més adient per a una sèrie de sis capítols que la BBC ha realitzat sobre el nostre planeta. La Tierra desde el cielo vista per diverses aus que són, alhora, protagonistes i narradores accidentals de cada documental. I això és així perquè els de la BBC s’ho han fet per oferir-nos el planeta des de la visió d’aquests ocells extraordinaris, que en són els veritables protagonistes. I és que, a la sèrie, moltes de les aus que hi veiem han estat ensinistrades des de ben menudes per poder ser filmades de prop o, fins i tot, per poder-los incorporar una càmera des de la qual observem el món “amb els seus ulls”. El resultat n’és una sèrie fantàstica, no sols per la bellesa inaudita de les imatges, assolides a partir d’una perspectiva inèdita, sinó també per la sensibilitat que se’n desprèn. Àsia i Oceania, Àfrica, Amèrica i Europa a vista d’ocell.
Així, assistim a les innombrables rutes migratòries escampades per tot el planeta. Còndors, cigonyes, ànecs, etc., recorrent rutes mil·lenàries, en itinerància permanent a la recerca d’aliment o d’un lloc apte per a la criança. Aus i ocells, grans i menuts, que travessen l’Himàlaia per dreceres ignotes, tot desafiant el fred, la fam, el cansament i la mort. Animals del cel que continuen salvatges, en llibertat, fins i tot quan s’han adaptat a la vida urbana, com és el cas de les grues del Rajastan, alimentades a propòsit pels humans de l’Àsia interior; dels coloms de la Fortalesa de Meherangarh, a Jodhpur, o del mític còndor, que s’aprofita de les deixalles dels urbanites de la serralada andina.  
Una sèrie d’ocells que podem veure i viure per primera vegada amb els seus ulls.  

dimarts, 29 de maig del 2012

Declaració sobre la llengua

La revista de poesia Reduccions, vinculada a la Universitat de Vic, fundada el 1977 per Miquel Martí i Pol, Antoni Pous, Jordi Sarrate, Segimon Serrallonga, Lluís Solà i Ricard Torrents, en arribar al número 100, ha publicat la següent Declaració sobre la llengua.

La llengua, el poder i la justícia

Cada llengua és una part indispensable de la llengua de la humanitat.

Una llengua, qualsevol llengua, no solament conté vocals i consonants, síl·labes i paraules, no solament és un repertori específic de sons, de ritmes i de melodies, no solament és una percepció, una forma i una lògica.

Una llengua, qualsevol llengua, conté, manté i transporta la substància humana que cadascuna de les persones que formen una comunitat lingüística, un poble, hi ha dipositat.

No hi ha llengües individuals. Només hi ha llengües dels pobles, de les col·lectivitats. La llengua és una substància principal, essencial, en la vida de cada poble.

No hi ha raons per imposar una llengua damunt la pròpia d’un país o territori. Una imposició d’aquesta mena comporta la destrucció conscient del passat, del present i del futur d’un poble i l’eliminació del patrimoni intel·lectual i espiritual de les persones que el conformen. Un acte així és un acte de menyspreu de la realitat humana.

Només les persones del país tenen el dret de legislar sobre la llengua d’aquest país.

Cap poder exterior no té legitimitat per emetre lleis sobre la llengua d’un país. En tot cas, les seves lleis no són sinó imposicions, abusos, extorsions.

No hi ha raons que justifiquin de marginar una llengua al seu territori ni d’extirpar-la’n. Només hi ha l’abús, la injustícia, el menyspreu i el dany contra la humanitat.

Els drets justos que no són reconeguts —i una llengua és un dret que pertany a totes les persones d’un poble—, encara que siguin coaccionats, no desapareixen. Actuen efectivament contra el poder que els suprimeix i sempre el fan més coercitiu i menys humà. En violar aquests drets, el violador es viola. En violar el tu, l’altre, els altres, l’altra llengua, l’altre poble, el violador es viola.

Les lleis injustes sempre causen sofriment i, si són aplicades a la llengua d’un poble, causen sofriment i disminució del poder de ser de les persones d’aquest poble.

La llengua pròpia d’un país té el dret intrínsec de poder desenvolupar-se en plenitud, sense restriccions de cap mena, amb el mateix respecte i amb les mateixes atribucions de què gaudeixen les llengües que no pateixen cap restricció o coacció.

Un poder que durant segles s’ha proposat d’exterminar una llengua i que imposa sistemàticament el bilingüisme per continuar marginant-la és un poder il·legal, il·legítim, fraudulent.

Imposar el bilingüisme, sota l’aparença de justícia i d’igualtat, després de segles de marginació i de persecució d’una llengua al seu territori propi és el mètode de marginar definitivament aquesta llengua.

Fins ara la llengua catalana ha estat confinada a una cooficialitat restringida. Hem passat de l’etapa de prohibició absoluta a l’etapa de tolerància de la llengua. En cap cas i de cap manera no hi ha hagut la voluntat estatal de restituir la llengua pròpia a tots els àmbits, sense restriccions, sense obstacles. I així, la llengua pròpia del nostre país, a la pràctica, continua essent bandejada dels àmbits que li pertanyen per dret i per deure.

Un pensament i una acció que es proposen trencar els lligams humans, culturals i lingüístics entre els diversos territoris d’una llengua són un pensament i una acció abjectes, criminals. El que es proposen és un genocidi cultural.

L’Estat que margina i menysté una o més llengües no solament malmet aquestes llengües sinó que corromp i deshumanitza també la llengua que vol imposar.

És un signe decisiu de la justícia i de la llibertat de què gaudeix un poble la situació d’acompliment ple de la llengua pròpia, de la seva cultura i de la seva personalitat en el món segons la pròpia voluntat.

La llengua i la poesia

El llenguatge i la poesia són consubstancials amb la humanitat. I tant l’un com l’altra es materialitzen i es manifesten per mitjà de llengües concretes.

Les llengües no són pas abstraccions ni tampoc mers repertoris de mots i de regles morfològiques i sintàctiques.

Les llengües són construccions culturals col·lectives, forjades en el transcurs de la història per uns grups humans determinats, es diguin pobles o nacions, que s’han hagut d’enfrontar a unes condicions particulars de l’existència humana.

Les llengües són mitjans de comunicació, però també de creació, d’acumulació i de transmissió cultural. I és a causa del profund valor pràctic que els atorguen aquestes funcions, que les llengües adquireixen un eminent valor simbòlic per als pobles que les hereten, se’n serveixen, les transformen i les projecten cap al futur.

La poesia, si més no fins ara, no ha estat feta per a ser traduïda. És bo que traduïm poesia, però la poesia és composta en una llengua determinada i per a una llengua determinada, que és tant com dir per a un conjunt d’instruments musicals únic, imprescindible, precís, altament complex, una de les músiques verbals del món. La poesia és feta en una llengua per a la comunitat i per a les persones d’aquesta comunitat que tenen aquesta llengua com a llengua, com la seva substància verbal, musical, intel·lectual, comunicativa. És en el medi de la substància lingüística col·lectiva que la poesia vol desplegar totes les potencialitats de la paraula.

Una llengua és un fet col·lectiu. L’individu la rep en comunitat i l’usa en comunitat. La llengua d’un poble, heretada per l’individu, és un patrimoni ambivalent: l’equipa per a la vida social, però alhora li imposa unes certes convencions en l’expressió verbal.

La paraula de cada individu esdevé possible, però alhora limitada, per la llengua col·lectiva o, més ben dit, per les fórmules i les convencions en què tendeix a cristal·litzar la llengua tal com és usada en els diversos àmbits de l’activitat social.

La poesia, entesa en el sentit més ampli, sovint és causa i efecte de la lluita de la paraula individual contra les convencions que s’han anat incrustant damunt el pinyol viu de la llengua col·lectiva.

La llengua ha nascut de la paraula, fa possible la paraula i s’alimenta de la paraula. La paraula de la poesia és un aliat incòmode però necessari de la llengua. Amb severa lleialtat l’estreba o la contrau, l’eleva al cim de l’exuberància o l’empeny just al cingle del silenci. La fa senyora dels amplis espais que encerclen els seus límits incerts.

La paraula de la poesia fins i tot pot aconseguir que una col·lectivitat esdevingui conscient dels enormes potencials de futur que enclou i anuncia la tradició històrica encarnada i expressada en la llengua pròpia.

No és pas gens casual que la renaixença del valor simbòlic de la llengua, revifat per l’esclat d’algunes obres poètiques genials, hagi precedit la renaixença política dels pobles.

Llengua i poesia no es poden deslligar. En la salut i en la malaltia van plegades, cosa que no vol pas dir que necessàriament hagin d’experimentar els mateixos estats de salut o de malaltia en els mateixos moments.

La universalitat del llenguatge, la diversitat de les llengües i la singularitat de les obres poètiques són una prova de la unitat fonamental de la condició humana, de la seva capacitat de donar respostes culturals adequades a entorns diferents. I també, una prova de la personalitat irreductible de cadascun dels individus que compartim aquesta condició.

Les llengües no són prescindibles ni intercanviables. Les llengües tenen branques i tenen arrels. Necessiten aire i necessiten terra. Una llengua no pot viure ni evolucionar en llibertat si no posseeix un espai segur, uns àmbits territorials, socials, culturals, digitals, mediàtics, escolars, científics, socioeconòmics, lúdics, en què la seva presència i el seu ús siguin habituals i preferents, no pas exclusius, però sí nítidament hegemònics.

És en aquest espai segur, en aquests àmbits de comunicació funcional, on una llengua té la possibilitat d’esdevenir paraula plural, paraula lliure, creació col·lectiva. Aquest ús social de la llengua genera el terreny on creix l’ús literari i l’ús poètic de la llengua.

Una llengua no pot ser descalçada. El seu ús públic no pot ser retallat, la seva transmissió social no pot ser dificultada. Una llengua necessita i mereix el ple reconeixement legal que en garanteixi el dret a la continuïtat en els seus dominis seculars, el dret al futur, el dret a persistir en veu viva en el lloc i en el temps.

Una llengua no pot ser escapçada. El seu patrimoni literari no pot ser ocultat al món ni escatimat a les persones nouvingudes que s’incorporen per naixença o per immigració a la comunitat lingüística.

La creació poètica no pot ser desconnectada de la veu i de l’orella del poble que la nodreix. Les institucions responsables de la política educativa, la política cultural i la política universitària no l’han d’ignorar ni marginar.

L’extensió de l’ús social de la llengua cal que vagi acompanyada de la difusió, el coneixement i l’estudi del seu patrimoni literari.

La reivindicació d’una llengua per part d’una col·lectivitat perd força, fins i tot sentit, si no recolza en la pràctica de la llengua, en l’ús més ampli i divers de la llengua, sense restriccions ni concessions.

La poesia es forja a l’arrel de la llengua.

La poesia és la flor delicada i aïrada de la paraula.

Reduccions, revista de poesia

Primavera de 2012

www.reduccions.uvic.cat

dissabte, 19 de maig del 2012

El refugio de mi padre


Magnífica pel·lícula la del director i guionista neozelandés Brad McGann. Pel que he llegit, es tracta d’un dels pocs treballs cinematogràfics que va poder fer en vida perquè, lamentablement, McGann va morir de manera prematura l’any 2007, víctima d'un càncer. El refugio de mi padre té moltes virtuts i molt pocs defectes, per no dir que no en té cap. L’únic “inconvenient” que li he trobat és que al principi el ritme és una miqueta lent; però aquesta és una observació que resta completament soterrada davant d’un desplegament i un repertori narratius admirables.
Matthew MacFadyen interpreta a Paul Prior, un fotògraf de guerra que, després de dèsset anys d’autoexili a Europa, torna a casa, al seu poble d’origen, en un lloc apartat de l’interior de Nova Zelanda. La trama es desenvolupa de tal manera que obliga l’espectador a reconstruir la història amb les poques dades i la informació proporcionades pel director neozelandés, en un equilibri mesurat i un domini del tempo narratiu que situen McGann en un alt nivell. El final de la pel·lícula –inesperat i sorprenent, terrible– reblen el clau d’una pel·lícula tan apreciable com desconeguda. Però millor veure-la i gaudir-la. El refugio de mi padre ha tingut molt bones crítiques professionals i, molt més important encara, una vibrant acollida per part dels espectadors.