dissabte, 24 de juliol del 2010

Tour de France, Tour de France...”

Hui se celebra l’etapa decisiva del Tour de França, una contrarellotge entre Bordeus i Pauillac en què el corredor espanyol Alberto Contador mesurarà les seues forces amb el luxemburguès Andy Schleck. El ciclisme és un esport admirable. L’esport èpic per antonomàsia en què el sofriment n’esdevé l’essència primera. Una essència o un component consubstancial. Els que el practiquen ho saben molt bé. En una època llunyana jo el vaig practicar a un nivell totalment amateur amb els amics Jose i Javi, a Pedralba. Jo era prou roïnet en aquest esport, la veritat, però en tinc molt bon record, sobretot de la companyia dels meus amics, els quals em van transmetre la passió per aquest esport en què el sofriment, en contrapartida, esdevé bellesa pura, sobretot als ulls de l’espectador. Perquè el corredor quan és al damunt de la bicicleta ben sovint maleeix el dia que va decidir dedicar-se al ciclisme. (Quantes vegades em vaig dir en una ascensió que no tornaria a pujar-me a la bicicleta i, tanmateix, hi tornava fins i tot l’endemà d’haver tingut aquest pensament tan racional.)
Precisament ahir vaig acabar de llegir El ciclista, de l’holandès Tim Krabbé, tot un personatge aquest escriptor dels anomenats Països Baixos. Campió d’escacs en la seua joventut, ja havia fet 29 anys quan va decidir reprendre certa dedicació a les curses per a aficionats. Curses importants, però, perquè hi participaven també els que anys a venir serien figures mundials del ciclisme: Merckx, Gaul, Van Impe, Kuiper, Zoetemelk, Thévenet... I estava a l’altura de tots ells! Krabbé va fer tard per al ciclisme. Si ho haguera pensat abans, és ben probable que s’hi haguera pogut dedicar professionalment. De tot plegat parla a El ciclista, la narració d’una cursa en concret, la del Tour del Mont Aigoual, en què Krabbé insereix també l’anecdotari d’un munt de curses més en què va participar com a corredor o com a cronista esportiu. Aquest és un llibre singular que farà les delícies dels amants del ciclisme. M’ha agradat, sobretot, la sinceritat i la valentia transmesa per l’autor. Diu coses que potser no són políticament correctes, com ara quan parla del fet que tots els corredors, i els esportistes en general, volen guanyar i que la gran majoria són mal perdedors (“Ser un buen perdedor es una evasión despreciable, un insulto al espíritu deportivo”, p. 149). O quan assegura que els corredors s’acarnissen amb els rivals quan hi veuen la mínima flaquesa (a quin tomb vénen, doncs, les queixes quan Contador va accelerar aprofitant que a Schleck se li va trencar la cadena? Mala sort, tu, que això és una competició i tots volen guanyar-la i, a més, la maquinària també hi compta, com en la Fórmula 1). S’imaginen vostès una cursa ciclista en què ningú volguera guanyar? Perdria tot l’al•licient. La picaresca forma part, també, de l’esport. I, si no, que no li ho diguen a Maradona quan va marcar aquell gol “con la ayuda de Dios”.
Acabe aquest post sentint aquell famós Tour de France, de Kraftwerk, i No tengo tiempo, d’Azul y Negro. Quins temps... Que guanye el millor (o el més espavilat).

Tim Krabbé: El ciclista, Los libros del lince, Barcelona, 2010, 154 pàgines.

divendres, 16 de juliol del 2010

Folksona

Enguany ha començat l'estiu de la millor manera. Laia i Jordi han fet la seua primera eixida de llarga durada -una setmana- i se n'han anat de campament. Un campament, però, especial, el Folksona. Per als nostres fills era la primera vegada que hi anaven. El Folksona, però, ja va per la quarta edició. Organitzat per la gent de Tres Fan Ball, es reuneixen durant una setmana per assajar un concert que fan el darrer dia, amb la presència dels pares i de les mares. Hi han participat una trentena de xiquets i joves d'arreu del País Valencià, entre 8 i 16 anys. El leitmotiv de l'edició d'aquest any era "Les cançons que jo cante". La setmana ha tingut lloc a Agullent, a l'ermita de sant Vicent Ferrer, a tocar del poble i d'una pinada que feia una frescor molt agradable. També van tindre com a convidats al mític cantant Paco Muñoz, i als cantadors Apa i Teresa. El darrer dia, el del concert, va ser molt emotiu, molt. En l'atmosfera, hi surava un ambient de companyonia i d'amistat molt bonic, i la constatació de fer música i cultura en valencià. En definitiva, uns dies de convivència molt interessants per als nostres fills, perquè coneixen altra gent i aprenen música tradicional valenciana. I tot plegat sense cap de subvenció institucional. Laia i Jordi han tornat entusiasmats. I tornaran l'any vinent! Enhorabona per als organitzadors. Aquesta és una magnífica iniciativa.

dimecres, 14 de juliol del 2010

Espai del Llibre també celebra l'Any Borja

La revista Espai del Llibre, editada per la XIEC (Xarxa d’Institucions d’Estudis Comarcals), i que es fa ressò de les novetats bibliogràfiques de les Comarques Centrals Valencianes, acaba de publicar el número 12. Per a celebra-ho, la revista ha fet un número especial en què es reflexiona sobre L’Any Borja, que té lloc principalment a Gandia, però amb ressons a d’altres ciutats i pobles de les Comarques Centrals Valencianes (Xàtiva, Castelló de Rugat, les Valls de Gallinera i d’Ebo) i d’àmbit internacional (Barcelona, Roma, Saragossa i Madrid). Així, l’article de portada és de l’historiador Francesc Pons Fuster sobre les darreres novetats que Josep Piera ha escrit entorn del sant valencià. A més a més, s’hi inclou una entrevista a Pep Gimeno, “Botifarra”, de Xavier Aliaga; un reportatge sobre el III Congrés de la Vall d’Albaida, celebrat el passat mes de març, i tot de ressenyes sobre les novetats bibliogràfiques publicades per les diverses institucions que integren les CCV, i d’altres editorials comercials que hi estan vinculades o que publiquen llibres d’autors o premis d’aquestes comarques.
A l’editorial s’afirma que “L’Any Borja ens ofereix, de Gandia estant, tot d’actes culturals –d’història, literatura, música, teatre, religió, art, tradició popular, cinema...– de gran interés a propòsit d’un dels valencians més universals. Actes que han traspassat ja les nostres fronteres i que demostren la maduresa cultural i el dinamisme de les Comarques Centrals Valencianes”.
Les diverses institucions comarcals que integren la XIEC reparteixen la revista entre els seus socis, però també es pot adquirir de manera gratuïta en alguns punts de venda habituals, com ara la Llibreria Ambra.

dimarts, 13 de juliol del 2010

Identitat suplantada

En aquests dies d'exaltació patriòtica, atesa la victòria de "la roja", constate, amb indignació i llàstima alhora, que el meu poble celebra també la victòria dels altres com si fóra seua. Enarboren banderes alienes i canten himnes espuris. El que més m'entristeix, però, és el fet que aquests conterranis meus fan compatible una identitat refractària basada en la diferència amb l'estructura monolítica que proclamen -i han defensat des de sempre i per sempre- els ideòlegs de l'únic Estat factible (espanyol, és clar). Ignoren, però, els meus paisans, que aquella predisponibilitat seua envers la diversitat és rebutjada de totes totes pels espanyols de pro; més encara, ells voldrien estirpar qualsevol indici multicolor, per innocent que fóra, fins i tot els més adotzenats i innocus, com ara aquest capteniment fidel que ostenten, de manera tan inconscient com heterodoxa, càndidament, els meus estimats veïns del meu poble, de rendiment i ofrena (en la llengua pròpia!) a les glòries d'un país que sempre s'ha mostrat hostil envers els nostres interessos. I, al costat, com sempre, la dissidència dels germans del nord: absolutament admirable, digna d'enveja, a imitar.

diumenge, 11 de juliol del 2010

Mala premsa


Els mitjans de comunicació en la nostra llengua van de mal borràs. Aquest any hem assistit a una davallada sense precedents de la presència de capçaleres en català als quioscos valencians. El Punt i Saó ja no es troben als punts de venda habituals i només es poden adquirir per subscripció. La revista infantil Camacuc ha deixat de rebre les subvencions institucionals per part de la Generalitat Valenciana –com Saó– i ha desaparegut del panorama periodístic valencià. És obvi que el “nostre” govern no només ha incomplit la promesa de subvencionar les versions en valencià dels principals diaris autòctons –formulada pel mateix president, Francisco Camps, l’any 2005– sinó que, a més, ha retirat les que destinava a capçaleres amb una trajectòria informativa i professional impecable. Ara com ara, al País Valencià el panorama periodístic en català ha quedat exclòs dels canals de difusió tradicionals. Ens queda, per sort, Internet, amb tot d’iniciatives meritòries (VilaWeb, Pàgina 26, L’Informatiu...), però minoritàries; les publicacions especialitzades, universitàries o no; alguna capçalera catalana, com ara El Periódico, que encara arriba al País Valencià (el diari Avui, en canvi, també ha deixat de distribuir-s’hi!), el setmanari El Temps i les revistes locals i comarcals, com ara Espai del Llibre, Crònica, etc. El cas més sagnant, però, és el de la TV3. Els darrers anys els repetidors que fan possible la recepció dels diversos canals de la televisió pública catalana a terres valencianes han estat clausurats progressivament, a instàncies –ai las!– del govern del PP de la Comunitat. Fet i fet, la política d’apartheid del senyor Camps atempta, a les clares, contra el dret a la lliure informació i contra els principis bàsics de la democràcia. Més encara, la seua política, quant als mitjans de comunicació, és i ha estat sectària, perquè ha primat les concessions de ràdio i televisió majoritàriament a canals o emissores afins al seu règim. Tant de bo que la “Iniciativa Legislativa Popular” portada recentment per Acció Cultural del País Valencià al parlament català aconseguisca de restablir les emissions dels diferents canals en català al País Valencià.

Publicat a Serra d'Or, juliol de 2010