dissabte, 28 d’abril del 2012

Una mostra de 27 poetes valencians, i Tria Llibres



Foto: Enric Sòria, Juli Capilla, Josep Vicent Cabrera, Alba Camarasa, Lorena Cayuela, Josep Porcar, Alexandre Navarro i Maite Insa (dalt); i Joan Olivares, Ferran Bataller, Pere Ciscar i Rubén Luzón (baix).  


Divendres vam assistir a la presentació de dues novetats de l’editorial Tria Llibres: Ultratge, de Joan Olivares, i Tibar l’arc. Una mirada a la poesia valenciana actual. Tingué lloc a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València i aplegà bona part dels autors implicats en l’antologia poètica, a més d’Alfons Navarret, l’antòleg; Enric Sòria, autor del pròleg del llibre, i Miquel Tuson i Ferran Bataller, director editorial i editor, respectivament, de Tria llibres. Un acte breu, mesurat i agradós que, a més de presentar dues novetats interessantíssimes, serví per celebrar els dos anys d’existència d’una editorial novedosa. Tria llibres http://editorialtria.com/web/ pretén fer-se ressò d’autors de qualitat que, lamentablement, troben moltes dificultats a l’hora de donar a conèixer les seues obres en els segells editorials convencionals. Una iniciativa que aposta fermament pel món de les noves tecnologies i per una vocació clarament cultural i literària, lluny dels interessos merament lucratius.
La veritat és que va ser molt emotiu trobar els companys a la presentació, i també de trobar-nos d’altres que els havíem llegit però que no coneixíem personalment. La xerrada durant el sopar va ser també un goig. El recull aplega 27 poetes valencians nascuts a partir dels anys 70 http://triallibres.com/llibres/tibarlarc.html.  
Els poetes del recull són (per ordre de naixement): Elies Barberà i Juli Capilla (1970); Christelle Enguix, Maite Insa i Sergi Torró (1971); Alexandre Navarro i Eduard Ramírez (1972); Susanna Lliberós i Josep Porcar (1973); Alfons Navarret i Begonya Pozo (1974); Pere Císcar, Iban León, Manel Marí, Joan Miquel Navarro, Júlia Zabala (1975); Josep Vicent Cabrera i Eduard Marco (1976); Ivan Brull, Lorena Cayuela i Pau Sif (1978); Andreu Galan (1980); Vicent Almela, Isabel Garcia Canet (1981); Rubén Luzón (1982); Àngels Gregori (1985) i Alba Camarasa (1987).   



diumenge, 22 d’abril del 2012

Joves poetes valencians

 Pol·len, de Berna Blanch, i Ai, de Rubén Luzón, són una mostra representativa de la varietat estilística que hi ha, ara com ara, en la jove poesia valenciana. El primer representa una manera de fer més convencional i clàssica, plenament vàlida i vigent. El segon, una de més agosarada i provocadora, amb forts lligams amb l’avantguardisme i els poetes dels setanta.
Així doncs, Pol·len traspua una poesia diàfana, on la claredat de la dicció i el pensament es congrien en una mateixa direcció, bàsicament ontològica, vital. Poesia de la contemplació del paisatge i d’un mateix; de l’existència despullada. Meditació i balanç provisional de vida. El sender o el camí esdevenen, així, imatges i metàfores preclares, signes d’un periple en què l’aprenentatge és la brúixola, i la malenconia una consigna de supervivència. El llibre de Berna Blanch és ple de llocs recurrents: pobles, marjals, fonts, cases, miradors, etc., són símbols inherents de l’ésser, fites remarcables on la memòria constata el desencís del jo poètic: “Sóc qui creua i s’allunya, / qui abandona la vida / en cada record”. A la fi, però, tot acaba per esvair-se (“Llum, pol·len on germina nou l’oblit”), tot i els esforços que fem per recordar-ho tot, per aferrar l’inaprehensible: “Les lletres es buiden / igual que el foc s’apaga / lent des de la fusta [...] No es tanca el temps en un signe, / hui estic escrivint el silenci”.    
La proposta poètica de Rubén Luzón, en canvi, apunta en direcció a l’especulació en el llenguatge. De fet, Ai esprem fins a l’extrem el vessant experimentalista, tot afavorint –amb una aura de provocació rampant– el significant per sobre del significat. De vegades, la sintaxi és abrupta, o s’esquartera en línies successives de versos arrenglerats en encavalcaments contigus. Fins i tot quan l’autor fa servir les composicions i recursos estilístics clàssics, com ara el sonet o la rima, tot és aparent perquè el que realment hi compta és el joc irracional, i irreverent. El resultat n’és un exercici continu de funambulisme estilístic en què la gramàtica resulta enganyosa –per vàcua i prescindible–, perquè el que s’imposa és la seqüència sonora dels versos i, sobretot, l’experiència onírica que en resulta. 
Fotos de Berna Blanch (dalt a l'esquerra) i de Rubén Luzón (baix a la dreta)
 (Publicat a la revista L'Illa, primavera 2012)

dissabte, 21 d’abril del 2012

Liebster Blog, un premi per als amics


  
Les amigues i amics agrupats al bloc Burrera comprimida han acordat que aquest bloc siga nominat amb una de les seues cinc mencions al premi LIEBSTER BLOG AWARDS.
  Es tracta d'un premi que, sembla, es va originar a Alemanya i ha fet ja la volta al món amb un notable èxit.
   El funcionament és senzill: cada bloc que ha estat nominat ha de penjar el banner que teniu al damunt i proposar, per la seua banda -fent-ne un breu comentari valoratiu- cinc nous guardonats de la seua preferència que continuaran la "cadena". Tot això amb l'única condició que els blocs proposats tinguen menys de 200 seguidors enregistrats. La finalitat, doncs, és donar-nos a conèixer entre nosaltres i oferir al nostre públic enllaços interessants que possiblement no coneguen.
   Per la meua part, us en podria proposar més fàcilment vint que no cinc, però les normes són les normes. Així que m'he decantat finalment per uns blocs que em són molt propers i/o he seguit amb regularitat i fruïció. Són els següents:

El bloc del poeta Carles Mulet és una delicatessen en què la poesia n'és la principal protagonista. Mulet ens brinda quasi cada dia peces poètiques d'una sensibilitat extraordinària. A més, ara i adés hi aboca també comentaris molt interessants sobre la realitat més pròxima. Carles Mulet és sempre fidel al seu país. La seua coherència és admirable. Imprescindible!    

Esperança Camps, dietari (http://www.ecamps.cat/)
El bloc de l’escriptora i periodista menorquina afincada a València Esperança Camps. Als comentaris sobre la quotidanitat viscuda i sobre llibres, cal afegir-hi un gust exquisit a l’hora d’escriure. Els ressons de les especificitats dialectals illenques el fa també molt atractiu i interessant per als que ens estimem la llengua catalana.   
L’historiador saforenc Jesús Eduard Alonso ens glossa els aspectes històrics de la nostra realitat més propera, sobretot valenciana –però també estatal i europea. Alonso creu a consciència en un País i Valencià, i ho avala amb arguments sòlids, sempre des del diàleg i l’obertura de mires.  
Nascut a València però resident des de fa quasi dues dècades a Canberra (Austràlia), Jorge Salavert, filòleg, traductor i escriptor, ens deixa un fum de notes, comentaris i ressenyes sobre les literatures anglesa, espanyola i catalana. Jorge és un lector perspicaç que sap valorar cada obra en la seua justa mesura, amb tota la franquesa i la sinceritat del món. Un bon referent per als que ens estimem la literatura universal.
El blog del crític i escriptor sabadellenc David Madueño destaca pel rigor i l’extrema estima que demostra per la literatura. Són magnífiques les seues anàlisis, encoratjadores, absolutament estimulants. Ara, a més, el lector pot adquirir a un baix cost el seu darrer poemari, Poesia per a carnívors, una delícia de la lírica nostrada que, valga la redundància, no té preu.
Des del Sud del sud del País, Enric Balaguer ens alliçona amb mestria sobre un munt de lectures de tots els gèneres: narrativa, assaig, poesia, literatura del jo... Enric Balaguer fa anys que fa classes de llengua i literatura catalanes a la Universitat d’Alacant i sap de què parla.
Tots cinc són uns blocaires que, pels coneixements que atresoren i la il·lusió que mostren per la lectura, constitueixen una font irresistible i un luxe inexcusable. Llegiu-los, doncs! 

divendres, 20 d’abril del 2012

Espiral

Des que va publicar L’home manuscrit, Manuel Baixauli s’ha convertit en una referència com a narrador inexcusable, ací i arreu del territori. I no és per a menys perquè la novel·la és extraordinària, molt personal i suggeridora; sens dubte, una de les millors en català de primeries de segle. Ha estat a partir d’aquesta peça que Manuel Bauxauli s’ha inclinat definitivament per l’escriptura i ha deixat en un segon plànol la seua faceta com a pintor. Ell mateix ho explica a l’epíleg d’Espiral, un recull de contes reescrit a petició de l’editorial Proa. Contes on ja es perfilen les dèries i les obsessions de Manuel Baixauli. Es tracta de contes molt curts, de vegades micro-contes, en què el ressò de Borges, Cortázar, Kafka, etc. –i l’ombra constant de Josep Palàcios– són més que evidents. El fantàstic hi té un pes també important. I, sobretot, la presència de la mort. La mort com una dimensió afegida a la vida, que l’embolcalla i agombola fins al punt que fa que totes dues –vida i mort, o mort i vida, tant se val– ens resulten absolutament indestriables. Són molts els contes en què apareixen morts conegudes, vull dir de gent coneguda pel narrador –i per l’autor, potser. Gent desapareguda que hi fa acte de presència màgicament i que posa en qüestió la línia material que ens separa dels morts. Hi ha, també, com una malenconia per aquesta evidència irreparable que és la mort, i fins i tot una rebel·lia contra la finitud, que es manifesta, si més no, a través de la literatura. El tema del doble és un clàssic que agrada a Baixauli, un recurs literari que manega amb habilitat i gràcia persuasives a l’epíleg. Espiral crea una atmosfera en què es confon la realitat i la ficció, i a l’inrevés. Això és literatura a la clara, sense embuts. Aquesta n’és l’essència principal: de la literatura i del fet artístic en general, independentment que es manifeste gràcies al pinzell o a través del teclat. Baixauli és Baixauli.

Dins 

 No ho oblides: com tothom, estàs dins d’una caixa. La teua caixa. No la perceps, és clar, encara és desmesurada. Però cada dia minva, i cada hora, i cada minut, i cada segon. S’apropa molt a poc a poc, o potser de sobte. Pots intuir-la, però no la veuràs mai. La veuran els altres, quan s’ajuste –trobant-te tu absent– a la forma exacta del teu cos.

 “Dins”, pàg. 34, dins de: Espiral, Proa, Barcelona, 2010.

dimecres, 18 d’abril del 2012

Poesia per a carnívors, de David Madueño

He adquirit pel mòdic preu de poc més de 3 euros, via Internet, el llibre Poesia per a carnívors, de l’escriptor i blocaire David Madueño Sentís (Sabadell, 1976). És un llibre breu però de molt bella factura, pròxim a l’exquisidesa –almenys, l’autor hi aspira. El resultat n’és un poemari despullat de clixés i tòpics ressuats, fresc en la forma i encoratjador quant al fons. Es tracta d’una autoedició. El mateix autor explica en un pròleg atrevit i despullat de falsa modèstia la gènesi del llibre i la iniciativa de publicar-lo ell mateix directament, sense mitjancers ni la necessitat d’haver de passar pel sedàs dels premis literaris... L’autor no se’n queixa, dels premis, però sí que manifesta el seu cansament per causa d’un procés massa onerós per algú que aspira a escriptor i, sobretot, a ser llegit. L’autoedició per què ha optat David Madueño és tan lloable com lícita, per descomptat.
A Poesia per a carnívors hi ha molta indagació i provatura poètica. No fins al punt dels especuladors dels llenguatge sinó en la justa mesura que ens permet de destriar el gra de la palla a partir d’un simbolisme net, intel·ligible, comunicador. I és d’agrair perquè massa sovint et trobes amb originals absolutament il·legibles; francament insuportables. No és el cas del llibre que ara glossem. A banda la qüestió fornal, destaca el to irònic, com desmenjat, del jo poètic, no exempt d’una certa recança existencial (“Plor de nadó”). Un jo poètic que cerca, precisament en el repàs ontològic o vital, fer-ne balanç i alhora un ajustament de comptes amb un jo real desvalgut (“Monstres & Guerrers”). “Naixem esmolats” i “morim esdentegats”, és cert, però el poeta almenys se sap lliure de bon començament; tenim la pasta donada, sí, però hom ens dóna l’oportunitat de triar-ne la forma i la mesura (“Fer-se el pa”); fins i tot tenim a l’abast la possibilitat de bastir-nos la nostra “Arquitectura”.
“El professor” és un homenatge que m’ha agradat especialment. I “L’illa del tresor” ens serveix de guia per a un avenir més o menys pròxim –o per a un present que pressentim ara mateix, ja! Com també és força interessant l’al·legoria que Madueño ens brinda a “Escaladors” (al meu parer, un dels millors poemes del llibre, juntament amb “Balança”). “Llevantada”, “Aprenentatge”, “Signes dels temps”, “Freelance”, “Vell parrac”, “Besàvia”... són també peces molt apreciables.
Poesia per a carnívors és un llibre que et cruspeixes en un tres i no res però que, tot d’una que te l’acabes, et vénen ganes de tornar-hi: de menjar-te’l d’una tacada una altra volta; i de recrear-t’hi de manera ostensiva i llaminera. Un autèntic plaer per als sentits. Una delícia.

Escaladors

Amunt, sempre amunt,
trescant com els isards
que senten l’ombra blava
dels caçadors que els petgen.
Amunt, ja que el terreny
no sap de desnivells.
Del naixement sortim
sense grampons ni xerpa,
a peu descalç i nus.
Sempre caient amunt,
que el món viu trastocat
amb l’engany de l’ascens:
l’esforç que fem ens mena
cap al pic de l’infern.

dimarts, 17 d’abril del 2012

Mètode i les fonts d'energia



Tot i que en depenem diàriament, les energies són unes grans desconegudes per a la majoria dels humans. Les consumim a tothora i, tanmateix, no sabem ben bé el que costa de produir-les o aconseguir-les; i per això potser no les valorem com cal i les balafiem irresponsablement, sense adonar-nos-en. El número 73 de la revista Mètode, que publica la Universitat de València i que dirigeix l’escriptor i biòleg Martí Domínguez dedica precisament un dossier a l’energia. El sociòleg Ramon Folch ha estat l’encarregat de coordinar el monogràfic esmentat, que porta el títol de La força del món. L’energia en l’era postindustrial.
Em sembla que la tesi principal del dossier és que els combustibles fòssils són cada vegada més cars i escassos i que, en conseqüència, cal que apostem de valent per les energies renovables. En aquest sentit, i a tall d'exemple, resulten del tot esperançadores les dades sobre la producció a Espanya d’energia eòlica. L’Estat espanyol es troba al capdavant en producció i consum d’aquesta font d’energia neta i d’escàs impacte en el medi ambient.
A banda del dossier, el número conté alguns altres articles interessants, com ara un “contrapunt literari” del poeta Carlos Marzal sobre les obres que Francisco Sebastián Nicolau ha realitzat per a aquest número de Mètode. O el d’Enric Marco i Carles Duarte sobre la nomenclatura de la Lluna i d’altres planetes pròxims: hi descobrim el fet sorprenent què un cràter de Mercuri porta el nom d’Ausiàs March des del 1979!
Com sempre, Mètode és una revista impecable i farcida de continguts instructius i interessantíssims.

dilluns, 16 d’abril del 2012

La veritat. Res més que la veritat

«En els thrillers, el culpable confessa així que rep quatre crits; en la vida real no és tan fàcil. [...] La veritat és una altra. Les evidències són una probabilitat, i això és cert gairebé sempre.
»En canvi, els advocats tracten de trobar una escletxa en l’entramat de proves de la investigació. El seu amic és l’atzar i la seva tasca és evitar la precipitada fixació en una veritat aparent. Una vegada, un agent de policia va dir a un jutge federal que els defensors solament posaven pals a les rodes de la justícia i el jutge va contestar que un cotxe sense frens tampoc no serveix de res. Un procés penal solament funciona dins d’aquest equilibri de forces.» Aquest fragment extret del conte “Summertime” ben bé resumeix la filosofia que inspira la manera de fer de l’escriptor –i advocat– alemany Ferdinand von Schirach. Escriptor en què la professió de lletrat s’aboca per complet a la vocació de lletraferit, amb un sentit de la realitat que proporciona en el lector una confortabilitat estètica basada en la versemblança. Schirach ha sabut esprémer aquest garant d’èxit literari poant directament de la realitat, com ben bé diu ell mateix al pròleg: “Jo relato casos d’homicides, traficants de drogues, lladres de banc i gent prostituïda. Cadascun té la seva història, però no es diferencien gaire de nosaltres. Tota la vida ballem sobre una prima capa de glaç, l’aigua de sota és freda i la mort, ràpida. El glaç no resisteix pas sempre, alguns s’enfonsen. I aquest és el moment que m’interessa. Si tenim sort, això s’esdevé i continuem ballant. Si és que hi ha sort”.
Amb un sentit de la justícia que va molt més enllà de la moralitat convencional, Schirach ens presenta onze casos judicials diversos en què més que justificar –ni molt menys judicar– s’hi expliquen els capteniments dels seus protagonistes. A Schirach –i també al lector– li interessa molt més el procés i, encara més, la vida sencera dels personatges que no el judici en si, més enllà del fet que aquest compleix un fi literari i legal alhora, en tant que fa de desenllaç en cada conte, en cada cas. Així, assistim al relat d’existències desgraciades, gent marcada per un fat sinistre, com són els casos de “Fähner”, “El violoncel”, “Encara rai” o “L’etíop”; a l’escenificació d’accions terribles, d’una perversitat i una fredor i crueltat astoradores, com ara a “El bol de te dels Tanata” o “En legítima defensa”. La malaltia mental també hi és present; llegiu, si no, “L’espina” i “Amor”. Per sobre de tots, però, juntament amb “Summertime”, un conte d’una precisió casuística admirable, cal destacar també “L’eriçó”, una peça en què l’autor palesa el seu olfacte sagaç i la seua intuïció com a constructor de trames. Impecable.
Aquests onze relats de l’advocat Ferdinand von Schirach es fan de molt bon llegir i li auguren un futur literari molt prometedor. Schirach té un bon doll on abeurar-s’hi: “La veritat. Res més que la veritat”, com s’indica de manera pertinent a la caràtula del llibre.

dijous, 12 d’abril del 2012

La crisi interminable


A hores d’ara s’ha convertit en el monotema familiar, i de la societat en general. La crisi és un fantasma que es fa palès entre nosaltres amb una virulència i una desvergonya que tomben de tòs. Ha entrat per la porta de casa sense avisar i s’hi ha entaulat amb la mateixa inoperància dels polítics i la desimboltura insolent dels magnats que la nodreixen. Fa nosa aquest fantasma insuportable. Sobretot perquè s’entesta a furtar-nos les engrunes del pa de cada dia, i s’embutxaca sense permís les molles d’un pasteló portentós que ja fa temps que va deixar d’existir. I, encara com, nosaltres, els funcionaris, gaudim d’una feina que ens permet d’anar tirant sense fer-nos rics –perquè mai ho hem estat, de rics! Recordem-los-ho, en veu alta si cal, als qui ens apunten amb el dit admonitori de la culpa, o als qui necessiten bocs expiatoris propicis, un blanc fàcil on aigualir les petites i miserables frustracions de cadascú.
Val a dir que n'hi ha que encara pateixen més que nosaltres; no em reca haver de reconèixer-ho. Els joves, per exemple, amb una taxa de desocupació que arriba ja al 50%! I mentrestant, els que manen continuen gratant amb les ungles la tela d’un sac ple de forats que ens menarà al desastre sense remissió possible, al tan temut "rescat" per què ha hagut de passar Grècia. Jo no hi veig aturador. Si tot continua de la mateixa manera com fins ara ens hauran de "rescatar". Correm, però, el perill de ser massa lluny de la vora del riu en què naufraguem quan vinguen a per nosaltres...
I, tanmateix, encara hi som a temps! Només cal prendre algunes poques mesures, tan valentes com eficaces. Per exemple, aquestes: 1) Limitar els beneficis dels esportistes d’elit, o almenys fer-los pagar als clubs que els sustenten els seus deutes a Hisenda i controlar, així, les astronòmiques nòmines milionàries que perceben alguns jugadors. 2) Una altra mesura urgent: el control i limitació dels beneficis fiscals i l’anul·lació de l’exempció del pagament de l’IBI (això és especialment sagnant al País Valencià). 3) Una revisió profunda i la corresponent retallada dels diners destinats a la monarquia (un llast impertinent i innecessari que jo eliminaria del tot). 4) Limitar o rebaixar dràsticament el pressupost militar (i si volen envair-nos els moros, els xinos o els marcianos, per mi tenen les portes obertes; total, ara ja estem envaïts per un govern que ens estrangula sense miraments). 5) He llegit en la premsa que l’Església Catòlica és l’única empresa de l’Estat que no ha patit cap retallada... (Precisament ara que estem en Setmana Santa, caldria que els creients s’ho miraren això una miqueta, no? Ho dic perquè Jesús predicava la pobresa... A més, ben mirat, allò de l’estat aconfessional o laic no encaixa gens bé amb els diners que l’Estat dedica a una religió concreta: la Catòlica, per descomptat, l’única oficial de facto)... 6) El control del frau, dels diners negres i de l’economia submergida, veritables lacres de la república bananera (amb perdó) en què mal vivim. N’hi ha moltes més, de mesures, que serien efectives, però n’hi ha una de ben bàsica, justa i necessària (diguem-ho en termes eclesiàstics): que pague més qui més tinga, i prou! Els impostos haurien de ser proporcionals al patrimoni net del contribuent. Ei que no és tan difícil? O potser sí, no? Ben mirat, (algunos) no estamos (están) tan mal.

Foto de Christian Als (Time, April 16, 2012): joves desocupats es manifesten a Madrid durant la vaga general de març.

dimarts, 10 d’abril del 2012

Ulisses, un heroi molt humà


Aquests dies de Pasqua els hem passat amb els amics a Moraira. Temps de conversa, de caminar, de portar els xiquets a fer activitats a l’aire lliure. Un temps plàcid amb l’impagable privilegi de l’amistat sincera. Ens hem sentit feliços, en comunió harmoniosa amb la natura, ben lluny del cacareo insofrible dels que administren (o més aviat balafien) la res publica; totalment apartats i aliens a les vanitats i les banalitats de la polis (té gràcia que siga precisament Grècia la que haja caigut en desgràcia per causa dels que sostenen el sistema –o més aviat caldria dir dels que se’n sustenten).
Aquests dies he llegit molt poc (perquè de vegades hi ha activitats més urgents o prioritàries que la lectura, com ara la de llegir el paisatge i l’entorn humà que ens envolta; i gaudir-ne plenament, sense mitjancers ni filtres ni succedanis il·lusoris). Només a estones, m’he deixat caure per alguns –molt pocs– dels 24 cants de l’Odissea d’Homer, en la versió divulgativa de Joan Francesc Mira (el fantàstic regal que em va fer mon pare amb motiu del meu aniversari). No sóc un expert en traductologia però com a lector m’ha semblat una molt digna, acurada i, sobretot, entenedora traducció. Aquesta Odissea d’Homer/Mira es fa de molt bon llegir i se’ns presenta també del tot intel·ligible gràcies a la petita sinopsi que hi ha al començament de cada capítol. Cal, doncs, agrair-li, a Joan Francesc Mira, la feinada que ha fet amb l’Odissea d’Homer, en fer-nos-la ben pròxima i comprensible.
Amb el rerefons de la mar Mediterrània i el paisatge d’una costa tan bella com la grega, he llegit algun passatge en què Ulisses ha de bregar per no estavellar-se contra les roques d’una costa abrupta i perillosa, enmig d’una tempesta atiada per uns déus sense escrúpols i envejosos. Envejosos de l’home, Ulisses, que és alhora heroi i víctima dels designis dels sàtrapes divins. Heroi davant els nostres ulls mortals i d’alguna deessa que se n’enamora perdudament, i per això el reté contra la seua voluntat, mentre Penèlope i Telèmac esperen que torne a casa, a Ítaca. Víctima, també, de la còlera i la tirania dels déus mascles. A la fi, però, Ulisses preferirà la infelicitat de saber-se mortal a la immortalitat promesa per uns déus dèspotes i imprevisibles. Per això és un heroi que ens resulta tan pròxim. I per això la lectura de les seues aventures ens és d’una actualitat rabiosa i molt propera, després de més de dos mil·lennis d’existència... Una obra magna que no podem passar per alt. L’Odissea és una obra magnífica que cal llegir i rellegir tant com puguem, ni que siga a estones i de manera fragmentària i intermitent com és –ai las– el meu cas.

dilluns, 2 d’abril del 2012

2 d’abril. Dia Internacional del Llibre Infantil i Juvenil

Hui se celebra el Dia Internacional del Llibre Infantil i Juvenil, amb motiu del naixement de Hans Christian Andersen, un dels clàssics del gènere. Andersen fou un escriptor danés nascut a Odense el 2 d’abril de l’any 1805 que morí a Copenhaguen el 1875. Els seus orígens són curiosos i, en alguna mesura, expliquen alguns dels seus contes. Fill d’un humil sabater, amb 14 anys i pocs diners va fugir a Copenhaguen disposat a fer fortuna com actor i cantant; però en aquesta ciutat va malviure i passà moltes privacions i desenganys, fins que aconseguí d’interessar a personalitats del país que s’ocuparen de la seua formació. Sembla que Andersen es va avergonyir des seus orígens humils i, per això, fantasiejava que era fill il·legítim d’un gran senyor. Dedicà un conte a la seua mare, La venedora de mistos, una història trista que rememora la seua condició de pobre. Hom diu també que tenia una mica de complex perquè es considerava no gens agraciat físicament. Potser per això va escriure L'aneguet lleig. I, d'altra banda, El soldadet de plom insisteix també en un protagonista diferent en què destaca la seua particularitat física i un final desolador...
A Hans Christian Andersen el coneixem sobretot pels seus contes infantils, alguns inspirats en rondalles i llegendes nòrdiques, però la majoria inventats per ell i caracteritzats per una gran imaginació, humor i sensibilitat. Tothom coneix els seus contes. A la Fundació Bromera, hi podeu trobar un Quadern didàctic commemoratiu ben interessant.