dilluns, 25 de juny del 2012
Folksona
dissabte, 23 de juny del 2012
Un cementeri amb molta vida (literària)
Des del segle XIX existeix a Dénia
un “Cementeri dels anglesos”. Va ser creat a propòsit per soterrar-hi els morts
protestants –en un context en què els que no eren catòlics no tenien cabuda als
cementeris habituals de la ciutat. La presència, doncs, d’anglesos a Dénia és
centenària, almenys des que s’hi van establir relacionats amb el negoci de la
pansa. Un estudi anomenat El Cementeri
dels Anglesos (1856-2006), d’Agnès Vidal, descriu els orígens i la història
d’un recinte que en la memòria dels deniers apareix lligat a diverses llegendes,
com ara aquella que assegura que el cementeri es va crear per a donar sepultura
als anglesos que van morir en naufragar la fragata Guadalupe a les costes de
Dénia, el 1799. També hi ha la novel·la de títol quasi homònim del poeta Isidre
Martínez Marzo, Cementiri dels Anglesos.
I ara acaba d’aparéixer una altra novetat bibliogràfica amb el cementeri anglés
com a excusa. Es tracta de la novel·la Rèquiem
per Reginald Huxley, del periodista i professor Manel Àlamo Garcia.
Es tracta d’una novel·la en què l’aventura,
la intriga i el suspens s’ensenyoreixen de seguida de la història, enxampant el
lector de bon començament. Un començament tranquil que a poc a poc va enterbolint-se
amb una sèrie de personatges misteriosos a la recerca d’un tresor increïble amagat
des de fa dècades; precisament, al cementeri dels anglesos. La música hi té,
també, un protagonisme important, clau, si tenim en compte que Reginald Huxley és
el xiquet desaparegut prematurament que dóna nom al rèquiem que el seu pare, el
compositor Vincent Huxley, li va dedicar després de la seua mort. I és a la
partitura d’aquest rèquiem on hi ha també la clau del tresor cobejat per uns
arqueòlegs sense escrúpols... Una història trepidant, amb una trama senzilla i
interessant, d’indagació policíaca, amb el rerefons de la presència britànica a
Dénia. Aquest darrer aspecte, el de la trama, és, segurament, el millor del
llibre. Manel Àlamo palesa els seus dots a l’hora de bastir trames ben travades
i d’oferir-nos, també, algun ensurt inesperat, alguna sorpresa que no revelaré ara
per no xafar-li la guitarra, i perquè preferisc que el lector es llija la
novel·la, perquè paga molt la pena. Sia com sia, el joc de les aparences i l’inesperat
són cabdals en la història, un encert que cal reconèixer-li i agrair-li, a l’autor.
Manel Àlamo és un escriptor d’ofici.
No debades, amb aquesta ja té quatre novel·les publicades, totes a la
col·lecció “Tabarca Juvenil” de l’editorial Tabarca. Enhorabona!
dimarts, 19 de juny del 2012
Margin Call
Intel·ligent pel·lícula sobre la crisi
financera que assola les societats occidentals actuals, i que tanta punyeta ens
fa a hores d’ara. Per als que ignorem en bona mesura els vaivens i els
estira-i-arronsa que actuen sobre els fluxos del diner constitueix un
“documental” o una lliçó bàsica sobre economia també molt aprofitable per
entendre el que ens passa.
A més a més, és una pel·lícula amb una trama
intrigant i molt ben travada. La història és la de la davallada sobtada d’una
empresa financera –un banc molt poderós– que es veu obligada a acomiadar gran
part de la plantilla per sanejar-se. Un dels treballadors del banc acomiadats,
el gerent de risc Eric Dale (Stanley Tucci), però, abans d’anar-se’n, lliura un
pen a un jove analista, Peter
Sullivan (Zachary Quinto). Aquest comprova que
el banc està a punt de fer fallida, ja que la
qualificació de risc que el banc ha fet d’un producte financer amb què opera és
errònia, i els actius que conformen el susdit producte s’estan degradant a
marxes forçades, fins al punt de posar l’empresa a punt de caure a l’abisme...
A partir d’aquest argument es desencadenen tot de reflexions sobre les
veritables raons del capitalisme i l’abast
moral de les decisions empresarials. Les explicacions de l’entramat econòmic en
què es basa el capitalisme, en boca de diversos personatges i en escenes
diferents, no tenen pèrdua, així com les conclusions a què els espectadors
arribaran sobre la felicitat –i la comoditat– de les societats benestants.
Una
pel·lícula ben oportuna en aquests temps que corren de desori financer i de
desconcert vital.
dijous, 14 de juny del 2012
Els mots ferits
Un
poeta amic meu (sobretot amic, abans que poeta) m'ha enviat un vídeo d'un grup
del seu poble que ha interpretat un poema seu. El meu amic és Salvador Ortells,
Voro. El grup, Pocatraça, de Sueca. La veritat és que la versió musical del poema no té
desperdici. El videoclip (almenys abans en déiem així) combina amb molt bona
traça el dramatisme del poema amb la sorna valenciana. No hi falta, doncs, el
sentit de l’humor per a un tema a priori molt seriós, com és el de la desfeta amorosa.
Tant de bo que aquesta iniciativa de Pocatraça servisca per a donar difusió al
llibre excel·lent de Voro Ortells, Els mots ferits,
encara inèdit (!), d’on procedeix el poema musicat per Pocatraça. Els mots
ferits és un llibre enorme, majúscul; que em va commoure quan el vaig llegir per
primera volta i que ara que el torne a llegir em sembla encara més gran, més
important. L’autor faria bé de publicar-lo en alguna editorial sensible a la
bona poesia.
Us
deixe ací l’enllaç del videoclip: http://vimeo.com/43100271.
Pocatraça són: Pablo Messeguer a la percussió; a la guitarra, Víctor Llombart, i
Carles Lledó, al baix. La música del poema de Voro Ortells és d’Hugo Llopis. I
l’enregistrament i àudio, de Fran Alberola. Aquest és el poema:
VIII
Seràs només
un cos de fang ressec,
els ulls somorts d’un cec.
Això només,
un fil de pols al vent
que fuig i es perd pels plecs
obscurs del temps,
un cor esgotat que abandona la lluita,
la
petja d’un rostre que el temps desdibuixa.
Seràs només
un vers caient al buit,
la sang d’un mot ferit.
Això només,
el so d’un càntic trist,
el vel de boira i nit
que estén l’oblit,
el gest d’un somriure que el dol
difumina,
la cendra ennegrida que queda
en la pira.
diumenge, 10 de juny del 2012
Sensacions
Ahir, després de
vora un any i tres mesos, vaig tornar a jugar al frontenis. Dues partides. Ja
havia provat deu minuts dijous passat; una mica per casualitat, quan vaig pujar
a la Plana, a vore els meus companys i amics de l’equip de la Font. En vaig
tindre prou amb uns pocs minuts perquè m’enxampara el cuquet de la pilota. I dissabte ja en vaig
fer dues partides. Vaig tornar a experimentar les sensacions que sempre m’ha
proporcionat el frontó. En són moltes, les sensacions: una pruïja enèrgica i
emocionant, una inèrcia i un vertigen, un impuls, una quimera, unes ganes
incontestables, una força irreprimible, una poètica, una obsessió, un horitzó
anhelat, una llibertat que llisca per l’aire cada vegada que fas anar la pilota
contra la paret... No vaig jugar gens bé, òbviament, sobretot a la primera
partida. Tenia por de fer-me mal a la cama operada, tot i que me l’havia protegida
a consciència, amb dues genolleres ben fortes que me la immobilitzaven prou i,
alhora, em donaven seguretat, física i, sobretot, mental. A la segona partida,
però, ja em vaig sentir molt més còmode i amb més confiança. Em pensava que mai
no tornaria a jugar al frontenis i, ja ho veieu, hi he tornat...
dilluns, 4 de juny del 2012
The Boss
El
proppassat dissabte vam assistir al concert que Bruce Springsteen va
fer a l'estadi d'Anoeta, a Donosti. Un concert increïble. La premsa
basca se'n va fer ressò a bastament a l'endemà, i la xarxa en va
plena, de comentaris elogiosos. I no és per a menys, perquè val a
dir que el concert va ser memorable. Tres hores intenssíssimes de
rock pur que el Boss
sap amanir amb mestria amb petites picades d'ullet al gospel i al
folk d'origen irlandés. Tres hores ininterrompudes per a un home de
seixanta-dos anys! Ningú no ho diria perquè el Boss es mou per
l'escenari sense parar, sense estridències i bots estrambòtics,
però sense aturar-se, ni un moment. Fins i tot s'hi va pemetre
alguna carrera fugaç (els segons durant els quals va perseguir un
xiquet per l'escenari van ser entranyables, com va ser, també, inoblidable, quan li va cedir el micròfon).
Era
la quarta vegada que el véiem i, sens dubte, aquesta darrera ha
estat la millor de totes. De bon començament, durant la primera
mitja hora, l'experiència va ser literalment enervant, electritzant.
Tan emocionant que amb prou feines podies contenir les llàgrimes. La
pell s'exaltava. Es derbordaven les emocions. Bruce et captiva i
t'enxampa amb la seua energia quasi sense límits i el seu tarannà
amable; amb la seua generositat i la seua personalitat carismàtica.
Té el concert molt ben pensat, amb un ordre que combina amb destresa
les peces rampants amb els temes més melodiosos. Tot ben apamat i
calculat, sí, però donant lloc també a la improvisació obligada
per
les peticions del públic. Un públic madur i asserenat que, per unes
hores, va oblidar les tribulacions i les obligacions pròpies dels
adults en favor del millor espectacle de rock possible. Una
cerimònia i un ritual, el del rock de Bruce: inigualable. I un públic feliç
que, gràcies al Boss, va obviar la pluja que queia implacable la nit
de dissabte passat sobre l'estadi d'Anoeta. Una pluja i una música
redemptores per a uns temps tan difícils com falsos i oliosos.
Gràcies, Boss!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)