dissabte, 31 de desembre del 2011

dijous, 29 de desembre del 2011

L'Espill, 38, contra la xenofòbia

En aquest últim número de L’Espill hi podreu trobar un monogràfic sobre «Xenofòbia, populisme i extrema dreta a Europa», amb articles de Xavier Casals, Enzo Traverso, Rene Cuperus, Jean-Yves Camus i Simona Skrabec.
La matança d’Utoya l’estiu passat va posar dramàticament de manifest la càrrega anihiladora i profundament inhumana del populisme d’extrema dreta, que conrea la xenofòbia anti-immigració, i que és hereu de les pitjors pulsions de la història europea, el feixisme i l’antisemitisme, encara que actualment es presenta amb nous embolcalls, de vegades d’aparença innòcua, de tipus populista, identitari i sense qüestionar el sistema democràtic. En aquest dossier L’Espill aborda una problemàtica candent de la mà d’investigadors acreditats, com l’historiador Xavier Casals (que analitza les claus de la nova dreta populista a Europa i també a Catalunya i Espanya), el també historiador Enzo Traverso (que fa una aportació analítica i interpretativa de “la fàbrica de l’odi”), del politòleg holandès Rene Cuperus (que aprofundeix en la revolta populista contra la globalització a partir del cas d’Holanda), del politòleg francès Jean-Yves Camus (que analitza la formació, història i evolució recent d’un cas paradigmàtic: el Front National de Le Pen), i de Simona Skrabec (que s’endinsa en la realitat del fenomen populista i d’extrema dreta a Eslovènia i l’Europa oriental).
Aquest número de tardor de la revista fundada per Joan Fuster, més enllà del dossier, tracta també un ampli ventall de temes en els articles següents: Miquel de Moragas, Futbol i identitat; Miriam Hoyo, Fukushima és a tot arreu (Les idees de Günther Anders); Jordi Marrugat, Crítica i cultura en el sistema literari català actual; Hugh Pennington, Xinxes; Ferran Archilés, La influència de Gramsci en Joan Fuster; Santi Cortés, El llibre, un perillós enemic; i Antoni Martí Monterde, La destrucció de la recerca en Humanitats a Catalunya. A títol de document s’inclouen textos de Victor Serge sobre “Antisemitisme”. Finalment, escriuen sobre llibres Simona Skrabec, Gil-Manuel Hernàndez, Carles Cabrera i Francesc Pérez Moragón.

dimecres, 28 de desembre del 2011

Dia dels sants Innocents

L’amic Jaume Buigues Vila, de Teulada (Marina Alta), m’ha enviat una informació que al seu torn li ha fet arribar la Colla el Falçó del seu poble, sobre la festa dels sants Innocents. Com que la trobe molt interessant, vos la transcric:

“Les celebracions que s’escauen el dia dels Innocents són hereves tant de la llegenda dels infants degollats per Herodes com de les antigues Festes de Folls medievals i també de les Saturnals romanes. Es tracta d’un dia carnestoltenc en què preval i es tolera la disbauxa, el desordre festiu i la inversió dels rols socials. Aquest dia de “món al revés” forma part de les anomenades “llibertats de desembre” que comencen per Sant Nicolau, el 6 de desembre i acabaven el 28 de desembre. Aquests dies de disbauxa, burles, provocació i inversió dels rols socials sorgeixen durant els dies d’avorriment i impàs que segueixen a la fi de les tasques agrícoles de la sembra, durant el moment en què la terra està adormida i el temps lliure és ben abundant. És durant aquest temps sense feina al camp que el jovent utilitza per esplaiar-se de valent, relacionar-se amb tothom i divertir-se. Totes aquestes bretolades estan socialment permeses aquest dia amb el convenciment de que, en el fons, el desordre efímer garanteix l’ordre permanent.

La maula, càguila o llufa
Una de les principals activitats dels més joves és l'acció de penjar o posar la maula, càguila o llufa a algú en senyal de burla. La maula, càguila o llufa és un tros de paper o drap amb silueta humana que s’enganxa a l'esquena de qualsevol persona incauta sense que se n’adone.

Bromes
Una altra de les característiques de la Festa dels Innocents en molts indrets del país és la realització de gamberrades i bromes més o menys agosarades, sovint perpetrades pels joves. Les bromes es fan a determinades persones amigues o familiars que “s’ho han guanyat durant l’any”. Trucades telefòniques absurdes o de mal gust anunciant catàstrofes inexistents, llançament de bombes fètides en indrets com cinemes i l’interior dels transports públics i altres bromes de tot tipus, com tapiar la porta de la casa d’algú, llançar detergent a les fonts públiques, etc.
De ben antic era coneguda i famosa la broma dels ferrers valencians, que el dia dels innocents calfaven al fornal una ferradura vella, i quan era roent, la tiraven al carrer. L'atracció que produïa la ferradura per la creença que portava sort, feia que ben prompte algun vianant l'agarrés i es cremés els dits en tocar-la, en mig de la rialla dels ferrers.”

dimarts, 27 de desembre del 2011

Caràcters, 57

M’ha arribat el darrer número de Caràcters, la revista de crítica literària, cultura i llibres que publica la Universitat de València. Un número dedicat al poeta i estudiós de la literatura Jaume Pérez Montaner, amb articles d’Iban L. Llop, Lluís Roda, Manel Rodríguez-Castelló, Antoni Martí Monterde i Dominic Keown. He trobat molt encertades les paraules de Pérez Montaner sobre la creació poètica. A més de les pàgines centrals, que la revista dedica a una figura literària, hi ha tot d’articles i de ressenyes interessants. M’ha agradat especialment l’article d’Alícia Toledo sobre les adaptacions cinematogràfiques d’alguns dels nostres autors més reeixits: Blai Bonet, Quim Monzó, Jaume Cabré i Emili Teixidor. Com també m’ha agradat l’opinió de Bel Olid sobre els elements autobiogràfics en les obres literàries. I encara l’entrevista de Pere Antoni Pons a Amadeu Cuito. O la ressenya de Txema Martínez sobre la poètica de Pere Rovira, a propòsit del seu darrer llibre, Contra la mort. I la de Joan Josep Isern sobre la novel·la d’Isidre Grau, Els amants volàtils (que ja tinc encomanada), una de les novel·les de l’any que ja s’acaba de més alta volada. La llista d’articles i de ressenyes que paguen la pena és llarga. Una revista d’alt nivell que és, també, l’única de crítica literària que abasta tot l’àmbit lingüístic, sense complexos, i amb un esperit de fer cultura amb normalitat, i de la nostra.

dissabte, 24 de desembre del 2011

La mà de ningú

M’he llegit d’una tirada, en un parell de dies, la darrera novel·la de Vicent Usó, La mà de ningú. M’ha encantat. De fet, des que la vaig començar que m’ha mantingut enganxat, a l’expectativa, intrigat, il·lusionat. És d’aquelles novel·les que et fan estimar –més encara– la literatura. Però no convé parlar massa de la novel·la. Bé, cal parlar-ne, és clar, perquè s’ho val, i molt, però sense avançar els esdeveniments. Si la recensió de la novel·la insinuara algun aspecte clau sobre la línia argumental, la desgraciaria. Paga la pena, doncs, que siga el lector qui la descobrisca directament, sense cap mena d’explicació d’altri. Glossar-la ací, en unes poques línies, ni que fóra un esbós, seria un error imperdonable. No vull avançar, per tant, ni el més irrisori comentari sobre la trama i els personatges. Només puc dir que la seua estructura –com un trencaclosques, n’han dit ja alguns que també l’han llegida– és d’una perfecció admirable. Algú ha encabit La mà de ningú dins del calaix de sastre de la novel·la negra. En té elements, sí, però crec que va molt més enllà. N’hi ha també un component social, d’estricta actualitat, que ens incita a reflexionar. I tant que ens hi “obliga”, a pensar! Fins al punt que hi constatem com n’és, de terrible, la realitat que ens envolta. Ho és tant que esgarrifa només de pensar-hi. Una vegada més la realitat supera –per macabra– la ficció. I ací Vicent Usó no ha fet sinó aprofitar –amb la intel·ligència d’un escriptor sagaç– aquest filó de la realitat, a fi de tornar-nos-en un reflex cru en l’espill en què, ben sovint, no gosem mirar-nos, ni tan sols de reüll. Un espill que fa feredat, val a dir. A més, hi ha els personatges, principals i secundaris, elements fonamentals en la configuració de l’estructura perfecta de què parlàvem adés. I les variacions i els petits salts temporals, disposats a consciència per l’autor en els capítols. I l’atzar com un element tan gratuït com, de vegades, definitori en la vida de les persones. La darrera novel·la de Vicent Usó ens mostra la veu d’un autor solvent, madur, amb molt d’ofici (amb aquesta ja en té quasi una desena de novel·les publicades). Un narrador de trama i personatges que no s’entreté en bagatel·les innecessàries. I un apunt més: seria fantàstic traslladar aquesta novel·la a la gran pantalla.
Excepcionalment, sense ànim de trair l’esperit d’aquest comentari, i amb l’únic objectiu d’atraure més encara l’atenció del potencial lector de La mà de ningú, us transcric la sinopsi que podeu llegir a la contraportada del llibre:

La vida és molt tranquil·la en aquell poble del nord de França. Un matí de novembre, però, un pagès de setanta-sis anys, antic combatent a la guerra d’Indoxina, troba una mà amputada enmig d’un camí rural. Una mà que ningú no sap com hi ha anat a parar. A partir d’aquesta troballa macabra, s’inicia una història que anirà creixent amb la intervenció d’altres personatges: un transportista que conversa tot el dia amb una amant imaginària, un immigrant senegalès que ven pel·lícules al carrer, una okupa que fa malabars, un metge vidu amb dues filles petites... Vides senzilles que amaguen totes algun secret i que es veuen transformades, de sobte, per una trama criminal.

dijous, 22 de desembre del 2011

Les revistes infantils i juvenils

Ara que tant es parla de la necessitat de llegir, d’estimular la lectura entre la població, dels plans lectors, etc., convé recordar, per exemple, que aquesta és una tasca que hem de fer entre tots, no només en l’àmbit escolar. També a la família, per exemple: és fonamental. I per què és bo llegir? Doncs, per moltes raons. Perquè estimula la intel·ligència, perquè ens obri al món, perquè, en general, ens fa millor persones, més solidaris i més tolerants.
Els meus fills, Laia i Jordi, estan subscrits a dues revistes: Reporter Doc i Cavall fort. Els encanten. Són revistes adreçades a xiquets entre 9 i 15 anys l’objectiu de les quals és estimular, precisament, la lectura. A mi m’encanten, també, i, ben sovint, les faig servir a classe. Hi ha tot de reportatges, contes, jocs, concursos, historietes i tires còmiques ben interessants i aprofitables.
Enguany, una de les revistes infantils en la nostra llengua més emblemàtiques ha tancat la paradeta. Ens referim a Tretzevents, que ha deixat de publicar-se “per manca de suport institucional”. On és la voluntat política? És una veritable llàstima. I ja fa temps que la valenciana Camacuc també va deixar de distribuir-se en quioscos i ara només funciona per subscripció. És ací on les autoritats haurien d’intervindre si realment volen estimular la lectura –ho volen o no?
Una notícia positiva, Cavall Fort acaba de fer 50 anys, felicitats! Per molts anys!

dimecres, 21 de desembre del 2011

La veu de la diferència


Ja tenim un representant autènticament valencià a Madrid. Es diu Joan Baldoví i ens representa als qui li hem votat (125.000 valencians!), i també als que no. La primera intervenció del diputat de Compromís-Equo ha estat magnífica. Ha fet una defensa ben argumentada sobre el valor de la diferència i de la pluralitat, condicions indispensables per a una democràcia real. El fet de començar el seu discurs en valencià ha estat un gest simbòlic que emociona. Ha parlat en nom d’una llengua, el valencià, que no va en contra de res ni de ningú, en absolut, i molt menys és una amenaça, sinó una invitació, una oportunitat, una sort, un orgull –per als valencians que la parlem, i també per als qui no la parlen habitualment. I ha incidit també en els problemes, greus, que patim tots els valencians: corrupció, deute, polítics imputats... És una sort que els valencians puguem tindre una representació autènticament valenciana a Madrid, l’única formació no sucursalista, d’àmbit estrictament valencià. N’hem d’estar ben contents. No és veritat que tots els polítics són iguals. La de Compromís-Equo és la veu de la diferència, la veu de l’esperança, la veu de tots els valencians.    

dimarts, 20 de desembre del 2011

Tres Nadals

Aquests dies s’imposen les festes nadalenques. Són unes festes ambigües i mal·leables. Alegres o tristes, segons si hi estan tots els que són, o no. És, també, una orgia de consumisme eixelebrat: l’economia depredadora que patim fa bocins tots els horaris, els treballadors fan hores extra (no sempre ben pagades) i nosaltres acudim en massa a les botigues i als grans magatzems per apaivagar les nostres mancances vitals o satisfer l’instint acumulatiu que a tots ens acapara. És difícil sostraure’s d’aquesta inèrcia, però podem controlar-la –controlar-nos– una mica.
Aquests dies llig prou –la recuperació de la cama és lenta. La majoria dels llibres que llig els tenia per casa, inèdits. (Hem pogut fer una bona biblioteca, durant aquests anys de tantes feines diverses relacionades amb els llibres.) Entre tant de llibre, n’hi he trobat un de ben divertit, Tres Nadals, de Quim Monzó. Un recull de contes que versionen tres històries tradicionals sobre el Nadal: “Nadal blanc” (sobre el naixement de Jesús de Natzaret), “La venedora de mistos” i “La comissió” (sobre els tres Reis d’Orient). Monzó hi imprimeix, com sempre, la seua mirada sardònica i especulativa. Si voleu desentumir-vos una mica de la pàtina nadalenca, aquests tres contes paguen la pena.

Bon Nadal i millor any 2012!

diumenge, 18 de desembre del 2011

O Dio, la Chiesa Romana [futbol] in mani dei catalani...


I catalani distruggono i brasiliani del Santos per 4-0

Corriere della Sera

Guadalajara

He rellegit Guadalajara, de Quim Monzó. Al cap dels anys, hi aprecie millor la vàlua d’aquest llibre, la manera de fer de l’autor, l’estil. En percep els matisos amb més coneixement de causa –trobe– i més bagatge lector. Monzó m’agrada més ara que vint anys arrere, quan el vaig descobrir a la facultat (com passa el temps...) gràcies als excel·lents professors que hi vaig tenir (pense en Vicent Alonso i Carme Gregori, per exemple, però en teníem molts més, de bons, per sort).
Guadalajara és semblant a El perquè de tot plegat. No debades són pròxims, temporalment. El perquè... es va publicar l’any 1993. Guadalajara, el 1996. En tots dos, es nota l’empremta del nord-americà James Finn Garner, per la irreverència i la rebel·lia d’alguns “contes per a nens i nenes políticament correctes”. Pense, per exemple, en “A les portes de Troia”, “Les llibertats helvètiques”, Gregor” i “Fam i set de justícia”, on clàssics de la literatura universal (Ulisses, Guillem Tell, Kakfa i Robin Hood), són versionats per Monzó amb gràcia, desmitificant-los i, fins i tot, ridiculitzant-los. Altres contes incideixen o exploten més la cara absurda dels humans, i el fantàstic. Per a mi, el conte més interessant de tot el recull és “La força centrípeta”, on l'autor transforma per complet les lleis de la física que regeixen la realitat, per tornar-nos-en una dimensió que, a més d’onírica, esdevé terriblement perversa. El vessant metaliterari o lingüístic hi és molt present, també, en alguns contes, com ara “La literatura” o “Els llibres”. I l’absurd, el podem trobar a “Vida familiar”, “Vida dels profetes”, “El dia de cada dia” o “La vida és tan curta”.
Tot i no tenir la força d’El perquè de tot plegat –segurament, perquè el precedent d’aquest recull minoritza el factor sorpresa en els llibres posteriors–, Guadalajara es fa de molt bon llegir. És entretingut i intel·ligent. I, a més, no hi falta l’humor desengreixador. Aquell humor sa i higiènic que serveix perquè els escriptors sublims –i la literatura “amb majúscules”– toquen, de tant en tant, de peus a terra.

dissabte, 17 de desembre del 2011

Espai del Llibre, núm. 14


Ja tenim el número 14 d'Espai del Llibre, almenys en pdf, a l'espera de veure'n la versió impresa. En breu, arribarà a les institucions que integren la XIEC. Us transcric l'editorial:

Qüestió de noms

El nom d’un país i de la llengua pròpia, la bandera, l’himne... són motiu ben sovint de controvèrsia al si d’una comunitat. Els valencians ho sabem molt bé, això; encara més, n’hem estat testimonis –i part implicada– d’una lluita quasi sagnant –per visceral i íntima– a propòsit d’aquests elements identificadors. Tots recordem com durant la Transició espanyola hom va aprofitar per fer tabula rasa a propòsit de la polèmica identitària. La “solució” a què es va arribar, aparentment imparcial, es va decantar per l’accentuació artificiosa de la diferència en relació a Catalunya –sobretot– i les Illes Balears. Ara com ara la senyera del cap i casal s’ha imposat a la tradicional quadribarrada, la llengua és oficialment “valencià”, segons la darrera reforma estatutària de l’any 2006, l’himne continua sent el del mestre Serrano, amb lletra de Maximilià Thous, i el nom el de Comunitat Valenciana. Paral·lelament a aquests símbols oficials, però, són encara vigents, entre els sectors progressistes, els altres símbols. La qüestió no ha estat resolta, per tant, ni de bon tros. Però, són gratuïts els símbols? Realment tenen importància, més enllà de la seua funció aglutinadora? Tots sabem que darrere de cadascuna d’aquestes propostes simbòliques hi ha una ideologia subjacent o explícita; i que, en el pitjor dels casos, pot passar que darrere d’un símbol identitari no hi haja pràcticament res, més enllà de l’embolcall i d’una tímida i innòcua pruïja folklòrica. En aquest número d’Espai del Llibre, la revista de les “Comarques Centrals Valencianes” –un altre concepte territorial no exempt d’ideologia, tot cal dir-ho–, s’analitza una altra de les qüestions identitàries importants, com és la de la normalització dels noms dels pobles valencians. Tot just ara es compleix el bicentenari de la restitució del nom de la capital de la Costera que, el 1811, va passar de dir-se San Felipe –“por justo derecho de conquista”– a Xàtiva, gràcies a Joaquín Lorenzo Villanueva, diputat xativí a les Corts de Cadis. Cal celebrar, doncs, aquesta efemèride com un signe inequívoc i simbòlic de normalització i de maduració d’un poble i, per extensió, de tot el País Valencià, de tots els valencians.

divendres, 16 de desembre del 2011

T’hauria de caure la cara de vergonya

M’he llegit el primer llibre d’en Sergi Pàmies, T’hauria de caure la cara de vergonya. Va ser el primer a publicar, el 1986. Llavors, tenia només 26 anys. Era molt jove. I es nota. Una opera prima molt meritòria per a l’edat de l’autor. I, tanmateix, ja hi apuntava maneres. Un agosarament i una desimboltura narratius ben apreciables. L’agilitat de les històries, el domini del llenguatge, el dinamisme de la prosa... No és el millor llibre de l’autor, clar, però, si en seguim la trajectòria, comprenem que com a exercici literari, incipient i atrevit, és molt lloable. Els contes, urbanites, cosmopolites, frescos, i d’una actualitat paorosa, a pesar dels anys que han passat, ens remeten a situacions reconeixibles. N’hi ha, també, de surrealistes, fantàstics, impossibles, divertits. Potser el millor de tots és el que dóna nom al recull. També caldria destacar-ne “Sucursal”, “Varsòvia”, “Als límits del fricandó”, “Fetus”, “Caixa oberta” i “Poeta”. Entre aquest primer recull i el darrer, La bicicleta estàtica, hi ha una distància abismal, en anys i en altura literària. Sia com sia, Pàmies és essencial, enginyós, sincer, honest, un escriptor amb molt d’ofici que paga la pena.

dimecres, 14 de desembre del 2011

Els avantatges del bilingüisme individual

Interessant article de Josep Corbella a La Vanguardia sobre els avantatges del bilingüisme individual. El bilingüisme millora les aptituds cognitives des de la primera infantesa fins a la tercera edat. Els infants que parlen dues llengües solen concentrar-se més bé i filtrar les distraccions. A més, en individus bilingües, els primers símptomes de l'alzheimer apareixen uns cinc anys més tard. Si el voleu llegir sencer: http://www.lavanguardia.com/encatala/20110503/54148875640/dues-llengues-millor-que-una.html

dimarts, 13 de desembre del 2011

Llibre de les enrònies, de Vicent Penya

Vicent Penya és un poeta de Rafelbunyol (l’Horta Nord) amb una dilatada trajectòria com a escriptor. És, també, una persona amable i respectuosa. Té encara, als ulls, l’espurna d’il·lusió dels infants, i la confiança en la literatura. Amb el Llibre de les enrònies (Edicions Bromera) va ser guardonat amb el Premi de Poesia Ciutat de València 2010. Ell està d’enhorabona, doncs, i nosaltres també, perquè podem gaudir de la seua poesia. Us n’oferisc un tast:

Hades

No la fosca, sinó aquest desert estrany
s’adiu al que no sóc i al que, potser, espere
abominar per sempre. Certament l’últim any
tant la sort com la calma no s’han quedat enrere
i han prodigat, almenys, camins de benaurança.
La placidesa lúcida d’un pou buit de foscúria.
És ben sabut, però, que aquest segle descansa
sobre bases etèries, com qualsevol centúria,
i no falten motius per a un cert pessimisme.
així doncs, tractaré de vèncer la tristesa
amb les pròpies armes, amb la clara certesa
de superar la vora fascinant d’un abisme.

diumenge, 11 de desembre del 2011

Tòquio blues

Tòquio blues és una de les novel·les més conegudes i llegides del japonés Haruki Murakami. Traduïda a moltes llengües, conta la història de Toru Watanabe, el protagonista, entorn del qual giren una sèrie de xiques amb problemes psicològics, estrambòtiques i capricioses. (O també podríem dir que és ell qui, estrambòtic i capriciós, gira al voltant d’elles). El protagonista, doncs, tampoc no està exempt d’excentricitats. Superat pels esdeveniments, s’hi deixa gronxar en una corda fluixa –un viatge iniciàtic– que esdevé una espiral de resolució incerta i imprevisible, per bé que hom intueix que el desenllaç no pot ser esperançador. La novel·la es fa de bon llegir, és dinàmica, tret d’alguns passatges farragosos i innecessaris, que no hi aporten res, a la narració. Sobren, per exemple, algunes descripcions paisatgístiques i alguns personatges secundaris resulten del tot prescindibles. Embafa, també, el fet que la psicologia dels personatges siga sempre tan extrema, i tan caòtica, tan estrafolària. La Naoko, per exemple, està tocà de l’ala, des que se suïcidà el seu company, Kizuki, a qui estimava amb deler. A més, arrossega un trauma relacionat amb el suïcida que no acaba de superar, i una impossibilitat sentimental amb Watanabe, a pesar que amb ell la cosa va rutllar massa bé i tot una volta, sexualment. Naoko acaba internada en una espècie de centre de rehabilitació alternatiu i ambivalent, on pacients i personal sanitari són intercanviables, una espècie de comuna hippy en què hi ha normes i prohibicions que tothom es passa pel folre sempre que pot. Al seu torn, el protagonista té una amiga, Midori, que és una veritable obsessa del sexe, pura megalomania eròtica. La seua obsessió, però, no és el seu problema principal, sinó la seua permanent insatisfacció sentimental i familiar (sa mare va morir, i son pare, molt malalt, maleeix que no s’hagen mort ella i la seua germana, i no pas la seua esposa). Watanabe encara té un altre amic, Nagasawa, un cràpula l’únic objectiu del qual és acaçar jovenetes. Aquest amic, per cert, en Nagasawa, té una nóvia, la Hatsumi, que li ho consent tot i que acaba suïcidant-se també, cansada de suportar les anades i vingudes d’en Nagasawa. El sexe com a acumulació merament material, desproveït de cap element sentimental, constitueix per a molts personatges l’única raó de vida. Com va dir un alumne meu de Pollença una volta (analitzàvem el llibre de lectura obligatòria), tot un putiferio... No és aquesta l’única línia temàtica del llibre. N’hi ha, també, una altra de sentimental que contrasta enormement amb la via fisiològica –diguem-ho així. Aquesta veta amorosa, o romàntica, però, és tan idíl·lica i mística, que acaba amb la paciència del lector. Les cabòries sentimentals de la Naoko, el Watanabe, la Hatsumi i la Midori són d’una casuística mel·líflua difícils de pair i de suportar.  
D’altra banda, el retrat del protagonista principal, Watanabe, tampoc fa el pes. Es descriu com una persona freda i de vegades insensible, pusil·lànime i acomodatici, camaleònic segons les circumstàncies o les persones amb què es troba i, sobretot, se’ns mostra com una mena de superdotat saberut que pontifica des d’una posició de superioritat indissimulada que, fins i tot, arriba a ser inconscient. En conclusió, repel·lent i insofrible.          
Amb aquesta novel·la m’ha passat com amb La solitud dels nombres primers, de Paolo Giordano. A priori, em semblava imprescindible i, segons les crítiques (editorials, és clar), era una garantia de qualitat. La realitat, però, és que m’he trobat amb una novel·la de principiant molt extremada i, a estones, infantil; obsessiva i malaltissa, gratuïta i, el pitjor de tot, buida de contingut i consistència narratius. Un desengany. 

dissabte, 10 de desembre del 2011

Televisió de Mallorca i Ona Mallorca, silenciades


Ahir dos mitjans audiovisuals més en la nostra llengua, Televisió de Mallorca i Ona Mallorca, van haver de tancar les portes a instàncies del Consell, en mans del PP. Maria Salom, presidenta del Consell Insular mallorquí, en va excusar el tancament per raons d’estalvi en un context de crisi. I justament els toca a una televisió i a una emissora de ràdio plurals, independents, professionals, atrevides i que, a més, han fet la seua feina amb el mínim de recursos, de la manera més austera possible. En sóc testimoni perquè vaig gaudir de les seues emissions quan era a l’Illa Gran. Em va agradar la seua manera de fer, allunyada dels grans fastos i les xifres desorbitades i innecessàries d’altres ens periodístics, que balafien els diners a costa de l’erari públic (no cal dir a quins mitjans em referisc, mallorquins o valencians).
Al Consell, en realitat, li fa nosa una televisió plural i democràtica, és a dir, íntegra, i periodísticament impecable, professional, que mira d’informar la gent de tot allò que passa al seu voltant, independentment del polític de torn a qui afecte la notícia (siga del color que siga). Televisió de Mallorca i Ona Mallorca eren pròximes als ciutadans mallorquins. Donaven notícies, informaven i formaven a propòsit de la realitat més propera, amb una estima i una vocació per les manifestacions culturals autòctones però lluny, alhora, del provincianisme barroer, dels tòpics anorreadors i del folclorisme reduccionista a què ben sovint ens sotmeten en altres mitjans, regionals o estatals. Durant el temps que vaig fer de professor de català a Mallorca, aquests dos mitjans de comunicació em van donar a conèixer com eren i com vivien els meus germans mallorquins. Van fer que em sentira una mica mallorquí, jo també, sense deixar de ser valencià. Em van fer molt agradable la meua estada a Mallorca.
Cal felicitar els professionals d’Ona i Televisió de Mallorca (alguns dels quals eren valencians, per cert) per la feina feta, i encoratjar-los a continuar amb la seua noble tasca, allà on els deixen. Em costa haver de dir-ho, perquè m’agradaria que la realitat fóra una altra, però són els governants del PP els que ordenen el tancament dels nostres mitjans (Gandia Televisió i TV3, al País Valencià; ara Ona i Televisió de Mallorca, a Balears). Els molesta la pluralitat i la democràcia i, fins i tot, els destorben els mitjans que parlen en la nostra llengua, i que a més ho fan amb dignitat, amb vocació de créixer en llibertat com a poble diferenciat, en igualtat de condicions, admiració i respecte per totes les nacions del món. Una llàstima. 

divendres, 9 de desembre del 2011

Escriure

Els de l'Associació d'Editors del País Valencià em van fer un vídeo sobre la meua literatura. Em resulta estrany que algú em considere escriptor, i que diga que faig literatura. Sí, escric, bàsicament textos que aspiren a un mínim de qualitat perquè algú els considere literatura, però d'ací a considerar-me escriptor... Siga com siga, considere que si alguna obligació té un escriptor -si és que en té alguna- és d'escriure. I escriure tan dignament com siga capaç. I és el que intente. Bé, fora cabòries, si algú em vol veure en vídeo (a mi, em fa molta vergonya), ací en té l'enllaç: http://www.escriptorsvalencians.tv/Juli-Capilla-i-la-seua-literatura_va_4_107-17_0.html

dimecres, 7 de desembre del 2011

Més lectures. Pàmies, Lozano i Benedetti

Darrerament, algunes lectures més de contes: els Cuentos completos, de Mario Benedetti; Si menges una llimona sense fer ganyotes, de Sergi Pàmies, i Femení singular, d’Urbà Lozano. Tots tres m’han agradat. El de Pàmies el rellig, i no em decep en absolut. És ple d’històries urbanes i actuals, amb personatges histriònics i estrafolaris, pusil·lànimes i insegurs. Contes que mostren com n’és de complexa i absurda la societat urbanita en què vivim. N’hi ha de ben intel·ligents, amb trames perfectes. Un treball narratològic impecable. Es tracta de contes no massa llargs, amb la mesura justa. Més aviat curts i efectistes. Pàmies i Monzó són sempre una garantia. “Monovolum”, “Sang de la nostra sang”, “Brindis”, “Experiment”, “El desenllaç” en són alguns de més representatius, de la manera de fer d’en Sergi Pàmies.
El d’Urbà Lozano també m’ha agradat molt, i està en la mateixa línia de reflex de la precarietat anímica dels humans contemporanis que sovintegen Pàmies, Monzó, Jovi Lozano-Seser... Té, a més, el mèrit de posar-se en la pell de les dones. Tots els contes de Femení singular estan protagonitzats per dones amb alguna mena de tara específica. Mireu, si no, els títols del recull: “Previnguda”, “Voluptuosa”, “Viciosa”, “Ordenada”, “Enyoradissa”... La mateixa operació es podria fer amb els homes. Llavors, les tares serien més alarmants, n’estic segur, atès els complexos –d’inferioritat i de superioritat–, les tribulacions, les obsessions i les dèries que tenim els homes, en el difícil encaix en una societat que aspira –i rarament ho aconsegueix, trobe– a la igualtat entre gèneres. Contes curts, també. Càpsules de literatura breu. Esbossos caricarutescos que deixen entreveure un punt d’ironia i de sana crítica als comportaments histèrics d’alguns estereotips de gènere femení. Repetisc, si es fes la mateixa operació amb els homes, n’eixiríem més escaldats encara.
Els de Benedetti, també m’han fet el pes. N’hi ha de memorables: “El césped”, “Cleopatra”, “Los vecinos”, “Miss Amnesia”, “Péndulo”, “La noche de los feos”, “El Otro Yo”... No m’han agradat, però, alguns de molt sofisticats o rebuscats, i massa llargs. Hi he trobat també una mentalitat que a mi em sona antiga, com molt cavalleresca i protocolària. Benedetti, però, és un narrador agut, amb molt d’ofici.
Tres lectures satisfactòries, doncs. 

L'operació

Finalment, i després de molts dubtes, m’han operat: de lligament anterior creuat i un cartílag. Hui fa una setmana. No m’esperava que fóra tan dur de passar. De fet, pensava  –com ja vaig experimentar amb la fractura de peroné i mal·lèol, ara fa 12 anys– que cada dia experimentaria una millora. Però no. Els tres primers dies vaig poder dormir bé. Fins i tot vaig poder llegir i escriure; alçar-me i fer una vida més o menys normal, dins del postoperatori. Al cap de tres dies, van començar els problemes, i el dolor al genoll. No he pogut dormir tres nits seguides amb normalitat. Bé sí que m’adormia, però al voltant de les 5 de la matinada, per pura extenuació. Ahir vaig tornar a l’hospital. Ja no podia més. Em van inspeccionar i van comprovar que tenia un vesament intern, és a dir, una hemorràgia. Simplement, que la ferida sagnava i se m’havia acumulat al genoll. En van extraure una xeringa ben grossa plena, de sang: més d’un got. Aquesta nit he dormit bastant bé. "És normal", em va dir el metge. Que no em preocupara. Però el desfici i la desmoralització ahir eren màxims. Hui estic més animat. No em puc moure del llit. No puc menejar la cama. Anar al lavabo a afaitar-me o a raspallar-me les dents és un suplici. M’hauré d’estar ben quetet, jo que sóc tan mogut. Què hi farem... Sort que tinc a Maite i la família, que m’estan ajudant molt. S’hi han bolcat, vaja. Quina sort que tinc. La recuperació serà molt lenta. I hauré de tenir paciència. Llegir, Internet, sentir música o la ràdio, i escriure, si puc.