Caràcters dedica les pàgines centrals a Jesús Tuson

La revista de crítica literària Caràcters, que edita la Universitat de València, dedica les pàgines centrals a Jesús Tuson, amb articles sobre l’autor de Josep M. Escolano, Toni Mollà, Joan Solà, i Francesc Viadel.
A més, Caràcters aplega una entrevista a l’editor d’Edicions del Salobre, Antoni Xumet,; un article de Francesc Calafat sobre el panorama de la narrativa catalana al País Valencià; de Joan Josep Isern sobre Joan Francesc Mira; de Josep Bertomeu Moll sobre el fenomen Larsson; de Robert Archer sobre Ausiàs March; i d’altres articles i ressenyes de Vicent Alonso, Pere Ballart, Lluís Calvo, Laia Climent, Josep Antoni Fluixà, Francesc Pérez Moragón, Manel Rodríguez-Castelló, Marc Romera, Josep Maria Sala-Valldaura, Simona Skrabec...

Punts de vista

Diuen, amb tota la raó del món
-d'aquest món nostre, ben cert, tan limitat-
que no hi ha res definitiu
tret de la mort.

Avui, però, n'he sentit un que deia
que si sabem amb tota la certesa
-la poca que ens procura tenir els peus
posats sobre la crosta de la terra-
que un mal dia hem de morir,
és justament perquè som vius.

Ramon Farrés: El present constant,
Lleonard Muntaner, 2009

Final de Pasqua

Ara ja només queda la recta final: dos mesos de classe i, després, les oposicions. Els mesos més durs. La perspectiva d'una rutina poc afalagadora que podrem compensar, per sort, amb els caps de setmana a la Font, la família, alguna lectura escadussera (no gaires, perquè hem d'estudiar), i alguna partida de pilota. I el record meravellós d'una estada de quatre dies a Mallorca amb Maite, Laia i Jordi; el bon gust de boca de dues vesprades genials a Villalonga, amb David, "el Peque", Miquel, Fernando, Luis... jugant al frontennis al peu del circ de la Safor...

L'instant fugaç

Aquesta primavera ha vist la llum un nou poemari meu, un altre fill de les meues cabòries. L’instant fugaç va nàixer amb la idea d’escriure sobre la fugacitat de la vida i sobre la imminència tràgica de la mort. Tot just quan vaig enllestir el llibre, però, em vaig adonar que hi faig, en realitat, una exaltació vital, una reafirmació desesperada, hedonista, passional, dolorosa... de la Vida en contraposició a la Mort. Us transcric un dels poemes. Espere que siga del vostre gust.

I

Tot sembla etern, immòbil, perdurable.
I, tanmateix, les ones desdibuixen
cercles concrets, cal•ligrames concèntrics,
sobre el solc de la consciència, ombres
de temps incert sobre la desmemòria.
L’oblit irromp, imposa el seu deliri
mentre un foc d’aigües lentes i espesses
refermarà amb el rovell dels nàufrags
versos inerts d’estranyes criatures
que miraran d’esculpir les espurnes
sobre el roc, en la pedra insondable.
I l’horitzó és una ignota pàtina
que el dibuix no encerta, no diria.
Es dilueix la línia de les aigües
en l’oceà blau verdós del cel fútil
quan els estols travessen núvols negres
en vol rasant, en breu instant efímer;
cauen al mar en fulminants rotllanes,
s’acosten cecs als molls i les maromes,
tot ignorant els paranys de les xarxes.
La llum brillant incendia pupil•les
a poc a poc, en el pou lent dels segles.

Cultura catalana, en sentit ampli

“Catalunya té la cultura sense estat més potent, més completa, més transversal i més polimorfa que existeix a Europa i segurament al món [...] Cap altra cultura sense estat té un nivell semblant.” La cita és de Patrícia Gabancho. I a mi m’agradaria afegir-hi que, sense el País Valencià i sense les Illes, aquesta cultura catalana seria més petita i, sobretot, més vulnerable. La capacitat dels valencians per generar cultura en català és immensa, malgrat les circumstàncies adverses que ens han perseguit durant anys. Només tenint en compte l'esplendor dels autors valencians medievals... Realment, som un poble anòmal i extraordinari alhora. Una rara excepció en un món ple d’estats omnívors, que miren d’anorrear tant com poden les cultures divergents de l’hegemònica. Una rara avis enmig de la barbàrie jacobina i centralista.

Vaig llegir Assaig sobre la ceguesa a la Facultat, fa uns quants anys ja (ai, las...). No coneixia Saramago, llavors. Gràcies al professor de portuguès, Alvano Saraiva Rojao, excel·lent, vaig poder conèixer el Nobel d'Azinhaga i la llengua i la literatura portugueses... I fins i tot vaig fer una estada d'un mes a Lisboa.
Ahir vaig veure A ciegas. L'esperava. No m'ha decebut en absolut. Crec que l'adaptació que se n'ha fet, de la novel·la de Saramago, és molt bona. Potser a la pel·lícula s'hi perden les reflexions de l'autor, però la suggestió de les imatges deixa llibertat a l'espectador per reflexionar pel seu compte també, ni que siga d'una altra manera. En tot cas, són dues maneres de "pensar" la novel·la o el film. Em quede amb una reflexió bàsica, però: vivim en una societat en què som cecs i no ens n'adonem. Cecs que miren però no hi veuen; cecs incapaços de reconèixer quines són les prioritats i les coses que realment paguen la pena, i quines subsidiàries o prescindibles.

Democràcia a Euskadi?

Aquest cap de setmana s'han celebrat eleccions a Euskadi. El partit guanyador torna a ser el PNB, per molt que insistisquen els mitjans espanyols que el PSOE ha tret els millors resultats de la seua història al País Basc. Tot i això, els "nacionalistes" (bascos) no tenen prou escons per poder formar govern, i els "constitucionalistes" (és a dir, els nacionalistes espanyols) tenen les coses millor que en altres convocatòries. Obliden els mitjans de comunicació espanyols, però, que en aquestes eleccions s'han quedat sense representació més de 100.000 bascos, "gràcies" a la llei de partits. Això ho subratllava amb insistència Javier Elzo a la TV3 (sí, la tele que el Molt Honorable valencià s'entesta a usurpar-nos, a tots els valencians: és tan democràtic...). Estic en contra de la violència i del terrorisme. Però deixar fora els qui pensen d'una manera diferent (no tots els abertxales són terroristes!!) em sembla un error polític, i també moral. De quina manera es veurà legitimitat fefaentment un govern basc -siga del color que siga- si una part de l'electorat no té representació en l'hemicicle basc? Ara ja m'ho podeu dir: "eres un radical". Sí, sóc un radical democràtic. Cal convèncer els "extremistes" a participar políticament, no apartar-los de la política. Si ho fem, estem, no legitimant, però sí agreujant les diferències entre dos sectors permanentment enfrontats al País Basc. I els bascos, tots els bascos, no es mereixen tenir una democràcia de segona categoria.