dimecres, 20 d’octubre del 2010

Poesia, música i pensament

“George Steiner es refereix a la poesia com a la música del pensament. I és cert que alguns poetes entenem la poesia no pas com un mer joc estètic, sinó com a fruit de la reflexió i com a construcció d’un mirall fet amb paraules que ens ajuda a escoltar el batec darrer, l’essència de tot el que existeix, que l’aparença amaga.
A la poesia hi ha, doncs, intuïció i hi ha anhel de comprendre, la qual cosa l’acosta a la filosofia, i hi ha també desig de bellesa, que es manifesta en la seva forma sonora, la qual cosa l’acosta a la música.”
Aquests dies he rebut –per gentilesa de l’autor– dos llibres de Carles Duarte: Vesteix la mirada i El silenci. Ja havia tingut l’oportunitat de llegir la seua poesia a Maríntim, un recull que combina sàviament el paisatge amb la reflexió, la música i la paraula, sempre a la recerca de la bellesa. He reproduït més amunt un fragment del pròleg a El silenci perquè m’hi indentifique plenament. Aquesta és la meua idea també de la poesia, no vol pas dir que siga l’única ni la millor, per descomptat. Sia com sia, aquests dies acaba d’eixir una selecció de la poesia de l’autor a l’editorial 3i4, del tot recomanable, amb el títol S’acosta el mar. Poesia 1984-2009.

dijous, 7 d’octubre del 2010

Mario Vargas Llosa

El Nobel d’enguany se l’ha endut Mario Vargas Llosa. És un bon escriptor, amb una trajectòria novel•lística envejable. Un dels representants més solvents del boom novel•lístic llatinoamericà. Cal recordar, però, que la seua trajectòria es va gestar a Barcelona, de la mà de l’agent literària Carme Balcells i que va ser un dels pocs autors de parla hispana que més es va interessar per la literatura catalana, sobretot per l’obra de Joanot Martorell (fins i tot en va fer un assaig molt apreciable: Carta de batalla por Tirant lo Blanc). El seu acostament –la seua vivència– a Catalunya no l’ha impedit, però, de llançar diatribes contra la particularitat dels catalans –diguem-ho així. Podria haver fet de pont entre la intel•lectualitat catalana i la intelligentsia de la meseta. No ha estat així. Quina llàstima. La seua ideologia, però, no ha llastrat, en absolut, la seua grandesa com a escriptor. Així són les coses.

dimecres, 6 d’octubre del 2010

L'estàndard literari

A El valencià de Bernat i Baldoví, Abelard Saragossà hi assevera que la llengua del segle XIX pot servir de model a l’escriptor valencià actual. No ho tinc gens clar. Val a dir que en les darreres dècades s’ha aconseguit fixar un estàndard policèntric per a tots els territoris de la llengua catalana, amb una morfologia verbal i unes variacions en el lèxic evidents. Això no obstant, hem assolit un estàndard homologable i majoritàriament acceptat pels parlants de tot l’àmbit lingüístic, molt més homogeni que no ens pensem, i inimaginable abans de la reforma fabriana. Aquest estàndard policèntric funciona bastant bé en els registres formals de la vida quotidiana, sobretot en cada àmbit administratiu: català, valencià i balear. No sé, però, si entrebanca o dificulta la intel•ligibilitat –i l’interés– quan es tracta de la llengua literària. Un lector de Palamós, posem per cas, pot trobar tants particularismes lingüístics en una obra d’un valencià d’Elx, per exemple, que pot arribar a exasperar-se i abandonar-la. D’altra banda, no és fortuït que les darreres traduccions que la valenciana Bromera ha fet d’autors internacionals de prestigi –Frank McCourt, John Banville, Orhan Pamuk, Herta Müller, etc.– s’hi hagen fet en la versió oriental de la llengua. I, encara més, si ens hi fixem una mica, els autors balears, sobretot els novel•listes (Carme Riera, Baltasar Porcel, Sebastià Alzamora, Melcior Comes, etc.), han “sacrificat” en bona mesura el seu particularisme en favor d’un model de llengua ben pròxim al que fan servir els escriptors del Principat, morfologia verbal i lèxic inclosos. Els autors valencians, en canvi, continuen adherits al seu model dialectal, per bé que, si hi parem atenció, han incorporat un bon bagatge de paraules i d’expressions del tot desconegudes al País Valencià. Si Joan Francesc Mira, Isabel-Clara Simó, Francesc Bodí i Vicent Usó, per citar-ne només uns quants exemples d’autors valencians actuals, han aconseguit fer-se ressò a Catalunya o a Mallorca és gràcies al seu model lingüístic, assimilable per a qualsevol lector del nostre territori, ultra les petites concessions al dialecte propi. Al capdavall, en un registre altament elaborat i ben propici a un estàndard supradialectal, com és el literari, els lectors defugen els exotismes; s’hi senten incòmodes perquè el que realment els interessa és llegir literatura en un català extrapolable a tots els territoris. Llegiu, si no, El metge de la Inquisició (Barcanova), de l’alacantí Ramon Pastor, un exemple d’estàndard supradialectal, i de bona literatura.

Publicat a Serra d'Or, núm. 610