dimecres, 29 de setembre del 2010

Raspall

Dilluns de vesprada vaig anar a recollir el meu darrer llibre de poemes, Raspall, amb el qual vaig tindre la sort de guanyar el Premi Ciutat de València Roís de Corella de Poesia, en l’edició de 2009.
Raspall torna a la temàtica del compromís que ja havia estat tractada a Llibre dels exilis, però d’una altra manera. Aquell llibre incipient era polític, de denúncia d’una situació ignominiosa per al País Valencià, que encara ara dura... Raspall, en canvi, és una defensa entre orgullosa i atrevida de l’àmbit rural –del poble– com a espai vital generós, ideal per viure-hi –i una mica limitat en alguns sentits, tot cal dir-ho. És, també, una reflexió i una tornada enyoradissa al paradís de la infantesa i de la joventut, amb “estampes”, “escenes” i “postals” viscudes al poble de Pedralba. En tinc molt bon record, de Pedralba, tot i que ara ja fa temps que no hi vaig. Hi vaig viure moments molt feliços. Hi ha persones conegudes que apareixen al poemari: Juan el Royo, Ebelio, Luirvi, Lisardo, la meua germana Amparo, els meus amics, algun amor... El llibre és, també, la constatació que el temps feliç de la infantesa i de la joventut viscut a Pedralba ja ha passat... Aquest és el gruix del “Llibre primer”, que es divideix al seu torn en tres parts en què s’inclouen una trentena de poemes més o menys breus, escrits en decasíl•labs i alexandrins.
El “Llibre segon” està format per “La Partida” i “Raspall”. “La Partida” consta d’una desena de proses poètiques en què la pilota valenciana i el frontó tenen una importància cabdal, com a al•legoria vital, existencial, identitària, tel•lúrica, gairebé mítica. I, finalment, “Raspall”, el poema que dóna nom al recull, és una mena de cantata cívica, en versos majoritàriament alexandrins (amb alguna llicència), en què, a partir de la metàfora o al•legoria de la pilota valenciana, s’hi fa una exaltació entre amorosa, patriòtica i reivindicativa del País Valencià. El llibre és també un tribut a la comarca de la Safor i al poble on visc ara, la Font d’en Carròs. A ells els he dedicat el poemari, també a la gent de Pedralba, i a tots els valencians.
Finalment, Raspall inclou algunes fotos de pilotaris valencians mítics, com ara el Genovés, Àlvaro, Waldo... (Done les gràcies al Museu de Pilota del Genovés, David Sarasol, Enrique Bonet, Pasqual Cardona, Jesús Prats i Vicent Barreres Martínez per la gentilesa que han tingut en cedir-me les imatges.) En aquest sentit, és un homenatge a un esport que representa, en més d’un sentit, el bo i millor del poble valencià.
Espere, de tot cor, que el poemari siga del vostre gust.

Foto de Jesús Prats.

Heus ací una selecció:

Collita

Era el temps de les fruites cobejoses;
una època lliurada a l’abundància;
l’hora tensa del glavi i de la còlera,
de la fúria de l’agulla, dels dits,
del raïm rotund; una era en què el sol
projectava la seua llum metàl•lica
en la impaciència d’un cos febril;
una edat de gestos portentosos,
de mirades precises, mesurades,
en el ceptre; una concavitat
onírica que s’acoblava en fragments
de memòria mutilada, de peònies
arrencades indignament i brusca,
com les notes pures d’un pentagrama
que n’arravata un músic sense oïda.

Pedralba

Pedralba, aire pur, miratge de la infància,
correnties vivaces que remunte a deshora;
gorgs d’infants on nadàvem a l’estiu –tan ingenus–,
en quatre pams de bassa: cullerots desnonats.
Anguiles voladores, truites llefiscoses,
oh paradís antic de friccions antiquíssimes;
càmeres relliscant per sobre un riu indòmit;
bardisses de baladre, crineres de l’oblit
i màrfegues d’absència, tarquim, figues de pala;
terra rogenca, fang pudent, íntims torrents
de pedres cantelludes, redones, esmolades;
pinassa, còdols, ceps, romeguers, argelagues;
garrofers que espigoles, de nits, d’amagatotis;
la Puig Cobra d’en Luirvi ensordint l’atmosfera
quan temptava el festeig amb la meua germana.
Poemes o records fugissers, surrealistes:
els retorns impossibles dels dies tremolosos;
sargantanes febrils, fardatxos fluorescents,
palometes de llum, hipnòtics endregons,
granotes que raucaven a l’ombra de l’aljub
on nia la colobra; de l’aljub a la vora
d’un univers perplex: una cúpula absorta,
uns éssers de llegenda, un temps irrepetible.

Enyor

On és ara, però, l’adolescent
que espigolava garrofes quasi etèries
entre maleses, punxes i argelagues?
Què se n’ha fet, d’aquell xicot ingenu,
tímid, que collia figues dolcíssimes?
On són els albercocs i les bresquilles?
On els nispros davall la mar de plàstic?
On són les prunes? On els dacsars?
Per què i a quin tomb van segar les vinyes?
Què en faran ara, de tant d’empelt
de taronger on ans hi excel•lia el secà?

diumenge, 19 de setembre del 2010

Un nou curs

Enguany m'ha tocat Calp, a l'IES Ifach. Ja hem pres el primer contacte la setmana passada. És un institut gran. L'alumnat és divers. Hi predominen els alumnes anglesos, però n'hi ha de totes les nacionalitats imaginables, com ja passava a l'IES Altaia d'Altea. Trobaré a faltar els companys de l'Altaia, com no podria ser d'una altra manera. L'any passat hi vaig estar molt a gust. Ara, però, m'he trobat també una gent molt amable, a l'IES Ifach. Mirarem d'exercir la professió d'ensenyant tan bé com puguem. Tot un repte en els temps que corren.

La foto la vaig fer a Liberty, South Carolina (EUA). Vam assistir al primer dia de curs, ara fa un mes.

dijous, 9 de setembre del 2010

TotGandia, un setmanari gratuït de Gandia i en valencià!

Acostumats com estem a les males notícies, pel que fa a la llengua pròpia, una mínima espurna positiva, ni que siga una nimietat, es converteix en una gran alegria. Ahir, vaig descobrir en una superfície comercial coneguda de la comarca que existeix un setmanari gratuït a Gandia redactat íntegrament en valencià. No m’ho esperava, la veritat. Perquè aquesta mena de publicacions solen ser –són sempre– en castellà. Heus ací, doncs, que la troballa –l’excepció– confirma la regla: 24 pàgines íntegrament en valencià. La iniciativa, com no podia ser d’una altra manera, parteix de l’Ajuntament de Gandia que, a través de l’empresa pública Iniciatives de Comunicació de Gandia, ha fet possible aquesta publicació informativa. TotGandia tracta temes d’actualitat municipal, de salut, culturals, esportius, etc., de la capital de la Safor, sobretot. Els responsables del rotatiu asseguren que el setmanari “pretén fer-se ressò de la pluralitat dels diversos col•lectius i associacions culturals, socials i esportius de la ciutat de Gandia”. No ens enganyem, es tracta d’una publicació l’ideari de la qual gira entorn del partit que dirigeix el consistori gandià, tot i que també hi ha opinions divergents o crítiques, com les del Bloc. Les crítiques, en aquest sentit, per part del PP no s’han fet esperar. És lògic. Si em permeten els populars, jo els commine a crear una altra publicació íntegrament en valencià que es faça també ressò dels mateixos temes, encara que siga des del seu biaix ideològic: hi tenen tot el dret. Jo em compromet a llegir-la, sempre que siga en valencià. Seria una magnífica notícia.

dilluns, 6 de setembre del 2010

La trama

Si hi ha una qualitat cultural que m’agrada dels nord-americans és la seua capacitat de contar històries –una aptitud induïda, en bona mesura, per la bonança econòmica i la primacia política dels Estats Units en el món. Sia com sia, el cas és que, des de la novel•la –i també des del cinema– fa dècades, almenys de la Segona Guerra Mundial ençà, que els nord-americans ens proveeixen de tot d’històries fascinants en què la trama és el puntal de qualsevol història novel•lada, molt per sobre d’altres galindaines narratològiques més o menys sobreres o subsidiàries. Els darrers novel•listes nord-americans així ho avalen: Philip Roth, Cormac McCarthy, Don DeLillo, Paul Auster, John Irving, etc., ens conten històries amb trama. Històries en què sempre passa alguna cosa; amb una estructura definida en què sempre hi ha un plantejament, un nucli i un desenllaç (obert o no); amb personatges del tot interessants per la seua marginalitat, personalitat complexa o turmentada, del tot suggeridors, sempre en consonància amb l’enigma o el drama que planteja la novel•la i, sovint, amb un rerefons crític o filosòfic ben sucós. Els escriptors nord-americans palesen la seua mestria a l’hora de fer equilibris gairebé impossibles entre ficció i realitat (per això la versemblança no se’n ressent gens ni mica en les seues novel•les). Cada autor, val a dir, té el seu estil recognoscible: pulcre, directe, brut o destroyer, segons el cas. Tots, però, tenen una “gràcia” intrínseca a l’hora d’atraure el lector. Si admire la contribució dels escriptors nord-americans a la novel•la contemporània és, sobretot, per això, perquè saben com captar l’atenció del lector, com enxampar-lo des de la primera fins a la darrera pàgina, com diuen als paratextos editorials (en el cas de què parlem, però, no és pas cap enganyifa). És, potser, la major virtut dels escriptors esmentats, i d’altres de gran anomenada que els van precedir, com ara J.D. Salinger, Patricia Highsmith, John Cheever, Saul Bellow, Jack Kerouac, Tennessee Williams, Burroughs, Heminghway, Faulkner, Melville, Capote, Steinbeck... Si al lector d’aquest article li ve de gust comprovar-ho o tastar-ho amb els seus propis ulls, li recomane una novel•la i una pel•lícula de títol homònim, La carretera, el Premi Pulitzer de l’“excèntric” escriptor Cormac McCarthy, magníficament adaptada per John Hillcoat.

Publicat a Serra d'Or, núm. 609, setembre, p. 29

diumenge, 5 de setembre del 2010

Prefab Sprout

Sóc, en bona mesura, la música que vaig escoltar –i escolte, de tant en tant, encara– en els meus anys de joventut. Ahir vaig llegir a la premsa que des de fa uns mesos circula un “nou” disc (compost ara fa 17 anys!) de Prefab Sprout, un grup que vaig descobrir l’any 85 i del qual conserve algunes cassettes enregistrades i un vinil!, l’entranyable "Steve McQueen", d’aquell mateix any. Aquells descobriments musicals: Prefab Sprout, Lloyd Cole & The Commotions, Psychedelic Furs, Immaculate Fools, U2, Aztec Camera, Smiths, Talk Talk... constitueixen la banda sonora de la meua vida; i Prefab Sprout hi ocupa un espai de privilegi. No em canse de sentir-los. Sensuals, intimistes, marginals, poètics, misteriosos... ha estat una alegria saber que Prefab Sprout encara cuegen (en forma de disc, perquè la banda es va dissoldre a principis de segle), a pesar que el seu líder, Paddy McAloon, patisca una sordesa que l’impedeix sentir algunes freqüències sonores. Ara ha llençat el disc Let’s change the world with music. Tan bon punt com vaig llegir la notícia, vaig pujar a la cambra a revisar andròmines, i hi vaig trobar l’Steve McQueen intacte i unes fotos meues de quan tenia poc més de vint anys... I em vaig sentir jove encara. He perdut, però, aquella ingenuïtat que em mantenia fermes les esperances i la confiança en l’home i el món (deu ser llei de vida). Conservar encara alguna espurna d’alegria, algun petit alè de joventut, com els de la poesia i la música, m’ompli de satisfacció i em manté lligat al món... i a la Vida.