dimecres, 30 de maig del 2012

La Tierra desde el cielo




Espectacular podria ser l’adjectiu més adient per a una sèrie de sis capítols que la BBC ha realitzat sobre el nostre planeta. La Tierra desde el cielo vista per diverses aus que són, alhora, protagonistes i narradores accidentals de cada documental. I això és així perquè els de la BBC s’ho han fet per oferir-nos el planeta des de la visió d’aquests ocells extraordinaris, que en són els veritables protagonistes. I és que, a la sèrie, moltes de les aus que hi veiem han estat ensinistrades des de ben menudes per poder ser filmades de prop o, fins i tot, per poder-los incorporar una càmera des de la qual observem el món “amb els seus ulls”. El resultat n’és una sèrie fantàstica, no sols per la bellesa inaudita de les imatges, assolides a partir d’una perspectiva inèdita, sinó també per la sensibilitat que se’n desprèn. Àsia i Oceania, Àfrica, Amèrica i Europa a vista d’ocell.
Així, assistim a les innombrables rutes migratòries escampades per tot el planeta. Còndors, cigonyes, ànecs, etc., recorrent rutes mil·lenàries, en itinerància permanent a la recerca d’aliment o d’un lloc apte per a la criança. Aus i ocells, grans i menuts, que travessen l’Himàlaia per dreceres ignotes, tot desafiant el fred, la fam, el cansament i la mort. Animals del cel que continuen salvatges, en llibertat, fins i tot quan s’han adaptat a la vida urbana, com és el cas de les grues del Rajastan, alimentades a propòsit pels humans de l’Àsia interior; dels coloms de la Fortalesa de Meherangarh, a Jodhpur, o del mític còndor, que s’aprofita de les deixalles dels urbanites de la serralada andina.  
Una sèrie d’ocells que podem veure i viure per primera vegada amb els seus ulls.  

dimarts, 29 de maig del 2012

Declaració sobre la llengua

La revista de poesia Reduccions, vinculada a la Universitat de Vic, fundada el 1977 per Miquel Martí i Pol, Antoni Pous, Jordi Sarrate, Segimon Serrallonga, Lluís Solà i Ricard Torrents, en arribar al número 100, ha publicat la següent Declaració sobre la llengua.

La llengua, el poder i la justícia

Cada llengua és una part indispensable de la llengua de la humanitat.

Una llengua, qualsevol llengua, no solament conté vocals i consonants, síl·labes i paraules, no solament és un repertori específic de sons, de ritmes i de melodies, no solament és una percepció, una forma i una lògica.

Una llengua, qualsevol llengua, conté, manté i transporta la substància humana que cadascuna de les persones que formen una comunitat lingüística, un poble, hi ha dipositat.

No hi ha llengües individuals. Només hi ha llengües dels pobles, de les col·lectivitats. La llengua és una substància principal, essencial, en la vida de cada poble.

No hi ha raons per imposar una llengua damunt la pròpia d’un país o territori. Una imposició d’aquesta mena comporta la destrucció conscient del passat, del present i del futur d’un poble i l’eliminació del patrimoni intel·lectual i espiritual de les persones que el conformen. Un acte així és un acte de menyspreu de la realitat humana.

Només les persones del país tenen el dret de legislar sobre la llengua d’aquest país.

Cap poder exterior no té legitimitat per emetre lleis sobre la llengua d’un país. En tot cas, les seves lleis no són sinó imposicions, abusos, extorsions.

No hi ha raons que justifiquin de marginar una llengua al seu territori ni d’extirpar-la’n. Només hi ha l’abús, la injustícia, el menyspreu i el dany contra la humanitat.

Els drets justos que no són reconeguts —i una llengua és un dret que pertany a totes les persones d’un poble—, encara que siguin coaccionats, no desapareixen. Actuen efectivament contra el poder que els suprimeix i sempre el fan més coercitiu i menys humà. En violar aquests drets, el violador es viola. En violar el tu, l’altre, els altres, l’altra llengua, l’altre poble, el violador es viola.

Les lleis injustes sempre causen sofriment i, si són aplicades a la llengua d’un poble, causen sofriment i disminució del poder de ser de les persones d’aquest poble.

La llengua pròpia d’un país té el dret intrínsec de poder desenvolupar-se en plenitud, sense restriccions de cap mena, amb el mateix respecte i amb les mateixes atribucions de què gaudeixen les llengües que no pateixen cap restricció o coacció.

Un poder que durant segles s’ha proposat d’exterminar una llengua i que imposa sistemàticament el bilingüisme per continuar marginant-la és un poder il·legal, il·legítim, fraudulent.

Imposar el bilingüisme, sota l’aparença de justícia i d’igualtat, després de segles de marginació i de persecució d’una llengua al seu territori propi és el mètode de marginar definitivament aquesta llengua.

Fins ara la llengua catalana ha estat confinada a una cooficialitat restringida. Hem passat de l’etapa de prohibició absoluta a l’etapa de tolerància de la llengua. En cap cas i de cap manera no hi ha hagut la voluntat estatal de restituir la llengua pròpia a tots els àmbits, sense restriccions, sense obstacles. I així, la llengua pròpia del nostre país, a la pràctica, continua essent bandejada dels àmbits que li pertanyen per dret i per deure.

Un pensament i una acció que es proposen trencar els lligams humans, culturals i lingüístics entre els diversos territoris d’una llengua són un pensament i una acció abjectes, criminals. El que es proposen és un genocidi cultural.

L’Estat que margina i menysté una o més llengües no solament malmet aquestes llengües sinó que corromp i deshumanitza també la llengua que vol imposar.

És un signe decisiu de la justícia i de la llibertat de què gaudeix un poble la situació d’acompliment ple de la llengua pròpia, de la seva cultura i de la seva personalitat en el món segons la pròpia voluntat.

La llengua i la poesia

El llenguatge i la poesia són consubstancials amb la humanitat. I tant l’un com l’altra es materialitzen i es manifesten per mitjà de llengües concretes.

Les llengües no són pas abstraccions ni tampoc mers repertoris de mots i de regles morfològiques i sintàctiques.

Les llengües són construccions culturals col·lectives, forjades en el transcurs de la història per uns grups humans determinats, es diguin pobles o nacions, que s’han hagut d’enfrontar a unes condicions particulars de l’existència humana.

Les llengües són mitjans de comunicació, però també de creació, d’acumulació i de transmissió cultural. I és a causa del profund valor pràctic que els atorguen aquestes funcions, que les llengües adquireixen un eminent valor simbòlic per als pobles que les hereten, se’n serveixen, les transformen i les projecten cap al futur.

La poesia, si més no fins ara, no ha estat feta per a ser traduïda. És bo que traduïm poesia, però la poesia és composta en una llengua determinada i per a una llengua determinada, que és tant com dir per a un conjunt d’instruments musicals únic, imprescindible, precís, altament complex, una de les músiques verbals del món. La poesia és feta en una llengua per a la comunitat i per a les persones d’aquesta comunitat que tenen aquesta llengua com a llengua, com la seva substància verbal, musical, intel·lectual, comunicativa. És en el medi de la substància lingüística col·lectiva que la poesia vol desplegar totes les potencialitats de la paraula.

Una llengua és un fet col·lectiu. L’individu la rep en comunitat i l’usa en comunitat. La llengua d’un poble, heretada per l’individu, és un patrimoni ambivalent: l’equipa per a la vida social, però alhora li imposa unes certes convencions en l’expressió verbal.

La paraula de cada individu esdevé possible, però alhora limitada, per la llengua col·lectiva o, més ben dit, per les fórmules i les convencions en què tendeix a cristal·litzar la llengua tal com és usada en els diversos àmbits de l’activitat social.

La poesia, entesa en el sentit més ampli, sovint és causa i efecte de la lluita de la paraula individual contra les convencions que s’han anat incrustant damunt el pinyol viu de la llengua col·lectiva.

La llengua ha nascut de la paraula, fa possible la paraula i s’alimenta de la paraula. La paraula de la poesia és un aliat incòmode però necessari de la llengua. Amb severa lleialtat l’estreba o la contrau, l’eleva al cim de l’exuberància o l’empeny just al cingle del silenci. La fa senyora dels amplis espais que encerclen els seus límits incerts.

La paraula de la poesia fins i tot pot aconseguir que una col·lectivitat esdevingui conscient dels enormes potencials de futur que enclou i anuncia la tradició històrica encarnada i expressada en la llengua pròpia.

No és pas gens casual que la renaixença del valor simbòlic de la llengua, revifat per l’esclat d’algunes obres poètiques genials, hagi precedit la renaixença política dels pobles.

Llengua i poesia no es poden deslligar. En la salut i en la malaltia van plegades, cosa que no vol pas dir que necessàriament hagin d’experimentar els mateixos estats de salut o de malaltia en els mateixos moments.

La universalitat del llenguatge, la diversitat de les llengües i la singularitat de les obres poètiques són una prova de la unitat fonamental de la condició humana, de la seva capacitat de donar respostes culturals adequades a entorns diferents. I també, una prova de la personalitat irreductible de cadascun dels individus que compartim aquesta condició.

Les llengües no són prescindibles ni intercanviables. Les llengües tenen branques i tenen arrels. Necessiten aire i necessiten terra. Una llengua no pot viure ni evolucionar en llibertat si no posseeix un espai segur, uns àmbits territorials, socials, culturals, digitals, mediàtics, escolars, científics, socioeconòmics, lúdics, en què la seva presència i el seu ús siguin habituals i preferents, no pas exclusius, però sí nítidament hegemònics.

És en aquest espai segur, en aquests àmbits de comunicació funcional, on una llengua té la possibilitat d’esdevenir paraula plural, paraula lliure, creació col·lectiva. Aquest ús social de la llengua genera el terreny on creix l’ús literari i l’ús poètic de la llengua.

Una llengua no pot ser descalçada. El seu ús públic no pot ser retallat, la seva transmissió social no pot ser dificultada. Una llengua necessita i mereix el ple reconeixement legal que en garanteixi el dret a la continuïtat en els seus dominis seculars, el dret al futur, el dret a persistir en veu viva en el lloc i en el temps.

Una llengua no pot ser escapçada. El seu patrimoni literari no pot ser ocultat al món ni escatimat a les persones nouvingudes que s’incorporen per naixença o per immigració a la comunitat lingüística.

La creació poètica no pot ser desconnectada de la veu i de l’orella del poble que la nodreix. Les institucions responsables de la política educativa, la política cultural i la política universitària no l’han d’ignorar ni marginar.

L’extensió de l’ús social de la llengua cal que vagi acompanyada de la difusió, el coneixement i l’estudi del seu patrimoni literari.

La reivindicació d’una llengua per part d’una col·lectivitat perd força, fins i tot sentit, si no recolza en la pràctica de la llengua, en l’ús més ampli i divers de la llengua, sense restriccions ni concessions.

La poesia es forja a l’arrel de la llengua.

La poesia és la flor delicada i aïrada de la paraula.

Reduccions, revista de poesia

Primavera de 2012

www.reduccions.uvic.cat

dissabte, 19 de maig del 2012

El refugio de mi padre


Magnífica pel·lícula la del director i guionista neozelandés Brad McGann. Pel que he llegit, es tracta d’un dels pocs treballs cinematogràfics que va poder fer en vida perquè, lamentablement, McGann va morir de manera prematura l’any 2007, víctima d'un càncer. El refugio de mi padre té moltes virtuts i molt pocs defectes, per no dir que no en té cap. L’únic “inconvenient” que li he trobat és que al principi el ritme és una miqueta lent; però aquesta és una observació que resta completament soterrada davant d’un desplegament i un repertori narratius admirables.
Matthew MacFadyen interpreta a Paul Prior, un fotògraf de guerra que, després de dèsset anys d’autoexili a Europa, torna a casa, al seu poble d’origen, en un lloc apartat de l’interior de Nova Zelanda. La trama es desenvolupa de tal manera que obliga l’espectador a reconstruir la història amb les poques dades i la informació proporcionades pel director neozelandés, en un equilibri mesurat i un domini del tempo narratiu que situen McGann en un alt nivell. El final de la pel·lícula –inesperat i sorprenent, terrible– reblen el clau d’una pel·lícula tan apreciable com desconeguda. Però millor veure-la i gaudir-la. El refugio de mi padre ha tingut molt bones crítiques professionals i, molt més important encara, una vibrant acollida per part dels espectadors.   

  

divendres, 18 de maig del 2012

Del Nord del Sud


   No fa gaire es presentava en societat una iniciativa que aglutina els escriptors de les comarques del nord del País Valencià. La proposta ha estat batejada amb el nom de “El Pont Cooperativa de Lletres”. Precisament dos autors que en formen part, acaben de publicar dues novel·les ben interessants. Es tracta de dos escriptors amb una llarga trajectòria i un bagatge d’obra publicada considerable. Dos escriptors plenament consolidats en el panorama literari valencià contemporani, i encara al nord del Sénia. Ens referim a Vicent Usó i a Pep Castellano.
   El primer acaba de publicar La mà de ningú. Cal dir que la darrera novel·la del vila-realenc Vicent Usó es llegeix d’una tirada. I això succeeix perquè La mà de ningú, com se sol dir, enxampa de la primera a la darrera pàgina. De fet, una vegada comences a llegir-la et manté a l’expectativa, intrigat, il·lusionat. És d’aquelles novel·les que et fan estimar –més encara– la literatura. Però no convé parlar massa de la novel·la. Bé, cal parlar-ne, és clar, perquè s’ho val, i molt, però sense avançar cap aspecte clau sobre la seua línia argumental, sobre els personatges, sobre la trama, etc., perquè, si no, la desgraciaríem. 
   Algú ha encabit La mà de ningú dins del calaix de sastre de la novel·la negra. En té elements, sí, però crec que va molt més enllà. Hi ha, també, un component social, d’estricta actualitat, que ens incita a reflexionar, que ens hi “obliga”, a pensar! Fins al punt que hi constatem com n’és, de terrible, la realitat que ens envolta. Una realitat igualment esfereïdora a França com a casa nostra. Una vegada més la realitat supera –per macabra– la ficció. I ací Vicent Usó no ha fet sinó aprofitar –amb la intel·ligència d’un escriptor sagaç i amb experiència– aquest filó de la realitat, a fi de tornar-nos-en un reflex cru en l’espill en què, ben sovint, no gosem mirar-nos, ni tan sols de reüll.
   Pel que fa a l’estructura, Usó l’ha construïda com un trencaclosques les peces del qual són els personatges que li donen forma. En aquest sentit, hom procedeix a la construcció de la història –i del crim–, més que no a la seua deconstrucció; d’ací la intriga i li interés que suscita en el lector. La mà de ningú és una novel·la coral constituïda per sis personatges principals, al voltant dels quals es perfilen d’altres personatges que acaben de configurar un món difícil, el nostre món, el món en què vivim i patim diàriament. Personatges que traspuen realitats diverses i aparentment allunyades que, tanmateix, estan íntimament entrellaçades i que expliquen la complexitat d’una realitat com més va més universalitzada i desigual. Personatges que són alhora víctimes i botxins d’un món esbojarrat. Persones, en definitiva, situades dins del vertigen contemporani, viatgers accidentals en una muntanya russa que, de vegades, ens arrossega sense que ningú puga –o vulga– fer res per impedir-ho.
     A més, hi ha, a la novel·la, les variacions i els petits salts temporals, disposats a consciència per l’autor en els capítols. I l’atzar com un element tan gratuït com, de vegades, definitori en la vida de les persones. La darrera novel·la de Vicent Usó ens mostra la veu d’un autor solvent, madur, amb molt d’ofici. Un narrador de trama i personatges que no s’entreté en bagatel·les innecessàries.
     La segona de les obres a ressenyar és Raons de sang i foc, de Pep Castellano, un altre autor amb un bon currículum. La de Castellano és una novel·la que hem d’encabir en una temàtica que té una certa tradició entre els novel·listes valencians: la dels moriscos. Un tema i una realitat històrica que, almenys al País Valencià, ha suscitat no pocs fòrums de reflexió, entre congressos, simposis i una copiosa biografia especialitzada, sobretot entre els historiadors. D’obres de ficció sobre els moriscos, en tenim, per exemple, Crim de Germania, de Josep Lozano; El cavall verd, de Joaquín Borrell; Les veus de la vall, de Rafael Escobar; El guardià de l’anell, de Vicent Pascual; Uns papers en una capsa, de Carme Miquel; La mirada d’Al-Azraq, de Silvestre Vilaplana, entre altres.
     L’interés de la novel·la de Pep Castellano rau en el fet que situa els moriscos en les comarques pròximes a Castelló, la qual cosa no ha estat gens freqüent fins al moment –de fet, totes les novel·les sobre moriscos que hem enumerat adés se situen preferentment a les Comarques Centrals Valencianes.
     Raons de sang i foc està contada, bàsicament, des de la perspectiva d’una narradora, Salma, una alcavota que s’adreça a un tu ben pròxim, Fatma, la seua germana. Els veritables protagonistes de la història, però, són Saïda, morisca, i l’agermanat Manel, tots dos condicionats per una realitat de sang i foc que els supera. Entre ells, com passa ben sovint en aquest subgènere novel·lístic, sorgeix l’amor, el leitmotiv que els impel·leix a l’acció, per sobre del context històric que els envolta i amenaça. No en revelaré cap detall, tampoc ara, de la trama. Només podem avançar que en aquesta novel·la, com s’esdevenia també en la de Vicent Usó, la realitat és tan complexa que no admet simplificacions o reduccionismes empobridors, que no sempre està molt clar qui és el dolent i quin l’heroi de la pel·lícula, i que els personatges es veuen arrossegats també per l’espiral de la realitat. Finalment, cal destacar l’extraordinària feinada lingüística de l’autor. I, pel que fa als elements que ajuden a crear expectatives en el lector, Castellano mostra la seua perícia amb un desplegament de recursos narratius que, certament, són dignes d’admiració.
     Dues novel·les, doncs, de dos autors del nord del sud del País a tenir molt en compte. 

Publicat a Caràcters, núm. 58, hivern 2012

Vicent Usó: La mà de ningú, Proa, Barcelona, 2011, 237 pàgs.
Pep Castellano: Raons de sang i foc, Bromera, Alzira, 2011, 214 pàgs.


dimecres, 16 de maig del 2012

Xerrada sobre la creació literària



El proppassat dia 25 d’abril vaig fer una xerrada a l’Escola Oficial d’Idiomes de Benidorm sobre la meua literatura (Uf! Escric açò, i m’esmussa i tot.). La vaig titular “La creació literària: un repte, una il·lusió”, en clara al·lusió a dos factors fonamentals que tenen a veure amb la creació: la inspiració i la feina. Va ser una sessió fantàstica de dues hores de durada, amb un públic amatent i amable que em va escoltar amb deler i interés. Una xerrada distesa sobre els llibres que he escrit i els leitmotivs que els ha inspirat, que m’han impulsat a escriure’ls. Explicar com i per què escrius a un públic lector interessat en la llengua i la literatura pròpies és una satisfacció molt gran, perquè et saps valorat per persones especials, que aprecien l’art com pertoca, perquè saben que és un procés complex i molt difícil. D’altra banda, el procés de creació és una experiència humana única i intransferible però amb lligams ferms i paral·lelismes evidents entre totes les arts. Un fenomen, sobretot, il·lusionant. És el que vaig mirar de transmetre aquell dia. Crec que va ser una sessió satisfactòria i fructífera per a tots, i que el clima va ser d’una cordialitat sincera i estimulant. Fins al punt que ara Teresa i Amparo, les dues professores que em van convidar l’altre dia a fer la xerrada, m’han encoratjat a fer un taller de creació literària el curs vinent. Ja m’hi estic preparant: a veure si és factible!
Done les gràcies a tots (totes) els assistents de la sessió del proppassat dia 25 d’abril: m’ho vaig passar molt bé amb ells, i en vaig aprendre moltíssim. A tots ells (elles) els dedique aquest post: els el devia.
Fins ben aviat! 

diumenge, 13 de maig del 2012

Doblatge en valencià



“Vols doblar una pel·lícula al valencià?” és una activitat lúdica i alhora formativa que té lloc al MuVIM (Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat) de València. Es tracta d’una visita guiada a l’exposició “Sent i respira valencià”, una mostra dels treballs dels alumnes de Disseny Gràfic de l’Escola d’Art i Superior de Disseny de València amb la col·laboració de la Unitat de Normalització Lingüística de la Diputació de València. L’art a disposició de la normalització del valencià en diferents àmbits de la vida quotidiana: el menjar, l’esport, l’anatomia humana, etc. Una visita en què la guia de l’exposició mostra als xiquets les dificultats i els prejudicis socials que encara ha de suportar la nostra llengua.
Després d’aquesta magnífica exposició, hi ha el taller de doblatge, conduït pel professor, actor i director de doblatge Francesc Fenollosa (tallerdedoblatge.blogspot.com). Adreçat especialment als menuts, hi poden participar també els adults, en una experiència única. Durant el taller, s’experimenta amb la veu a partir de fragments de pel·lícules (Psicosi, Marnie o Els pardals) i de dibuixos animats. Els xiquets i els adults hi posen la veu a partir d’uns guions breus, guiats pel professor. Nosaltres hi vam participar ahir i va ser molt divertit. El Francesc és un professional de l’audiovisual valencià que sap transmetre els coneixements amb alegria. Encoratja la gent a participar en el procés i encomana entusiasme per l’activitat.
Per a més informació sobre l’exposició i el taller de doblatge, podeu consultar a: http://www.muvim.es/ .

divendres, 11 de maig del 2012

Sensacions (equívoques) de normalitat

De vegades, et fa l'efecte que una mica de normalitat és possible al País Valencià, malgrat tot. Per què?

1) És l'efecte que em va fer ahir a València. Vam assistir a la presentació de dos llibres de Vicent Alonso al Cafè Malva-rosa, al cap i casal. L'hi acompanyaven els dos editors: Pere Tió i Antoni Clapés. El primer ha editat el Diari de viatge (La Mansarda), de Michel de Montaigne, traduït per Vicent Alonso; el segon, En l'aspre vent del nou món (Cafè Central / Eumo editorial), un poemari del mateix autor. Una traducció i un llibre de poemes excel·lents. Hi havia, doncs, dos editors catalans presentant un autor nostre a València que escriu "en la modalitat valenciana de la llengua catalana", i publica a Barcelona. I tan normal! Perquè ho és! (Bo, si fóra realment normal, això, no haguera calgut aquest post.)
Comentava Pere Tió ahir, durant la presentació, que als anys setanta potser hi havia una relació més fluïda entre els principatins i els valencians. I Vicent Alonso parlava dels maldecaps i les inseguretats que tenim els valencians a l'hora de triar la llengua: no sols per a escriure, sinó també per a viure; fins i tot dins de casa, en l'àmbit estrictament familiar. No cal dir que la presentació va ser un èxit de públic i de molt alta volada, amb comentaris i discursos molt mesurats i plens de contingut per part dels editors i de l'autor. En acabar, Pere Tió es va aventurar a dir que el blaverisme havia fet molt de mal, que potser s'havia afermat a València de manera definitiva. Jo no ho sé. O no ho crec del tot. El que sí que crec és que el que realment fa mal als valencians, a tots els valencians, és la indiferència. Una indiferència que fa que hi haja qui vote uns dirigents que han donat mostres de sobra de negligència i, encara pitjor, de maledicència a l'hora de gestionar l'administració autonòmica i local (un balafiament que ara paguem entre tots). I Antoni Clapés ens deia (i es deia a si mateix) que cal fer més coses entre tots, moltes més coses; entre valencians i catalans, s'entén. I tenia raó. No podem ser indiferents. No ens podem ignorar mútuament...            

2) Hui, de vesprada, gràcies a una companya de la feina, que m'ha avisat, he sentit el programa de la periodista Amàlia Garrigós a Ràdio 9 i m'hi he trobat una entrevista a Víctor Labrado, a propòsit del seu llibre sobre el 25è aniversari de les Trobades d'Escoles en Valencià, publicat per Andana; i també una entrevista que em van fer fa temps sobre Raspall. I tot plegat amenitzat amb Obrint Pas i altres cançons de grups valencians. Com si tot plegat fos normal. Com si visquérem en un país normal, és a dir, plenament valencià. Un miratge, en realitat...

La realitat
Torne de Sant Vicent del Raspeig (hi faig classes, en un institut), una població molt propera a la ciutat d'Alacant. Un poble on el valencià ha estat substituït dramàticament i en molt pocs anys pel castellà, fins al punt que els alumnes tenen dificultats molt serioses per conèixer la llengua pròpia del país: el lèxic i les expressions bàsiques; els verbs i la fonètica fonamentals... Quasi no el senten mai, el valencià, més enllà de l'assignatura que fan de "Valencià" (i encara gràcies!). N'estan tan lluny que s'estranyen del fet que hi haja valencians que la parlen i la trasmeten encara als fills! I m'ho diuen amb tota la innocència del món, sense malícia. No s'hi reconeixen i sospite que la troben innecessària, la nostra (i seua també) llengua. D'ací la seua indiferència. Alerta: no tenen cap culpa de no sentir-la pròxima. Cap mena de responsabilitat. Els valencians no hem sabut -o no hem volgut, o no hem pogut- fer arribar a la gent un patrimoni cultural que és tan nostre (dels valencianoparlants) com seu (dels castellanoparlants). Ja ho deia Fuster que el gel es desfà, primer de tot, per les vores...

Per no tancar el post d'una manera tan fosca, us oferisc un altre poema de Vicent Alonso:

Metàfores del silenci

Ja saps que les paraules no ho són tot,
però escrius sense creure en el silenci,
i els teus somnis es clouen dins del buit
que ni una mar ompliria.
                                     Per què        
disfressar tot el que no pots sotmetre
a les formes pures?
                              Per què no tems
l'oratge que arrossega els arbres abatuts
per la destral experta ni el foc devastador
que avança pels flancs més febles del bosc
i, tanmateix, oblides les campanes
que sonen al fons de la vall o aquest
intens olor de poma que inunda la vesprada?

Al capdavall, què em diran els teus versos
si ni tan sols ets capaç d'atorgar
les proporcions justes de realitat
al corc que et rosega els budells de l'ànima?

En l'aspre vent del nou món (Cafè Central / Eumo Editorial)




D'esquerra a dreta, Pere Tió,
Vicent Alonso i Antoni Clapés.

dissabte, 5 de maig del 2012

En l’aspre vent del nou món, de Vicent Alonso; Vetlla, de Jordi Llavina


Aquests dos llibres de poemes de publicació recent constaten que la poesia catalana és ara com ara ben diversa estèticament. Vicent Alonso i Jordi Llavina pertanyen a generacions diferents, tenen poètiques que se situen als antípodes –per bé que una i l’altra no són excloents– i procedeixen geogràficament de latituds allunyades entre si: tots dos van nàixer relativament prop de dues grans metròpolis –València i Barcelona– on la llengua malda per sobreviure.
En l’aspre vent del nou món, de Vicent Alonso, és un llibre en què el pas del temps i la reflexió poètica –sobre el sentit i l’abast d’escriure poesia– hi tenen un pes destacat. També el balanç de vida, amb un jo que s’ho qüestiona tot –també a si mateix, potser en primer terme. Un llibre on el suggeriment, la rica simbologia, el to filosòfic, existencial, ontològic, la recerca de la bellesa, la constatació de la fugacitat de la vida, etc., són omnipresents al poemari. Un llibre que cal llegir i rellegir una vegada i altra per a traure’n tot l’entrellat i tota l’essència –la seua riquesa. Vicent Alonso demostra, una vegada més, que el seu compromís amb el gènere poètic, en particular, i amb la literatura, en general, és obstinat i molt seriós. Vicent és un mestre de la brevetat i de la síntesi: de les coses elementals i veritablement valuoses.   
Altrament, el de Llavina és un llibre de poesia en què la crònica vital i l’estil narratiu predominen de dalt a baix. Estil narratiu, sí, però amb un bon domini de les figures retòriques i dels recursos expressius, i també de la mètrica –per això podem parlar de poesia, a propòsit de Vetlla. La voluntat de l’autor és de deixar constància d’una experiència personal viscuda que, més enllà de l’anècdota particular, transcendeix en favor de la categoria. No és fàcil fer això i, tanmateix, Jordi Llavina hi excel·leix, amb escreix, en un “ofici de difunt” –d’ací el títol del llibre: Vetlla– realment colpidor i esplèndid. Un testimoni personal i generacional ple a vessar de referències culturals i intertextuals ben profitoses.
Però, millor que els llegiu, si us ve de gust, tots dos autors. No us decebran pas.

Heus ací una petita mostra de cadascun dels llibres:

Claredats inútils

Ara que el sol es pon darrere de les llomes,    
mirem per la finestra les solituds de sempre,
les mateixes fatigues, el blau de les muntanyes.
No dius res. Als teus ulls hi ha el foc que crema
a la llar, tots els camins que ens esperen
per a oblidar el temps, la pertinaç tristesa
del glaç sobre el brancam del llimoner,
el gos que lladra, perdut, al capvespre.
No importa si la nit s’obstina a fer-nos creure
que tot segueix el seu ritme, que l’alba
esclatarà de claredats inútils.
Quan alces la tassa de te, et mire
i sé que endevines el goig que guarde
contra el tedi. Del crit que tens als ulls,
no n’hi ha raons: són els mots que s’arruen
vers l’oblit i no volem retenir-los.
Més tard, els cercarem a l’altra banda
del remolí, nets de pols i nostàlgies.

Vicent Alonso: En l’aspre vent del nou món, “Jardins de Samarcanda”, núm. 64, Cafè Central / Eumo Editorial, Vic, 58 pàgs.

“Ja no hi ha ombres, no hi ha llum:
només llumets que guspiregen

al vell cafè que encara du
el nom de Segle i que fa anys
va esdevenir un bar hodiern
i adotzenat. És des d’aquí
que he començat a escriure, abstret,
aquesta carta, aquest poema
que inventaria tants records
–records ben poc mistificats–.
Diguem que el marc s’ha degradat
com, d’altra banda, també jo
m’he fet malbé igual que una nina
de les que et sols trobar a la platja:

nua, ni roba ni perruca
(que s’ha empassat l’aigua del mar),
despulla tràgica del joc
i símbol del naufragi. Escric
¿per salvar què? No pas els mots,
per descomptat (també la llengua
glopeja aigua salada i cada
vegada n’escup menys). ¿Potser
salvar-me jo? No, estic perdut.
He embrancat en mi mateix.
Drama del cor d’un home: el peix
fora de l’aigua, que boqueja.”

Jordi Llavina: Vetlla, “Poesia 3i4”, núm. 150, Tres i Quatre, València, 89 pàgs. 

dimarts, 1 de maig del 2012

La vida contada a un nen del veïnat (Estellés per a xiquets)




És la segona vegada que faig d’antòleg de la poesia de Vicent Andrés Estellés. La primera la vaig fer per a Bromera i estava adreçada no només a alumnes de Secundària, sinó també al gran públic. Vaig quedar molt content del llibre, i em consta que ha tingut un bon tiratge i cert ressò. Aquesta segona vegada, l’antologia va dirigida especialment als infants, però no només, perquè també és apropiada per a tots aquells que vulguen fer una aproximació ràpida i representativa al poeta. La proposta em va venir directament del jove director d’Andana editorial http://www.andana.net/, Ricard Peris. Ell n’és el veritable artífex de l’antologia, l’ideòleg, l’entusiasta d’un projecte el resultat del qual veu ara la llum amb l’embolcall del paper, en forma de llibre. La tria dels poemes i la introducció són meues –amb algun que altre suggeriment pertinent del Ricard. Les il·lustracions –precioses!– de l’alacantí Miguel Ángel Díez.
Dissabte de matí em vaig trobar el Ricard en una paradeta de la Fira del Llibre de València i vaig prendre l’antologia. Una emoció gran per a tots dos, que tant ens hem bolcat amb la poesia del burjassotí en aquesta antologia. Estellés es mereix ser conegut també pels infants. Els xiquets valencians, catalans i illencs –i els lectors en general– hi trobaran la versió més tendra i completa alhora d’uns dels poetes en la nostra llengua més reeixits del segle xx. Hem volgut donar a conèixer l’Estellés més vitalista, però també l’Estellés que toca de peus a terra. Per això l’amor, la gent, el poble, el món dels oficis, la natura, la vida quotidiana, els fruits de la terra, la cultura i la llengua pròpies... però també la mort, hi són ben presents, a l’antologia. El resultat n’és un llibre molt bonic –trobe– que –espere– farà gaudir els infants però també els adults; tots els estellesians de pro i també els que no coneixien l’Estellés i que, de bon segur, a partir d’ara, s’hi adheriran per sempre, com tants altres lectors que ja li som incondicionals i assidus.