Els avantatges del bilingüisme individual

Interessant article de Josep Corbella a La Vanguardia sobre els avantatges del bilingüisme individual. El bilingüisme millora les aptituds cognitives des de la primera infantesa fins a la tercera edat. Els infants que parlen dues llengües solen concentrar-se més bé i filtrar les distraccions. A més, en individus bilingües, els primers símptomes de l'alzheimer apareixen uns cinc anys més tard. Si el voleu llegir sencer: http://www.lavanguardia.com/encatala/20110503/54148875640/dues-llengues-millor-que-una.html

Llibre de les enrònies, de Vicent Penya

Vicent Penya és un poeta de Rafelbunyol (l’Horta Nord) amb una dilatada trajectòria com a escriptor. És, també, una persona amable i respectuosa. Té encara, als ulls, l’espurna d’il·lusió dels infants, i la confiança en la literatura. Amb el Llibre de les enrònies (Edicions Bromera) va ser guardonat amb el Premi de Poesia Ciutat de València 2010. Ell està d’enhorabona, doncs, i nosaltres també, perquè podem gaudir de la seua poesia. Us n’oferisc un tast:

Hades

No la fosca, sinó aquest desert estrany
s’adiu al que no sóc i al que, potser, espere
abominar per sempre. Certament l’últim any
tant la sort com la calma no s’han quedat enrere
i han prodigat, almenys, camins de benaurança.
La placidesa lúcida d’un pou buit de foscúria.
És ben sabut, però, que aquest segle descansa
sobre bases etèries, com qualsevol centúria,
i no falten motius per a un cert pessimisme.
així doncs, tractaré de vèncer la tristesa
amb les pròpies armes, amb la clara certesa
de superar la vora fascinant d’un abisme.

Tòquio blues

Tòquio blues és una de les novel·les més conegudes i llegides del japonés Haruki Murakami. Traduïda a moltes llengües, conta la història de Toru Watanabe, el protagonista, entorn del qual giren una sèrie de xiques amb problemes psicològics, estrambòtiques i capricioses. (O també podríem dir que és ell qui, estrambòtic i capriciós, gira al voltant d’elles). El protagonista, doncs, tampoc no està exempt d’excentricitats. Superat pels esdeveniments, s’hi deixa gronxar en una corda fluixa –un viatge iniciàtic– que esdevé una espiral de resolució incerta i imprevisible, per bé que hom intueix que el desenllaç no pot ser esperançador. La novel·la es fa de bon llegir, és dinàmica, tret d’alguns passatges farragosos i innecessaris, que no hi aporten res, a la narració. Sobren, per exemple, algunes descripcions paisatgístiques i alguns personatges secundaris resulten del tot prescindibles. Embafa, també, el fet que la psicologia dels personatges siga sempre tan extrema, i tan caòtica, tan estrafolària. La Naoko, per exemple, està tocà de l’ala, des que se suïcidà el seu company, Kizuki, a qui estimava amb deler. A més, arrossega un trauma relacionat amb el suïcida que no acaba de superar, i una impossibilitat sentimental amb Watanabe, a pesar que amb ell la cosa va rutllar massa bé i tot una volta, sexualment. Naoko acaba internada en una espècie de centre de rehabilitació alternatiu i ambivalent, on pacients i personal sanitari són intercanviables, una espècie de comuna hippy en què hi ha normes i prohibicions que tothom es passa pel folre sempre que pot. Al seu torn, el protagonista té una amiga, Midori, que és una veritable obsessa del sexe, pura megalomania eròtica. La seua obsessió, però, no és el seu problema principal, sinó la seua permanent insatisfacció sentimental i familiar (sa mare va morir, i son pare, molt malalt, maleeix que no s’hagen mort ella i la seua germana, i no pas la seua esposa). Watanabe encara té un altre amic, Nagasawa, un cràpula l’únic objectiu del qual és acaçar jovenetes. Aquest amic, per cert, en Nagasawa, té una nóvia, la Hatsumi, que li ho consent tot i que acaba suïcidant-se també, cansada de suportar les anades i vingudes d’en Nagasawa. El sexe com a acumulació merament material, desproveït de cap element sentimental, constitueix per a molts personatges l’única raó de vida. Com va dir un alumne meu de Pollença una volta (analitzàvem el llibre de lectura obligatòria), tot un putiferio... No és aquesta l’única línia temàtica del llibre. N’hi ha, també, una altra de sentimental que contrasta enormement amb la via fisiològica –diguem-ho així. Aquesta veta amorosa, o romàntica, però, és tan idíl·lica i mística, que acaba amb la paciència del lector. Les cabòries sentimentals de la Naoko, el Watanabe, la Hatsumi i la Midori són d’una casuística mel·líflua difícils de pair i de suportar.  

D’altra banda, el retrat del protagonista principal, Watanabe, tampoc fa el pes. Es descriu com una persona freda i de vegades insensible, pusil·lànime i acomodatici, camaleònic segons les circumstàncies o les persones amb què es troba i, sobretot, se’ns mostra com una mena de superdotat saberut que pontifica des d’una posició de superioritat indissimulada que, fins i tot, arriba a ser inconscient. En conclusió, repel·lent i insofrible.          

Amb aquesta novel·la m’ha passat com amb La solitud dels nombres primers, de Paolo Giordano. A priori, em semblava imprescindible i, segons les crítiques (editorials, és clar), era una garantia de qualitat. La realitat, però, és que m’he trobat amb una novel·la de principiant molt extremada i, a estones, infantil; obsessiva i malaltissa, gratuïta i, el pitjor de tot, buida de contingut i consistència narratius. Un desengany. 

Televisió de Mallorca i Ona Mallorca, silenciades

Ahir dos mitjans audiovisuals més en la nostra llengua, Televisió de Mallorca i Ona Mallorca, van haver de tancar les portes a instàncies del Consell, en mans del PP. Maria Salom, presidenta del Consell Insular mallorquí, en va excusar el tancament per raons d’estalvi en un context de crisi. I justament els toca a una televisió i a una emissora de ràdio plurals, independents, professionals, atrevides i que, a més, han fet la seua feina amb el mínim de recursos, de la manera més austera possible. En sóc testimoni perquè vaig gaudir de les seues emissions quan era a l’Illa Gran. Em va agradar la seua manera de fer, allunyada dels grans fastos i les xifres desorbitades i innecessàries d’altres ens periodístics, que balafien els diners a costa de l’erari públic (no cal dir a quins mitjans em referisc, mallorquins o valencians).

Al Consell, en realitat, li fa nosa una televisió plural i democràtica, és a dir, íntegra, i periodísticament impecable, professional, que mira d’informar la gent de tot allò que passa al seu voltant, independentment del polític de torn a qui afecte la notícia (siga del color que siga). Televisió de Mallorca i Ona Mallorca eren pròximes als ciutadans mallorquins. Donaven notícies, informaven i formaven a propòsit de la realitat més propera, amb una estima i una vocació per les manifestacions culturals autòctones però lluny, alhora, del provincianisme barroer, dels tòpics anorreadors i del folclorisme reduccionista a què ben sovint ens sotmeten en altres mitjans, regionals o estatals. Durant el temps que vaig fer de professor de català a Mallorca, aquests dos mitjans de comunicació em van donar a conèixer com eren i com vivien els meus germans mallorquins. Van fer que em sentira una mica mallorquí, jo també, sense deixar de ser valencià. Em van fer molt agradable la meua estada a Mallorca.

Cal felicitar els professionals d’Ona i Televisió de Mallorca (alguns dels quals eren valencians, per cert) per la feina feta, i encoratjar-los a continuar amb la seua noble tasca, allà on els deixen. Em costa haver de dir-ho, perquè m’agradaria que la realitat fóra una altra, però són els governants del PP els que ordenen el tancament dels nostres mitjans (Gandia Televisió i TV3, al País Valencià; ara Ona i Televisió de Mallorca, a Balears). Els molesta la pluralitat i la democràcia i, fins i tot, els destorben els mitjans que parlen en la nostra llengua, i que a més ho fan amb dignitat, amb vocació de créixer en llibertat com a poble diferenciat, en igualtat de condicions, admiració i respecte per totes les nacions del món. Una llàstima. 

Escriure

Els de l'Associació d'Editors del País Valencià em van fer un vídeo sobre la meua literatura. Em resulta estrany que algú em considere escriptor, i que diga que faig literatura. Sí, escric, bàsicament textos que aspiren a un mínim de qualitat perquè algú els considere literatura, però d'ací a considerar-me escriptor... Siga com siga, considere que si alguna obligació té un escriptor -si és que en té alguna- és d'escriure. I escriure tan dignament com siga capaç. I és el que intente. Bé, fora cabòries, si algú em vol veure en vídeo (a mi, em fa molta vergonya), ací en té l'enllaç: http://www.escriptorsvalencians.tv/Juli-Capilla-i-la-seua-literatura_va_4_107-17_0.html

Més lectures. Pàmies, Lozano i Benedetti

Darrerament, algunes lectures més de contes: els Cuentos completos, de Mario Benedetti; Si menges una llimona sense fer ganyotes, de Sergi Pàmies, i Femení singular, d’Urbà Lozano. Tots tres m’han agradat. El de Pàmies el rellig, i no em decep en absolut. És ple d’històries urbanes i actuals, amb personatges histriònics i estrafolaris, pusil·lànimes i insegurs. Contes que mostren com n’és de complexa i absurda la societat urbanita en què vivim. N’hi ha de ben intel·ligents, amb trames perfectes. Un treball narratològic impecable. Es tracta de contes no massa llargs, amb la mesura justa. Més aviat curts i efectistes. Pàmies i Monzó són sempre una garantia. “Monovolum”, “Sang de la nostra sang”, “Brindis”, “Experiment”, “El desenllaç” en són alguns de més representatius, de la manera de fer d’en Sergi Pàmies.

L'operació

Finalment, i després de molts dubtes, m’han operat: de lligament anterior creuat i un cartílag. Hui fa una setmana. No m’esperava que fóra tan dur de passar. De fet, pensava  –com ja vaig experimentar amb la fractura de peroné i mal·lèol, ara fa 12 anys– que cada dia experimentaria una millora. Però no. Els tres primers dies vaig poder dormir bé. Fins i tot vaig poder llegir i escriure; alçar-me i fer una vida més o menys normal, dins del postoperatori. Al cap de tres dies, van començar els problemes, i el dolor al genoll. No he pogut dormir tres nits seguides amb normalitat. Bé sí que m’adormia, però al voltant de les 5 de la matinada, per pura extenuació. Ahir vaig tornar a l’hospital. Ja no podia més. Em van inspeccionar i van comprovar que tenia un vesament intern, és a dir, una hemorràgia. Simplement, que la ferida sagnava i se m’havia acumulat al genoll. En van extraure una xeringa ben grossa plena, de sang: més d’un got. Aquesta nit he dormit bastant bé. "És normal", em va dir el metge. Que no em preocupara. Però el desfici i la desmoralització ahir eren màxims. Hui estic més animat. No em puc moure del llit. No puc menejar la cama. Anar al lavabo a afaitar-me o a raspallar-me les dents és un suplici. M’hauré d’estar ben quetet, jo que sóc tan mogut. Què hi farem... Sort que tinc a Maite i la família, que m’estan ajudant molt. S’hi han bolcat, vaja. Quina sort que tinc. La recuperació serà molt lenta. I hauré de tenir paciència. Llegir, Internet, sentir música o la ràdio, i escriure, si puc.