diumenge, 29 de gener del 2012



Home recordant


Un home sol, amb una tassa buida.
La porcellana, bruta de cafè
–la llàgrima torrada, que ell no es cuida
d’eixugar: ni la veu—. Sembla serè.

Ja no llegeix la plana del diari.
El trencadís de crosta i les engrunes
de l’entrepà no alleugen el calvari
d’un nen que plora entre el fum i les runes.

¿Què deu pensar, aquest home que ha esmorzat,
i que ara bada o potser escruta el cel
–dos dits en un botó que no es descorda?

És l’ésser vagarós. Sembla un retrat,
de tan quiet. ¿No el fibla mai, el zel?

Escriu sense paper. L’home recorda.


Jordi Llavina

Dos mesos des de l’operació

Hui fa dos mesos des que em van operar d’un lligament anterior creuat. Després d’una primera setmana crítica, de dolor i d’insomni, produïts per una hemorràgia interna, la recuperació ha estat progressiva, però lentíssima. Ara ja comence a caminar! I a conduir! Quin goig! He abandonat les crosses i la fèrula! Ranquege una miqueta de la cama operada, i a voltes em falla, però ja faig bicicleta estàtica i tot d’exercicis. És un goig tornar a pedalejar després de dos mesos, i a caminar! Em falta, però, recuperar la musculatura de la cama danyada, i guanyar el moviment, però la rehabilitació va molt bé (fa mal, però és necessari). En fi, que estic content. Cada dia vaig a la rehabilitació, religiosament. Els fisios són molt bons professionals, i millor persones. Mentrestant, llegir i escriure em són un gran consol, i un luxe quan estàs de baixa. Sort tinc que m’agrada la literatura, i el cinema, i la vida!             

dissabte, 28 de gener del 2012

Sico Fons

Ahir va tindre lloc a Tavernes de la Valldigna la presentació d’Humors agres, el recull de contes amb què Sico Fons va ser guardonat amb la darrera edició del premi Soler i Estruch de narrativa curta. Només n’he llegit uns quants, de contes, però, de moment, em fa molt bona impressió. Vull destacar també que la persona que hi ha al darrere d’aquest treball em sembla molt honesta i planera, senzilla i generosa. Tenia curiositat per conèixer Sico Fons. Un escriptor prolífic no gaire conegut, però persistent en la seua feina. Un d’aquells escriptors que van a la seua, sense necessitat de fer-li la cort a ningú. Sense necessitat de pidolar. Un escriptor que treballa, és a dir, que simplement escriu i que, després, si té sort, publica els seus papers. Un escriptor que es guanya la vida d'una altra manera, és a dir, que no se la guanya amb les lletres (com la majoria). Sico Fons ha fet de tot. Ha estat muntador de mobles, collidor de taronja, apicultor, etc. M’ha agradat conèixer Sico Fons. Ara llegirem el seu recull. Si voleu fer-ne un tast, ací hi ha un conte seu: http://www.bullent.net/1Primera/Primera.html?page=http://www.bullent.net/3Coleccions/llficha.php?llisbn=8499040853, i dalt teniu una petita entrevista. La presentació va córrer a càrrec de Rosa Magraner, professora de l'IES Jaume II de Tavernes. També hi va assistir l'editora del Bullent, Núria Sendra, i l'alcalde de la localitat, Jordi Juan. La vetlada va ser amenitzada amb el quartet de saxofons So de Sax. 

dijous, 26 de gener del 2012

Lluís Soler recita Josep Maria de Sagarra (VilaWeb)

A VilaWeb han encetat la sèrie "Totes les cares de Josep Maria de Sagarra", on quinze autors, cantants i músics, dirigits per Joan Ollé, van recitar al Palau de la Música de Barcelona en l'acte d'homenatge institucional i popular del proppassat 24 de gener, organitzat per la Generalitat de Catalunya, i que VilaWeb ens ofereix. N'he sentit un dels autors, Lluís Soler, recitant el poema "Elegia a Rafel", i no he pogut resistir la temptació de passar-vos-en l'enllaç: http://www.vilaweb.cat/noticia/3975681/20120125/lluis-soler-diu-poeta-sagarra.html. Paga molt la pena que sentiu aquest gran actor que, amb la seua veu greu i elegant, fa una rapsòdia que emociona a partir d'un poeta imprescindible com és Josep Maria de Sagarra. Hem de felicitar a VilaWeb per la iniciativa.
Ací teniu el poema:


Elegia a Rafel  (Josep Maria de Sagarra)

Aquell verd de les algues sense vida,
els llaguts amorrats i despintats,
i la deixalla, que convida
a l'ondulant sagacitat dels gats;
i aquells capvespres niquelats
de mansa badia morta,
allò que havíem vist des de la porta
del teu cafè, tantes vegades;
tot el misteri humit de pedra i cel
i cornalines desmaiades,
no han canviat, Rafel.

Tu ja ho saps, que el destí en el Port no dicta
mudances de colors:
aquí la vida és tan estricta,
tan magre és el treball dels pescadors
i el treball simple de la pedra dura
i els àcids de la mar,
que un mateix somni dins la sang perdura.

Es possible que encara els pescadors
segueixin la conversa
que fa set anys, amb un rogall calmós,
però amb aquella lluentor diversa
d'al·lucinants paraules,
cridant com gat i gos,
van encetar al voltant d'aquestes taules.

I és molt possible que en el lloc que ostenta
la parada llampant dels alcohols,
mig buidada tan sols,
vagi patint una agonia lenta
la botella d'absenta
que tu vas destapar. El Port és així:
un mateix ritme de ganduleria
i una mateixa melodia,
demà i demà passat i avui i ahir...
Però tu fa set anys que vas morir.

* * *

Set anys que la mirada
no veu en el verd-cendra del cafè
la teva gran figura espalancada,
de tant alè.
Ni veu les teves ungles de pescaire
gratant el cap rapat,
ni aquell aclucar els parpres, amb un aire
resignat,
els dies que et jugares el teu nom
d'afortunat jugaire
i no enteníem com
-estintolat en el seient de boga-,
sortint de falsa i refallant de groga,
t'enduies la moneda de tothom.
Recollits dins la càlida peresa
del cafè abandonat,
esperàvem les barques de l'encesa
i guaitàvem la negra soledat
de la platja.
I tu em contares els neguits
d'un mariner viatge
amb tots els cinc sentits.
I vèiem rems vogant a la deriva
i la contràctil meravella viva
d'un ull de peix.
Parlant feies miracles de saliva
i de llengua i d'esguard, i tu mateix,
sortint del clima de cendra,
creixies a l'alçària d'un gegant
i endevinaves aquell mot, picant
com un all tendre.

* * *

Jo recordo una posta de sol
tota nacrada de gavines,
una posta de sol de les més fines;
que a Port de Reig hi havia un vol
de tonyines.
Tu t'estaves com sempre en el cafè,
immergit en el joc, que el temps esborra,
i en sentir els crits, sense dir res,
geladament seré,
com un infant vares posar-te a córrer.
I en arribar vares armar un llagut
sense mirar endarrera,
ràpid, exacte i convençut,
i l'amo et vares fer de la pesquera.
I després, amb la mar fins als ronyons,
quan el rofoll 'nava seguint la malla,
va començar la gran baralla
del peix i l'home; una baralla a fons.
L'alegria tallava les converses,
i jo et vaig veure, decidit,
com tu llevaves -estrenyent-la al pit-
una tonyina de cent terces.
I una encara més grassa i més pesant
et cobria de llàgrimes d'escata
una tonyina com un porc de plata
que feia trontollar el teu pit tibant.

Fou gran aquella brega vespertina!
Tot un esclat de púrpura i de greix
que pagava amb escreix.
I estrip de ganya i espetec d'espina
i el tuf solemne de la sang del peix
i de l'alga marina!

* * *

Però com afinat de vista i mà
tu t'enduies la palma,
quan anàvem tots dos a reganar
aquelles nits d'una absoluta calma.
Els teus ulls de serpent
sobre l'ònix brillant de l'aigua llisa
-que el nostre llum tornava transparent-
clavaven immediatament
la mirada precisa.
I amb la fitora o amb la canya d'hams,
que desvetlla i que fibla,
llevaves una escorpra de dos pams
o la gelatinosa dàlia horrible
d'un pop de mitja braça.
Rafel, i quines nits de pesca grassa,
de sentir el mar amb els pulmons,
i d'olorar-lo i de guaitar-li el fons!

* * *

Pobre Rafel de mansa vida ingrata,
mig pescador, mig cafeter,
i amb fums i escorrialles de pirata
dins la teva sang d'home de bé!
Pobre Rafel! jo sé
que, allà en el fons de la botiga obscura,
tu construïes un veler
per a una teva criatura
La mà de cop de puny i tempestat,
com se't tornava una mà fina
polint la fràgil joguina
d'aquell veler que feies d'amagat!
jo sé que tu hi mataves molta estona
fins a deixar-lo net,
amb una popa ben rodona
i un botaló de proa petitet
com l'ala tènue d'una papallona.

* * *

Ai, pobre pescador! Un matí de març
et vaig trobar i em vas conèixer amb pena.
Ni lluentor de serp als ulls covards,
ni res d'abans. Tot arronsat d'esquena,
tos vacil·lant de peus,
perdent la força i la grandària,
eres gris com la pedra mil·lenària
de Cap de Creus.

Pobre Rafel! La teva orella
no escoltava tonyines ni dofins.
La terrible madrèpora vermella
del càncer treballava ventre endins.
El càncer dintre teu, com un gos foll,
sense bordar-te i sense fer soroll,
t'aquissava i et duia al cementiri
allà, camí de Cadaqués.
Entre la vinya clara
i el gris de l'olivera i l'atzavara
et duia a reposar per sempre més.

* * *

Avui, Rafel, el mar té la presència
d'un llit de seda. Tot és tan suau!
I les muntanyes són com vidre blau
de tanta transparència.
Els vents no xiulen amb funest conjur:
avui fa un dia de setembre pur...
És un dia que en vas menjant les hores com a grans
de raïm
Rafel, igual que els dies d'aleshores
els Pescadors no filen Prim
a rosegar les vores
d'una conversa inacabable. Els planys
i els renecs i els gemecs van de companys;
Rafel, igual que els dies d'aleshores

Jo no diria que han passat set anys!

Jo el que diria
és que tu, allà al fons, mut i seré,
vas la triple fantasia
de joc, de pesca i de cafè;
jo el que diria
és que el temps s'ha aturat
dins la calma d'argent de la badia;
i diria que sento al meu costat
la teva companyia.

dimecres, 25 de gener del 2012

Estellés, encara

Hui, xerrada a l’IES Joan Fuster de Bellreguard sobre la poesia de Vicent Andrés Estellés, invitat pels professors Francesc Piera i Empar Moragues. Els alumnes de 2n de batxillerat s’han llegit l’antologia que vaig confeccionar per a Bromera. Sempre és grat explicar Estellés. Un poeta excessiu, d’acord; prolífic, també; grafòman com ben pocs, sí. Un gran poeta, però, que cal contextualitzar, necessàriament, perquè sorgeix en una època d’ostracisme total –la del franquisme– i després de segles de decadència i de folclorisme estèril per a la nostra literatura -a banda unes poques excepcions il·lustres, que n’hi va haver, cal dir-ho clar i ras. Si algun mèrit té Estellés és el d’haver esborrat com si res, d’una tacada, la travessia pel desert que ens precedí literàriament als valencians durant segles, i de situar-nos a l’alçada de les altres literatures. Fuster ho veié clar, això. Estellés és el poeta més important des d’Ausiàs March, assevera l’intel·lectual de Sueca a Recomane tenebres, el primer volum de l’Obra Completa. Estellés és incommensurable. Un poeta popular i alhora culte, que beu de la tradició oral valenciana i alhora de la literatura culta i universal: catalana, espanyola, grecollatina. No era fàcil bastir una obra com la que va escriure Estellés en la seua època. Va escriure molt, sí; en excés, també; però calia dir tantes coses. Va ser el silenci imposat, la repressió i la censura la que van impel·lir Estellés a escriure tant (“car són tantes les coses que he de dir”), a assumir la veu del seu poble i a deixar-ho tot per escrit, perquè en quedara constància. Li devem moltes coses, a Estellés. El valor testimonial, de crònica d’una època, en primera instància. Però també la normalitat d’una literatura, la dignificació de tot un poble i d’una llengua. Espere haver-los transmés això, als alumnes de l’IES Joan Fuster de Bellreguard. Francesc i Empar, moltes gràcies per la invitació!

divendres, 20 de gener del 2012

Rectificació sobre Subsòl

Un dels autors de Subsòl m’ha fet un matís sobre l’obra. I és que Subsòl “no és un encàrrec de Bromera com ―potser a causa d’una certa tradició― puga semblar (i tu escrius, com d’altres ho han fet abans), sinó que va ser iniciativa nostra, dels autors, i l’editorial s’hi va sumar (quan el llibre ja estava completament escrit) amb entusiasme. El matís crec que és important”.
Sí, és important el matís. Té raó! Sia com sia, cal felicitar els autors per la iniciativa i a l’editorial Bromera per donar-los suport.

dijous, 19 de gener del 2012

Subsòl



Feia temps que tenia pendent de llegir-me Subsòl, d’Unai Siset. Ja se n’ha parlat molt del llibre, i amb èxit. De fet, l’any passat va tenir una repercussió mediàtica considerable. La iniciativa s’ho val. És original, si més no, i aporta un plus de frescor al, de vegades, previsible panorama editorial en català del País Valencià*.
L’experiment, “made in Bromera”, consistia a reunir set narradors valencians de prestigi de la mateixa generació i comminar-los a elaborar un conte cadascú, a partir d’una mateixa fotografia, però tot partint d’un detall específic. La fotografia era de Peter Turnley, de l’any 1979, presa en l’interior del metropolità de París. Els autors, Pasqual Alapont (1963), Manuel Baixauli (1963), Esperança Camps (1964), Vicent Borràs (1962), Àlan Greus (1967), Urbà Lozano (1967) i Vicent Usó (1963). El títol és una suma encoberta. Unai Siset vol dir “una i sis, set”, és a dir, Unai Siset, però ràpidament al lector valencià li ve al cap el nom de l’entrenador del València CF, Unai Emery. Qüestions mediàtiques a banda, el llibre presenta set relats d’igual extensió dels autors esmentats, sense que el lector sàpiga de qui són, en realitat. I ací hi ha el joc. No debades, hi ha una pàgina web sobre el llibre, on continua el joc: www.bromera.com/unaisiset, i un vídeo promocional.
Quant als relats, cal dir que la iniciativa va esperonar de seguida els narradors a confeccionar un relat a partir de la mateixa font, una fotografia antiga, per bé que des de la focalització d’un personatge diferent. La gràcia de l’experiment rau en el fet que a partir del mateix escenari, però des d’un personatge diferent, els narradors basteixen una història en què donen llibertat a la imaginació. Les tècniques i les focalitzacions són diferents. Hi ha relats en primera persona i n’hi ha que són en tercera. Crida l’atenció, per bé que no és casualitat, el fet que la immigració hi estiga ben present, amb protagonistes provinents de Portugal, Espanya, el Senegal o de províncies.
Les històries, doncs, són diverses. A tall d’exemple, en el primer conte, “Una K voltada, (Andrea)”, el protagonista es desplaça a París a la recerca d’un germà bessó desconegut, amb un desenllaç magnífic. En el quart dels relats, “Apunt sobre l’Etapa Cranial d’Orofila Martí”, hi assistim a la recreació biogràfica d’una arquitecta estrafolària. Una història surrealista molt imaginativa i divertida. I en el darrer del conjunt, “Aude”, a la narració en primera persona d’una exprostituta. 
Totes les històries són interessants i de molt bona factura narrativa. Si de cas, els únics dos però que hi he trobat són: 1) una extensió quasi idèntica per a cada relat fa que el lector trobe innecessàries algunes pàgines d’algun dels relats; i 2) en alguna història el treball és un punt intel·lectualista i costa de seguir-ne el fil. Però aquestes dues objeccions són molt subjectives i ràpidament han de passar inadvertides quan ens deixem seduir per la qualitat de qualsevol de les set històries del recull.                       
Tant de bo que Bromera –o l’editorial que siga–, s’arrisque amb una altra boutade editorial. 

* Previsible perquè, tal i com està “el mercat”, és a dir, el potencial públic lector valencià, els riscos són una amenaça real. Com que en aquesta llenca de territori que anomenem valencià no es pot estirar més el braç que la màniga en matèria bibliogràfica, els editors van amb peus de plom; i fan bé, perquè el penya-segat és de vertigen. Tot i això, de vegades hi ha sorpreses, com ara aquesta lloable iniciativa.

dimarts, 17 de gener del 2012

L'origen del planeta dels simis

La revista Mètode, de difusió de la investigació (publicada per la Universitat de València), inclou, entre d’altres, un dossier sobre els simis, a propòsit de l’estrena l’any passat de la pel·lícula L'origen del planeta dels simis, de Rupert Wyatt. Una pel·lícula en què es fa homenatge a la conegudíssima El planeta dels simis, dirigida per Franklin J. Schaffner. El dossier, coordinat per Fernando Sapiña, aplega tres articles: un d’Alfred Ramos sobre les diverses versions cinematogràfiques que s’han fet de la novel·la de Pierre Boulle; un altre de Juli Avinent, que compara la novel·la de Boulle i la pel·lícula de Schaffner, i encara un altre de Gabriel Doménech sobre els problemes ètics i jurídics que planteja l’experimentació amb animals. És un dossier fantàstic, sobretot per als qui ens agrada la ciència-ficció (un gènere cinematogràfic i novel·lesc tan menystingut com valuós), que podríem encabir dins de l'anomenada distopia, altrament dit també antiutopia, amb noms tan il·lustres com Georges Orwell, Aldous Huxley, Ray Bradbury, etc. A mi aquest subgènere em fascina perquè va més enllà de la mera fantasia, ja que ens proposa una meditació entorn de la llibertat dels homes, sobre el control més o menys subreptici de les societats organitzades, sobre els límits de l’experimentació i de la ciència, entre altres qüestions. És el debat ètic i moral el que realment interessa d’aquesta mena de llibres i films, per bé que no tenim per què renunciar a la ciència-ficció com a constituent bàsic d’aquestes obres. Entreteniment i reflexió alhora, dues combinacions amb una rendibilitat narrativa molt apreciable. Vaig veure la pel·lícula L'origen del planeta dels simis aquest estiu i em va agradar. Potser no em va impactar tant com El planeta dels simis, però crec que és una pel·lícula valuosa. Trobe que existeixen molts prejudicis i complexos sobre aquest subgènere novel·lesc i cinematogràfic. Per cert, la UV acaba de publicar una versió en valencià de la novel·la de Pierre  Boulle.

diumenge, 15 de gener del 2012

La "Comunitat" –i el món– en la ruïna

És la pitjor herència que voldria per als meus fills. La pitjor immundícia inimaginable, el més tèrbol dels inferns possibles... És difícil tenir il·lusió ja com a valencià. Hem perdut la confiança en allò que durant tants anys alguns ens vam entestar a anomenar País Valencià, no per fotre ningú (i perdoneu l’infinitiu) sinó perquè creiem –o crèiem– que els valencians ―per història, per llengua i per cultura pròpies― érem precisament això, un País. Un país menut i insignificant, però un país al capdavall.
Segons l’economista francés Serge Latouche, una societat de l’abundància frugal és més feliç perquè es conforma amb allò que té, que en el cas dels valencians era moltíssim fins fa unes poques dècades, abans del balafiament perpetrat pels successius governs populars que han passat pel Palau de la Generalitat. Zaplana i Camps, els dos sàtrapes que ens han governat a tots els valencians els darrers anys, han deixat la Comunitat –que en diuen ells– en la ruïna. Han estat els artífexs i primers responsables de l’espoli del nostre país a costa de l’erari públic. Tots els projectes faraònics duts a terme, fruit dels deliris de grandesa dels governs de Zaplana i de Camps, no sols han saquejat les arques públiques sinó que ens han hipotecat a anys vista. Les xifres són astronòmiques, quasi inaprehensibles. Tot plegat és el resultat de l’aplicació sense control d’un neoliberalisme ferotge, exacerbat i obtús, que no mira més enllà de les orelleres, com els rucs. Que no té en consideració les persones ni té en compte el medi ambient.
El pla econòmic del PP al País Valencià ha consistit a explotar la terra dels valencians sense miraments, amb la rajola i el turisme de masses com a únics estendards del suposat benestar, en nom d’un progrés fictici, sense diversificació econòmica possible, perquè deliberadament s’ha menystingut la indústria i s’ha llançat a perdre l’agricultura –dos sectors, no cal dir-ho, amb una llarga tradició a casa nostra. Ací, n’hi ha qui ha fet negoci, però sense trellat, com diem popularment en valencià. Imbuïts d’una febre malaltissa i irracional, els capitostos de la Generalitat han deixat que energúmens sense escrúpols practicaren sobre la costa valenciana un autèntic lladronici, amb la rapinya i el robatori com a estratègia i com a objectiu alhora. És així com ens han arruïnat. És d’aquesta manera com ens han fet líders, com tantes vegades li agradava dir al senyor Camps (“Somos los mejores”, deia somrient); però líders en atur i en deutes. La Fórmula 1, la visita del Papa, la Copa Amèrica, l’aeroport de Castelló, RTVV, Terra Mítica, etc., etc., han estat els projectes estrella dels governs del PP, i la causa de la nostra misèria. I, per a més inri, cal afegir-hi la corruptela política, amb casos tan flamants com a vergonyosos: Terra Mítica, Brugal, Gürtel, Emarsa... Quan sent les converses entre el senyor Camps i el Bigotes, sent una profunda tristesa i una vergonya aliena, i ràbia, i fàstic, per què no dir-ho.
I ara, després de l’espoli i del balafiament, d’una gestió nefasta, en definitiva, ens vénen amb la cantilena que cal estalviar, ens assetgen amb la murga injusta dels retalls. Injusta perquè som els treballadors i els funcionaris els que hem de pagar els plats trencats. Injusta perquè paguem justos per pecadors. Injusta i inútil, perquè amb aquestes mesures no s’acabarà la crisi. Ja ho han dit molts experts i economistes de prestigi: amb els retalls, hi haurà menys consum i, en conseqüència, més atur. El que haurien d’haver fet i no han fet és adoptar mesures que lluiten contra el frau fiscal i que veritablement servisquen per rellançar l’economia. (Però rellançar-la amb un respecte profund pel planeta, perquè ens hi va la vida.) Hi ha les multinacionals, les fortunes dels multimilionaris, les grans hisendes, els grans magnats, els grans propietaris, els que ostenten grans patrimonis, la Monarquia, l’Exèrcit, l’Església oficial... Aquests no paguen el que haurien de pagar. I ausaes que tenen diners! Noam Chomsky assevera que la riquesa mundial l’acaparen un 1% de la població mundial. És una aberració. Ens cal un canvi real de la mentalitat. Un capgirament del pensament que ens faça valorar allò que realment té valor. Ens cal molta més generositat.
Si amb els retalls que hem patit i que patirem els treballadors i els funcionaris n’hi haguera prou, jo seria el primer a acceptar aquestes mesures “necessàries”. Però açò és una fal·làcia, perquè no som els treballadors i els funcionaris els que més diners tenim, ni de bon tros. I perquè, a més, aquests retalls no serviran de res, sinó és per a consolidar encara més els qui detecten realment el patrimoni i la riquesa mundials.
Fa vergonya ser valencià. Fa ràbia viure en un país en què es premia el pillatge i els robatoris, l’especulació i l’engany. Fa ràbia i ens vénen les llàgrimes als ulls quan pensem la merda de país que deixarem als nostres fills.

PS A mi, com a moltíssims companys meus funcionaris, mai em van regalar res. Mai. Vaig estudiar una carrera –una simple i humil llicenciatura de Filologia– al mateix temps que treballava (com a interí de Correus, no em cauen els anells). I vaig accedir a la funció pública mitjançant una oposició, després d’estudiar durant mesos. No sóc culpable de res. No sóc responsable de la crisi, ni molt menys de la mala gestió d’un govern caciquil, megalòman, estúpid i fanfarró. Estan del tot equivocats, i són injustos.

dissabte, 14 de gener del 2012

Poema

"Y a los cuentos de niños se les cambia el final..."

dijous, 12 de gener del 2012

Entrevista a Vilaweb a Iñaki Anasagasti (fragment)

–El rei ha acumulat una gran fortuna, que no s'explica per la paga de l'estat. Com l'ha feta?
–Ell és un servidor públic, que té totes les despeses pagades. Gairebé pot estalviar tot allò que guanya. Però la cosa més greu és que després veus a la revista Forbes que és un dels homes més rics d'Europa, amb una fortuna estimada de 1.900 milions d'euros. Fas números i t'adones que els números no quadren! Només quadren si comptem les comissions que pot haver cobrat per les gestions que pot haver fet amb els xeics àrabs, o perquè la Fórmula 1 vagi a un lloc o un altre, etc. Recordem que en lloc d'anar al funeral de Delibes, el rei se'n va anar a Qatar. La seva vida privada no és gaire exemplar.

–Una de les seves funcions és, en teoria, de donar exemple...
–Sí. És curiós, perquè tot el mite de la monarquia es basa en això, en l'exemplaritat, perquè no té poder executiu, tot el poder que té és simbòlic. I el malmet amb la seva vida privada, que no és exemple de res: relacions amb algunes dones, caceres d'óssos a Romania i a Rússia, desaparicions, amics poc recomanables, etc. Per això el PP i el PSOE ho han passat tot per alt, perquè saben que el personatge no és exemplar. I per a mantenir tota la ficció de la monarquia no hi ha res millor que no parlar de la monarquia.

dimecres, 11 de gener del 2012

The Sound


No és la primera vegada que en parle, d’aquest grup. Però, precisament dilluns vaig vore un antic amic i ho comentàvem, de com ens va marcar el concert –el primer concert!– de The Sound a València, l’any 1986. (O era el 1985? No ho sé. Ha passat molt de temps, massa temps). I precisament aquesta setmana també comentava amb Xavier Aliaga, a propòsit de la seua novel·la, Vides desafinades, de com ens ha salvat la música (i la literatura, i el cinema) als de la nostra generació. Una generació teòricament mimada, segons diuen alguns, que ho hem tingut tot i que, amb el millor currículum sota el braç de la història, es disposa ara a fer una llarga, interminable cua en les innombrables oficines de desocupació dispersades arreu de l’Estat... Aliaga, com el meu millor amic, és nascut també l’any 1970. Crec que ell, si ens atenem a la banda sonora de la seua novel·la, es decanta més pels grups dels anys noranta. A nosaltres (a Tati, a Javi,a Jose i a mi), en canvi, ens van marcar més els dels huitanta. No cal dir que totes dues dècades van ser prodigioses. Dels huitanta, recorde especialment The Smiths, Lloyd Cole and the Commotions, Prefab Sprout, Echo and the Bunnymen, Aztec Camera, The Pale Fountains, U2, Psychedelic Furs, Siouxsie and the Banshees, Simple Minds... La nostra llista és interminable, i eclèctica –i no té per què ser la millor, en sóc conscient. Aquell grup, però, The Sound, que vaig vore amb el meu amic aquell any remot ens va marcar. Ens va fer que ens il·lusionàrem per la música, pel cinema, per la fotografia, per la literatura... per la vida, a pesar de les poques perspectives laborals que ja s’albiraven llavors, a pesar de la merda de societat en què vivim, de les mentides dels polítics i de la mediocritat de la societat (ho sent, però tal i com van les coses, ara no ho puc vore d’una altra manera). I ens va colpir el fet que Adrian Borland, el líder de The Sound, fastiguejat i deprimit, se suïcidara, el 1999, precisament als quaranta-un anys, tot llançant-se a una via de tren de Londres. Li devem molt, a The Sound, en particular, i a la música de grup, en general.
Els vídeos corresponen a un concert en directe de The Sound, als anys huitanta.

dimarts, 10 de gener del 2012

Vides desafinades

La primera impressió que m’ha fet la darrera novel·la de Xavier Aliaga és que els homes som d’allò més inútils i, encara més, fins i tot perillosos per a la perdurabilitat de l’espècie. És exagerat, és clar, però cal dir que s’han fet estudis que palesen que el gènere masculí té serioses mancances i problemes greus d’adaptabilitat. En recorde un, d’estudi, que vam publicar al setmanari El Temps (núm. 1009) –quan hi treballava– que em va colpir especialment. El reportatge era una traducció de la revista Der Spiegel al català i glossava les investigacions d’uns científics nord-americans que miraven de constatar aquesta suposada decadència de l’home. I hi aportaven dades contundents que corroboraven les seues tesis: “en els darrers 300 anys, el cromosoma Y ha minvat fins a dos terços de la seua grandària originària –i la tendència sembla que no té aturador–, i els índexs d’infertilitat, en el cas concret de l’home, han pujat de manera alarmant. Són més violents; a l’escola, fracassen més sovint; cometen més delictes, i, pel que fa a la longevitat, estan sis anys per sota de les dones”.

Protagonistes indecisos i pusil·lànimes
Aquesta llarga introducció ve a tomb a propòsit de Vides desafinades, la darrera novel·la de Xavier Aliaga, perquè els personatges masculins que hi apareixen són pusil·lànimes, violents, indecisos, inadaptats, incapaços de prendre decisions pel seu compte, de madurar d’acord amb la seua edat. Jordi i Gerard, per exemple, responen a aquest prototipus d’home indecís i immadur. I Antoni correspon a un altre model, el de l’home aparentment progre que s’encén i respon com una mala bèstia davant una adversitat (no diré quina, per no xafar-li la guitarra al potencial lector de la novel·la). I després hi ha el Francesc que, tot i aparèixer com el més afable i vulnerable dels protagonistes mascles de la història, serà, paradoxalment, el que en millor posició quedarà a la fi de la cursa; corroborant així que quan els patrons comportamentals són femenins les possibilitats d’èxit són més grans.
Els homes, però, no són els únics protagonistes de la novel·la. En realitat, són coprotagonistes, juntament amb les seues respectives dones, que queden aparellats –si més no, en un principi– de la manera següent: Vicky/Jordi, Alícia/Gerard i Marta/Antoni (després, la troca s’embolica i les “aliances” es distribueixen d’una altra manera). En la novel·la d’Aliaga, doncs, els homes no ixen gens ben parats. I el final de la història (que no contaré) ve a ser la traca final d’aquesta ineptitud masculina. No obstant això, caldria matisar una mica. Perquè les dones, tot i tenir, si més no aparentment, les coses més clares, tampoc no estan exemptes de dubtes existencials, sobretot sentimentals, i les seues ànimes són preses també de capgiraments sobtats i decisions inaudites. Ben mirat, la novel·la d’Aliaga reflecteix molt bé la inseguretat dels joves contemporanis (joves que arriben a tindre més de trenta anys!). Una inseguretat que els impedeix d’assumir responsabilitats i de prendre les decisions que pertoca d’acord amb l’edat.

Focalització i llengua
Un altre aspecte que cal destacar de la novel·la és l’enfocament lingüístic que ha adoptat l’autor. La història ens és contada en tercera persona però amb una focalització múltiple. No sempre se’ns conta la història, doncs, des del mateix punt de vista, sinó des de la perspectiva dels diversos personatges que la protagonitzen. I, per això, el discurs apareix ara enfocat des d’una veu femenina, adés des d’una de masculina. I el que encara és més difícil, des d’un personatge de Barcelona o des d’un de València, amb l’adaptació al dialecte respectiu. Aquesta és una altra de les virtuts de la novel·la, perquè el narrador palesa un coneixement exhaustiu de la llengua pròpia (no debades, Xavier Aliaga, per bé que treballa com a periodista, es va formar com a filòleg).
A banda d’aquesta qüestió merament dialectal, cal dir també que la llengua emprada per Aliaga aconsegueix un equilibri molt meritori entre un estàndard literari molt ben paït, ple de recursos i ric en lèxic, i l’ús d’un argot diguem-ne juvenil i marcadament urbà. Ací Aliaga mostra les seues habilitats a l’hora de reproduir un llenguatge real, el del carrer, amb poques concessions, però, a l’exageració i l’artificiositat inversemblants, sense caure, per tant, en la hipèrbole ultradialectal de J. D. Salinger a El vigilant en el camp de sègol, posem per cas. Ans al contrari, la veu del nostre novel·lista es desplega amb una naturalitat admirable, pròpia d’un autor que coneix de primera mà, per edat i per professió, com parla la gent de la seua generació, i de la immediatament posterior a la seua.

Uns joves en crisi dins la crisi
Puc esplaiar-me una mica més, dient per exemple que Aliaga reflecteix els neguits i les inseguretats pròpies d’una generació (i de les que vindran) que ho ha tingut tot des de ben menuts –o això, si més no, és el que sempre ens han dit–, i que ara veu trontollar el seu paradís amb una crisi que amenaça amb enfonsar-nos en la misèria. Aquesta conjuntura econòmica explica moltes coses, com ara aquest capteniment errant i un cert nihilisme intrínsec en consonància amb el context actual. Un context de recessió i retalls amenaçadors que escapcen de soca-rel qualsevol indici d’esperança, i que aboca alguns a buscar una eixida en els paradisos artificials, com ara el de la droga, o l’alcohol. O que ens imposa una visió hedonista de la realitat en què el sexe es concep, de vegades, com una pràctica desproveïda per complet del component sentimental. Una concepció de les relacions, val a dir, respectable que, tanmateix, pot abocar alguns cap al buit i la desgana. Un context en crisi, hostil, una selva en què la competitivitat ho és tot i en què hi ha poques vàlvules d’escapament: la literatura, la música, el cinema, els viatges, la festa, l’alcohol... La música, no podem oblidar-ho, és fonamental en aquesta novel·la. Per això el títol, Vides desafinades, i tot el reguitzell de bandes independents que hi fan cap. Un món extraordinari aquest, el de la música que, per molt increïble que parega, ens ha salvat de la crema a més d’un, perquè ha constituït una manera de desfogar-nos, d’expressar-nos, de protestar contra un món que, més d’una vegada, entren ganes d’engegar a la merda. I ja no continue...

La novel·la de Xavier Aliaga té moltes virtuts. Totes les que he comentat i algunes més que el lector pot descobrir de la millor manera, que és llegint-la. Ànim, doncs! Paga la pena.

dilluns, 9 de gener del 2012

For all we know

Les hores són espesses i alhora s’esvaneixen
en rogles invisibles, com l’aigua dins de l’aigua.
Per tu és la nit una carícia immòbil:
té un goig que cerca el límit, que hi aspira.
Saber-te en el silenci i en la veu
em torna l’atmosfera més lleu de respirar.
Jo no sé si sóc digne de l’amor
que m’ofereixes i ni tan sols m’inquieta,
i així tot és gentil i pren la teua forma
d’oberta mar tranquil·la i m’hi capbusse
i en faig grans glops fins que l’alè i la sang
com l’aigua dins de l’aigua van fonent-se
i visc eternament a dins de tu
mentre bevem el temps que va bevent-nos.

Enric Sòria: L'instant etern.

dissabte, 7 de gener del 2012

Sainets, sarsuela i opereta (fragment)


Molt abans d’aquesta etapa com a flamant constructor, el meu avi havia donat regna solta a una faceta personal més distesa i lúdica, artística: es va dedicar al teatre! Quan i com va anar allò? Uns quants anys abans d’esposar-se amb la meua àvia Amparo Ferrer –de la qual, tampoc no en sé pràcticament res, encara menys, únicament que va morir d’un atac de feridura–, el meu avi es va casar amb una tal Trini Chirivella. I d’aquesta sí que no en sabem ja res de res, tret que era actriu, “tiple”, i que actuava amb el meu avi, que feia, a més d’actor, de director de la Compañía de Zarzuela y opereta. Una companyia teatral que va funcionar, que jo sàpiga, durant almenys un lustre, a principis del segle XX, entre el 1916 i el 1921, més o manco. La sarsuela, l’opereta i el sainet eren els únics gèneres teatrals que representaven. Un repertori, doncs, eminentment popular, en consonància i d’acord amb els usos i els gustos majoritaris dels valencians de l’època. Carlet, Alboraia, Vilamarxant, València... El cap i casal i el seu radi d’influència, doncs, constituïren l’àmbit geogràfic en el qual es van deixar vore –i, sobretot, sentir– els membres de la companyia que dirigia –o codirigia, segons de quina obra es tractara– el meu avi.
No en sabem tampoc molta cosa, d’aquell episodi artístic del üelo Capilla, però ens n’han pervingut alguns programes que testimonien que allò va succeir realment, i no és fruit d’una llegenda familiar. Si ens els mirem, els programes, hi constatem la genealogia popular de les obres representades en públic: La sombra del Molino i Gazpacho andaluz, de l’alacantí Carlos Arniches; Les barraques, d’Eduard Escalante, el famós sainetista del Cabanyal; La Chicharra, El primer amor, La revoltosa, La trapera, Mata ocho y espanta siete, La justícia en les mans brutes, d’un tal Josep Garcia Capilla (ignore si n’era, o no, familiar, del meu avi)... Hi predominava el castellà, en aquelles obretes, com marcaven els cànons de l’època; però, de tant en tant, s’hi escolava alguna peça en la llengua autòctona, que llavors devia ser, si no omnipresent, almenys molt més freqüent pels carrers de València que no ara. No en sé pràcticament res, d’aquesta vocació artística de l’avi Capilla, ni de la seua Compañía, però em fascina imaginar-me’ls dalt de l’escenari. Més d’una penalitat degueren patir quan anaven pels pobles, en una època en què les carreteres devien ser un horror. Però vull pensar que també s’ho passarien d’allò més bé; si no, imagine que no s’hi hagueren dedicat durant tants anys.
M’agraden els programes teatrals que conserve del meu avi. Esgrogueïts indefectiblement pel pas del temps, conserven l’estètica de les impremtes de primeries de segle, amb aquelles sanefes tan característiques, vagament modernistes, i una gamma de lletres i de tipografies tan variades.
El meu avi es va quedar vidu prematurament. No va tindre descendència de la primera dona, Trini Chrivella. Potser aquell va ser el detonant que va posar punt i final a la seua aventura teatral, i el començament de la nostra història. La història que ha fet possible que existim tal i com som ara els Capilla, producte de l’atzar capritxós de la vida...

divendres, 6 de gener del 2012

A uns amics mallorquins


Ahir, una visita inesperada, d’en Simó i de la seua al·lota, Mar. Feia un any i mig que no el veia, el meu amic de Mallorca. Conversa agradable amb tots dos entorn d’una paella i d’una picaeta, al Molí Canyar de Potries: ells, en el seu mallorquí deliciós, i Maite i jo, en el nostre valencià. Els quatre compartint la mateixa llengua, les mateixes inquietuds, la mateixa il·lusió i, ara, la por d’un avenir incert i certament convuls. A tots dos, a la Mar i a en Simó, els dedique un poema que vaig fer ara fa un temps sobre Mallorca.

Des de terra, Mallorca

I, tanmateix, l’Illa Gran era tota
d’una bellesa sense parió:
sòlida de pedra, de roca insòlita,
solitari arboç en l’aiguamoll,
silenciosa en la sendera tosca;
columna o serralada vertebral:
Tramuntana que de gaidó travessa
una geografia primigènia,
l’orgull de tot un poble amb llengua pròpia,
aïllada per voluntat ferrenya.
Una illa en la seua vastitud
demolidora, isolat paradís,
amples possessions senyorials,
vell miratge, oasi inaudit
que emmerden els bastards i els bàrbars
en nom dels doblers i de la usura
contra els pobres aborígens.
Mallorca és encara aquell somni
de paraules sonores que em tornava
verge el meu dialecte –tan demacrat;
un instint de pàtria abellidor,
la utopia intacta del tacte,
la llibertat d’un poble en llibertat,
que és el teu poble, que és el poble meu.

dimecres, 4 de gener del 2012

La retallada aprofundirà, encara més, en la crisi

Tant les mesures aprovades pel govern del PP del País Valencià com les de l’Estat, de restricció i rebaixa escandalosa dels salaris dels treballadors, en general, i dels funcionaris, en particular, no fan sinó aprofundir en la crisi econòmica que patim els de sempre. Segons Intersindical Valenciana, “Totes aquestes mesures ni van a crear ocupació ni ens van a traure de la situació econòmica que travessem, tot el contrari van a empobrir la població i continuaran destruint ocupació i generant treball temporal. [...] Per això, considera necessària una resposta de la societat a aquesta política que, com s’està envidenciant, només beneficia a les grans empreses i coorporacions financeres”.
Queda palès, doncs, que les polítiques de retall sempre perjudiquen els mateixos: els treballadors, siguen funcionaris o no. La banca, les financeres, les multinacionals, les grans empreses, l’Església (catòlica, és clar), la monarquia, l’exèrcit... continuen mantenint els seus privilegis. S’equivoquen, però. Amb aquestes mesures només aconseguiran que baixe el consum i fer créixer la taxa d’atur. Com a treballador, a partir d’ara em miraré molt en què em gaste els meus diners (si és que m’atrevisc a gastar-me’ls, i si me'n queden). Queda demostrat que els polítics serveixen els interessos dels de sempre.

PS Per cert, si volen estalviar, suggerisc també que tanquen RTVV (l’òrgan propagandístic del règim totalitari que patim els valencians), i que els magnats de la Fórmula 1 i els seguidors de la famosa visiteta del Papa ens tornen els diners. Quina vergonya!

Deu CDs del 2011


Durant el 2011, he pogut dedicar-li una miqueta de temps a la música, com feia quan era jove. He descobert alguns autors i grups que desconeixia, en part gràcies al Pere Calonge i al Xavier Aliaga, dos amics que estan molt ben informats sobre el que es cou al mercat independent. He seguit el rastre d'autors que ja coneixia i que continuen brindant-me moments musicals satisfactoris. I he pogut sentir també alguns programes de Ràdio 3. Els deu treballs que més m'han agradat o que més he sentit durant el 2011 (que no són necessàriament d'enguany), són aquests:

1. Let England Shake, PJ Harvey
2. The Eraser, TOM Yorke
3. Adelante Bonaparte, Standstill
4. Mapas, Vetusta Morla
5. The King Of Limbs, Radiohead.
6. Lamparetes, Antònia Font
7. Atles enharmònic, Arthur Caravan
8. Emboscados, Amancio Prada
9. Rellotge d’emocions, Raimon
10. Third, Portishead

dimarts, 3 de gener del 2012

Els intocables de l’economia (tot seguint amb el diàleg amb “quimrolat” i Jesús E. Alonso)

No, d’economista res! No en sé, d’economia. Per això m’he llegit el llibre de Serge Latouche, En defensa del decreixement –amb algunes dificultats, no em fa vergonya dir-ho, precisament perquè sóc bastant llec en la matèria.
Efectivament, el terme decreixement no m’acaba de fer el pes, a mi tampoc, tot i que Latouche explica que no és una etiqueta negativa, perquè al·ludeix a una idea econòmica segons la qual cal fer compatible el progrés amb la sostenibilitat mediambiental.
A pesar d’això, trobe interessants, jo també, les seues reflexions. En tot cas, mireu ara, amb les noves retallades anunciades pel PP (que aprofundeixen encara més les que va prendre dràsticament l’anterior govern “socialista”). Tampoc no crec que es produïsca cap creixement, amb aquestes mesures imposades pel govern de Rajoy (a instàncies dels que realment manen, com molt bé explica Latouche). Ans al contrari, algunes veus crítiques ja han advertit que hi haurà menys diners en el mercat i menys consum, i en conseqüència, més atur. Com sempre, els polítics no gosen tocar la butxaca dels rics: grans empresaris, multinacionals, aristocràcia i monarquia, entitats financeres, estament militar... Aquests semblen intocables, sempre. Ho explica molt bé Noam Chomsky en el pròleg a Hay alternativas. Propuestas para crear empleo y bienestar social en España:

“Durante los últimos treinta años el crecimiento económico ha continuado –aunque no al nivel de la ‘edad dorada’–, pero para la gran mayoría de la población la renta disponible ha permanecido estancada mientras que la riqueza se ha ido concentrando, a un nivel abrumador, en una facción del 1 por ciento de la población, la mayoría de los ejecutivos de las grandes corporaciones, de empresas financieras y de alto riesgo, y sus asociados. Este fenómeno se ha ido repitiendo de una manera u otra a nivel mundial. China, por ejemplo, tiene una de las desigualdades más acentuadas del mundo”.

El problema –en diuen "crisi"– és global i ateny dimensions que van molt més enllà de la qüestió merament econòmica. Tenim, de fet, greus problemes mediambientals, de sostenibilitat, i una bona part de la humanitat sumida en la pobresa més absoluta. En fi, és un tema del tot complex, i crucial. Ens hi juguem el futur, de fet, però, fins ara, no hem fet gaire cosa per capgirar les inèrcies que ens són del tot perjudicials –també per a aquest 1 per cent que acapara els beneficis de la humanitat... Un altre apunt interessant que comenta Latouche fa referència al fet que no només políticament, en el joc de les eleccions, és on podem canviar certes inèrcies. Latouche assevera que el moviment 15-M és interessant i que cal canviar les mentalitats si volem canviar el món. I aquesta sí que és una tasca difícil...

diumenge, 1 de gener del 2012

En defensa del decreixement

La Viquipedia diu: “El decreixement és un concepte polític, econòmic i social que s’oposa al relatiu consens polític actual sobre el creixement econòmic. El terme decreixement neix a la dècada del 1980 –en part a través de la tesi de Nicholas Georgescu-Roegen– i per la presa de consciència de les conseqüències del consum de recursos naturals per sobre de la seva generació natural en què es basa la societat de consum (que deriva d’un sistema liberal o socialista)”. Això comporta l’esgotament dels recursos energètics (petroli, gas, carbó, urani) i dels minerals, la degradació del medi ambient i la imposició d’un sistema d’explotació neocolonial dels recursos dels països del sud per part dels països del nord."

Aquests dies he llegit amb atenció el llibre En defensa del decreixement (3i4), de Serge Latouche, economista francés partidari del decreixement. N’he extret algunes idees que em semblen interessants, i que compartisc ideològicament, tot i que no acabe de veure clar com s’hi podrien aplicar, de manera eficaç, en les societats contemporànies. En transcric algunes, literalment (la negreta és meua):

1. El decreixement és una “ficció performativa”, és a dir, una “utopia concreta”, o fins i tot un projecte de construcció d’una societat de l’abundància frugal per fugir de les apories de la societat de consum.
2. Comporta sortir del cercle infernal de la creació il·limitada de necessitats i de productes i de la frustració creixent que engendra i, a més, mitjançant la bona convivència, l’egoisme resultant d’un individualisme que es redueix a una massificació uniformadora.
3. La societat del decreixement es proposa fer feliç la humanitat a través de l’autolimitació, per tal d’arribar a l’abundància frugal.
4. La solució a la crisi financera i econòmica actual de la societat de consum, els nostres governs només la veuen en l’austeritat, i els opositors, en una problemàtica reactivació. [...] per als governs al poder, l’eslògan “i la reactivació i l’austeritat” significa la reactivació per al capital i l’austeritat per a nosaltres. En nom de la reactivació, d’altra banda, del tot il·lusòria, de la inversió i, totalment fal·laç, de l’ocupació, es redueixen o se suprimeixen les ajudes socials, la taxa professional i l’impost sobre els beneficis de les empreses. Es renuncia a qualsevol impost sobre els beneficis extraordinaris bancaris i financers, mentre que l’entrellat fiscal permet que els més rics sempre paguin menys impostos. Al mateix temps, l’austeritat castiga severament els assalariats i les classes mitjanes i inferiors que pateixen la retallada de les remuneracions, la reducció de les prestacions socials i l’allargament de l’edat de jubilació, cosa que concretament significa la reducció dels seus ingressos i una privatització progressiva del sistema [...] cada vegada es desmantellen més serveis públics i es privatitza a marxes forçades tot allò que encara no ho ha estat”.
5. L’estat d’una societat autònoma alliberada del culte al creixement obtindria els seus recursos primer de tot dels impostos directes progressius, que constitueixen la forma més justa d’imposició. [...] S’hauria de mantenir o establir una fiscalitat indirecta complementària sobre els articles de luxe que, segons la subtil proposta de Paul Ariès, podria gravar els “mal usos” dels recursos naturals, dels béns i dels serveis. En comptes d’una tarifa decreixent, com la que es practica actualment, per a l’aigua, el gas, l’electricitat, el telèfon, etcètera, hi podria haver, més enllà d’una quantitat gratuïta o feblement gravada corresponent al consum de base, un preu cada vegada més alt que gravés el sobreconsum. Un impost significatiu sobre el patrimoni (residències secundàries, iots, quadres de cavalls de curses, etc.) completaria el dispositiu per a limitar les diferències de riquesa excessives.
6. El primer objectiu de la transició hauria de ser la recerca de la plena ocupació per fer front a la pobresa d’una part de la població. Això es podria fer amb una relocalització sistemàtica de les activitats parasitàries, com la publicitat, o de les nocives, com l’energia nuclear i l’armament, i una reducció programada i significativa del temps de treball.
7. Una societat del decreixement haurà d’organitzar –per descomptat– la producció indispensable per a la seva subsistència, però també per a les seves condicions de vida, és a dir, haurà d’utilitzar raonablement els recursos del seu entorn i consumir-los a través dels béns materials i dels serveis.
8. La veritable pobresa rau, en efecte, en la pèrdua d’autonomia i en l’addicció al consumisme.
9. El creixement del benestar és, per tant, la millor via del decreixement, perquè essent feliç s’està menys sotmès a la propaganda televisiva i a l’addició a les compres compulsives.
10. L’abundància frugal és un horitzó assenyat per a una sortida de la societat de consum, però també un objectiu polític a curt termini que cal oposar a les pseudoteràpies neoliberals o keynesianes, dins l’actual context de depressió repressiva. Un projecte iconoclasta com aquest no pot sinó topar amb incomprensions i objeccions.

Com veieu, la del decreixement és una teoria o ideologia política que no té res a veure amb les mesures imposades darrerament a Europa, ni tampoc a l'Estat espanyol. Ans al contrari, PSOE i PP han aplicat mesures que els situen als antípodes del decreixement, dins dels paràmetres de l'austeritat (per als treballadors) i la reactivació (per als empresaris) de què parla Latouche.