dissabte, 31 de març del 2012

“Anem Òc! Per la lenga occitana!”

“Una llengua, un dret, una llei” és el lema que encapçalarà avui una desena d’accions i manifestacions a Catalunya Nord, Occitània, Alsàcia, l’Arpitània, la Bretanya, Còrsega, Euskadi Nord i Flandes en defensa de les llengües històriques parlades a l’estat francès.”, segons informa Vilaweb, que s’ha fet ressò també del naixement d’un diari occità d’abast nacional, Jornalet. Gaseta occitana d'informacions http://www.jornalet.com. Bones i admirables iniciatives nascudes al si de França, un dels estats més centralistes d’Europa. Llegir i sentir l’occità és sentir una llengua ben pròxima a la nostra, molt intel·ligible. Una llengua en una situació molt precària i compromesa que ara reviscola en nom de la diversitat cultural. Sort avui als germans occitans: “Anem Òc! Per la lenga occitana!”.

dimecres, 28 de març del 2012

Torne a l’institut, i també faig vaga


Aquesta setmana he tornat a l’institut, després de vora quatre mesos de baixa per l’operació i obligada rehabilitació posterior –que se m'ha fet molt llarga, dolorosa i feixuga. A la fi, però, torne a la faena. I n’estic molt satisfet i content. Content de tornar a veure els alumnes i els companys; content de tornar a la normalitat. Contràriament al que diu i pensa injustament un sector de la societat, som molts els docents –la immensa majoria, de fet– els qui estimem i ens agrada el nostre treball. Un treball de molta responsabilitat que exigeix molta dedicació, vocació i paciència. Per això faré vaga demà. Perquè crec encara en l’educació pública i gratuïta; en el poder il·lusionant de l’escola. Una escola que, tal i com van les coses, ben sovint ha de contrarestar les inèrcies d’intolerància i vulgaritat que han de suportar els xiquets fora del centre educatiu. Aquests tres dies han estat fantàstics per a mi. M’he estat preparant per a la rentrée durant aquests mesos. He mirat de renovar-me i d’assistir a cursos formatius per tal d’aplicar-los a classe. I he introduït una nova manera de fer, més pràctica i estimulant, suggeridora i sorpresiva on les noves tecnologies –el poder de la imatge– hi juga un paper molt rellevant. Ja he començat a aplicar-hi aquestes tècniques i ha anat molt bé; de meravella, trobe. Els professors i els mestres ens hem de renovar dia a dia, sempre. La immensa majoria ho fem. Altrament, ens seria insofrible la faena, i improductiva per als xiquets. Per això, demà farem vaga. Perquè sempre he cregut en aquesta professió –un privilegi– que és ensenyar els altres –i aprendre’n. I perquè ens sobren raons a tots els treballadors -siguen docents o no- per protestar, per aturar aquesta onada de conservadorisme fal·laç que ens menysprea i empobreix. I perquè és injust que paguem els de sempre el balafiament dels altres i la mala gestió dels governs titella. En definitiva, perquè volem una societat més justa i igualitària per a tots; més democràtica i tolerant on els drets fonamentals de les persones -educació, sanitat, treball...- siguen una prioritat innegociable i no una entelèquia que es pot dissoldre amb l'excusa d'una conjuntura econòmica concreta -allò que en diuen crisi- o en funció del govern de torn. Aquestes retallades propulsades pel govern conservador actual amenacen greument l'estat de benestar i els drets dels treballadors. I també els alumnes, que veuen com els recursos en educació -humans i materials- són escapçats sense miraments. I cal dir no. Per això fem vaga.

dimarts, 27 de març del 2012

Intersindical Valenciana convoca vaga general el 29- M

El sindicat, en la seua declaració, crida a la participació de les treballadores i treballadors i del conjunt de la ciutadania.

Intersindical Valenciana ha decidit convocar VAGA GENERAL per al 29 de març de 2012 contra la reforma laboral, les retallades en els serveis públics i les agressions sobre els drets laborals i socials de les treballadores i els treballadors, i del conjunt de la ciutadania. La decisió de convocar la vaga general ha sigut avalada per un procés d’assemblees realitzades al llarg dels darrers dies.

Per a Intersindical Valenciana, la reforma laboral imposada pel govern de Rajoy no és només un pas més en el procés, sinó una atac gravíssim als drets de les persones treballadores. Es facilita i s’abarateix, encara més, l’acomiadament. Es consideren procedents la gran majoria dels acomiadaments, tant en les empreses privades com en les administracions públiques. Es deixen en mans de les empreses, les modificacions de les condicions de treball (salaris, mobilitat geogràfica i funcional, horaris…). S’estableix un nou contracte laboral indefinit amb acomiadament gratuït durant el primer any, cosa que farà innecessària la contractació temporal. Es permet l’incompliment dels convenis col•lectius, amb la supressió, de fet, de la negociació col•lectiva. S’amplien els casos de contractació fem: formació i aprenentatge, temps parcial… aprofundint en els baixos salaris i la precarietat. La potestat empresarial de modificar torns, jornades, funcions, llocs de treball… impossibilitarà el dret a la conciliació de la vida personal i laboral, afectant sobretot a les dones, posant més obstacles a la igualtat real.

Amb aquesta reforma, s’han lliurat els drets laborals als desitjos de la patronal, amb l’únic criteri de la competitivitat i l’augment obligat dels beneficis empresarials. Ni posar fi a l’atur exagerat, ni garantir els serveis públics essencials (sanitat, educació, atenció a dependents, pensions, serveis socials…) en són els objectius. La reforma laboral implicarà una baixada generalitzada dels salaris, sota l’amenaça de l’acomiadament barat, i l’augment de la precarietat i la pobresa. És tan profunda i regressiva que l’única resposta que entenem com a acceptable és la derogació del Reial Decret Llei 3/2012, ja que no considerem que aquesta tinga cap possibilitat de millora mitjançant la negociació.

A la reforma laboral s’uneixen les polítiques econòmiques i socials que s’estan duent a terme. Unes polítiques de suport a la banca i als especuladors que són els que han provocat o han propiciat la crisi financera. Es permeten que les grans fortunes continuen pagant uns impostos ridículs. Segueix sense aflorar tota l’economia submergida, ni els diners negres que es van moure amb tant de desvergonyiment, ni es descobreix l’immens frau fiscal. S’han augmentat els impostos indirectes (com l’IVA que paga tot el món) i l’IRPF (que paguen fonamentalment les persones assalariades, no les grans fortunes). És a dir, segueixen sense posar-se en marxa mesures que resoldrien el dèficit de les administracions públiques, millorant els serveis públics, a través de polítiques fiscals justes, on més paguen els que més tenen. La Unió Europea (i els seus líders Merkel i Sarkozy), el govern de l’Estat, les comunitats autònomes i la majoria d’ajuntaments estan fent el que els exigeixen els organismes internacionals com l’FMI o el BCE, la banca i la patronal. Menys de l’1% de la població està imposant retallades a la resta (el 99%) per seguir augmentant la seua riquesa.

Amb el pretext de l’estabilitat pressupostària, ja es va aprovar un pla d’ajust i una reforma laboral en 2010; es va augmentar l’edat de jubilació i es van reduir les futures pensions en 2011 i, ara, en 2012 amb el mateix pretext se segueixen retallant despeses socials i s’amenaça d’aprofundir-los, disminuint plantilles en els organismes públics que presten aquests serveis essencials, reduint prestacions a la ciutadania, limitant el nombre de persones amb dret a prestacions, privatitzant serveis… I encara s’amenaça amb el copagament en sanitat i altres serveis públics.

Al País Valencià, aquesta política s’ha concretat en l’aprovació del Decret Llei 1/2012 de retallades salarials i en els serveis públics. Un decret llei que, junt amb els pressupostos de la Generalitat i diversos paquets de retallades, suposa un atac sense precedents als drets del personal que treballa en la Generalitat Valenciana i en les empreses públiques –RTVV, IVVSA…– i als serveis públics, com ara la sanitat o l’educació. El govern valencià està aplicant la mateixa política que el govern espanyol. Una política que fa pagar la crisi, el balafiament dels recursos públics i el dèficit generat per la corrupció a les treballadores i treballadors retallant-los els seus drets; generant una taxa d’atur molt per damunt de la resta de l’Estat; l’empobriment del conjunt de la societat, especialment de les dones, els joves i les persones immigrants i la privatització dels serveis públics.

Aquest és el camí que han assenyalat a Europa els poderosos: retallar drets socials, laborals i econòmics. I si no s’accepten, també se suprimeixen els drets democràtics. Ja s’han canviat governs sense eleccions a Grècia i Itàlia. També es va canviar la Constitució espanyola, en dos dies, sense participació ni aprovació de la ciutadania.

Intersindical Valenciana, i tots els sindicats que en formen part, davant aquesta onada d’agressions, fa uns quants anys que convoca mobilitzacions o s’hi suma, ja que entén que la lluita i la mobilització sostingudes són les úniques maneres de frenar aquestes polítiques neoliberals que pretenen arrabassar-nos els drets conquistats amb tant d’esforç i sacrifici.

Des de la Intersindical Valenciana considerem que cal una mobilització contínua organitzada pel moviment sindical, les organitzacions socials, els partits polítics, el 15-M i totes aquelles i aquells que s’oposen a les polítiques neoliberals. La vaga general del 29-M ha de ser una vaga laboral, social i ciutadana que ature el país. A més, no ha de ser una acció aïllada, sinó el punt i seguit d’unes mobilitzacions constants en el temps. En aquest sentit, des de la Intersindical Valenciana s’aposta per intensificar les accions més enllà del 29-M amb una programació de les mobilitzacions per als propers mesos, que incloga una proposta de vaga en el sector públic valencià al final del mes d’abril, per tal de forçar un la derogació de la reforma laboral, del decret de retallades, un canvi en les polítiques socials, laborals i econòmiques del governs valencià i espanyol i per construir un sistema de relacions socials i laborals més just i més digne.

País Valencià, 15 de març de 2012.

Intersindical Valenciana: STEPV, STAS, Intersindical Salut, SF, STICS, CAT, IGEVA, OSUT, STM, TUC i Intersindical Jove

divendres, 23 de març del 2012

Llengua, cultura, terra, país



Ahir vaig assistir a la presentació del llibre Plantes silvestres del nostre entorn, de Salvador Fuster i Vicent Camarena, editat pel Centre Excursionista Castell de Rebollet, de la Font d’en Carròs. Va ser un acte molt emotiu perquè el Centre va aprofitar l’avinentesa per homenatjar un dels autors, Vicent, ara mestre jubilat i lluitador infatigable per la cultura i la llengua del nostre poble, i de tot el país, com molt bé va remarcar la seua amiga Llúcia, que en va fer una lloança i un repàs de la seua vida. També van ser molt escaients les paraules de Xavier Ribes, el president del Centre Excursionista. Xavi va fer una mica d’història sobre l’excursionisme a l’Estat espanyol, tot situant-ne els inicis a Catalunya, en el remot segle XIX, i reivindicant l’esperit cooperatiu d’un excursionisme ben arrelat a la terra, a la cultura i a la llengua del país. Em sembla magnífic aquest tarannà reivindicatiu i alhora lúdic de l’excursionisme, de sensibilització per l’entorn, pel paisatge, per la fauna i la flora de les nostres muntanyes més pròximes. Cal mirar el nostre entorn, estimar-lo i sentir-nos partícips; perquè en formem part, a pesar de la dissociació que ben sovint patim, com a conseqüència d’una societat com més va més tecnificada i uniformada. El llibre de Vicent Camarena i de Salvador Fuster es fa ressò d’aquesta sensibilitat ecològica, cultural, ètica i lingüística. Estem, doncs, d’enhorabona.

Dues pel·lícules: 9 vidas i Intocable

Aviador Dro


Hui sent una entrevista en Radio Tres a un dels líders del mític grup futurista dels huitanta, Aviador Dro. Ha estat un flaix. Feia temps, molts anys, que no hi pensava. I de sobte, sentint-los m’adone que continuen amb el mateix ideari de sempre, amb el seu discurs ple de referències cibernètiques. Els obreros especializados dels Aviador Dro continuen somiant amb un món sense religió on la ciència s’ensenyoreix de tot i de tothom. Un futur racional, ple de robots, cyborgs, màquines, computadores, astronautes i naus espacials. Un món en què l’ésser humà n’esdevindrà per fi el gran protagonista. Un futur sense temps, perquè, gràcies als avenços de la ciència, serem fins i tot immortals. I deuen estar contents ara –i fins i tot sorpresos– perquè la seua paranoia futurista, la seua utopia cibernètica, s’ha acomplert en gran mesura. Bé, tot és un joc que m’ha fet molta gràcia i que m’ha alertat sobre la fugacitat del temps... Els meus amics i jo sentíem els Aviador Dro –i Radio Futura, Golpes Bajos, Glamour...– quan a penes teníem 13 o 14 anys, i ara en tenim més de quaranta... Uf!

dimecres, 21 de març del 2012

21 de març, dia mundial de la poesia

Quatre paraules

Mig en somnis, un àngel
se m’apareix i em tempta:
escriu, fes un poema.
Vull treure-me’l de sobre,
vull dormir el son dels justos,
o el son dels pecadors,
m’és igual. Vull dormir.
Però ell insisteix.
Té, diu: quatre paraules:
món, país, llengua, amor.
I afegeix: gairebé
ja t’he fet el poema.
Jo li dic: si escric món,
bé hi hauré d’afegir
desastres, fam i guerres.
Si escric país, ja entro
al territori foll
de l’ésser i dels fantasmes.
I si escric llengua, veus?,
el dolor em trenca l’ànima.
No puc escriure més.
I em diu: tu escriu amor
pel món i pel país
i per aquesta llengua
que es mor i et trenca l’ànima:
veuràs que encara pots
fer aquest i mil poemes.

Narcís Comadira

dimarts, 20 de març del 2012

L’illa de l’última veritat

A L’illa de l’última veritat, de Flavia Company, hi assistim a una confessió de darrera hora, la del doctor Matthew Prendel a la seua companya, Phoebe Westore, poc abans de morir. Prendel ha estat amb Westore uns quants anys i mai no li ha contat el seu secret –ni a ningú. Impel·lit per la proximitat del decés, però, troba que li l’ha de contar: “Quan va saber que estava malalt de mort, va decidir que havia de buscar l’ocasió propícia per fer-me dipositària del que, amb humor ben negre, ell en deia el seu llegat. Un llegat amb què havia pogut viure, deia, però amb què no podia morir”. La història del doctor Prendel és la d’una fugida cap enlloc. En un moment donat de la seua vida, i, sens dubte, influït per la mort traumàtica de la seua esposa, Mary Stradform, decideix agafar-se un any sabàtic i fer allò que més li agrada: un viatge en el seu veler, el Queen. Hi implica, també, a dos amics de tota la vida: Katy Bristol i Frank Czerny. Uns pirates, però, els abarloen i maten els seus companys. Ell aconsegueix escapolir-se’n llançant-se per la borda, després d’intentar salvar els seus amics infructuosament. Enmig de l’oceà, se sap comdemnat a mort i, tanmateix, aconsegueix salvar la vida arribant accidentalment a un illot. Sorprenentment, hi troba també Nelson Souza, un dels pirates que ell havia ferit de mort i que ha aconseguit salvar-se. Amb el portugués estableix una relació estranya, de sotmetiment i obediència imposada, la qual cosa l’exaspera perquè no podran intentar anar-se’n, de l’illot, fins que Souza no trobe el que busca...
Novel·la de supervivència i psicològica, L’illa de l’última veritat ens ofereix un testimoni atroç en què l’ésser humà s’ha d’enfrontar a situacions límit en què la vida i la mort són les cares d’una mateixa moneda: perfectament intercanviables i supèrflues, o transcendents, segons es mire. Una novel·la en què els sentiments –l’amor, l’amistat, l’odi, l’instint de supervivència...– es posen radicalment a prova. Una història amb una trama de contenció i una focalització interna que mantenen el lector a l’expectativa, en permanent suspens, i que es resol de manera magistral amb un desenllaç tan inesperat com pertinent. Una petita joia d’allò que els crítics en diuen narrativa breu. Tan breu però tan satisfactòria per al lector que invita a una relectura de l’obra, a reflexionar-hi i recrear-s’hi joiosament, amb deler. Al rerefons de la història, hi ha, ni que siga entre línies, els clàssics de la literatura de viatges de tota la vida: Defoe i Conrad, sobretot. Una bona font d’inspiració que Flavia Company ha sabut dosificar amb destresa i intel·ligència narratives.

dilluns, 19 de març del 2012

Flaix ràpid sobre Barcelona

He tornat a Barcelona, després d’un parell d’anys. Massa temps sense anar a una de les ciutats més atractives, suggeridores i fascinants d’Europa. Barcelona és, en bona mesura, la síntesi d’una Catalunya particular: la del mestissatge i l’autenticitat. Sembla una paradoxa, això, però aquesta ciutat històrica representa –per a mi– la versió més amable de l’encreuament i l’intercanvi. Cosmopolitisme i tradició es donen la mà misteriosament i meritòria a Barcelona. Els estrangers s’hi arrapen com enganxines de colors: a la Rambla, al mercat de la Boqueria, a la Sagrada Família, a la Seu, pels carrers d’un barri medieval enorme –que a mi em recorda tant a València... Els catalans –contràriament al que bramen els de la caverna mediàtica espanyola més rància i carpetovetònica– són amables i extremadament educats, independentment de l’idioma amb què t’hi adreces. Amants de les seues coses però respectuosos amb la diferència, els barcelonins han aprés –fa segles– que la diversitat no és nociva ni enterboleix l’amplitud de mires. Els valencians que voldríem una València digna admirem aquesta predisposició civilitzada, educada, laboriosa, oberta, dels catalans. Ens hi emmirallem amb la il·lusió d’un mimetisme que voldríem per a València –per a tot el País Valencià! En certa manera, els catalans són com són ara com ara perquè els postulats del noucentisme s’hi han imposat: el seny ha guanyat la batalla a la rauxa. Sé que alguns no compartiran aquesta perspectiva meua, tan optimista i positiva, a propòsit de Barcelona i dels catalans. En subratllaran el biaix conscientment laudatori i criticaran, potser fent escarafalls i tot, les bondats exagerades de la meua anàlisi. I segurament amb alguna mena de raó. Però, per a un visitant del Sud com jo, amatent a la seua llengua i el seu país, les sensacions que té quan passa, fugaçment, per Barcelona, són totes d’una jovialitat exultant i d’un positivisme cultural sense contra ni ombra possibles. Aquests tres dies hem disposat d’uns quants diaris en català. Tot de ràdios i de cadenes de televisió emeten en la nostra llengua. I a les llibreries, hi trobes una oferta fabulosa en la literatura pròpia. I tot plegat, també en castellà, és clar! I fins i tot també en altres llengües. Pot dir el mateix alguna altra ciutat hispànica? No entenc l’animadversió contra els catalans. No me la puc explicar sinó és per l’enveja i el complex d’inferioritat o de superioritat que branden alguns, sense saber-ho, a través de l’exabrupte, de la mentida i de l’odi més iracund i irracional.
Barcelona m'agrada molt perquè em recorda o em remet a la meua València, la ciutat que jo voldria per a mi, i per sempre.

divendres, 16 de març del 2012

dimecres, 14 de març del 2012

De tornada a l’Orxa



Hui de vesprada he fet la volta a la muntanya de la Safor, després de molts mesos, des de l’estiu... Pujant per la Reprimala, la pedrera de Vilallonga, i seguint la via del Xitxarra, l’antic tren dels anglesos que comunicava el Port de Gandia amb Alcoi, he arribat a l’Orxa, enclavat en una vall situada a l’extrem est del Comtat. Seguir el curs del Serpis és un goig perquè t’imagines el tren esbufegant entre les parets de les muntanyes (encara se’n conserven vestigis: casetes, sortidors d’aigua, baixadors, estacions...). És un privilegi trobar-se enmig de la natura. Els animals estan tan confiats que te’ls trobes quasi sense voler. Hui he vist tres conills, una perdiu, un parell de garses, un gat despistat i una au que devia ser rapaç, però no l’he vista bé perquè ha desaparegut ràpidament. Després d’arribar a l’Orxa i de poar aigua de la font, he trencat a l’esquerra i he muntat cap a Vilallonga per una muntanya que se m’ha fet infinita. Ja no me’n recordava de com n’era d’alta i costosa, la pujada (la memòria tendeix a relativitzar la llargària i la duresa dels trajectes). A mitjan camí m’he aturat per descansar i fer unes fotos (les més grans són del cim del Benicadell i de l’Orxa) Després, l’ascensió encara continuava per dalt... La vista de tota la serralada que encaixona la Vall de Gallinera m’ha compensat l’esforç. També he vist l’arc de la Foradà en un crepuscle quasi místic o religiós. Finalment, baixada vertiginosa per la Llacuna fins arribar a Vilallonga i de tornada a la Font. Crec que ja estic bé de la cama. La rehabilitació acaba. I ja em va bé, perquè n’estic una mica cansat.

diumenge, 11 de març del 2012

Art Indígena Contemporani a Austràlia. Col•lecció Sordello Missana

Hem anat a l’IVAM. Hi fan una exposició sobre art indígena d’Austràlia. Un terme, aquest, indígena, que té connotacions positives i negatives, segons la ideologia que hi apliquem. Per a mi són bones... El cas és que d’entre totes les exposicions que hi havia vigents i que hem vist a l’IVAM, aquesta, juntament amb la mostra –mínima– sobre Antoni Tàpies, és la que més ens ha agradat. Els xiquets, a més, han pogut assistir a un taller en què, amb l’ajuda d’uns monitors, han emulat les tècniques pictòriques dels aborígens australians. I s’ho han passat molt bé, és clar, pintant i empastifant-se de pintura a les mans, als braços, a la cara...
Segons he pogut llegir per Internet, els aborígens representen menys del 3% de la població d’Austràlia. El 80% viuen en àrees urbanes i el 20% restant en una zona escassament poblada i apartada, a l’interior. La major part de l’art indígena es produeix en aquesta Austràlia remota, on l’índex de mortalitat és més elevat i existeixen problemes greus i malalties cròniques, com ara la diabetis i el glaucoma. Però sobre els aborígens ens hauria de dir més de quatre coses el meu cosí Jorge Salavert, que viu des de fa més d’una dècada a Austràlia...
Segons he llegit també al catàleg de l’exposició, l’art indígena australià forma part d’una vibrant cultura híbrida que combina les tradicions indígenes i les nouvingudes occidentals. El seu art és, però, i sobretot, una afirmació dels valors dels aborígens.

dissabte, 10 de març del 2012

Trescant per la muntanya


Aquest matí he tornat a pujar a la Llacuna, la muntanya de Vilalloga que s’enfila costera amunt cap a Forna, la Vall de Gallinera, l’Orxa... Feia més de tres mesos que no hi anava. Exactament, des del 27 de novembre de l’any passat, tres dies abans de l’operació. Com que el darrer dia que vaig anar a rehabilitació em van dir que ja podia pujar costeres, no m’ho he pensat gens ni miqueta. Ha estat un ascens tranquil, perquè no podia –ni devia– forçar la màquina. Ha estat una pujada costosa però del tot gratificant. Tornar a acaronar un paisatge conegut i estimat, després de tant de temps, ha estat per a mi una alegria. La natura, fins i tot, m’ha fet un regal inesperat. Quasi al cim de la muntanya, un esquirol molt bonic s’ha creuat amb mi. S’ha clavat enmig de la carretera i, després d’escrutar-me una estoneta breu, se n’ha anat, trepant per un garrofer fins a una branca, per desaparèixer tot d’una. Des de la Llacuna he pogut vore una altra vegada els poblets de la Safor i la línia de la costa fins a Cullera, del costat de València; i les muntanyes de la Marina arrenglerades en línies successives i irregulars. Sent que aquest paisatge em pertany, tant com pertany jo al meu paisatge.

dijous, 8 de març del 2012

L’home de Melbourne, a Calp


Ahir vaig anar a fer una xerrada sobre L’home de Melbourne a l’IES Ifach de Calp, el meu institut de l’any passat. Els alumnes de 1r de batxillerat s’havien llegit la novel·la i, tot i que ja havien fet el control de lectura pertinent –o precisament per això–, les professores del departament de Valencià Maria Fullana i Sílvia Roig em van convidar per parlar amb ells: de la novel·la i de la creació literària. Va ser un reencontre molt entranyable amb els meus alumnes i companyes del departament de l’any passat. Una iniciativa d’una generositat sincera perquè va partir de Maria i de Sílvia que els alumnes es llegiren la novel·la, sense que jo els suggerira o insinuara res en cap moment.
Després de fer una introducció sobre com es va gestar la novel·la, els alumnes em van fer un munt de preguntes sobre alguns aspectes de la trama i dels personatges i sobre la meua implicació biogràfica en l’obra, a més d’altres interrogants a propòsit del procés de creació i edició. Preguntes i comentaris molt intel·ligents que demostren que els joves de hui dia no estan tan perduts com hom es pensa, sinó que estan ben desperts i tenen curiositat i interés pel món. Per a mi va ser una sessió inoblidable, emocionant. Una de les experiències més boniques a què pot aspirar algú que fa de professor i d’escriptor alhora. Estic molt agraït a Maria Fullana i a Sílvia Roig per la seua iniciativa, i també als altres professors del departament de Valencià, Francesc Garrigues, Pepa Sendra i Glòria Moratal, perquè es van quedar a postes a dinar; i com no als alumnes que han tingut la gentilesa i la paciència de llegir-se L’home de Melbourne. Un dia ben complet i molt gratificant. Espere haver-los compensat a tots amb les meues paraules, literàries i personals. Mil gràcies!

dimecres, 7 de març del 2012

La Pelitrúmpeli ha fet el seu primer any!

La revista infantil en valencià La Pelitrúmpeli ha fet un any i ho celebrarà el proper dissabte 10 de març a la localitat d’Otos (La Vall d’Albaida).

El programa ocuparà la quasi totalitat de la jornada amb activitats per als més menuts i per als més grans. De matí, a partir de les 11h, es faran tallers per a xiquets i xiquetes, i a partir de les 12h hi actuarà el contacançons Dani Miquel. Per la vesprada, a les 20h, es farà una presentació de la revista adreçada als adults, amb l’assistència de l’equip creatiu que realitza La Pelitrúmpeli. A les 21’30h s’oferirà un sopar a Ca les Senyoretes, la casa rural d’Otos. Cal fer-ne reserva. Serà després de l’àpat quan començarà l’actuació musical. Per a esta efemèride assenyalada la revista La Pelitrúmpeli ha volgut comptar amb Al Tall, els creadors del mític disc que ha donat nom a la revista. Els acompanyaran Ovidi Twins i La Primitiva de Dub, amb els seus cants a l’èpica de la quotidianitat.

La Pelitrúmpeli és una revista valenciana adreçada al públic infantil d’entre 0 i 99 anys. La Pelitrúmpeli vol ser un referent pedagògic i d’entreteniment infantil a les nostres terres. Una revista que agrade als més menuts i els mostre els valors positius i humanistes i que, a més, ho faça amb una presentació i qualitat gràfica atractiva, acurada i moderna. És per això que la seua brúixola marca insistentment una direcció clara amb dos sentits: ensenyar entretenint. La Pelitrúmpeli parla de l’entorn immediat del lector o lectora. Amb el còmic que encapçala cada edició i el reportatge que el segueix, La Pelitrúmpeli visita i explica algun lloc del País Valencià que mereix atenció. Paratges que generen interés per la seua història, les seues característiques o el seu entorn natural. Amb això volem aconseguir, revista a revista, que els xiquets i xiquetes coneguen el seu territori i es puguen dibuixar el seu propi mapa mental de l’entorn en què habiten. A més, La Pelitrúmpeli té una voluntat expressa de difondre la cultura popular valenciana, presentar- la al costat de fenòmens moderns i actuals, en una inequívoca vocació de contemporaneïtzar-la. L’equip que participa en l’elaboració de la revista està format per professionals dels camps de la il•lustració, el còmic, l’educació, el teatre, la música o l’animació infantil. Gent amb experiència i solvència contrastada.

dilluns, 5 de març del 2012

Clàudia i l’esperit de la muntanya


«Un accident inesperat ha allunyat Clàudia durant uns dies del seu paradís a la ciutat. El poble dels seus avis, enmig de la muntanya, és el lloc on haurà de passar unes setmanes sense videojocs ni cobertura d’Internet. «Quin avorriment!», pensa quan hi arriba. Però encara desconeix les aventures i intrigues que s’amaguen en aquell indret. Una nova colla de vertaders amics l’endinsaran en aquells boscos per descobrir els misteris de l’esperit de la muntanya. I tu, encara no el coneixes?»
Aquesta és la sinopsi argumental del llibre Clàudia i l’esperit de la muntanya (Andana editorialhttp://www.andana.net/), de la periodista Maria Josep Picó. Un llibre del tot recomanable perquè, a banda de l’aventura narrativa, els xiquets aprenen a estimar-se i a respectar la natura que els envolta.
Per a Clàudia, una xiqueta hiperurbanitzada i totalment alienada en el món virtual (videojocs, Internet, mòbils, etc.), el descobriment de l’àmbit rural constituirà un veritable revulsiu en la seua vida. Tota la riquesa del món animal i natural, de la fauna i de la flora del camp i la muntanya, es desplega de sobte davant dels seus ulls i fa que valore cada cosa en la seua mesura. Al meu parer, l’encert d’aquest llibre rau en el fet que no exclou unes eines de progrés tan evidents i irrenunciables com necessàries a hores d’ara, sinó que permet el lector infantil de fer-ne un ús racionat i racional. I, a més, ensenyen a valorar el medi ambient. Una bona eina de lectura i aprenentatge en valors.     

Per la Vall de Gallinera


Ahir vam fer una excursió magnífica per la Vall de Gallinera. Una trentena de persones del Centre Excursionista Castell de Rebollet recorreguérem uns catorze quilòmetres per la serralada que separa la Vall de Gallinera de les valls d’Ebo i d’Alcalà. Una excursió més difícil que no ens pensàvem en un principi, sobretot per la distància i les pujades i baixades que vam haver de superar. L’esforç, però, va estar plenament compensat. Panoràmica incommensurable des dels cims: Benirrama, Benitaia, Benissivà, Benialí, l’alqueria musulmana de l’Alcúdia... I la Foradà, al fons, majestuosa i expectant, testimoni mut de la mirada indiscreta d’un sol aparentment inesgotable. Sendes ombrívoles en ziga-zaga que ens remunten al temps en què els homes trescaven per aquests indrets tan inaccessibles i agrests com bonics. Bancals amb arbres fruiters encara treballats pels homes d’aquestes valls: cirerers, garrofers, oliveres i ametlers. I al fons, la mar immensa, com un llençol antic i incontestable.
Vam acabar tots prou cansats, sobretot els xiquets, pobrets, que es van portar de meravella. I jo amb la cama ranquejant, convalescent encara de l’operació i fart d’una rehabilitació que mai no acaba...