dimecres, 15 d’agost del 2012

El llegat del poeta


Vergonyosa, lamentable, mesquina, obtusa… No hi ha prou adjectius per a descriure la desídia de l’actual Ajuntament d’Elx, en deixar que tot el llegat de Miguel Hernández es trasllade en bloc a Quesada (Jaén). El menyspreu per part del PP cap a un dels poetes valencians més importants en llengua espanyola –sens dubte, un dels millors del segle XX en aquesta llengua–, palesa que a la dreta valenciana, provinciana i carpetovetònica, la cultura i les lletres els importen un rave. I, tanmateix, la transcendència del poeta oriolà és importantíssima. Miguel Hernández és, per obra i trajectòria vital, comparable a Federico García Lorca. M’atreviria a dir que molt millor i, sobretot, més autèntic, que alguns dels poetes de l’anomenada Generación del 27. Té una biografia que ja per se atrauria milers de visitants si el consistori il·licità haguera accedit a mantenir l’acord subscrit pel govern anterior de la Ciutat, socialista, amb els hereus del llegat del poeta. Però potser és això el que molesta els actuals mandataris de la ciutat d’Elx: que Miguel Hernández fóra precisament d’esquerres, i comunista per a més inri; fins i tot els deu molestar el fet que fos poeta. Poeta compromés amb el seu poble. Per sort, l’Ajuntament de Quesada, el poble natal de Josefina Manresa, l’esposa del poeta, s’ha interessat per la figura de Miguel Hernández i, amb el suport de la Junta d’Andalusia, en gestionarà el llegat a parir d’ara. Llarga vida a l’obra de Miguel Hernández!


dilluns, 13 d’agost del 2012

El Misteri d’Elx



Hui ma mare fa setanta anys. Felicitats! I per molts anys! Me l’imagine asseguda en un banc a la Basílica de Santa Maria d’Elx, esta vesprada: expectant, menueta, amb els ulls xiconinos, emocionada, gaudint amb l’escenificació del Misteri d’Elxhttp://ca.wikipedia.org/wiki/Misteri_d'Elx, la representació mariana més antiga d’Europa. Una representació que es remunta a l’edat mitjana i que ha estat un bastió inexpugnable a Elx. La ciutat del pare de ma mare, del meu iaio, i de bona part de la família de la meua iaia, la mare de ma mare. La ciutat de la qual van eixir tots plegats cap a València, a primeries del segle XX, i a la qual he estat destinat per treballar-hi a partir del curs vinent (precisament, a l’IES Misteri d’Elx). Almenys viuré en una ciutat amb una història (també familiar i personal) i un patrimoni cultural admirables.

dimecres, 8 d’agost del 2012

Dos contes

Sand Dune ©Whitneybee

Hui he llegit dos contes molt recomanables: "Xai guisat a l'estil Calders", de Gemma Pasqual (publicat a la revista Barcelona Review: http://www.barcelonareview.com/revista/70/gpe.html), i "Olvidar", de l'australiana Maya Linden, traduït per Jorge Salavert (publicat a la revista Hermano Cerdo: http://hermanocerdo.com/2012/07/olvidar/). En ambdós casos, protagonitzats per dues dones que canalitzen la seua desgràcia de molt diferent manera. Però millor que els llegiu vosaltres! Paguen molt la pena.