dimarts, 26 d’abril del 2011

Andana editorial






Ahir vaig dinar amb un amic, un jove editor d’Algemesí que en molt poc de temps, escassos mitjans, nimi personal i, això sí, bona cosa d’il•lusió, molta voluntat i empenta, ha aconseguit erigir una editorial en valencià digna de menció, comparable i perfectament homologable amb qualsevol editorial de llarga i consolidada trajectòria. Andana editorial (www.andana.net) és obra de Ricard Peris i darrerament ha tret al mercat una sèrie de novetats que cal tenir en compte i destacar. Mireu, si no:

Poemes per descobrir el món, de Miquel Juan García i dibuixos de Cristina Duran
Fora de joc, de Vicent J. Climent i dibuixos de Rafa Morata
Musiqueries, de Dani Miquel el cantacançons
La princesa Ratolina, adaptació de Dani Miquel i dibuixos de Jaime Espinar
Perdut i trobat, d’Oliver Jeffers

Per favor, entreu a la pàgina d’Andana editorial: www.andana.net.

dilluns, 25 d’abril del 2011

Isaac Asimov: ciència-ficció en estat pur

ELS 11 CONTES D’AQUESTA ANTOLOGIA SÓN LA MILLOR MANERA DE CONÉIXER EL MÓN D’UN CLÀSSIC DE LA LITERATURA, ISAAC ASIMOV, CONSIDERAT UN DELS PRECURSORS DEL GÈNERE DE LA CIÈNCIA-FICCIÓ. ORDINADORS, ROBOTS I HOMES SÓN ELS PROTAGONISTES EN PERMANENT CONFLICTE D’UNS CONTES EN QUÈ LA INTEL•LIGÈNCIA ARTIFICIAL I ELS AVENÇOS TECNOLÒGICS POSEN EN QÜESTIÓ LA PRIMACIA DE L’ÉSSER HUMÀ EN UN MÓN COM MÉS VA MÉS COMPLEX, MÉS INCOMPRENSIBLE I MÉS PERTORBADOR. AQUEST RECULL DE CONTES ENS PERMET D’ENDINSAR-NOS AMB GARANTIES EN L’UNIVERS D’ISAAC ASIMOV.

Isaac Asimov està considerat –juntament amb Robert A. Heinlein i Arthur C. Clarke– el pare de la ciència-ficció. De tots tres, però, és, sens dubte, el més conegut i popular, i el més llegit. I això es deu al seu mèrit com a escriptor, al seu estil amè, configurat a partir de trames directes, que defugen les descripcions que no hi aporten res i dels prolegòmens estèrils. Asimov va al gra de la història des de l’inici fins al desenllaç en les seues narracions, siguen contes o novel•les. Amb això es va guanyar el retret, per part dels crítics malvolents, d’escriptor fàcil, descurat, que prima el contingut per sobre de l’estil, una llufa tan desmesurada com injusta, val a dir, si ens atenem a la seua literatura. Autor de més de cinc-cents títols publicats, entre contes, novel•les i assajos de caràcter científic, Isaac Asimov és un clàssic indiscutible en l’àmbit de la ciència-ficció, i un precursor del segle en què vivim, un visionari que, com en el cas de Juli Verne, es va avançar als progressos i als esdeveniments tecnològics del nostre temps.
La seua força narrativa i el seu èxit entre els lectors del gènere de ciència-ficció es deuen, en part, a la seua mestria com a contador d’històries, i a la seua imaginació enlluernadora i quasi il•limitada; però també a la seua sòlida formació acadèmica i científica. Llicenciat en química, en ciències i arts, doctorat en filosofia i en bioquímica, va fer classes a la Universitat de Boston i, a més, es va poder dedicar a la seua passió: escriure històries de ficció en què la ciència i el coneixement –que tant estimava– no es deslliguen mai del component moral, tan important per a l’autor com els primers. Potser aquesta barreja entre saviesa i ètica ha estat la fórmula infal•lible que ha convertit Asimov en un clàssic de la literatura universal de tots els temps.

LES QUATRE LLEIS DE LA ROBÒTICA

Asimov va basar bona part de les seues històries futuristes o de ciència-ficció en tres principis indefugibles:

1. Un robot no pot fer mal a cap ésser humà ni pot permetre que un ésser humà prenga mal per la seua inacció.
2. Un robot ha d’obeir les ordres dels éssers humans, excepte si entren en conflicte amb la primera llei.
3. Un robot ha de protegir la seua pròpia existència sempre que aquesta protecció no entre en conflicte amb la primera o la segona llei.

És a partir d’aquestes tres lleis de la robòtica que Asimov organitza els seus relats. Perquè aquestes tres lleis, aparentment incontestables, entren en contradicció permanent en la vida real, plena de matisos i de situacions difícils d’ajustar o d’adequar als principis que han de regir la vida en societat entre els robots, els ordinadors i els homes. L’harmonia esdevé, en aquest sentit, pràcticament impossible perquè la realitat és complexa i, a mesura que Asimov desenvolupa o amplia noves situacions, aquesta complexitat augmenta. Fins al punt que l’autor se’n planteja una quarta, la llei zero:

0. Un robot no pot fer mal a la humanitat ni permetre que la humanitat prenga mal per la seua inacció.

Aquesta llei zero, però, no farà sinó incrementar més encara la dificultat i la irresolubilitat de les situacions entre robots/ordinadors i els homes, amb la qual cosa les narracions d’Asimov guanyaran literàriament, per la intriga i el dilema moral acumulats, per la complexitat intrínseca de les històries, que les fa més subtils, més suggeridores, més atractives per al lector.

L’ANTOLOGIA DE CONTES D’ASIMOV

L’antologia de contes d’Asimov que ofereix Bromera desenvolupa, principalment, aquesta cruïlla de principis morals –les quatre lleis de la robòtica– que condicionen les situacions en què es troben homes, ordinadors i robots. És una bona tria que captarà de seguida l’interés d’un lector afeccionat a la ciència-ficció, però també cridarà l’atenció i satisfarà a un lector general, precisament per les situacions conflictives que s’hi plantegen.
El debat moral –el conflicte– es dóna, per exemple, quan xoquen l’interés d’una majoria insulsa i improductiva amb el d’un únic o uns pocs individus extraordinaris. En alguns contes d’aquesta antologia –com és el cas de La tria– és difícil resoldre aquesta mena de conflictes sense que s’hi produïsquen danys col•laterals.
La principal font de discrepància, però, l’essència dialèctica que planteja intel•ligentment Asimov en aquestes narracions, rau en l’ànsia per humanitzar-se que les màquines (robots i ordinadors) acaben per sentir d’una manera obsessiva. I aquesta ànsia esdevé una necessitat prioritària que entra de ple en conflicte amb les quatre lleis i que, en conseqüència, posa en perill la mateixa existència i supremacia dels éssers humans. És ací on els relats d’Asimov guanyen en modernitat, en interés, i esdevenen icones i models narratius d’una extraordinària vigència i perdurabilitat en el temps. Així, L’home bicentenari –potser el millor conte de l’antologia– exemplifica perfectament aquest anhel humanitzant per part d’un robot. I també són significatius i redunden en aquesta línia temàtica Tots els problemes del món i El punt clau. És, però, als contes Què és l’home, La prova, Vida i temps de Multivac i L’incident del tricentenari on aquest anhel d’humanitzar-se per part dels robots arriba al punt més àlgid, perquè posa en qüestió la primacia dels humans en el món i, fins i tot, l’anul•la sense que se n’adonen, la subjuga a la voluntat i als interessos dels robots.
Altres contes de l’antologia plantegen d’altres temes de ciència-ficció igualment atractius. Com es divertien, Exiliat a l’infern o Exploradors indaguen en situacions en què l’ésser humà ha perdut la seua supremacia en l’univers, i com a conseqüència d’això ha quedat perplex i esmaperdut enmig d’un món com més va més complex i incomprensible. Asimov ens mostra, així, com a éssers desvalguts i indefensos davant l’incommensurabilitat de la tecnologia i dels avenços científics, inaprehensibles per a un ésser de carn i ossos, limitat i acomplexat davant el poder gairebé il•limitat dels ordinadors i de la intel•ligència artificial.

VIGÈNCIA D’UN CLÀSSIC DE LA LITERATURA

Amb la seua obra, Isaac Asimov es va guanyar una perdurabilitat que voldrien molts escriptors –de ciència-ficció o no. Més enllà dels tòpics o de les reticències amb el gènere per part d’un sector obtús de la crítica, aquests contes d’Asimov són el millor exponent i la millor garantia de bona literatura.

Publicat a L'Illa, primavera 2011, núm. 57

diumenge, 17 d’abril del 2011

"Sí a TV3! Sí a la llengua! Sí a la transparència!"



Ahir de vesprada, a València, la tradicional manifestació amb motiu del 25 d'Abril va ser tot un èxit. Un motiu -encara- per sentir-se feliç en el malaurat i balafiat País Valencià. Hi vam anar els meus fills, Laia i Jordi, mon pare i jo. La gentada era impressionant. Vam estar una bona estona palplantats a les torres de Quart abans que ens poguérem moure. El trajecte, no massa llarg, fins a les torres de Serrans. Vaig vore molts amics i gent coneguda. Un dia alegre, doncs, a pesar de la barbàrie d'un govern "valencià" que s'obstina a menysprear els valencians, i a menysprear-se a si mateixos, sense adonar-se'n. La lectura del manifest i l'emotiva reaparició de Lluís Llach va ser el colofó d'un dia memorable, molt emotiu.

dissabte, 16 d’abril del 2011

Enric Valor, homenatge multilingüe

Amb els alumnes de 1r i de 2n de l’IES Ifach de Calp hem pogut homenatjar Enric Valor a la nostra manera, amb motiu del centenari del seu naixement. Ha estat una experiència molt positiva. L’he poguda realitzar en Atenció educativa. Els xiquets han estat més d’un mes torbats amb la realització d’unes auques en diversos idiomes. Calp és una ciutat multilingüe i multinacional. Hi ha de tot: romanesos, anglesos, marroquins, llatinoamericans, senegalesos, xinesos... Una ciutat que en unes poques dècades ha multiplicat exponencialment la seua població. A primeries dels anys setanta era un poblet mariner d’un poc més de 3.000 habitants. Ara n’hi ha més de 30.000, almenys censats. I aquest creixement ha tingut contrapartides de desestructuració social, ecològica, arquitectònica de conseqüències irreparables. El més greu de tot, em sembla, és la impossibilitat que tenen els immigrants d’integrar-se realment en la societat valenciana. No hi ha mecanismes que ho possibiliten. Pitjor encara, crec que l’administració no fa res per facilitar aquests mecanismes d’integració (més aviat els entrebanca i els escapça sense cap mena de vergonya). És llarg de contar... Per això em va semblar que una bona activitat era de donar a conèixer Enric Valor a aquest alumnes “forasters valencians” (són valencians, però no se n’adonen!); i donar-los-el a conèixer en les seues llengües, a més d’en valencià, per tal que el facen més seu, més pròxim. No és gens fàcil en un món acaparat pels mitjans audiovisuals i per les xarxes socials. Potser l’ensenyament és l’única manera de contrarestar el món virtual en què estan inserits els adolescents a hores d’ara; una petita escletxa d’esperança al bell mig d’un món fictici on la realitat més propera és ignorada i, fins i tot, menyspreada. Crec que els “meus” alumnes han gaudit amb aquesta experiència. N’hem quedat tots bastant contents. Gràcies, Enric.

dijous, 14 d’abril del 2011

Carta a D. Historia de un amor, d'André Gorz



Recién acabas de cumplir ochenta y dos años. Y sigues siendo bella, elegante y deseable. Hace cincuenta y ocho años que vivimos juntos y te amo más que nunca. Hace poco volví a enamorarme de ti una vez más y llevo de nuevo en mí un vacío devorador que sólo sacia tu cuerpo apretado con el mío.” Amb aquestes paraules quasi acaba el petit llibre –potser el darrer– que el filòsof i periodista André Gorz va dedicar a qui va ser la seua companya tota la vida: Dorine. Carta a D. Historia de un amor (Paidós, 2008) és la confessió amorosa d’un home que, paradoxalment, no va estar a l’altura del seu amor: “¿En realidad, en ese momento dije: ‘Te amo’. Pero eso no aparece en el relato. // ¿Por qué doy la impresión de que nuestra separación sería más insoportable para ti que para mí? ¿Por qué no confesar lo contrario?” André Gorz quasi es flagel•la i tot en aquest petit llibre testamentari, homenatge a la seua dona. Fins arribar al penediment, a minoritzar-se davant d’una persona que ho havia estat tot per a ell sense haver-li-ho reconegut explícitament o, si més no, d’una manera desimbolta i desenfadada, sense vergonya. Hi ha, en aquest llibre una tristesa profunda, i una mesquinesa implícita que l’autor exposa sense embuts, gairebé a la impensada. És la tristesa o la mediocritat de qui, emparant-se en les “grans paraules”, en l’aixopluc indeleble de l'intel•lectual, no sap llegir la lletra petita: “Pretendía hablar de ti como de la única mujer a la que amé verdaderamente y de nuestra unión como de la decisión más importante de nuestras vidas. Pero, evidentemente esa historia no me cautivaba, ni los siete años que, en el momento en que escribía El traidor, habían pasado luego de esa decisión. Haberme enamorado apasionadamente por primera vez, y ser correspondido, era aparentemente demasiado banal, demasiado común: no era un tema apropiado para permitirme acceder a lo universal. Al contrario, un amor naufragado, imposible, concedía nobleza literaria. Me sentía cómodo en la estética del fracaso y la aniquilación, no en la de la afirmación y el éxito. Necesitaba elevarme por encima de mí y de ti, a costa nuestra, mediante consideraciones que superaran a nuestras personas singulares”. I, tanmateix, l’intel•lectual André Gorz estava enamorat, i així ho confessa: “En ese momento supe que no necesitaba ningún plazo para reflexionar; que siempre te echaría en falta si te dejaba marchar. Eras la primera mujer a la que pude amar en cuerpo y alma, con la que me sentía en profunda resonancia.” I de quina manera: “Lo que me cautivaba de ti era que me hacías acceder a otro mundo. Ese mundo me encantaba. Podía evadirme entrando en él, sin obligaciones ni pertenencias. Contigo me encontraba en otra parte, en un lugar extranjero, extraño a mí mismo.” És una carta d’amor que traspua una història bonica, però; d’aquelles que solen donar-se una sola vegada a la vida i que, si no l’encertes, si no t'hi aferres i hi apostes fermament, a pesar del risc de perdre-hi, potser no es tornarà a donar una altra oportunitat. André Gorz va aprofitar la seua oportunitat, però no va saber administrar-la. Potser l’últim gest que va tindre en vida envers Dorine, el d’evitar que patira innecessàriament, va ser el que el va redimir de la seua imperícia. Gorz va decidir posar fi als seus dies als 84 anys juntament amb la seua dona, afectada per una malaltia greu. Fou el 24 de setembre de 2007, a casa seua, a Vosnon, França.

dimarts, 5 d’abril del 2011

Once

Once és una pel•lícula musical irlandesa escrita i dirigida per John Carney. Rodada a Dublín i protagonitzada per Glen Hansard (de la banda The Frames) i Markéta Irglová, que hi apareixen com a músics aficionats. Once va guanyar el premi del públic del 2007 Sundance Film Festival com a millor pel•lícula i va ser ovacionada per la crítica especialitzada nord-americana. Això almenys es pot llegir per Internet, i es desprèn igualment si l’has vista. Per a mi Once ha estat una pel•lícula impressionant que, a més, m’ha fet descobrir un grup amb una sensibilitat extraordinària: The Frames (que recorden els Prefab Sprout o els Watherboys, per exemple). El film, un musical ben original, conta la història d’un músic de carrer que coneix fortuïtament una jove txeca, també músic, i s’enamoren. Els uneix la música i això que en diuen amor, que no és sinó trobar-se molt a gust amb una persona, sentir que tot és meravellós amb ella, trobar-la a faltar quan no hi és, estar-hi com en un núvol i no voler desfer-se’n mai ni baixar del somni... enamorar-se. Una història impossible, però que toca de ple la fibra de l’espectador (d’una persona amb un mínim de sensibilitat, és clar). Una història impossible perquè ella és casada, amb un fill, i ell té una exnóvia... La història d’un amor per a tota la vida, perquè perdurarà per sempre en el record; un amor intacte que no es deixarà llastrar pel pas del temps i per la monotonia (per bé que jo sí que hi crec, en l’amor per sempre). La pel•lícula, que podria caure fàcilment en la cursileria, se’n surt amb èxit i captiva l’espectador. No era fàcil. I no ho és tampoc tractant-se d’un musical (a mi no solen agradar-me i, en canvi, aquest m’ha encantat). En fi, una bonica història d’amor, d’aquelles que solen passar... una sola vegada a la vida.