Punt d'inflexió (1)

Feia temps que no escrivia en aquesta bitàcola. Més de dos mesos segrestat, obcecat, obsedit, capficat per les oposicions. I, finalment, les he aprovades, amb plaça i a la primera! Increïble! N’estic ben orgullós i, sobretot, contentíssim. Em jugava molt en aquestes oposicions. M’hi jugava haver de tornar a Mallorca, si no les aprovava (i que conste que les Illes són meravelloses). M’hi jugava estar lluny dels meus i del meu país (el meu país sensu stricto). Quan estàs fora aprens a relativitzar els defectes de la teua terra. Sí, és veritat, ara com ara el País Valencià és un lloc inhòspit, políticament; la corrupció hi predomina (el cas Gürtel no n’és l’únic exemple; mireu, si no, els Fabra, Fenoll...). Un país venut, si voleu, per la cultura de la rajola. Però quan ets lluny, tot això et semblen minúcies. Només hi veus les virtuts. Quan tornava cada divendres a València, en avió des de Mallorca, i albirava des de l’aire la línia de la costa; i hi reconeixia els pobles, l’Albufera, la ciutat de València... L’avió se n’entrava terra endins i jo anava configurant amb la vista el mapa dels pobles de l’Horta, del Camp de Túria, dels Serrans... Ací hi ha Llíria, Benaguasil, Pedralba, Xest... M’omplia tant veure València des de l’aire... Era com una alenada d’aire fresc que m’omplia els pulmons de sobte. M’hi reconeixia. M’hi trobava còmode, a casa. Després, encara havia d’agafar el cotxe i arribar a la Safor, al poble... I m’hi estava només un dia i mig perquè diumenge de vesprada me n’havia de tornar a Palma... Se’m posava un nus a l’estómac quan arribava el diumenge de vesprada. Una sensació desagradable. M’havia plantejat molt seriosament de no tornar a Mallorca, si no aprovava; de buscar-me una altra feina. Als 39 anys això d’haver de desplaçar-te cada setmana a un lloc que no és el teu, per molt paradisíac que siga (i Mallorca és, pel territori i per la seua gent, un lloc de privilegi), es converteix en un sacrifici massa gran, difícilment suportable. Però he aprovat, i ara desplegue el mapa del País Valencià i comence a fer-hi conjectures: Dénia, Gata, Xàbia, Teulada, Albaida... Quina serà la meua destinació provisional per al curs vinent? Quins alumnes tindré? Amb quins companys valencians compartiré les meues hores de feina? Sé que hauré de fer una mica de carretera enguany, i l’altre, i l’altre, i l’altre...; però ara ja estic ací, a la meua terra i amb la meua gent. Sóc afortunat. Sóc feliç. Torne a casa, definitivament. Jo mai em vaig espolsar les espardenyes. Jo mai me n’he anat del tot. Millor encara, jo no me n’he anat mai. He estat, simplement, un desplaçat; un treballador que cada cap de setmana, tots els caps de setmana, durant 8 mesos, he acudit puntualment a la cita amb la meua gent, amb la meua terra, amb el meu país.

Tasta'm

La Generalitat de Catalunya i el Govern de les Illes Balears han encetat una campanya conjunta d’animació lectora: Tasta’m. La campanya consisteix a distribuir, en edició no venal, uns petits opuscles d’autors –propis i estrangers– en català. Hi participen un munt d’editorials, algunes de renom i de ben grans, d’altres de petites que, no obstant això, comencen a despuntar amb iniciatives basades en el gust per l’edició i l’amor a la literatura. La campanya és molt lloable; més encara, admirable, si ens atenem als temps que corren. Dissortadament, no hi participa la Generalitat Valenciana –ja saben vostès que el govern “valencià” defuig sistemàticament tot allò que “fa olor” de “català”, i s’entesta a promoure la ignorància entre els seus soferts súbdits. (Les úniques campanyes en què han participat, i molt tímidament, han estat estrictament valencianes, i la iniciativa ha partit sempre de l’entusiasta Fundació Bromera per al foment de la lectura, que dirigeix l’encomiable Josep Antoni Fluixà.) Aquesta setmana, però, com cada dia que agafe l’autobús en l’Estació Intermodal de Ciutat de Mallorca, per a anar a l’institut de Pollença en què treballe, m’hi he trobat amb un d’aquests opuscles i, ves per on, és d’una editorial valenciana. Ignore de quina manera i per què Edicions del Bullent s’hi ha “colat”, en la campanya, però ho celebre amb alegria i, fins i tot –si m’ho permeteu– una mica de jactància. (El llibre d’Edicions del Bullent és: El secret de Caterina Cremec, de Lourdes Boïgues.)
Això va ser dimarts. Avui, però, encara m’ha assaltat un motiu més per a l’alegria. L’opuscle que avui m’he trobat en l’aparador de l’estació és d’un poeta!! M’ha sorprès gratament. Perquè la poesia és, potser, el gènere més idealitzat i esbiaixadament malinterpretat que conec: hom es fa unes idees molt estrafolàries a propòsit de la lírica; i, alhora, és el gènere més ignorat, més inútil i més vilipendiat per la societat en què vivim, empobrida pel pragmatisme productivista i pel plaer més immediat i fútil. Potser no tot està perdut... Tasteu aquests llibres. Tasteu-los perquè la literatura, com ja se sap, fa llibres i, a més a més, cosa que és molt més interessant encara, ens fa lliures.

Un dels poemes de l’opuscle m’ha emocionat especialment perquè em torna la imatge d’una muntanya que m’és ben propera, físicament i, sobretot, emotiva:

Montgó

I

La plena llum del cel
cenyeix la terra i l’aigua,
que es fonen i s’encalmen.

Turons arrodonits
s’estenen, musculosos, cap al mar
i hi cauen
en grisos espadats,
que es vessen, ja rogencs, cap a les ones.

El vent tramuntanal,
que el mar arrecerat
tot just si arriba
mitigat
a percebre,
governa aquest paratge,
que el mar i el cel tenyeixen
ara d’un blau turquesa,
adés d’un blau marí,
de lapislàtzuli,
d’un verd o un blau de plom
i del negre marí
de què es vesteix el mar
en les nits sense Lluna.

De dia dansen les gavines,
de nit hi dansen les constel•lacions
i sempre, l’olor de la sal
i la remor lenta de les ones.

Carles Duarte: Maríntim, Editorial Meteora.

Espai del Llibre 11

Ja tenim un altre lliurament d'Espai del Llibre, el número 11. Si més no, ja el tenim en format pdf. I, ben aviat, el tindrem en format paper. Aquesta vegada, l'article de portada, de Santiago La Parra, tracta sobre el 4t centenari de l'expulsió dels moriscos, un tema sobre el qual hem volgut reflexionar a l'editorial. A més, hi trobareu un reportatge sobre el futur de la pilota valenciana i tot de ressenyes sobre llibres publicats per autors i/o editorials vinculats a les Comarques Centrals Valencianes. Aquest número no hauria estat possible sense l'ajuda dels col·laboradors de la revista. El podreu trobar ben aviat a les seus de la XIEC. Us reproduïm, tot seguit, l'editorial de la revista:

Enguany es commemora el quart centenari de l’expulsió dels moriscos, esdevinguda l’any 1609. La historiografia –pròpia i aliena– coincideix a qualificar aquella decisió –debatuda i decidida, en gran part, a Castella– de catastròfica per al País Valencià, per tal com provocà, d’immediat, una crisi econòmica i demogràfica sense precedents que es va arrossegar durant unes quantes dècades, i que fou especialment severa a les Comarques Centrals Valencianes. Es calcula que, a primeria del segle xvii, un terç de la població valenciana era morisca. La diàspora forçosa d’aquests valencians al nord d’Àfrica, principalment –on, cal dir-ho també, foren mal rebuts, quan no saquejats i assassinats–, va deixar sense mà d’obra el país, amb el consegüent desastre agrícola i econòmic. Un buit que, posteriorment, es va haver d’esmenar amb l’arribada de nouvinguts mallorquins, la petjada dels quals –antroponímica, lingüística, cultural– és encara avui dia perceptible. Quatre segles després, el de l’expulsió dels moriscos pareix ser un capítol oblidat que, tanmateix, convindria rescatar i revisar a fons. En un temps en què la multiculturalitat és ja una realitat i les identitats són cada vegada més complexes i variades, la revisió del nostre passat ens pot ser de gran ajuda a l’hora d’entendre el moment present. Un present en què, dissortadament, els conflictes de caràcter ètnic, religiós, lingüístic... marquen l’actualitat política dels noticiaris i provoquen veritables guerres fratricides i massacres vergonyoses, tot negant la cara amable d’una globalització que hauria de tenir en el respecte a la diferència el seu principal fonament.

Caràcters dedica les pàgines centrals a Jesús Tuson

La revista de crítica literària Caràcters, que edita la Universitat de València, dedica les pàgines centrals a Jesús Tuson, amb articles sobre l’autor de Josep M. Escolano, Toni Mollà, Joan Solà, i Francesc Viadel.
A més, Caràcters aplega una entrevista a l’editor d’Edicions del Salobre, Antoni Xumet,; un article de Francesc Calafat sobre el panorama de la narrativa catalana al País Valencià; de Joan Josep Isern sobre Joan Francesc Mira; de Josep Bertomeu Moll sobre el fenomen Larsson; de Robert Archer sobre Ausiàs March; i d’altres articles i ressenyes de Vicent Alonso, Pere Ballart, Lluís Calvo, Laia Climent, Josep Antoni Fluixà, Francesc Pérez Moragón, Manel Rodríguez-Castelló, Marc Romera, Josep Maria Sala-Valldaura, Simona Skrabec...

Punts de vista

Diuen, amb tota la raó del món
-d'aquest món nostre, ben cert, tan limitat-
que no hi ha res definitiu
tret de la mort.

Avui, però, n'he sentit un que deia
que si sabem amb tota la certesa
-la poca que ens procura tenir els peus
posats sobre la crosta de la terra-
que un mal dia hem de morir,
és justament perquè som vius.

Ramon Farrés: El present constant,
Lleonard Muntaner, 2009

Final de Pasqua

Ara ja només queda la recta final: dos mesos de classe i, després, les oposicions. Els mesos més durs. La perspectiva d'una rutina poc afalagadora que podrem compensar, per sort, amb els caps de setmana a la Font, la família, alguna lectura escadussera (no gaires, perquè hem d'estudiar), i alguna partida de pilota. I el record meravellós d'una estada de quatre dies a Mallorca amb Maite, Laia i Jordi; el bon gust de boca de dues vesprades genials a Villalonga, amb David, "el Peque", Miquel, Fernando, Luis... jugant al frontennis al peu del circ de la Safor...

L'instant fugaç

Aquesta primavera ha vist la llum un nou poemari meu, un altre fill de les meues cabòries. L’instant fugaç va nàixer amb la idea d’escriure sobre la fugacitat de la vida i sobre la imminència tràgica de la mort. Tot just quan vaig enllestir el llibre, però, em vaig adonar que hi faig, en realitat, una exaltació vital, una reafirmació desesperada, hedonista, passional, dolorosa... de la Vida en contraposició a la Mort. Us transcric un dels poemes. Espere que siga del vostre gust.

I

Tot sembla etern, immòbil, perdurable.
I, tanmateix, les ones desdibuixen
cercles concrets, cal•ligrames concèntrics,
sobre el solc de la consciència, ombres
de temps incert sobre la desmemòria.
L’oblit irromp, imposa el seu deliri
mentre un foc d’aigües lentes i espesses
refermarà amb el rovell dels nàufrags
versos inerts d’estranyes criatures
que miraran d’esculpir les espurnes
sobre el roc, en la pedra insondable.
I l’horitzó és una ignota pàtina
que el dibuix no encerta, no diria.
Es dilueix la línia de les aigües
en l’oceà blau verdós del cel fútil
quan els estols travessen núvols negres
en vol rasant, en breu instant efímer;
cauen al mar en fulminants rotllanes,
s’acosten cecs als molls i les maromes,
tot ignorant els paranys de les xarxes.
La llum brillant incendia pupil•les
a poc a poc, en el pou lent dels segles.