dissabte, 31 de desembre del 2011

dijous, 29 de desembre del 2011

L'Espill, 38, contra la xenofòbia

En aquest últim número de L’Espill hi podreu trobar un monogràfic sobre «Xenofòbia, populisme i extrema dreta a Europa», amb articles de Xavier Casals, Enzo Traverso, Rene Cuperus, Jean-Yves Camus i Simona Skrabec.
La matança d’Utoya l’estiu passat va posar dramàticament de manifest la càrrega anihiladora i profundament inhumana del populisme d’extrema dreta, que conrea la xenofòbia anti-immigració, i que és hereu de les pitjors pulsions de la història europea, el feixisme i l’antisemitisme, encara que actualment es presenta amb nous embolcalls, de vegades d’aparença innòcua, de tipus populista, identitari i sense qüestionar el sistema democràtic. En aquest dossier L’Espill aborda una problemàtica candent de la mà d’investigadors acreditats, com l’historiador Xavier Casals (que analitza les claus de la nova dreta populista a Europa i també a Catalunya i Espanya), el també historiador Enzo Traverso (que fa una aportació analítica i interpretativa de “la fàbrica de l’odi”), del politòleg holandès Rene Cuperus (que aprofundeix en la revolta populista contra la globalització a partir del cas d’Holanda), del politòleg francès Jean-Yves Camus (que analitza la formació, història i evolució recent d’un cas paradigmàtic: el Front National de Le Pen), i de Simona Skrabec (que s’endinsa en la realitat del fenomen populista i d’extrema dreta a Eslovènia i l’Europa oriental).
Aquest número de tardor de la revista fundada per Joan Fuster, més enllà del dossier, tracta també un ampli ventall de temes en els articles següents: Miquel de Moragas, Futbol i identitat; Miriam Hoyo, Fukushima és a tot arreu (Les idees de Günther Anders); Jordi Marrugat, Crítica i cultura en el sistema literari català actual; Hugh Pennington, Xinxes; Ferran Archilés, La influència de Gramsci en Joan Fuster; Santi Cortés, El llibre, un perillós enemic; i Antoni Martí Monterde, La destrucció de la recerca en Humanitats a Catalunya. A títol de document s’inclouen textos de Victor Serge sobre “Antisemitisme”. Finalment, escriuen sobre llibres Simona Skrabec, Gil-Manuel Hernàndez, Carles Cabrera i Francesc Pérez Moragón.

dimecres, 28 de desembre del 2011

Dia dels sants Innocents

L’amic Jaume Buigues Vila, de Teulada (Marina Alta), m’ha enviat una informació que al seu torn li ha fet arribar la Colla el Falçó del seu poble, sobre la festa dels sants Innocents. Com que la trobe molt interessant, vos la transcric:

“Les celebracions que s’escauen el dia dels Innocents són hereves tant de la llegenda dels infants degollats per Herodes com de les antigues Festes de Folls medievals i també de les Saturnals romanes. Es tracta d’un dia carnestoltenc en què preval i es tolera la disbauxa, el desordre festiu i la inversió dels rols socials. Aquest dia de “món al revés” forma part de les anomenades “llibertats de desembre” que comencen per Sant Nicolau, el 6 de desembre i acabaven el 28 de desembre. Aquests dies de disbauxa, burles, provocació i inversió dels rols socials sorgeixen durant els dies d’avorriment i impàs que segueixen a la fi de les tasques agrícoles de la sembra, durant el moment en què la terra està adormida i el temps lliure és ben abundant. És durant aquest temps sense feina al camp que el jovent utilitza per esplaiar-se de valent, relacionar-se amb tothom i divertir-se. Totes aquestes bretolades estan socialment permeses aquest dia amb el convenciment de que, en el fons, el desordre efímer garanteix l’ordre permanent.

La maula, càguila o llufa
Una de les principals activitats dels més joves és l'acció de penjar o posar la maula, càguila o llufa a algú en senyal de burla. La maula, càguila o llufa és un tros de paper o drap amb silueta humana que s’enganxa a l'esquena de qualsevol persona incauta sense que se n’adone.

Bromes
Una altra de les característiques de la Festa dels Innocents en molts indrets del país és la realització de gamberrades i bromes més o menys agosarades, sovint perpetrades pels joves. Les bromes es fan a determinades persones amigues o familiars que “s’ho han guanyat durant l’any”. Trucades telefòniques absurdes o de mal gust anunciant catàstrofes inexistents, llançament de bombes fètides en indrets com cinemes i l’interior dels transports públics i altres bromes de tot tipus, com tapiar la porta de la casa d’algú, llançar detergent a les fonts públiques, etc.
De ben antic era coneguda i famosa la broma dels ferrers valencians, que el dia dels innocents calfaven al fornal una ferradura vella, i quan era roent, la tiraven al carrer. L'atracció que produïa la ferradura per la creença que portava sort, feia que ben prompte algun vianant l'agarrés i es cremés els dits en tocar-la, en mig de la rialla dels ferrers.”

dimarts, 27 de desembre del 2011

Caràcters, 57

M’ha arribat el darrer número de Caràcters, la revista de crítica literària, cultura i llibres que publica la Universitat de València. Un número dedicat al poeta i estudiós de la literatura Jaume Pérez Montaner, amb articles d’Iban L. Llop, Lluís Roda, Manel Rodríguez-Castelló, Antoni Martí Monterde i Dominic Keown. He trobat molt encertades les paraules de Pérez Montaner sobre la creació poètica. A més de les pàgines centrals, que la revista dedica a una figura literària, hi ha tot d’articles i de ressenyes interessants. M’ha agradat especialment l’article d’Alícia Toledo sobre les adaptacions cinematogràfiques d’alguns dels nostres autors més reeixits: Blai Bonet, Quim Monzó, Jaume Cabré i Emili Teixidor. Com també m’ha agradat l’opinió de Bel Olid sobre els elements autobiogràfics en les obres literàries. I encara l’entrevista de Pere Antoni Pons a Amadeu Cuito. O la ressenya de Txema Martínez sobre la poètica de Pere Rovira, a propòsit del seu darrer llibre, Contra la mort. I la de Joan Josep Isern sobre la novel·la d’Isidre Grau, Els amants volàtils (que ja tinc encomanada), una de les novel·les de l’any que ja s’acaba de més alta volada. La llista d’articles i de ressenyes que paguen la pena és llarga. Una revista d’alt nivell que és, també, l’única de crítica literària que abasta tot l’àmbit lingüístic, sense complexos, i amb un esperit de fer cultura amb normalitat, i de la nostra.

dissabte, 24 de desembre del 2011

La mà de ningú

M’he llegit d’una tirada, en un parell de dies, la darrera novel·la de Vicent Usó, La mà de ningú. M’ha encantat. De fet, des que la vaig començar que m’ha mantingut enganxat, a l’expectativa, intrigat, il·lusionat. És d’aquelles novel·les que et fan estimar –més encara– la literatura. Però no convé parlar massa de la novel·la. Bé, cal parlar-ne, és clar, perquè s’ho val, i molt, però sense avançar els esdeveniments. Si la recensió de la novel·la insinuara algun aspecte clau sobre la línia argumental, la desgraciaria. Paga la pena, doncs, que siga el lector qui la descobrisca directament, sense cap mena d’explicació d’altri. Glossar-la ací, en unes poques línies, ni que fóra un esbós, seria un error imperdonable. No vull avançar, per tant, ni el més irrisori comentari sobre la trama i els personatges. Només puc dir que la seua estructura –com un trencaclosques, n’han dit ja alguns que també l’han llegida– és d’una perfecció admirable. Algú ha encabit La mà de ningú dins del calaix de sastre de la novel·la negra. En té elements, sí, però crec que va molt més enllà. N’hi ha també un component social, d’estricta actualitat, que ens incita a reflexionar. I tant que ens hi “obliga”, a pensar! Fins al punt que hi constatem com n’és, de terrible, la realitat que ens envolta. Ho és tant que esgarrifa només de pensar-hi. Una vegada més la realitat supera –per macabra– la ficció. I ací Vicent Usó no ha fet sinó aprofitar –amb la intel·ligència d’un escriptor sagaç– aquest filó de la realitat, a fi de tornar-nos-en un reflex cru en l’espill en què, ben sovint, no gosem mirar-nos, ni tan sols de reüll. Un espill que fa feredat, val a dir. A més, hi ha els personatges, principals i secundaris, elements fonamentals en la configuració de l’estructura perfecta de què parlàvem adés. I les variacions i els petits salts temporals, disposats a consciència per l’autor en els capítols. I l’atzar com un element tan gratuït com, de vegades, definitori en la vida de les persones. La darrera novel·la de Vicent Usó ens mostra la veu d’un autor solvent, madur, amb molt d’ofici (amb aquesta ja en té quasi una desena de novel·les publicades). Un narrador de trama i personatges que no s’entreté en bagatel·les innecessàries. I un apunt més: seria fantàstic traslladar aquesta novel·la a la gran pantalla.
Excepcionalment, sense ànim de trair l’esperit d’aquest comentari, i amb l’únic objectiu d’atraure més encara l’atenció del potencial lector de La mà de ningú, us transcric la sinopsi que podeu llegir a la contraportada del llibre:

La vida és molt tranquil·la en aquell poble del nord de França. Un matí de novembre, però, un pagès de setanta-sis anys, antic combatent a la guerra d’Indoxina, troba una mà amputada enmig d’un camí rural. Una mà que ningú no sap com hi ha anat a parar. A partir d’aquesta troballa macabra, s’inicia una història que anirà creixent amb la intervenció d’altres personatges: un transportista que conversa tot el dia amb una amant imaginària, un immigrant senegalès que ven pel·lícules al carrer, una okupa que fa malabars, un metge vidu amb dues filles petites... Vides senzilles que amaguen totes algun secret i que es veuen transformades, de sobte, per una trama criminal.

dijous, 22 de desembre del 2011

Les revistes infantils i juvenils

Ara que tant es parla de la necessitat de llegir, d’estimular la lectura entre la població, dels plans lectors, etc., convé recordar, per exemple, que aquesta és una tasca que hem de fer entre tots, no només en l’àmbit escolar. També a la família, per exemple: és fonamental. I per què és bo llegir? Doncs, per moltes raons. Perquè estimula la intel·ligència, perquè ens obri al món, perquè, en general, ens fa millor persones, més solidaris i més tolerants.
Els meus fills, Laia i Jordi, estan subscrits a dues revistes: Reporter Doc i Cavall fort. Els encanten. Són revistes adreçades a xiquets entre 9 i 15 anys l’objectiu de les quals és estimular, precisament, la lectura. A mi m’encanten, també, i, ben sovint, les faig servir a classe. Hi ha tot de reportatges, contes, jocs, concursos, historietes i tires còmiques ben interessants i aprofitables.
Enguany, una de les revistes infantils en la nostra llengua més emblemàtiques ha tancat la paradeta. Ens referim a Tretzevents, que ha deixat de publicar-se “per manca de suport institucional”. On és la voluntat política? És una veritable llàstima. I ja fa temps que la valenciana Camacuc també va deixar de distribuir-se en quioscos i ara només funciona per subscripció. És ací on les autoritats haurien d’intervindre si realment volen estimular la lectura –ho volen o no?
Una notícia positiva, Cavall Fort acaba de fer 50 anys, felicitats! Per molts anys!

dimecres, 21 de desembre del 2011

La veu de la diferència


Ja tenim un representant autènticament valencià a Madrid. Es diu Joan Baldoví i ens representa als qui li hem votat (125.000 valencians!), i també als que no. La primera intervenció del diputat de Compromís-Equo ha estat magnífica. Ha fet una defensa ben argumentada sobre el valor de la diferència i de la pluralitat, condicions indispensables per a una democràcia real. El fet de començar el seu discurs en valencià ha estat un gest simbòlic que emociona. Ha parlat en nom d’una llengua, el valencià, que no va en contra de res ni de ningú, en absolut, i molt menys és una amenaça, sinó una invitació, una oportunitat, una sort, un orgull –per als valencians que la parlem, i també per als qui no la parlen habitualment. I ha incidit també en els problemes, greus, que patim tots els valencians: corrupció, deute, polítics imputats... És una sort que els valencians puguem tindre una representació autènticament valenciana a Madrid, l’única formació no sucursalista, d’àmbit estrictament valencià. N’hem d’estar ben contents. No és veritat que tots els polítics són iguals. La de Compromís-Equo és la veu de la diferència, la veu de l’esperança, la veu de tots els valencians.    

dimarts, 20 de desembre del 2011

Tres Nadals

Aquests dies s’imposen les festes nadalenques. Són unes festes ambigües i mal·leables. Alegres o tristes, segons si hi estan tots els que són, o no. És, també, una orgia de consumisme eixelebrat: l’economia depredadora que patim fa bocins tots els horaris, els treballadors fan hores extra (no sempre ben pagades) i nosaltres acudim en massa a les botigues i als grans magatzems per apaivagar les nostres mancances vitals o satisfer l’instint acumulatiu que a tots ens acapara. És difícil sostraure’s d’aquesta inèrcia, però podem controlar-la –controlar-nos– una mica.
Aquests dies llig prou –la recuperació de la cama és lenta. La majoria dels llibres que llig els tenia per casa, inèdits. (Hem pogut fer una bona biblioteca, durant aquests anys de tantes feines diverses relacionades amb els llibres.) Entre tant de llibre, n’hi he trobat un de ben divertit, Tres Nadals, de Quim Monzó. Un recull de contes que versionen tres històries tradicionals sobre el Nadal: “Nadal blanc” (sobre el naixement de Jesús de Natzaret), “La venedora de mistos” i “La comissió” (sobre els tres Reis d’Orient). Monzó hi imprimeix, com sempre, la seua mirada sardònica i especulativa. Si voleu desentumir-vos una mica de la pàtina nadalenca, aquests tres contes paguen la pena.

Bon Nadal i millor any 2012!

diumenge, 18 de desembre del 2011

O Dio, la Chiesa Romana [futbol] in mani dei catalani...


I catalani distruggono i brasiliani del Santos per 4-0

Corriere della Sera

Guadalajara

He rellegit Guadalajara, de Quim Monzó. Al cap dels anys, hi aprecie millor la vàlua d’aquest llibre, la manera de fer de l’autor, l’estil. En percep els matisos amb més coneixement de causa –trobe– i més bagatge lector. Monzó m’agrada més ara que vint anys arrere, quan el vaig descobrir a la facultat (com passa el temps...) gràcies als excel·lents professors que hi vaig tenir (pense en Vicent Alonso i Carme Gregori, per exemple, però en teníem molts més, de bons, per sort).
Guadalajara és semblant a El perquè de tot plegat. No debades són pròxims, temporalment. El perquè... es va publicar l’any 1993. Guadalajara, el 1996. En tots dos, es nota l’empremta del nord-americà James Finn Garner, per la irreverència i la rebel·lia d’alguns “contes per a nens i nenes políticament correctes”. Pense, per exemple, en “A les portes de Troia”, “Les llibertats helvètiques”, Gregor” i “Fam i set de justícia”, on clàssics de la literatura universal (Ulisses, Guillem Tell, Kakfa i Robin Hood), són versionats per Monzó amb gràcia, desmitificant-los i, fins i tot, ridiculitzant-los. Altres contes incideixen o exploten més la cara absurda dels humans, i el fantàstic. Per a mi, el conte més interessant de tot el recull és “La força centrípeta”, on l'autor transforma per complet les lleis de la física que regeixen la realitat, per tornar-nos-en una dimensió que, a més d’onírica, esdevé terriblement perversa. El vessant metaliterari o lingüístic hi és molt present, també, en alguns contes, com ara “La literatura” o “Els llibres”. I l’absurd, el podem trobar a “Vida familiar”, “Vida dels profetes”, “El dia de cada dia” o “La vida és tan curta”.
Tot i no tenir la força d’El perquè de tot plegat –segurament, perquè el precedent d’aquest recull minoritza el factor sorpresa en els llibres posteriors–, Guadalajara es fa de molt bon llegir. És entretingut i intel·ligent. I, a més, no hi falta l’humor desengreixador. Aquell humor sa i higiènic que serveix perquè els escriptors sublims –i la literatura “amb majúscules”– toquen, de tant en tant, de peus a terra.

dissabte, 17 de desembre del 2011

Espai del Llibre, núm. 14


Ja tenim el número 14 d'Espai del Llibre, almenys en pdf, a l'espera de veure'n la versió impresa. En breu, arribarà a les institucions que integren la XIEC. Us transcric l'editorial:

Qüestió de noms

El nom d’un país i de la llengua pròpia, la bandera, l’himne... són motiu ben sovint de controvèrsia al si d’una comunitat. Els valencians ho sabem molt bé, això; encara més, n’hem estat testimonis –i part implicada– d’una lluita quasi sagnant –per visceral i íntima– a propòsit d’aquests elements identificadors. Tots recordem com durant la Transició espanyola hom va aprofitar per fer tabula rasa a propòsit de la polèmica identitària. La “solució” a què es va arribar, aparentment imparcial, es va decantar per l’accentuació artificiosa de la diferència en relació a Catalunya –sobretot– i les Illes Balears. Ara com ara la senyera del cap i casal s’ha imposat a la tradicional quadribarrada, la llengua és oficialment “valencià”, segons la darrera reforma estatutària de l’any 2006, l’himne continua sent el del mestre Serrano, amb lletra de Maximilià Thous, i el nom el de Comunitat Valenciana. Paral·lelament a aquests símbols oficials, però, són encara vigents, entre els sectors progressistes, els altres símbols. La qüestió no ha estat resolta, per tant, ni de bon tros. Però, són gratuïts els símbols? Realment tenen importància, més enllà de la seua funció aglutinadora? Tots sabem que darrere de cadascuna d’aquestes propostes simbòliques hi ha una ideologia subjacent o explícita; i que, en el pitjor dels casos, pot passar que darrere d’un símbol identitari no hi haja pràcticament res, més enllà de l’embolcall i d’una tímida i innòcua pruïja folklòrica. En aquest número d’Espai del Llibre, la revista de les “Comarques Centrals Valencianes” –un altre concepte territorial no exempt d’ideologia, tot cal dir-ho–, s’analitza una altra de les qüestions identitàries importants, com és la de la normalització dels noms dels pobles valencians. Tot just ara es compleix el bicentenari de la restitució del nom de la capital de la Costera que, el 1811, va passar de dir-se San Felipe –“por justo derecho de conquista”– a Xàtiva, gràcies a Joaquín Lorenzo Villanueva, diputat xativí a les Corts de Cadis. Cal celebrar, doncs, aquesta efemèride com un signe inequívoc i simbòlic de normalització i de maduració d’un poble i, per extensió, de tot el País Valencià, de tots els valencians.

divendres, 16 de desembre del 2011

T’hauria de caure la cara de vergonya

M’he llegit el primer llibre d’en Sergi Pàmies, T’hauria de caure la cara de vergonya. Va ser el primer a publicar, el 1986. Llavors, tenia només 26 anys. Era molt jove. I es nota. Una opera prima molt meritòria per a l’edat de l’autor. I, tanmateix, ja hi apuntava maneres. Un agosarament i una desimboltura narratius ben apreciables. L’agilitat de les històries, el domini del llenguatge, el dinamisme de la prosa... No és el millor llibre de l’autor, clar, però, si en seguim la trajectòria, comprenem que com a exercici literari, incipient i atrevit, és molt lloable. Els contes, urbanites, cosmopolites, frescos, i d’una actualitat paorosa, a pesar dels anys que han passat, ens remeten a situacions reconeixibles. N’hi ha, també, de surrealistes, fantàstics, impossibles, divertits. Potser el millor de tots és el que dóna nom al recull. També caldria destacar-ne “Sucursal”, “Varsòvia”, “Als límits del fricandó”, “Fetus”, “Caixa oberta” i “Poeta”. Entre aquest primer recull i el darrer, La bicicleta estàtica, hi ha una distància abismal, en anys i en altura literària. Sia com sia, Pàmies és essencial, enginyós, sincer, honest, un escriptor amb molt d’ofici que paga la pena.

dimecres, 14 de desembre del 2011

Els avantatges del bilingüisme individual

Interessant article de Josep Corbella a La Vanguardia sobre els avantatges del bilingüisme individual. El bilingüisme millora les aptituds cognitives des de la primera infantesa fins a la tercera edat. Els infants que parlen dues llengües solen concentrar-se més bé i filtrar les distraccions. A més, en individus bilingües, els primers símptomes de l'alzheimer apareixen uns cinc anys més tard. Si el voleu llegir sencer: http://www.lavanguardia.com/encatala/20110503/54148875640/dues-llengues-millor-que-una.html

dimarts, 13 de desembre del 2011

Llibre de les enrònies, de Vicent Penya

Vicent Penya és un poeta de Rafelbunyol (l’Horta Nord) amb una dilatada trajectòria com a escriptor. És, també, una persona amable i respectuosa. Té encara, als ulls, l’espurna d’il·lusió dels infants, i la confiança en la literatura. Amb el Llibre de les enrònies (Edicions Bromera) va ser guardonat amb el Premi de Poesia Ciutat de València 2010. Ell està d’enhorabona, doncs, i nosaltres també, perquè podem gaudir de la seua poesia. Us n’oferisc un tast:

Hades

No la fosca, sinó aquest desert estrany
s’adiu al que no sóc i al que, potser, espere
abominar per sempre. Certament l’últim any
tant la sort com la calma no s’han quedat enrere
i han prodigat, almenys, camins de benaurança.
La placidesa lúcida d’un pou buit de foscúria.
És ben sabut, però, que aquest segle descansa
sobre bases etèries, com qualsevol centúria,
i no falten motius per a un cert pessimisme.
així doncs, tractaré de vèncer la tristesa
amb les pròpies armes, amb la clara certesa
de superar la vora fascinant d’un abisme.

diumenge, 11 de desembre del 2011

Tòquio blues

Tòquio blues és una de les novel·les més conegudes i llegides del japonés Haruki Murakami. Traduïda a moltes llengües, conta la història de Toru Watanabe, el protagonista, entorn del qual giren una sèrie de xiques amb problemes psicològics, estrambòtiques i capricioses. (O també podríem dir que és ell qui, estrambòtic i capriciós, gira al voltant d’elles). El protagonista, doncs, tampoc no està exempt d’excentricitats. Superat pels esdeveniments, s’hi deixa gronxar en una corda fluixa –un viatge iniciàtic– que esdevé una espiral de resolució incerta i imprevisible, per bé que hom intueix que el desenllaç no pot ser esperançador. La novel·la es fa de bon llegir, és dinàmica, tret d’alguns passatges farragosos i innecessaris, que no hi aporten res, a la narració. Sobren, per exemple, algunes descripcions paisatgístiques i alguns personatges secundaris resulten del tot prescindibles. Embafa, també, el fet que la psicologia dels personatges siga sempre tan extrema, i tan caòtica, tan estrafolària. La Naoko, per exemple, està tocà de l’ala, des que se suïcidà el seu company, Kizuki, a qui estimava amb deler. A més, arrossega un trauma relacionat amb el suïcida que no acaba de superar, i una impossibilitat sentimental amb Watanabe, a pesar que amb ell la cosa va rutllar massa bé i tot una volta, sexualment. Naoko acaba internada en una espècie de centre de rehabilitació alternatiu i ambivalent, on pacients i personal sanitari són intercanviables, una espècie de comuna hippy en què hi ha normes i prohibicions que tothom es passa pel folre sempre que pot. Al seu torn, el protagonista té una amiga, Midori, que és una veritable obsessa del sexe, pura megalomania eròtica. La seua obsessió, però, no és el seu problema principal, sinó la seua permanent insatisfacció sentimental i familiar (sa mare va morir, i son pare, molt malalt, maleeix que no s’hagen mort ella i la seua germana, i no pas la seua esposa). Watanabe encara té un altre amic, Nagasawa, un cràpula l’únic objectiu del qual és acaçar jovenetes. Aquest amic, per cert, en Nagasawa, té una nóvia, la Hatsumi, que li ho consent tot i que acaba suïcidant-se també, cansada de suportar les anades i vingudes d’en Nagasawa. El sexe com a acumulació merament material, desproveït de cap element sentimental, constitueix per a molts personatges l’única raó de vida. Com va dir un alumne meu de Pollença una volta (analitzàvem el llibre de lectura obligatòria), tot un putiferio... No és aquesta l’única línia temàtica del llibre. N’hi ha, també, una altra de sentimental que contrasta enormement amb la via fisiològica –diguem-ho així. Aquesta veta amorosa, o romàntica, però, és tan idíl·lica i mística, que acaba amb la paciència del lector. Les cabòries sentimentals de la Naoko, el Watanabe, la Hatsumi i la Midori són d’una casuística mel·líflua difícils de pair i de suportar.  
D’altra banda, el retrat del protagonista principal, Watanabe, tampoc fa el pes. Es descriu com una persona freda i de vegades insensible, pusil·lànime i acomodatici, camaleònic segons les circumstàncies o les persones amb què es troba i, sobretot, se’ns mostra com una mena de superdotat saberut que pontifica des d’una posició de superioritat indissimulada que, fins i tot, arriba a ser inconscient. En conclusió, repel·lent i insofrible.          
Amb aquesta novel·la m’ha passat com amb La solitud dels nombres primers, de Paolo Giordano. A priori, em semblava imprescindible i, segons les crítiques (editorials, és clar), era una garantia de qualitat. La realitat, però, és que m’he trobat amb una novel·la de principiant molt extremada i, a estones, infantil; obsessiva i malaltissa, gratuïta i, el pitjor de tot, buida de contingut i consistència narratius. Un desengany. 

dissabte, 10 de desembre del 2011

Televisió de Mallorca i Ona Mallorca, silenciades


Ahir dos mitjans audiovisuals més en la nostra llengua, Televisió de Mallorca i Ona Mallorca, van haver de tancar les portes a instàncies del Consell, en mans del PP. Maria Salom, presidenta del Consell Insular mallorquí, en va excusar el tancament per raons d’estalvi en un context de crisi. I justament els toca a una televisió i a una emissora de ràdio plurals, independents, professionals, atrevides i que, a més, han fet la seua feina amb el mínim de recursos, de la manera més austera possible. En sóc testimoni perquè vaig gaudir de les seues emissions quan era a l’Illa Gran. Em va agradar la seua manera de fer, allunyada dels grans fastos i les xifres desorbitades i innecessàries d’altres ens periodístics, que balafien els diners a costa de l’erari públic (no cal dir a quins mitjans em referisc, mallorquins o valencians).
Al Consell, en realitat, li fa nosa una televisió plural i democràtica, és a dir, íntegra, i periodísticament impecable, professional, que mira d’informar la gent de tot allò que passa al seu voltant, independentment del polític de torn a qui afecte la notícia (siga del color que siga). Televisió de Mallorca i Ona Mallorca eren pròximes als ciutadans mallorquins. Donaven notícies, informaven i formaven a propòsit de la realitat més propera, amb una estima i una vocació per les manifestacions culturals autòctones però lluny, alhora, del provincianisme barroer, dels tòpics anorreadors i del folclorisme reduccionista a què ben sovint ens sotmeten en altres mitjans, regionals o estatals. Durant el temps que vaig fer de professor de català a Mallorca, aquests dos mitjans de comunicació em van donar a conèixer com eren i com vivien els meus germans mallorquins. Van fer que em sentira una mica mallorquí, jo també, sense deixar de ser valencià. Em van fer molt agradable la meua estada a Mallorca.
Cal felicitar els professionals d’Ona i Televisió de Mallorca (alguns dels quals eren valencians, per cert) per la feina feta, i encoratjar-los a continuar amb la seua noble tasca, allà on els deixen. Em costa haver de dir-ho, perquè m’agradaria que la realitat fóra una altra, però són els governants del PP els que ordenen el tancament dels nostres mitjans (Gandia Televisió i TV3, al País Valencià; ara Ona i Televisió de Mallorca, a Balears). Els molesta la pluralitat i la democràcia i, fins i tot, els destorben els mitjans que parlen en la nostra llengua, i que a més ho fan amb dignitat, amb vocació de créixer en llibertat com a poble diferenciat, en igualtat de condicions, admiració i respecte per totes les nacions del món. Una llàstima. 

divendres, 9 de desembre del 2011

Escriure

Els de l'Associació d'Editors del País Valencià em van fer un vídeo sobre la meua literatura. Em resulta estrany que algú em considere escriptor, i que diga que faig literatura. Sí, escric, bàsicament textos que aspiren a un mínim de qualitat perquè algú els considere literatura, però d'ací a considerar-me escriptor... Siga com siga, considere que si alguna obligació té un escriptor -si és que en té alguna- és d'escriure. I escriure tan dignament com siga capaç. I és el que intente. Bé, fora cabòries, si algú em vol veure en vídeo (a mi, em fa molta vergonya), ací en té l'enllaç: http://www.escriptorsvalencians.tv/Juli-Capilla-i-la-seua-literatura_va_4_107-17_0.html

dimecres, 7 de desembre del 2011

Més lectures. Pàmies, Lozano i Benedetti

Darrerament, algunes lectures més de contes: els Cuentos completos, de Mario Benedetti; Si menges una llimona sense fer ganyotes, de Sergi Pàmies, i Femení singular, d’Urbà Lozano. Tots tres m’han agradat. El de Pàmies el rellig, i no em decep en absolut. És ple d’històries urbanes i actuals, amb personatges histriònics i estrafolaris, pusil·lànimes i insegurs. Contes que mostren com n’és de complexa i absurda la societat urbanita en què vivim. N’hi ha de ben intel·ligents, amb trames perfectes. Un treball narratològic impecable. Es tracta de contes no massa llargs, amb la mesura justa. Més aviat curts i efectistes. Pàmies i Monzó són sempre una garantia. “Monovolum”, “Sang de la nostra sang”, “Brindis”, “Experiment”, “El desenllaç” en són alguns de més representatius, de la manera de fer d’en Sergi Pàmies.
El d’Urbà Lozano també m’ha agradat molt, i està en la mateixa línia de reflex de la precarietat anímica dels humans contemporanis que sovintegen Pàmies, Monzó, Jovi Lozano-Seser... Té, a més, el mèrit de posar-se en la pell de les dones. Tots els contes de Femení singular estan protagonitzats per dones amb alguna mena de tara específica. Mireu, si no, els títols del recull: “Previnguda”, “Voluptuosa”, “Viciosa”, “Ordenada”, “Enyoradissa”... La mateixa operació es podria fer amb els homes. Llavors, les tares serien més alarmants, n’estic segur, atès els complexos –d’inferioritat i de superioritat–, les tribulacions, les obsessions i les dèries que tenim els homes, en el difícil encaix en una societat que aspira –i rarament ho aconsegueix, trobe– a la igualtat entre gèneres. Contes curts, també. Càpsules de literatura breu. Esbossos caricarutescos que deixen entreveure un punt d’ironia i de sana crítica als comportaments histèrics d’alguns estereotips de gènere femení. Repetisc, si es fes la mateixa operació amb els homes, n’eixiríem més escaldats encara.
Els de Benedetti, també m’han fet el pes. N’hi ha de memorables: “El césped”, “Cleopatra”, “Los vecinos”, “Miss Amnesia”, “Péndulo”, “La noche de los feos”, “El Otro Yo”... No m’han agradat, però, alguns de molt sofisticats o rebuscats, i massa llargs. Hi he trobat també una mentalitat que a mi em sona antiga, com molt cavalleresca i protocolària. Benedetti, però, és un narrador agut, amb molt d’ofici.
Tres lectures satisfactòries, doncs. 

L'operació

Finalment, i després de molts dubtes, m’han operat: de lligament anterior creuat i un cartílag. Hui fa una setmana. No m’esperava que fóra tan dur de passar. De fet, pensava  –com ja vaig experimentar amb la fractura de peroné i mal·lèol, ara fa 12 anys– que cada dia experimentaria una millora. Però no. Els tres primers dies vaig poder dormir bé. Fins i tot vaig poder llegir i escriure; alçar-me i fer una vida més o menys normal, dins del postoperatori. Al cap de tres dies, van començar els problemes, i el dolor al genoll. No he pogut dormir tres nits seguides amb normalitat. Bé sí que m’adormia, però al voltant de les 5 de la matinada, per pura extenuació. Ahir vaig tornar a l’hospital. Ja no podia més. Em van inspeccionar i van comprovar que tenia un vesament intern, és a dir, una hemorràgia. Simplement, que la ferida sagnava i se m’havia acumulat al genoll. En van extraure una xeringa ben grossa plena, de sang: més d’un got. Aquesta nit he dormit bastant bé. "És normal", em va dir el metge. Que no em preocupara. Però el desfici i la desmoralització ahir eren màxims. Hui estic més animat. No em puc moure del llit. No puc menejar la cama. Anar al lavabo a afaitar-me o a raspallar-me les dents és un suplici. M’hauré d’estar ben quetet, jo que sóc tan mogut. Què hi farem... Sort que tinc a Maite i la família, que m’estan ajudant molt. S’hi han bolcat, vaja. Quina sort que tinc. La recuperació serà molt lenta. I hauré de tenir paciència. Llegir, Internet, sentir música o la ràdio, i escriure, si puc.  

dissabte, 26 de novembre del 2011

adelante Bonaparte


M’ha arribat per correu postal el darrer treball dels Standstill, Adelante Bonaparte, un pack de 3 CD amb un total de 20 cançons. Es tracta d’un lliurament en què els records de la infantesa i de la joventut, i l’amor, en són els motius temàtics principals. La malenconia, la nostàlgia, els records, forneixen al conjunt un to harmònic i homogeni. L’estil és més pop que rock, i s’aproxima molt al naïf també. Les lletres, notables i evocadores. I la presentació de la caixeta, molt acurada. Standstill és un grup barceloní que va començar amb el hardcore i el punk en anglès i que ara canta en castellà (tot i que al rerefons del disc es poden sentir converses en català) amb un estil molt més assossegat que el que posseïen en els anys de joventut. Dels tres blocs, jo en destacaria el primer, “algunos recuerdos significativoa de B.”, dedicat a la infantesa. "Todos de pie" i, sobretot, “Cosquillas no (esta niña me gusta)” són els temes que més m’agraden. Adelante Bonaparte és un treball apreciable.

“Antoni Vidal. Obra recent”


Ahir vam assistir a la inauguració de l’exposició “Antoni Vidal. Obra recent”. Toni, Xacal, és un amic del poble amb una sensibilitat extraordinària i un esperit inconformista insubornable.
La inauguració de l’exposició va ser un èxit de públic. Veure la seua obra ens ha confirmat el talent del pintor i la dimensió humana de l’home. Un home –un artista– que projecta la seua mirada envers la realitat i n’extrau el detall. El pintor es fixa, es deté, mira allà on la resta no aconseguim de veure-hi res, o no ho aconseguim amb tanta subtilesa. El contrast entre la llum i les ombres, el joc de perspectives, l’aurèola de les esglésies que reprodueix als seus llenços ens confirmen aquesta percepció única, el seu esguard privilegiat. Com també ens ho corroboren els retrats i els nus femenins, o la d’un vell fagotitzant que ens remet de seguida al déu Saturn.
L’exposició romandrà a la Sala de la Muralla del Casal Jaume I de Gandia fins al 23 de desembre. 

diumenge, 20 de novembre del 2011

Into the Wild: How to Disappear Completely by Radiohead

Darreres lectures: sobre el conte


En narrativa, la brevetat no és gens fàcil. Contar una història en unes poques pàgines –més o menys, segons l’autor–, condensar la informació, economitzar els recursos, fer categoria de l’anècdota, estalviar descripcions innecessàries, no sobrepassar-se en la trama... Tot plegat resulta molt difícil, tant com ho és fer una novel·la. (Cal dir en aquest sentit que en qualsevol gènere hi ha dificultats. “Escriure costa”, deia Mercè Rodoreda. Sempre. I entre gèneres no hi ha jerarquies, és a dir, no n’hi ha de més fàcils o de més difícils. No sé si tots els escriptors ho tenen clar això, em fa l’efecte que no.)
Sobre el conte s’ha teoritzat molt. Todorov, Poe, Maupassant... van dir la seua. Todorov asseverava que, més enllà del conte realista, es pot fer una triple distinció entre l’insòlit, el meravellós i el fantàstic. I Poe destacava, entre altres coses, que, per sobre de tot, per fer un bon conte cal centrar-se en l’efecte final. En deia, literalment, la “unitat d’efecte”. Podria dir que hi estic plenament d’acord o, per ser més diplomàtic, a mi almenys és el tipus de conte que més m’agrada.
El suspens és un element essencial per a la literatura d’aquest tipus. Poe, en la seua teoria sobre el relat breu afirmava que la clau està en «cert efecte únic preconcebut, situat al final de la història, envers el qual han de confluir tots els incidents». Segons això, no ha d’haver-hi cap descripció, digressió o comentari que no vaja encaminat a assolir l’efecte únic que l’autor s’ha proposat prèviament. Tot ha d’estar disposat, doncs, de cara a la sorpresa final. Aquesta teoria suposa tibar el relat al màxim, l’economia de mitjans de què parlàvem al principi, i, en última instància, un efecte impactant en el lector, el qual garanteix l’èxit de l’operació.
Aquests dies he estat llegint contes, sens dubte esperonat pel curs sobre escriptura creativa a què estic assistint al Cefire de Gandia. N’hi he trobat alguns de molt bons, i d’altres no tant. N’hi ha que compleixen les directrius que tant li agradaven a Poe, i n’hi ha que no. Faig inventari dels llibres de contes que he llegit darrerament: Exercicis respiratoris (Bromera, 2005), de Rafa Gomar; Efectes secundaris (Edicions del Bullent, 2011), de Jovi Lozano-Seser; No hi ha terceres persones (Quaderns Crema, 2010), d'Empar Moliner, i Tots els premis Recull. Narració. 1965-1981 (Pòrtic, 1981).

diumenge, 13 de novembre del 2011

El PP, enemic del valencià

L’Ajuntament de Dénia, a instàncies de l’alcaldessa, Ana Kringe, del Partit Popular, ha obert expedient disciplinari a Josep Andrés, tècnic lingüístic superior d’aquesta localitat de la Marina Alta, per la realització d’un informe en què adverteix que la nova retolació del consistori vulnera la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià i algunes disposicions legals de la Generalitat. Fins i tot l’amenacen amb acomiadar-lo! En la notícia està molt ben explicat. No sols es puneix l’acció informativa d’un bon professional, sinó que es carrega contra la seua persona, en una clara acció d’assetjament laboral. Cal tindre en compte –i valorar com pertoca– que l’actuació de Josep Andrés ha estat èticament impecable, i de molta professionalitat, ja que el tècnic de l’Oficina Municipal de Promoció del Valencià va informar del fet a l’alcaldia, perquè esmenaren una campanya de retolació comercial i turística que actua contra la llei i contra la dignitat dels valencians. La resposta ha estat l’amenaça per part del govern de Dénia, del PP, amb un expedient disciplinari i un possible comiat o inhabilitació per sis anys. La política del PP és clarament discriminatòria i hostil amb el valencià. És intolerable i ben trist el cas de què parlem. Ara per ara, al País Valencià sabem quin peu calcen els del PP. Majoritàriament, es declaren enemics del valencià, fins i tot quan el parlen, i encara que es diguen i que siguen valencians. Cal dir també que l’únic regidor que ha recolzat el tècnic de l’Oficina de Promoció del Valencià i que s’ha preocupat per la normalització efectiva de la nostra llengua a Dénia ha estat Josep Crespo, de Compromís. Esperem que la justícia exculpe Josep Andrés, un bon amic, un bon professional, un valencià excel·lent. Sort, amic!

dissabte, 5 de novembre del 2011

Ball de bastons


Compatisc amb els abstencionistes algunes de les seues idees a propòsit de les properes eleccions. Ara com ara el sistema democràtic espanyol –i d’Occident, en general– deixa molt a desitjar precisament si analitzem l’estat de salut democràtica del sistema. El bipartidisme exacerbat i promogut per quasi tots els mitjans de comunicació, la tirania dels mercats i dels bancs, el sistema d’elecció, la discriminació dels partits minoritaris, i de les minories de tota mena, el despotisme de la Unió Europea, la ceguesa dels mandataris... Tot plegat descoratja d’allò més i legitima, o explica, l’opció de l’abstenció. Però, fins i tot per als qui no ens sentim espanyols (no ens hi podrem sentir mai amb les condicions que ens imposen), aquestes eleccions ens incumbeixen, i molt. De fet, les decisions a Madrid ens afecten més que les que es prenen a València. No estic segur de la meua posició, però trobe que és la que més s’ajusta al meu tarannà. I és també la més esperançadora. Malgrat tot, continue confiant en alguns polítics, pocs, però en alguns encara hi crec. Almenys done confiança als qui s’han atrevit a anar-hi a la contra, a criticar tot allò que els abstencionistes critiquen amb bones i ben argumentades raons; raons i arguments que compartisc en part. El ball de bastons entre els dos partits majoritaris em sembla d’una obscenitat paorosa. I els resultats que s’albiren després del 20-N (una data molt significativa) podrien ser catastròfics. Els resultats que s’hi albiren o que ens fan creure que es produiran, de manera sibil•lina i capciosa. No ens hauríem de creure ni les enquestes ni els sondejos; no n’hauríem de fer cas. Pel contrari, ens hauríem de deixar portar pels propis ideals, siguen del color que siguen. Precisament per tot això que he explicat crec que cal votar; i cal fer-ho a consciència, al partit –o a la gent– en què creguem realment. No tots els polítics són iguals, per sort. I vull pensar que el sistema encara és reversible, o esmenable almenys.

dijous, 3 de novembre del 2011

Benjamin Black: secrets i mentides


Benjamin Black, l’alter ego de l’irlandés John Banville (Wexford, 1945), un dels autors en llengua anglesa més importants ara com ara, torna a la novel·la negra amb A la recerca de l'April. Una novel·la en què la misteriosa desaparició d’una dona farà trontollar la reputació i els interessos de la família del ministre de Sanitat d’Irlanda. La gelosia, els amors prohibits, les pors, la venjança, la hipocresia, la mediocritat i la misèria humanes, i, sobretot, les mentides i els secrets es congrien en una història punyent i commovedora.

El tòpic entorn de John Banville –fomentat per ell mateix– és el d’un autor amb dos estils. D’una banda, hi ha l’escriptor seriós, que escriu en primera persona, a mà i té una cura extrema pel llenguatge, John Banville pròpiament dit, amb obres seues memorables com ara El mar, amb la qual va ser guardonat el 2005 amb el Man Booker i l’Irish Book Award a la millor novel·la de l’any. Però hi ha l’altre estil Banville, el que s’aixopluga sota el pseudònim de Benjamin Black, l’alter ego que li serveix per recrear-se en la novel·la negra, amb un estil més àgil i aparentment descurat, que escriu a pressa, a ordinador i en tercera persona. No és del tot així perquè, ben mirat, tot i que la prosa de Benjamin Black és dinàmica –i amb la mena d’estil aparentment deixondit que demana la novel·la negra– no deixa de ser tan valuosa i perspicaç com la de John Banville. Sota el pseudònim de Benjamin Black ja ens havia proporcionat tres títols: El secret de Christine Falls, L’altre nom de Laura i El Lèmur, al qual cal afegir ara A la recerca de l'April.
La nova novel·la de Benjamin Black és la història de la desaparició sobtada d’una dona metgessa que pertany a una família coneguda i molt respectada a Irlanda, la dels Latimer. April és filla del malaurat Conor Latimer, cardiocirurgià i heroi nacional que va combatre en la Guerra d’Independència contra els anglesos, i neboda de Bill Latimer, ministre de Sanitat d’Irlanda. La seua desaparició, de fet, no tindria cap transcendència si no fóra perquè pertany a una família “impecable”, i per les estranyes circumstàncies que envolten la seua desaparició. Qui hi ha darrere de la desaparició de l’April? És morta realment o ha fugit de casa assetjada per un secret inconfessable? Quins interessos mouen els que volen ocultar la seua desaparició?
Enmig de tot aquest batibull d’interrogants, hi apareix la figura de l’indolent doctor Quirke, que ja havia fet acte de presència en algunes de les novel·les anteriors de Benjamin Black. Quirke, quasi sense adonar-se’n, però també obligat per la seua mala consciència a propòsit de la seua pèssima paternitat, es veurà impel·lit per la seua filla Phoebe a indagar què li ha succeït a April. Amb l’ajuda de l’inspector Hackett, amb el qual manté una contradictòria i estranya relació d’amistat, i dels peculiars amics de la Phoebe (un periodista de poca alçada, una actriu estrafolària i un immigrant africà) aniran estrenyent el cercle entorn de la desaparició de l’April, i acabaran per ofegar les mentides i els secrets entorn de la família Latimer. A més, entre els personatges s’estableixen tot de relacions d’amor i d’amistat que resulten tan necessàries com difícils i controvertides.
A la recerca de l'April és una novel·la que sorprén el lector per l’agilitat de l’estil de Benjamin Black, però també per la intel·ligència amb què l’autor traça la psicologia dels personatges. L’elegància de la trama i l’eficàcia del desenllaç final, inesperat i suggeridor, contribueixen també a reblar el clau d’una història que esdevé exponent i exemple de la millor novel·la negra contemporània, i que situen, així, Benjamin Black, és a dir, John Banville, en un dels referents literaris de primer ordre en l’actualitat.

Publicat a la revista L'Illa (tardor 2011)

dimarts, 1 de novembre del 2011

Tots Sants


L'home de Melbourne segons Eva Camarena. Cementeri PERE LACHAISE (París).

"En Schiffer va deambular una estona llarga pel cementeri, sense pressa. Mirava els nínxols amb indiferència, quasi sense veure’ls. De tant en tant, en llegia les llegendes, sense gens d’entusiasme. Es va sentir cansat i va decidir descansar una mica. Va seure sobre el marbre gelat d’un mausoleu enorme. Al seu davant, hi havia una gran illa de cases amb una tirallonga interminable de nínxols. Aquella devia ser una de les parts més antigues del cementeri. Molt probablement, la data d’alguns d’aquells habitacles estava a punt de vèncer. I, vençuts els terminis, els familiars haurien de renovar el lloguer per deu, quinze o vint-i-cinc anys més, si volien que el seu estimat difunt continuara gaudint d’aital residència. Les dates de defunció i l’absència d’ornamentació floral feien pensar, però, que molts d’aquells difunts no continuarien com a llogaters en aquell barri residencial, i, en conseqüència, passarien a millor vida, com se sol dir. Amb tota seguretat, rebrien el darrer i més definitiu dels comiats possibles. Un bon dia, els empleats de torn encarregats del manteniment del cementeri obririen el nínxol amb data de caducitat, n’extraurien les despulles i se les endurien per sempre més. I res no en quedaria, a partir de llavors, del mort. Ningú se’n recordaria, com si no haguera mort el mort, com si no haguera viscut. Mort definitivament, ningú no el recordaria mai més. Com si mai no haguera existit."

L'home de Melbourne (Perifèric edicions), pàg. 86

dilluns, 31 d’octubre del 2011

Amancio Prada



La d’Amancio Prada (Dehesas, Ponferrada, El Bierzo, Lleó, 1949) és una de les veus més singulars que circulen des de fa molts anys per les terres d’Ibèria. Al Bierzo, una comarca lleonesa ben peculiar, en tant que és cruïlla de cultures i de llengües (castellà, gallec i asturlleonés), hi conflueixen la mística castellana, la morriña de la pròxima Galícia i el ressò malenconiós de la cantàbrica Astúries. Si heu trescat per aquestes terres, us n’haureu adonat de seguida: parlen un castellà amb un marcat accent gallec, i en ocasions asturià; fins i tot, n’hi ha que saben parlar alguna llengua veïna. El paisatge s’ondula per moments, tot rebutjant el terròs eixut i no tan llunyà de la Tierra de Campos o de la contigua Maragateria. És un paisatge que es tempera per fer-se més fèrtil i humà, si hi cap; una terra que abandona l’àrida estepa castellana per donar pas als bancals plens de vinya, i on el sòl és d’un ocre intermitent, salpebrat de mil tonalitats marronoses.
Amancio Prada és el producte d’aquest país de frontera imaginària, perquè és cruïlla eclèctica i assimiladora de la diversitat, i així ho fa anar als seus versos. Per damunt de tot, cal dir que Amancio Prada és un poeta que canta, més que no un cantant que escriu poesia. I ja ens agradaria a molts poetes desplegar un ventall com el del berciano, tan ampli i versàtil. Els seus treballs ens brinden les millors versions musicals cantades d’altres poetes. Versions d’un home en què es congrien les facultats del joglar i la inventiva loquaç del trobador. Així, ens lliura inigualables interpretacions de poetes com San Juan de la Cruz, Rosalía de Castro, Federico García Lorca, Álvaro Cunqueiro, Agustín García Calvo, o les Coplas a la muerte de su padre, de Jorge Manrique. Mística pura en una veu ja mítica que flueix com una aigua límpida i juganera, tal qual els rierols que llisquen per sobre la pedra mil•lenària, muntanya avall, en la terra procaç del Bierzo.
Emboscados és un treball amorós en què el que ama arriba al cim més alt de la muntanya, s’amaga entre els arbres del bosc, s’hi perd a propòsit, a pesar o potser per causa del dolor i de l’absència de l’amor... Heus ací el fragment del poema

Muy lejos una mujer


Todo el tiempo
que viví me parece
una larga espera
para encontrarte.

No tengas prisa en partir,
no te vayas,
prolonga la alegría
de estar dentro de mí
que me dejas presa
y con la miel en la boca.

Llegaron como la noche
encendiendo estrellas.
Se fueron con la mañana
robando sueños.

¡Freno y espuela!

Que vuelvan con el sol
con el sol radiante del mediodía.

¡Que vuelvan!
Memoria y deseo a la vez.

diumenge, 30 d’octubre del 2011

divendres, 28 d’octubre del 2011

Com fer un conte


El tercer exercici d'escriptura proposat al curs del CEFIRE de Gandia consisteix a planificar un conte o fer-ne un esborrany. Com que hem vist algunes tècniques d'elaboració d'un conte recentment, com ara la de l'escriptura automàtica o lliure, he volgut fer que confluïsquen tots dos procediments, el de l'esborrany i el de l'escriptura lliure, tot fent al·lusions a almenys tres elements intertextuals: dos escriptors catalans coneguts i una pel·lícula recent, Buried, dirigida por Rodrigo Cortés i protagonitzada por Ryan Reynolds. El resultat n'és el text que teniu més amunt, un esborrany d'un conte possible que miraré d'enllestir ben aviat -si puc.
Endevineu a quins autors faig referència a l'esborrany? No és gens difícil...

dimecres, 26 d’octubre del 2011

Quadern de sal

M’ha arribat per correu postal –gentilesa de l’autor– el Quadern de sal, de Carles Mulet. Es tracta d’una plaquette –un llibre, al capdavall, ben intens i apreciable, molt ben editat, per cert. Feia temps que m’ho preguntava: com és que Carles Mulet no publica un poemari? I m’ho preguntava perquè seguisc amb certa assiduïtat el seu blog, Nausica, una delicatessen molt personal en què la poesia és el tema predominant, però on també podem llegir comentaris sobre art: escultura, fotografia... No m’ha decebut gens la lectura del llibre del Carles. Ans al contrari, m’ha confirmat el que ja esperava trobar-m’hi: un poeta d’una subtilesa i d’una exactitud conceptual com n’hi ha ben pocs. Un poeta de l’amor, per descomptat (en el seu blog l’erotisme ho amara gairebé tot).
Quadern de sal ens remet als millors poetes catalans sobre l’amor: Estellés, Papasseit, Miquel Àngel Riera... És un poemari intimista sobre la pèrdua on hi ha, també, per molt paradoxal que ens parega –o potser no ens ho hauria de semblar–, la celebració d’un amor viscut, que encara perdura, “enardit i decidit”, al pensament –i al cor–, d’una manera obstinada, tal qual els versos d’aquell famós poema d’Ausiàs: “Així com cell qui en lo somni·s delita / e son delit de foll pensament ve, / ne pren a mi, que·l temps passat me té / l’imaginar, que altre bé no hi habita”.
Com en el cas de March, Mulet també sent aquesta pèrdua com a irremeiable i dolorosa: “mentre tot t’assenyala però tu ja no hi ets / al turment conformat, i al record, em dessagno”; però s’hi recrea com si es tractés de l’únic locus amoenus –un paradís personal– on és capaç de viure (o sobreviure) i reconèixer-s’hi: “Allunyat de l’estuari d’aquell cos / em plego al fat del nàufrag que ja només / vol ser digne de la set que el rosega”. La constatació de l’absència deixa, però, obertes de bat a bat les portes a l’esperança, per molt minsa i inversemblant que siga: “Perduda amor encara et penso / si tornes mai seràs la flor/ que encara ets perquè pateixo”. Celebració i dolor es congrien, doncs, envers l’únic objectiu possible, el del recobrament de l’aimia (l’estimada), per sempre més fixada en el record perdurable i insistent del poeta: “Allunyat de l’estuari d’aquell cos / em plego al fat del nàufrag que ja només / vol ser digne de la set que el rosega”.
La figura del nàufrag –home-símbol de la derrota amorosa– sura per tot el poemari i reapareix per reblar el clau de l’aplec a l’últim poema o cant, “Cometa del meu segle”, sens dubte la més colpidora i definitiva composició del recull. Així, aquest darrer cant ve precedit d’uns versos del Veinte poemas de amor y una canción desesperada, de Neruda, un altre gran poeta de l’amor, precisament del poemari que Mulet emula en el seu Quadern de sal. No és casualitat que el llibre tinga també un total de 21 poemes, com en el cas del Veinte poemas del poeta xilé.
Finalment, els versos amb què Carles Mulet s’acomiada de l’amada –i del lector– són d’una bellesa encomiable. El final és rotund, la millor penyora que un enamorat pot deixar com a testimoni del seu amor, com una llum que no s’apagarà mai:

“És l'hora de desprendre's, d'acceptar la metzina
ara em ret, ja davallo al secret del silenci.

L'últim glop de cafè la mort al fosc solatge
seré aquell cementeri que la lluna avorria.

Ah, més enllà de tot, m’endinsaré en l’oblit.

Ara em ret, ja davallo, jo sóc l’abandonat!”.

Un llibre commovedor, molt recomanable.

diumenge, 23 d’octubre del 2011

Assaig sobre la ceguesa vs. A ciegas

És la segona vegada que veig A ciegas, del director brasiler Fernando Mereilles. La pel·lícula és l’adaptació de la novel·la Assaig sobre la ceguesa, del malaurat Nobel portugués José Saramago. La primera volta, la vaig veure directament al cinema, a Ciutat de Mallorca, quan feia de professor de català a “Ses Illes”... Aquesta vegada hi he trobat més defectes que virtuts, a pesar de l’extraordinària interpretació dels actors que fan de protagonistes; em referisc a Julianne Moore i Mark Ruffalo. Val a dir, però, que sempre és difícil traslladar una novel·la a la gran pantalla, i encara més quan es tracta d’una història en què el pensament hi té un pes substancial (no debades, el títol al·ludeix al seu caràcter assagístic). Si haguera de triar, em quedaria amb el llibre, molt més profund i reflexiu, i no tan apocalíptic. Ara em contradic perquè en aquest mateix blog vaig escriure (17/03/09): “Crec que l’adaptació que se n’ha fet, de la novel•la de Saramago, és molt bona. Potser a la pel·lícula s’hi perden les reflexions de l’autor, però la suggestió de les imatges deixa llibertat a l’espectador per reflexionar pel seu compte també, ni que siga d’una altra manera. En tot cas, són dues maneres de ‘pensar’ la novel•la o el film”. Ara ja no ho tinc tan clar... Sí que em referme, però, en una altra asseveració que torne a subscriure fil per randa: “...vivim en una societat en què som cecs i no ens n’adonem. Cecs que miren però no hi veuen; cecs incapaços de reconèixer quines són les prioritats i les coses que realment paguen la pena, i quines subsidiàries o prescindibles”.

dissabte, 22 d’octubre del 2011

También la lluvia

D'esquerra a dreta, Karra Elejalde, Juan Carlos Aduviri, Iciar Bollaín, Gael García Bernal i Luis Tosar.

“Hay cosas más importantes que tu película. Sin agua, no hay vida”

También la lluvia és una pel·lícula excel·lent, que emociona i commou; que colpeix fins al més profund; que sotraga els ressorts del pensament; que fa trontollar l’acomodatícia tendència que tenim a la indiferència, atés el constant bombardeig d’imatges impactants –i morboses– amb què ens saccegen la ment.
La darrera pel·lícula d’Iciar Bollaín no ens pot deixar indiferents. L’argument, la trama, els personatges, l’escenografia... tot, és quasi perfecte, i demostra la intel•ligència cinematogràfica d’una directora –Iciar Bollaín– que se supera amb cada film.
L’estructura de la pel·lícula està travada sobre dos eixos argumentals principals: d’una banda, l’acció ens situa en el rodatge d’una pel·lícula sobre la colonització –o l’espoli– d’Amèrica per part dels conquistadors espanyols, al capdavant dels quals hi ha la figura despòtica i sense pietat de Cristòfol Colom; de l’altra, l’escenari ens remet a l’època actual, a primeries del segle XXI, al bell mig de la Guerra Boliviana de l’Aigua. Dues històries esdevingudes en el mateix escenari però en èpoques diferents. Dues històries que són, en realitat, una, perquè els tics d’autoritarisme i opressió són els mateixos ara que en l’època dels colonitzadors. I, entre els dos focs, uns personatges –els membres de l’equip de rodatge– que es veuran en el dilema d’implicar-se o no en la revolta organitzada pels indis contra l’amenaça de la privatització de l’aigua. Una revolta que és capitanejada, precisament, per l’home que dirigeix també la subversió dels indis contra Colom. Cinema dins del cinema, doncs. La de Bollaín és una mirada crítica, també, però no maniqueista ni tendenciosa. La cineasta madrilenya ha sabut distanciar-se dels fets històrics i socials tractats en la pel·lícula, de la pàtina ideològica en què ben sovint hom cau en aquests casos, quan la temptació és de fer un panegíric indigenista, fàcil i superficial.
La pel·lícula ens dóna a conèixer personatges importantíssims i capdavanters en la història dels drets humans, com són els casos del dominic Antonio de Montesinos i Fray Bartolomé de las Casas, autor de la Brevísima relación de la destrucción de las Indias. I, paral·lelament, ens ofereix un realista document sobre les condicions miserables en què viuen en l’actualitat bona part dels països de la serralada andina. A més de la crítica –i l’autocrítica– sobre un dels capítols més tristos –i vergonyosos– de la història d’Espanya, También la lluvia és una mostra interpretativa de primer ordre. Són molt bones, en aquest sentit, l’actuació de Juan Carlos Aduviri, el líder indígena, i la de Karra Elejalde, que fa de Colom, un actor descregut però fidel als seus ideals. I també arriben a una gran altura les interpretacions de Luis Tosar i de Gael García Bernal.
También la lluvia va rebre uns quants Goya, però va ser desbancada per Pa negre per a representar a Espanya als Oscar. Al meu parer, però, la proposta d’Iciar Bollaín em sembla molt més original, intel·ligent, suggeridora i emotiva que la cinta d’Agustí Villaronga, molt més estereotipada i previsible. Però, contra gustos...

dijous, 20 d’octubre del 2011

“Pego, París i Londres”


Avui he anat a Pego. Per tercera vegada he assistit al programa “Pego, París i Londres”, convidat per Joan Albert Sendra. Les altres dues vegades, també m’hi vaig trobar els amics Vicent Morera i Ramon Carrió. Llàstima que avui no han pogut ser-hi... Sempre és grat anar a un poble tan genuïnament valencià com Pego. Ja sabeu com són els pegolins: reconeixibles a quilòmetres de distància. La seua deu ser una de les diccions més identificables del país, per marcada i autèntica. Compartir paraules amb un pegolí com l’Albert fa goig i, tot cal dir-ho, una certa enveja. Jo, que vinc de València, mai de la vida podré adquirir el seu accent, eixa manera que tenen d’amorosir les paraules amb una cadència i una sonoritat ostentoses. És com si una mà distreta i alhora desimbolta acariciara el vellut o el marbre...
Al programa, de nom ben jocós, “Pego, París i Londres”, hem parlat de poesia i de política; de llengua i de la vida; d’Estellés, Ausiàs March, Joanot Martorell... Una hora xerrant pels descosits. L’Albert és un entusiasta del país, una lluitador incansable, un enamorat de la seua –la nostra– llengua. Aquestes coses fan patxoca i ajuden a tirar avant, malgrat tot. Encara queden llocs –moltíssims pobles i comarques!– on es pot viure amb llibertat i, sobretot, amb naturalitat en valencià. Mentre esperava l’Albert, he sentit uns xiquets que anaven en colla parlant en valencià amb total solvència. Fa goig, això. Ho he passat molt bé aquesta nit. Fins a una altra, Albert; i Pego!

dilluns, 17 d’octubre del 2011

Llevant UE: David (i Goliat)


He de confessar que m’agrada el futbol, per bé que no en sóc un aficionat aferrissat, ni molt menys un fanàtic. De fet, preferisc una bona pel•lícula que no el millor partit (i ho dic de veres, no per quedar bé). Sempre em va agradar molt més practicar aquest bell i ben sovint incomprés esport que es juga amb els peus que no veure’l per televisió. Fins fa quatre dies vaig jugar al futbol, i encara ara, quan veig un baló, al parc o a l’institut, se me’n van els ulls darrere...
Parlem, però, del Llevant UE, l’altre equip del cap i casal, la meua ciutat natal. Enguany, crec que cal destacar la meritòria trajectòria de l’equip d’Orriols. Tots sabem que la lliga és cada vegada més insípida perquè sembla que només és cosa de dos, com en la política –quina enganyifa més estúpida... Madrid i Barça acaparen tots els èxits, totes les mirades i, sobretot, quasi tots els drets de televisió. I els altres equips, que també són de primera, com més va ho tenen més difícil. Les constats golejades perpetrades darrerament pels totpoderosos Barça i Madrid no fan sinó devaluar una lliga que cada volta resulta més desigual i insípida. Ara, però, enmig d’aquesta barbàrie desigual, hi ha aparegut un equip amb un pressupost humil, i ple d’il·lustres veterans, que ha gosat fer-los ombra, als dos gegants, i, fins i tot, s’ha encimbellat al capdavant de la classificació, colze a colze amb l’altre equip blaugrana. El Llevant UE! Crec que cal celebrar-ho.

He de dir que jo he sigut tota la vida del València, i no tant del Llevant, però els granota sempre m’han caigut simpàtics. No he entés mai la visceralitat entre equips rivals, sobretot si és entre clubs als quals els separen unes poques passes (entre Orriols i Mestalla, no hi deuen haver més de 2 o 3 km). Si més no, quan aquesta rivalitat mostra la seua cara més lletja, nul·la des del punt de vista esportiu.
De menut, mon pare i ma mare em portaven a vore el València. Vam arribar a ser-ne socis i tot! Era l’època de Sempere, Arias, Botubot, Carrete, Cerveró, Castellanos, Tendillo, Fenoll, Welz, Felman, Subirats, Solsona, Kempes! (els dic de memòria, però n’hi havia molts més). M’agradava anar a l’estadi del València. A banda de l’espectacle esportiu, hi havia la tensió vibrant de la massa, l’efervescència multicolor a les grades, el xivarri d’una multitud enfervorida, febril, bolcada amb l’equip local. I m’agradava també el ritual de l’entrepà a la mitja part, quan ens podíem seure, perquè els meus pares i jo teníem un passi a la part més humil del vell Mestalla, a “General de pie” (a hores d’ara ja seuen tots). De tant en tant, però, també anava al camp del Llevant, amb el meu iaio. No era, ni de bon tros, la mateixa intensitat emocional que s’experimentava al camp del València, però també m’agradava. Al camp del Llevant vaig vore el llegendari Johan Cruyff i, també, a José Luis Albiol, l’oncle de l’actual Albiol que tots coneixen. En tinc molt bon record, d’aquella època. Vore el València i el Llevant a primera em fa feliç. En canvi, em fa enfadar aquesta mercantilització exacerbada d’un esport que, més enllà de l’exabrupte i de les brofegades que hi aboquen alguns, sempre em resultarà estèticament bell, noble, coratjós, admirable... Amunt València! Amunt Llevant! (i viceversa).

PS Sobre el Llevant UE i el València CF, no us perdeu el primer capítol de Gràcies per la propina, de Ferran Torrent: “...El dia del derbi capitalí no cabia una ànima al Vallejo. El partit acabà cinc a tres a favor del Levante i res al món no pogué aturar l’esclat de paroxisme d’aquella gent: els aficionats més vells ploraven, els més joves envaïren el camp per abraçar els jugadors i Tomàs feia la botifarra en direcció al centre de la ciutat, lloc d’on suposava que procedien els aficionats merengues, també coneguts com a xotos...” (p. 20).

diumenge, 16 d’octubre del 2011

Gran Torino


El segon exercici que ens han encoratjat a fer al curs d’escriptura creativa de Gandia –que dirigeix Maite Sastre– consisteix a posar-se en la pell d’un personatge –un mite o un heroi– i parlar tal i com creguem que ho faria si fórem Ell (o Ella). No he pogut resistir la temptació de posar-me en la pell del llegendari Clint Eastwood (perdoneu-me l’atreviment), més en concret en la pell del Clint Eastwood de Gran Torino, en una carta quasi anònima que dirigisc al meu amic F, tot recordant les nostres converses diàries. Heus ací el meu exercici empàtic:

Benvolgut F,

Sóc en Clint.
Et sorprendrà que t’escriga... Sé que a tu no t’agrada parlar en la intimitat, ni que siga a través d’una carta, i t’agrada encara menys quan es tracta d’un exercici de vagues pretensions literàries. Jo, sense anar més lluny, tampoc no n’era gens partidari... Arran, però, de la meua convivència amb els grocs, que d’un temps ençà han envaït, literalment, el barri, les meues perspectives s’han capgirat fins al punt de tornar-me’n un retrat de mi mateix totalment trasbalsat. Per bé que de bon començament no m’hi reconeixia, t’he de confessar que ara m’hi trobe molt a gust.
Jo, també com tu, pensava que aquesta gentussa el millor que podia fer era fotre el camp del nostre país, que el millor per a nosaltres era fer-los fora sense contemplacions ni ajornaments de cap mena. Trobava que al món una bona guerra –mundial o local, tant se val– eliminaria el greix sobrant de la societat, i que aquesta gentola que es manifesta adesiara amb l’estendard dels indignados podien quedar-se a casa en comptes de fer-nos nosa cada dia amb els seus ideals de pa sucat amb oli. No era gens estrafolari el raonament, tenia una certa lògica, però, és clar, després em vaig adonar que si es produïa aquesta guerra que propiciaria aquella neteja higiènica jo podria ser-ne una víctima aleatòria, ja que les guerres no miren pèl. Així que he decidit deixar córrer aquella possibilitat.
També pensava, com tu, que els musulmans són tots terroristes, fins que vaig barallar la possibilitat que no pot ser que tota una societat ho siga. Perquè, si fos així, ¿qui en seria l’enemic a aniquilar? ¿Tots nosaltres? I ara em pregunte, ¿què hem fet nosaltres perquè una part considerable dels musulmans ens odien? Em vaga pel cap que alguna cosa no hem fet bé del tot.
També com tu pensava que l’anglés devia ser la llengua més important del món, la més nombrosa, la més dúctil i estèticament valuosa, fins que, de tant de sentir aquest xicoc groc parlant en la seua llengua amb els seus familiars, també grocs, hi he trobat certa musicalitat, com si de cop el xino em resultés familiar, tu. Quines coses...
T’he de dir que fins ara jo em veia incapaç de confraternitzar amb qualsevol exemplar inferior de l’espècie humana, ço és, amb algú que no fos americà o, a tot estirar, europeu occidental, i no massa fosc, eh! I tanmateix, la convivència diària amb l’adolescent de què t’he parlat, al qual he estat alliçonant durant un temps sobre mecànica de cotxes, m’ha fet canviar de parer. Li he agafat estima i tot (redéu, quina paraula més incòmoda), fins al punt que un dia li vaig deixar el meu Gran Torino, perquè festegés amb la seua xicota. Fins on hem arribat...
En aquest temps de convivència amb els grocs, he aprés que no tot és del color que ens imaginem; que, més enllà de les aparences, del groc o del blanc, hi ha una paleta de nombrosos colors amb què podem pintar el món. Em trobe a gust al meu barri, potser més que mai, tot i que ara ja no hi sóc perquè, al final de la pel•lícula en vaig eixir escaldat, com ben bé saps. No sé com ni per què, però, encara hi sóc amb ells, amb els meus veïns, que ja no sé si són grocs, perquè ja no me n’adone, d’aquestes subtileses insignificants. Ja ho pots veure: se m’ha tornat l’estómac més sofert, i el cor, més tendre...
Ah, quasi me n’oblide: al lloc indeterminat o inconcret en què ara em trobe algú m’ha fet arribar un CD d’un grup estranger anomenat Antònia Font que conté una cançó en què em fan homenatge. T’he de confessar que m’ha fet molta il•lusió, a pesar que vinga d’un país, com és Espanya (els del grup diuen que són catalans, però) que sempre havia considerat endarrerit, una república bananera. Pel nom, Antònia Font, em pensava que era una d’aquestes solistes feministes (ara mire les dones d’una altra manera) que no paren de donar la llanda amb la guitarreta i les seues cançons amb lletres igualitàries i reivindicatives; però no, han acabat per agradar-me molt, ja veus... El grup canta en una llengua que ells anomenen indiferentment català, o mallorquí, o valencià, tant és. És una llengua que no coneixia i, vés per on, també hi he trobat la sonoritat que jo creia exclusiva per al meu idioma. Ara bé, per molt rei que tinguen aquests espanyols –i, per extensió, els catalans– , en això sí que no cauré del ruc: ningú no em farà canviar la meua idea a propòsit del caràcter obsolescent de la institució monàrquica, per no parlar del seu tarannà discriminatori.
Ja no m’allargue més, no vull fer-te perdre més el temps. Ben prest, però, espere fer una nova pel•lícula –ja ho he anunciat a la premsa– en què tu i jo siguem els coprotagonistes –juntament amb altres persones humanes, del color que siguen–, en un món que ens pertany per igual a tots, a pesar de les nostres diferències.

Benvolgut F, aprofite l’avinentesa per agrair-te que m’escoltes diàriament al cotxe, mentre viatgem camí de la feina, i per saludar-te ben cordialment.

Fes bondat i fins demà!

Del teu amic:
en Clint.

dissabte, 15 d’octubre del 2011

Atles enharmònic, d'Arthur Caravan

El primer disc d’Arthur Caravan, de títol homònim, va sorprendre el panorama musical nacional. Va ser guardonat amb el premi al millor disc de pop-rock als Premis Ovidi de la Música 2009 i va quedar entre els 20 millors discos als Premis Enderrock de la Crítica del mateix any.
Després d’un disc de debut molt ben acollit i multipremiat, ara els alcoians Arthur Caravan tornen a la càrrega amb un altre àlbum. Si en aquell primer CD Arthur Caravan mostraven sense embuts la seua línia estètica, amb una clara inclinació per la música indie, ara, segons declaracions dels mateixos components del grup, es decanten més pel rock i no tant pel lirisme del lliurament anterior. Sia com sia, el nou treball dels Arthur Caravan, Atles enharmònic, que van presentar el 8 d’octubre passat al Teatre Principal d’Alcoi, és tan exquisit i suggeridor com l’anterior. En el nou disc, doncs, hi ha més potència i més guitarreig, però el lirisme encara hi és, ni que siga d’una altra manera, més dissimulada i subtil. Les lletres de les cançons són, en aquest sentit, d’un lirisme exquisit, d’una intel·ligència poètica sense parió. Temes com ara “Vents” o “Himne a l’alegria” així ho confirmen. Lletres i cançons que han aixoplugat sota un títol tan enigmàtic com encoratjador: Atles enharmònic. I per què enharmònic? Dos sons són enharmònics quan sonen igual però s’anomenen de manera diferent i, en conseqüència, tenen funcions diferents segons el context. Amb aquesta premissa el grup pretén transmetre’ns la idea que, encara que Atles enharmònic semble diferent del primer, en realitat tots dos sonen Arthur Caravan. Marca de la casa, vaja.
Com a curiositat, cal dir que aquest segon CD ha estat possible gràcies al mecenatge de la gent que n’ha sufragat les despeses d’enregistrament. Tot un èxit que veuran recompensat amb escreix quan senten –ho han fet ja– el resultat: Atles enharmònic confirma Arthur Caravan com un dels millors grups indie del moment, si més no a casa nostra.

dimecres, 12 d’octubre del 2011

Caribou Island


“En aquell moment, però, Alaska li va semblar la fi del món, un destí d’exiliats. A Alaska hi anaven els que no encaixaven enlloc, i si allà tampoc no trobaven on aferrar-se, simplement queien a l’abisme. Tots aquells poblets minúsculs no eren sinó enclavaments de la desesperació.” (p. 147)

La nova novel•la de David Vann, Caribou Island, que en català l’han traduïda avantposant-hi un substantiu tan premonitori com innecessari, Desolacions, porta el “llast” de l’anterior lliurament, Sukkwan Island, amb la qual li va ser concedit el Premi Llibreter –entre altres– i un èxit de crítica i de lectors inusitat per a un autor que va fer mans i mànigues per veure la novel•la publicada (paradoxes del món editorial). En aquella primera novel•la -que recordava molt, per la manera de fer i la temàtica, al Cormac McCarthy de La carretera-, un pare i un fill lluiten per sobreviure en un ambient hostil, en una illa deshabitada d’Alaska assetjada pel fred i les inclemències del temps. En Jim, el pare, que fuig d’ell mateix, del seu fracàs vital, arrossega el fill, després de dos fracassos matrimonials. Sukkwan Island té un punt d’inflexió sorprenent que manté el lector expectant, tot i que, al meu parer, no assoleix el nivell d’intensitat narratiu ni la tensió moral de la novel•la de McCarthy.
A Caribou Island l’escenari és el mateix, una Alaska desolada i implacable que aboca els personatges de David Vann a la desesperació i al nihilisme total. Ara no són un pare i un fill els protagonistes sinó un matrimoni acabat de jubilar-se que miren d’esbandir el seu fracàs vital fugint d’estudi, és a dir, anant-se’n a una illa solitària a viure-hi. En Gary i la Irene porten trenta anys junts però no s’estimen, o no ho tenen clar, en un desassossec constant que exaspera el lector. Al voltant d’ells hi ha també una sèrie de matrimonis molt més joves però igualment marcats per la desídia i el tedi matrimonials. Els fills d’en Gary i de la Irene, Rhoda i Mark, no són feliços -per raons divergents, però no ho són-, i les seues parelles respectives, en Jim i na Karen, tampoc. És curiós -i un encert, de fet- que David Vann recupere ací el personatge d’en Jim, que podem identificar perfectament amb el Jim pare de Sukkwan Island.
Què és el que resulta criticable de Caribou Island? Fa l’efecte que aquesta segona novel•la és molt més previsible que la primera. És reiterativa en l’escenari i en la trama, amb un desenllaç que el lector ensuma des de bon començament. I, sobretot, ensopeix el fet que la trama s’estire al llarg de 261 pàgines; si més no, a mi m’ha resultat un punt avorrida i freda. Tampoc no acaba de rutllar la insistència nihilista. Tanta desesperació embafa i, a més, la fa poc creïble, perquè no deixa ni la més mínima possibilitat de respirar, la més mínima oportunitat o vàlvula d’escapament, i això crec que l’ofega i, al seu torn, ofega també el lector.
La biografia de David Vann ha estat marcada per la ruptura matrimonial dels pares i, sobretot, pel suïcidi del seu pare. És aquesta veta la que reflecteix literàriament l’autor en la seua primera novel•la, Sukkwan Island, i la que reitera ara a la segona, Caribou Island. El resultat, però, en aquest segon lliurament, no és tan efectiu ni tan reeixit com en el primer. David Vann hauria d’haver pensat que el lector tenia molt recent a la ment la seua esplèndida Sukkwan Island. Potser a partir d’ara l’autor se n’hauria de distanciar, de les dues obres anteriors. Potser s’hauria de plantejar també d’explorar altres temes i trames encara inèdits per a ell –i per al lector que el segueix.

dissabte, 8 d’octubre del 2011

Una llengua que camina


Emotiu, il·lusionant, entranyable, emocionant, rigorós, esperançador... Són molts els qualificatius que m’han vingut al cap –i al cor– mentre veia el documental Una llengua que camina, que ahir a la nit es va estrenar a Canal 33, una de les televisions censurades, cal dir-ho, per l’actual govern del PP “valencià”. Dirigit per la periodista Amanda Gascó, Una llengua que camina narra les vivències de cinc persones que viuen amb naturalitat el valencià, i que el reivindiquen en la seua vida quotidiana: Gerard Pitarch, metge dermatòleg de Castelló, Xavi Sarrià, cantant d’Obrint Pas i escriptor; Diego Gómez, mestre i expresident d’Escola Valenciana; Mar Iglesias, professora de periodisme de la Universitat d’Alacant; i Dariana Groza, romanesa integrada en el Voluntariat pel Valencià.
El documental informa de com ha estat el procés de recuperació de la llengua al llarg dels darrers 25 anys en diverses ciutats i poblacions del País Valencià. Destaca també el fet que ha estat des de l’escola i l’associacionisme cívic i cultural que s’ha pogut impulsar el valencià en diversos àmbits, a pesar de l’escàs suport i fins i tot l’hostilitat mostrada per les autoritats oficials. Per sobre de tot, palesa que a hores d’ara són molts els prejudicis i els complexos que s’han esvaït gràcies a l’esforç dels valencians mínimament sensibles. I una idea més positiva i esperançadora encara: que la gent demana el valencià, vol que els fills estudien en la nostra llengua, des de la pluralitat i el respecte, la tolerància envers l’altre i la convicció que un altre País Valencià és possible.
El documental es pot veure per Internet i ha comptat amb la col•laboració de l’Institut Català de les Indústries Culturals, Escola Valenciana, Edicions 96, Bromera i Vilaweb.

Felicitats, doncs, a tots els que han fet possible aquest documental.

dissabte, 1 d’octubre del 2011

Historiador Diago


Aquesta setmana he començat un curs molt interessant al CEFIRE de Gandia sobre literatura i expressió creativa. Ens han demanat que redactem un record, i m'ha vingut a la memòria la casa en què vaig viure durant la infància. L'he titulat:

Historiador Diago

En els primers anys, aquell carrer va ser tot el meu món. Era el paisatge, i també el paisanatge. Aquell carrer formava part d’uns dels Eixamples més populars del cap i casal. Als setanta, València era una ciutat en blanc i negre envaïda per una horta exuberant, curulla d’hortalisses i fruites que, a hores d’ara, formen part d’una memòria col•lectiva malmesa i parcial, i que a poc a poc s’esvaeix en l’oblit més inexorable.
Aquell carrer de nom rimbombant, de celebritat ignorada, és encara el meu carrer. I la casa on vivia és encara ma casa. Hi vaig passar els anys de la infantesa i de la primera adolescència. M’imagine a mi mateix trescant per aquell carrer de la València dels setanta... El paviment era ple de llambordes, i la plaça del bisbe Amigó, on desembocava el meu carrer, conservava els rails d’un tramvia que no recorde ben bé si el vaig arribar a veure realment o és fruit de les contalles que em feien els meus pares, o de la meua imaginació. Al bell mig de la plaça, hi havia l’estàtua del bisbe, i al darrere, l’edifici colossal de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Valencia. A Bisbe Amigó les mascletaes eren cèlebres, i també els accidents de trànsit. I una nit hi van passar els tancs de Milans del Bosch, que jo vaig poder veure impel•lit pels meus pares a través d’un badall minúscul del balcó, el 1981. Aquella nit el terra va tremolar, aixafat per la ferralla feixuga i bel•licosa dels tancs, com va tremir també el cor expectant de tots els habitants de València.
A Historiador Diago havia anat a raure feia dècades gairebé tota la família de mon pare. El üelo, don José Capilla Ariño, flamant constructor, havia aconseguit bastir-hi alguns edificis que, per bé que humils, havien assegurat una certa placidesa benestant a la descendència, és a dir, la seguretat d’un sostre sota el qual poder arrecerar-se. Don José portava un barret molt elegant quan passejava pel seu carrer i saludava amb gran solemnitat: “Bon dia!”. Era o volia ser un senyor. Per això es va fer esculpir un dels seus edificis –no recorde quin– a la làpida. Coses de Don José...
Mon pare era –és!– el menut de tres germans. Ben aviat es va quedar orfe de mare, i de pare. No vaig conèixer els meus avis paterns, però mon pare me n’ha parlat. Tots tres germans vivien al mateix carrer. I també hi havia d’altres cosins (germans i prims), que s’hi van establir. Així doncs, una part no gens menyspreable de la nissaga dels Capilla i la dels Ferrer eren ben presents a Historiador Diago. Era un carrer familiar, en el sentit literal i extensiu del terme. Ens coneixíem tots, i això tenia uns avantatges considerables per a mi. Jo hi vaig circular a pler, amb total llibertat, des de ben menut. Recorde, però, que la primera vegada que ma mare em va deixar anar solt, m’hi vaig perdre! Al meu carrer? En realitat, no m’havia perdut, però buscava el recer de la mare, l’aixopluc càlid de la llar, la seguretat i la protecció paternofilial. Després d’aquell primer incident iniciàtic, em vaig convertir en un sagal espavilat que travessava i destravessava a tothora el meu carrer. Jo era el principal ambaixador de ma mare en els recados. Ella m’apuntava les compres en un petit paper d’estrassa esguellat i jo executava amb gran deler i eficàcia les seues comandes. El periple era extens, quasi inexhaurible. A Ca Mario, a per fruita i verdura; a la carnisseria, a per pollastre (m’impressionaven aquells pobrets animalons penjats del coll); al forn, a per pa i valencianes; a la pastisseria López, a per merengues, croissants, ensaïmades, xocolate redó, de garrofí! (me’n recorde tant de l’aroma...); al quiosc, a per tabac: “46, Filtro” o “Record, Extra Filtro”, el que fumava mon pare, i "Fortuna mentolado", per a ma mare; al Jobac, a per altres mercaderies innombrables; a la paqueteria, a per botons i fils; i hi havia també dues botiguetes –així en deia mon pare, de les tendes–, monogràfiques, en què només venien café (“Un cuarto de café molido Colombia”) i “Plátanos de Canarias”, segons resava el rètol solitari d’una planta baixa austera i d’aspecte clandestí.
A Historiador Diago vaig cursar els meus primers anys “acadèmics”: al parvulari “Saint Antoine”, en què, paradoxalment, no vaig sentir mai ningú parlar en francés; ni un sol mot! Al meu carrer, vaig rebre els meus primers regals d’aniversari i hi vaig celebrar la comunió (Mare de Déu, Senyor!), i cada 6 de gener esperava amb ànsia la vinguda dels reis de l’Orient, en una nit que sempre es feia interminable (la meua germana Amparo venia sempre al meu llit a passar-hi la nit: era encara més impacient que jo). Va ser al meu carrer que vaig sentir les primeres cançons “innòcues” de Camilo Sexto, Nino Bravo, Julio Iglesias... Ma mare no es cansava de la 97.7. Més tard, vindrien Raimon, Lluís Llach, Ovidi, Maria del Mar... Però aquesta és ja una altra història. I va ser a ma casa on vaig veure la televisió de dos únics canals: la 1 i la UHF. “Un globo, dos globos, tres globos, / La luna es un globo que se me escapó...”.
En un dels cantons de la cruïlla hexagonal que partia en dues meitats simètriques el meu carrer, m’acomiadava jo de ma mare cada dia que anava a l’escola. M’hi aturava i estenia el braç, bellugant la mà, tot esperant la seua salutació immediata. Un dia, però, ma mare no va acudir a la cita protocolària, vés a saber per què, i jo la vaig mamprendre a patades contra la paret del cantó, davant l’estupefacció i el somriure condescendent dels veïns. Ma mare encara riu quan se’n recorda...
A ma casa, hi venia molta gent, de visita. Mon pare era fora, treballant, i ma mare dins, també treballava, fent compostures i arreglos varios a clientes de pelatge i condició ben diverses. Dones amatents als seus marits, la majoria gent amable i honrada, i d’altres, no tant, com aquella insidiosa i pedant Senyora de Vallejo, que cridava sempre amb exigències i presses inajornables. La molt p... Ma mare tenia un maniquí on emprovava aquelles senyores i, gràcies a això, de tant en tant, la meua curiositat infantil em va fer descobrir els cossos femenins més estilitzats, però també les més al•lucinants aberracions corporals. En algun moment, vaig pensar que aquelles dones es ficaven dins del maniquí de ma mare i es convertien en estranyes i temibles criatures, monstres que m’acaçaven en els meus somnis d’infant innocent. I recorde també la periòdica persecució al voltant de la taula del menjador que protagonitzaven mon pare i jo quan venia el practicant, un home amb un cap enorme, horrorós, que m’asclava la galta del cul cada vegada que em posava malalt. Jo em deixava atrapar perquè sabia que, més tard o més d’hora, mon pare m’enxamparia. Immediatament després, l’agulla de la xeringa metàl•lica, gegant, em travessava sense pietat la carn, i jo plorava amargament. I recorde també una sabata que ma mare em va llançar per l’aire a tota velocitat i que va fer miques el vidre del saló, després que jo m’ajupira hàbilment; i l’aironfix provisional que ma mare hi va col•locar per tapar el forat, i les mosques enganxoses com estàtues silents adherides a la làmina llefiscosa. I la mort –tan enigmàtica per a mi– d’un senyor dictador, en blanc i negre, al televisor de la saleta. I el xampany per celebrar-ho...
Aquell carrer de nom rimbombant, de celebritat ignorada, és encara el meu carrer. I la casa on vivia és encara ma casa.
Els meus pares ja no viuen a Historiador Diago. Però cada vegada que me’n vaig de la que ara és la casa dels meus pares, després d’una visita frugal, ma mare s’aboca al finestral, puntualment, per saludar-me, no siga cas que la mamprenga amb el cantó del carrer, a patades. I tots dos recordem l’anècdota mentre ens acomiadem: ma mare, amb un somriure maliciós, segur; i jo, amb la vergonya pueril de l’home que m’he fet, o amb el pudor del xiquet que sóc encara, i que vull ser, per sempre. Quan torne a València, sempre que puc, trobe un moment per passar pel meu carrer, el de nom tan rimbombant com desconegut, el carrer Historiador Diago de València.