divendres, 21 de desembre del 2012

Entre línies, nou blog: http://blocs.mesvilaweb.cat/julicapilla


Aquest serà el nom del nou blog que inaugure ara mateix: Entre línies: http://blocs.mesvilaweb.cat/julicapilla. És el tercer que encete. Els dos primers, Va de bo Adesiara han estat durant molt de temps una finestra oberta al món i als amics, dins dels àmbits de l’esport i de la literatura, i també a qüestions personals sobre les quals vaig fer més o menys esment, segons la circumstància vital en què em trobava i les ganes o no que tenia de fer públiques les meues anècdotes. Quin sentit té, doncs, encetar una nova aventura a la xarxa?
La conjuntura política i nacional per què passa Catalunya ens afecta molt més del que pensem als valencians, sobretot als qui hem fet de la qüestió lingüística una eina de treball, un emblema insubornable, un motiu de viure, una il·lusió. Els catalans del Principat es troben ara com ara en una situació en què la sobirania nacional és un fi a aconseguir. Un objectiu que només assoliran amb una voluntat moral ferma i una majoria àmplia i representativa. Si no ho impedeix Espanya, el 2014 se celebrarà un referèndum transcendental a Catalunya, precisament amb motiu del 300è aniversari de la caiguda de Barcelona en mans dels borbons. S’hi jugaran molt, els catalans: l’autonomia política i, sobretot, la dignitat com a poble. No se sap com acabarà tot. Però sí sabem que aquesta voluntat d’emancipació és un punt d’inflexió que ha de canviar per força l’actual marc administratiu espanyol, basat en un règim autonòmic desigual que suposa greuges, perjudicis, gravàmens, discriminacions i càstigs injustificats i inadmissibles per a algunes comunitats, com ara la catalana, però també per al País Valencià.
Com a valencià, sobretot, i com a persona que em dedique al món de les lletres i a l’ensenyament, no puc mantenir-me al marge de la realitat que afecta a la meua llengua i cultura. Una realitat que va molt més enllà del Sénia i que abraça també a ses Illes. Els Països Catalans són, per a mi, la meua realitat, la meua veritat, allò que em defineix com a persona i subjecte en societat. Per això inaugure aquest blog, amb la voluntat de contribuir, en la mesura de les meues possibilitats, a enfortir i esperonar els nostres somnis. I encete aquest blog dins de Vilaweb, un diari electrònic que ha estat capdavanter en el món periodístic i digital. Un diari esplèndidament dirigit pel també valencià Vicent Partal. Crec que es mereixien un ajut per part meua, ni que siga merament simbòlic.
El perfil d’aquest blog serà semblant als anteriors, però s’hi tractaran també temes fins ara parcialment atesos. Hi haurà, per tant, moltes entrades literàries, com sempre; endemés, s’hi aplegaran reflexions de caràcter polític fins ara inèdites i desarem en el calaix de casa les intimitats personals. 
Aquesta és la meua intenció amb aquest blog. I aquestes són les meues raons. Perquè es tracta d’això: de raonar, de parlar, de dialogar amb vosaltres i amb els altres, sense estridències i sense rancúnies estèrils. Perquè, com deia l’enyorat Miquel Martí i Pol, “tot està per fer, i tot és possible”.               
Moltes gràcies! 

Juli Capilla

dimecres, 15 d’agost del 2012

El llegat del poeta


Vergonyosa, lamentable, mesquina, obtusa… No hi ha prou adjectius per a descriure la desídia de l’actual Ajuntament d’Elx, en deixar que tot el llegat de Miguel Hernández es trasllade en bloc a Quesada (Jaén). El menyspreu per part del PP cap a un dels poetes valencians més importants en llengua espanyola –sens dubte, un dels millors del segle XX en aquesta llengua–, palesa que a la dreta valenciana, provinciana i carpetovetònica, la cultura i les lletres els importen un rave. I, tanmateix, la transcendència del poeta oriolà és importantíssima. Miguel Hernández és, per obra i trajectòria vital, comparable a Federico García Lorca. M’atreviria a dir que molt millor i, sobretot, més autèntic, que alguns dels poetes de l’anomenada Generación del 27. Té una biografia que ja per se atrauria milers de visitants si el consistori il·licità haguera accedit a mantenir l’acord subscrit pel govern anterior de la Ciutat, socialista, amb els hereus del llegat del poeta. Però potser és això el que molesta els actuals mandataris de la ciutat d’Elx: que Miguel Hernández fóra precisament d’esquerres, i comunista per a més inri; fins i tot els deu molestar el fet que fos poeta. Poeta compromés amb el seu poble. Per sort, l’Ajuntament de Quesada, el poble natal de Josefina Manresa, l’esposa del poeta, s’ha interessat per la figura de Miguel Hernández i, amb el suport de la Junta d’Andalusia, en gestionarà el llegat a parir d’ara. Llarga vida a l’obra de Miguel Hernández!


dilluns, 13 d’agost del 2012

El Misteri d’Elx



Hui ma mare fa setanta anys. Felicitats! I per molts anys! Me l’imagine asseguda en un banc a la Basílica de Santa Maria d’Elx, esta vesprada: expectant, menueta, amb els ulls xiconinos, emocionada, gaudint amb l’escenificació del Misteri d’Elxhttp://ca.wikipedia.org/wiki/Misteri_d'Elx, la representació mariana més antiga d’Europa. Una representació que es remunta a l’edat mitjana i que ha estat un bastió inexpugnable a Elx. La ciutat del pare de ma mare, del meu iaio, i de bona part de la família de la meua iaia, la mare de ma mare. La ciutat de la qual van eixir tots plegats cap a València, a primeries del segle XX, i a la qual he estat destinat per treballar-hi a partir del curs vinent (precisament, a l’IES Misteri d’Elx). Almenys viuré en una ciutat amb una història (també familiar i personal) i un patrimoni cultural admirables.

dimecres, 8 d’agost del 2012

Dos contes

Sand Dune ©Whitneybee

Hui he llegit dos contes molt recomanables: "Xai guisat a l'estil Calders", de Gemma Pasqual (publicat a la revista Barcelona Review: http://www.barcelonareview.com/revista/70/gpe.html), i "Olvidar", de l'australiana Maya Linden, traduït per Jorge Salavert (publicat a la revista Hermano Cerdo: http://hermanocerdo.com/2012/07/olvidar/). En ambdós casos, protagonitzats per dues dones que canalitzen la seua desgràcia de molt diferent manera. Però millor que els llegiu vosaltres! Paguen molt la pena.

divendres, 27 de juliol del 2012


Col·lecció particular, d’Esperança Camps


...i de Mequinensa a Ciutadella, d’un extrem del país a un altre, del ponent més llunyà al llevant més rabiosament mediterrani, d’un clàssic contemporani, Jesús Moncada, a una escriptora actual que hi va fent via a base de fer novel·les que es fan de molt bon llegir. Em referisc a Esperança Camps. L’autora menorquina, instal·lada a València des de fa més de dues dècades, acaba de publicar Col·lecció particular, una nouvelle escrita aparentment a raig, en un únic paràgraf, com un torrent o una riera desbocada, un continu en què les veus del discurs són diverses i els personatges esbossen els seus punts de vista, divergents pel que fa al contingut i a la forma, inclòs el monòleg interior i el desordre mental que el dicta, text fluït directament de la consciència dels personatges que Camps confecciona amb seguretat narrativa i molt d’ofici. Té la mà trencada ja, l’autora. No debades, té unes quantes novel·les publicades, totes premiades. Esperança Camps palesa el seu pols narratiu a cada passa literària que fa, com ara en aquest retrat de la societat valenciana –si més no d’una part fàcilment identificable–, que ella coneix perfectament, perquè en forma part i, a més, té informació a l’abast de primera sobre el tema i el territori, atesa la seua dedicació a la professió periodística. El text, que es podria traslladar fàcilment a la gran pantalla (en resultaria una pel·lícula d’allò més interessant i exitosa), ens deixa entrar en la vida de Xavier Moran, un insigne galerista i marxant d’art, pusil·lànime i capriciós, insegur i cagadubtes, infantiloide sense remissió possible, mimat i alhora subjugat, successivament o simultània, per sa mare, la senyora Eugènia, per Remei, per Paula, per Àgueda, fins i tot per la seua filla Ona; un personatge protagonista, el Xavier Moran, que en la seua joventut havia estat un universitari contestataire i progressista, esquerranós a ultrança, ple d’ideals sublims i insubornables que ara... Pel camí, ho ha perdut tot; o s’hi ha perdut ell mateix. S’ha deixat portar per una inèrcia de vida regalada i confortable. Un modus vivendi que se sustenta en l’engany i la hipocresia, la distorsió permanent i l’estafa, la corruptela i el suborn, els tractes de favor i el tràfic d’influències... Una involució que l’espectador valencià coneix de sobres perquè n’ha estat testimoni, al si de la Comunidad (amb una llengua “xafada, arrasada, venuda”), d’un fum de casos semblants paradigmàtics, patètics, miserables, mesquins, d’una mediocritat que tomba de tòs, tan iguals al del Xavier Moran que és com si aquest fóra real, com a la vida mateixa. M’ha agradat Col·lecció particular. És efectista i literàriament solvent, impecable com a exponent d’una societat (la valenciana, en concret) que ha passat de l’eufòria dels grans fastos i la faràndula circense a la misèria moral i a la crisi financera; de la riallada estentòria dels pallassos que administren la res publica al somriure cínic dels imputats, del balafiament sense escrúpols i sense mires a les envistes de la ruïna econòmica i la impagable riota de les hipoteques, de l’avarícia bancària a la burla de les participacions preferents, dels pressupostos descomunals i el repartiment de beneficis entre especuladors de diferent pelatge a les retallades discriminatòries i sense aturador contra els treballadors (funcionaris i no), dels beneficis econòmics i socials de l’estat del benestar al seu desmantellament accelerat i la usurpació dels drets fonamentals dels ciutadans...

Heus ací un fragment de Col·lecció particular:

“Té negocis a banda de l’art. Té amics influents. Rics, intel·ligents, fills de puta, embolicadors, eficients, llestos, tontos, però sobretot, amb capacitat de decidir. Ell no té la culpa d’haver anat a la universitat amb bona part de la classe dirigent d’aquest país de mediocres. No té la culpa d’haver abominat fa molts anys dels postulats de l’esquerra més rància, que només posa pals a les rodes del progrés. [...] No té la culpa d’haver heretat uns quants centenars d’hectàrees de bancals improductius que estaven situades en llocs on algú va decidir que es podrien construir habitatges i piscines i casetes fetes de motlle, que ell detesta, i rotondes, i centres comercials... utilitzant un nou instrument legal anomenat PAI que li va omplir les butxaques de doblers inesperats, [...] Ell és un galerista que té gràcia per a comprar i per a vendre i per a relacionar-se, i per ensabonar a uns i a altres, i sap guanyar diners, i cobrar comissions, i amagar-les davall l’estora”