VOLEM TV3! Per la llibertat d'expressió, per la democràcia, per la tolerància

Un poema de Jaume Pomar

Només les pedres poden ignorar
el vell dolor de viure sense amor,
l’absurd que no té ordre ni concert
de mirar el món tancat darrere els vidres.
En el principi fou la por a la fosca,
la por a la nit i tota la basarda
davant l’ignot per ombres de desfici.
Ara ja és la gran por de la vida,
lluita constant per la convivència
amb la cursa dels cans competitius
que esclaten amb el fetge per la boca.
¿Sabré morir i viure amb dignitat?
Terra cremada amb la mateixa incògnita
que és el terror de viure i de morir,
sempre a l’espera d’un aire més pur,
d’un món harmònic i d’unes paraules
d’encuny de veritat a la bellesa.
A Cremona ho plorava el violí
i als ports l’acordió, com una queixa.
Jo només tinc un flabiol de canya.

Jaume Pomar: L'illa i el silenci, La Garúa, 2009

Buried

Anit, vam veure una bona pel•lícula: Buried, de Rodrigo Cortés. L’argument és el següent: Paul Conroy (Ryan Reynolds), pare de família i contractista civil a Iraq, rep un fort colp al cap en una emboscada. En despertar, es troba soterrat viu dins d’una caixa de fusta una mica més gran que un taüt, amb una llanterna, una mistera, un mòbil i algun altre objecte insignificant. Després d’uns instintius moviments en què mira de situar-se, i d’unes quantes reaccions emocionals de desesperació, el protagonista aconsegueix contactar amb el govern, l’empresa que el contracta, una amiga de la seua dona, sa mare i... els segrestadors. Conroy haurà de valer-se del seu enginy per tal de sobreviure, en una cursa contrarellotge que el posa –també a l’espectador– entre les cordes. Una cursa en què la immobilitat i l’agonia dins d’un espai minúscul no deixen d’increpar l’espectador –i de neguitejar-lo fins a l’extrem. Un thriller extraordinari en què l’economia de recursos no impedeix, en absolut, de bastir un film sense escletxes, tot mantenint el suspens i la intriga en l’espectador fins la darrera escena. La crítica que hi destil•la i la denúncia d’una societat contemporània mercantilista i hipòcrita –absurda i deshumanitzada fins al paroxisme– reblen el clau –sobre el taüt claustrofòbic en què el protagonista malda per sobreviure– d’una trama perfectament pensada i calculada, des del primer silenci fosc de Paul Conroy, i fins al darrer alè: el seu i el de l’espectador que s’hi identifica. Rodrigo Cortés ha sabut fer un thriller psicològic intel•ligent en què la referència al famós conte de H.P. Lovecraft, Les rates, és, d’altra banda, un eloqüent homenatge a l’autor nord-americà i, alhora, la millor garantia per a la seua pel•lícula.