Una llengua que camina

Emotiu, il·lusionant, entranyable, emocionant, rigorós, esperançador... Són molts els qualificatius que m’han vingut al cap –i al cor– mentre veia el documental Una llengua que camina, que ahir a la nit es va estrenar a Canal 33, una de les televisions censurades, cal dir-ho, per l’actual govern del PP “valencià”. Dirigit per la periodista Amanda Gascó, Una llengua que camina narra les vivències de cinc persones que viuen amb naturalitat el valencià, i que el reivindiquen en la seua vida quotidiana: Gerard Pitarch, metge dermatòleg de Castelló, Xavi Sarrià, cantant d’Obrint Pas i escriptor; Diego Gómez, mestre i expresident d’Escola Valenciana; Mar Iglesias, professora de periodisme de la Universitat d’Alacant; i Dariana Groza, romanesa integrada en el Voluntariat pel Valencià.
El documental informa de com ha estat el procés de recuperació de la llengua al llarg dels darrers 25 anys en diverses ciutats i poblacions del País Valencià. Destaca també el fet que ha estat des de l’escola i l’associacionisme cívic i cultural que s’ha pogut impulsar el valencià en diversos àmbits, a pesar de l’escàs suport i fins i tot l’hostilitat mostrada per les autoritats oficials. Per sobre de tot, palesa que a hores d’ara són molts els prejudicis i els complexos que s’han esvaït gràcies a l’esforç dels valencians mínimament sensibles. I una idea més positiva i esperançadora encara: que la gent demana el valencià, vol que els fills estudien en la nostra llengua, des de la pluralitat i el respecte, la tolerància envers l’altre i la convicció que un altre País Valencià és possible.
El documental es pot veure per Internet i ha comptat amb la col•laboració de l’Institut Català de les Indústries Culturals, Escola Valenciana, Edicions 96, Bromera i Vilaweb.

Felicitats, doncs, a tots els que han fet possible aquest documental.

Historiador Diago

Aquesta setmana he començat un curs molt interessant al CEFIRE de Gandia sobre literatura i expressió creativa. Ens han demanat que redactem un record, i m'ha vingut a la memòria la casa en què vaig viure durant la infància. L'he titulat:

Historiador Diago

En els primers anys, aquell carrer va ser tot el meu món. Era el paisatge, i també el paisanatge. Aquell carrer formava part d’uns dels Eixamples més populars del cap i casal. Als setanta, València era una ciutat en blanc i negre envaïda per una horta exuberant, curulla d’hortalisses i fruites que, a hores d’ara, formen part d’una memòria col•lectiva malmesa i parcial, i que a poc a poc s’esvaeix en l’oblit més inexorable.
Aquell carrer de nom rimbombant, de celebritat ignorada, és encara el meu carrer. I la casa on vivia és encara ma casa. Hi vaig passar els anys de la infantesa i de la primera adolescència. M’imagine a mi mateix trescant per aquell carrer de la València dels setanta... El paviment era ple de llambordes, i la plaça del bisbe Amigó, on desembocava el meu carrer, conservava els rails d’un tramvia que no recorde ben bé si el vaig arribar a veure realment o és fruit de les contalles que em feien els meus pares, o de la meua imaginació. Al bell mig de la plaça, hi havia l’estàtua del bisbe, i al darrere, l’edifici colossal de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Valencia. A Bisbe Amigó les mascletaes eren cèlebres, i també els accidents de trànsit. I una nit hi van passar els tancs de Milans del Bosch, que jo vaig poder veure impel•lit pels meus pares a través d’un badall minúscul del balcó, el 1981. Aquella nit el terra va tremolar, aixafat per la ferralla feixuga i bel•licosa dels tancs, com va tremir també el cor expectant de tots els habitants de València.
A Historiador Diago havia anat a raure feia dècades gairebé tota la família de mon pare. El üelo, don José Capilla Ariño, flamant constructor, havia aconseguit bastir-hi alguns edificis que, per bé que humils, havien assegurat una certa placidesa benestant a la descendència, és a dir, la seguretat d’un sostre sota el qual poder arrecerar-se. Don José portava un barret molt elegant quan passejava pel seu carrer i saludava amb gran solemnitat: “Bon dia!”. Era o volia ser un senyor. Per això es va fer esculpir un dels seus edificis –no recorde quin– a la làpida. Coses de Don José...
Mon pare era –és!– el menut de tres germans. Ben aviat es va quedar orfe de mare, i de pare. No vaig conèixer els meus avis paterns, però mon pare me n’ha parlat. Tots tres germans vivien al mateix carrer. I també hi havia d’altres cosins (germans i prims), que s’hi van establir. Així doncs, una part no gens menyspreable de la nissaga dels Capilla i la dels Ferrer eren ben presents a Historiador Diago. Era un carrer familiar, en el sentit literal i extensiu del terme. Ens coneixíem tots, i això tenia uns avantatges considerables per a mi. Jo hi vaig circular a pler, amb total llibertat, des de ben menut. Recorde, però, que la primera vegada que ma mare em va deixar anar solt, m’hi vaig perdre! Al meu carrer? En realitat, no m’havia perdut, però buscava el recer de la mare, l’aixopluc càlid de la llar, la seguretat i la protecció paternofilial. Després d’aquell primer incident iniciàtic, em vaig convertir en un sagal espavilat que travessava i destravessava a tothora el meu carrer. Jo era el principal ambaixador de ma mare en els recados. Ella m’apuntava les compres en un petit paper d’estrassa esguellat i jo executava amb gran deler i eficàcia les seues comandes. El periple era extens, quasi inexhaurible. A Ca Mario, a per fruita i verdura; a la carnisseria, a per pollastre (m’impressionaven aquells pobrets animalons penjats del coll); al forn, a per pa i valencianes; a la pastisseria López, a per merengues, croissants, ensaïmades, xocolate redó, de garrofí! (me’n recorde tant de l’aroma...); al quiosc, a per tabac: “46, Filtro” o “Record, Extra Filtro”, el que fumava mon pare, i "Fortuna mentolado", per a ma mare; al Jobac, a per altres mercaderies innombrables; a la paqueteria, a per botons i fils; i hi havia també dues botiguetes –així en deia mon pare, de les tendes–, monogràfiques, en què només venien café (“Un cuarto de café molido Colombia”) i “Plátanos de Canarias”, segons resava el rètol solitari d’una planta baixa austera i d’aspecte clandestí.
A Historiador Diago vaig cursar els meus primers anys “acadèmics”: al parvulari “Saint Antoine”, en què, paradoxalment, no vaig sentir mai ningú parlar en francés; ni un sol mot! Al meu carrer, vaig rebre els meus primers regals d’aniversari i hi vaig celebrar la comunió (Mare de Déu, Senyor!), i cada 6 de gener esperava amb ànsia la vinguda dels reis de l’Orient, en una nit que sempre es feia interminable (la meua germana Amparo venia sempre al meu llit a passar-hi la nit: era encara més impacient que jo). Va ser al meu carrer que vaig sentir les primeres cançons “innòcues” de Camilo Sexto, Nino Bravo, Julio Iglesias... Ma mare no es cansava de la 97.7. Més tard, vindrien Raimon, Lluís Llach, Ovidi, Maria del Mar... Però aquesta és ja una altra història. I va ser a ma casa on vaig veure la televisió de dos únics canals: la 1 i la UHF. “Un globo, dos globos, tres globos, / La luna es un globo que se me escapó...”.
En un dels cantons de la cruïlla hexagonal que partia en dues meitats simètriques el meu carrer, m’acomiadava jo de ma mare cada dia que anava a l’escola. M’hi aturava i estenia el braç, bellugant la mà, tot esperant la seua salutació immediata. Un dia, però, ma mare no va acudir a la cita protocolària, vés a saber per què, i jo la vaig mamprendre a patades contra la paret del cantó, davant l’estupefacció i el somriure condescendent dels veïns. Ma mare encara riu quan se’n recorda...
A ma casa, hi venia molta gent, de visita. Mon pare era fora, treballant, i ma mare dins, també treballava, fent compostures i arreglos varios a clientes de pelatge i condició ben diverses. Dones amatents als seus marits, la majoria gent amable i honrada, i d’altres, no tant, com aquella insidiosa i pedant Senyora de Vallejo, que cridava sempre amb exigències i presses inajornables. La molt p... Ma mare tenia un maniquí on emprovava aquelles senyores i, gràcies a això, de tant en tant, la meua curiositat infantil em va fer descobrir els cossos femenins més estilitzats, però també les més al•lucinants aberracions corporals. En algun moment, vaig pensar que aquelles dones es ficaven dins del maniquí de ma mare i es convertien en estranyes i temibles criatures, monstres que m’acaçaven en els meus somnis d’infant innocent. I recorde també la periòdica persecució al voltant de la taula del menjador que protagonitzaven mon pare i jo quan venia el practicant, un home amb un cap enorme, horrorós, que m’asclava la galta del cul cada vegada que em posava malalt. Jo em deixava atrapar perquè sabia que, més tard o més d’hora, mon pare m’enxamparia. Immediatament després, l’agulla de la xeringa metàl•lica, gegant, em travessava sense pietat la carn, i jo plorava amargament. I recorde també una sabata que ma mare em va llançar per l’aire a tota velocitat i que va fer miques el vidre del saló, després que jo m’ajupira hàbilment; i l’aironfix provisional que ma mare hi va col•locar per tapar el forat, i les mosques enganxoses com estàtues silents adherides a la làmina llefiscosa. I la mort –tan enigmàtica per a mi– d’un senyor dictador, en blanc i negre, al televisor de la saleta. I el xampany per celebrar-ho...
Aquell carrer de nom rimbombant, de celebritat ignorada, és encara el meu carrer. I la casa on vivia és encara ma casa.
Els meus pares ja no viuen a Historiador Diago. Però cada vegada que me’n vaig de la que ara és la casa dels meus pares, després d’una visita frugal, ma mare s’aboca al finestral, puntualment, per saludar-me, no siga cas que la mamprenga amb el cantó del carrer, a patades. I tots dos recordem l’anècdota mentre ens acomiadem: ma mare, amb un somriure maliciós, segur; i jo, amb la vergonya pueril de l’home que m’he fet, o amb el pudor del xiquet que sóc encara, i que vull ser, per sempre. Quan torne a València, sempre que puc, trobe un moment per passar pel meu carrer, el de nom tan rimbombant com desconegut, el carrer Historiador Diago de València.

Tabarca. Aventura per la Mediterrània

Comence el curs –i la tardor– amb un nou llibre: Tabarca. Aventura per la Mediterrània (publicat, precisament, a l’editorial Tabarca). Sempre és una alegria –i una sort indescriptible, un privilegi!– editar un llibre, i més en aquests temps de crisi, i en valencià! Per tant, ja estic més que content. Sempre havia volgut fer una història sobre aquesta peculiar illa alacantina, l’única habitada a tot el País Valencià (les Columbretes, un altre tresor nostre, no ho estan). I també perquè des que la vaig conèixer, la història de Tabarca, que em va seduir. Els habitants de l’actual Tabarca procedeixen de Gènova. Són valencians d’origen italià, i italians són encara els seus cognoms. Són els descendents dels captius rescatats pel rei Carles III a mitjans segle XVIII –comprats al rei de Tunísia, que els tenia empresonats a la Tabarka tunisiana– i que van ser portats a l’Illa Plana o de Nova Tabarca per ocupar-la i així evitar que l’illa servira de plataforma d’atac als pirates, que des d’allí assetjaven la costa alacantina. Aquest és el rerefons històric que mire de reproduir a la novel•la, més o menys fidel a la història real, però amb alguna petita llicència que n’afavoreix la trama. Sempre havia volgut fer una història sobre Tabarca però no va ser fins l’any passat, arran d’un viatge a l’Illa Plana amb els alumnes d’Altea, que hi vaig trobar la inspiració i el to, i també la trama de la història. Ara veu, per fi, la llum en format editorial i n’estic més que satisfet. Espere que agrade als lectors.

Una altra de moriscos

“―Jo sempre he somiat, Tomàs, potser per millor fugir de lo que veia cada dia. Sempre he parlat amb el cel i amb s’aigo de ses fonts i ets rierols, amb ets vents... Encara que, de vegades, són ben ingrats amb aquells qui els estimem. Una vida nova. Creixerà an es mateix temps. Creixeran junts, perquè ara sé que també jo som terra sembrada per tu”. Aquestes paraules de Caterina il•lustren una part fonamental de la trama de Les veus de la vall, de Rafael Escobar. Caterina, filla d’una família mallorquina nouvinguda a la vall de Seta, al Comtat, i Tomàs, el fill del governador, s’enamoren. No obstant això, tots dos s’enfronten a la prohibició taxativa de la relació per part dels seus progenitors, per causa de les classes socials divergents a què pertanyen. Al darrere d’aquesta prohibició, però, hi ha secrets ocults, de caràcter històric, que expliquen el veritable origen del Tomàs, i els temors i les frustracions dels nous pobladors illencs. Ha passat poc més d’una dècada des de l’expulsió dels moriscos d’aquelles terres i el ressò de la seua presència encara és visible des del punt de vista material, i també espiritual. Són moltes les veus que se senten a la vall, i als cingles abruptes de les serres que l’assetgen ―un espai reclòs esdevingut escenari mut de la ignomínia i la tragèdia. El passat morisc hi és encara latent, doncs, a la vall; les ferides i les sagnies provocades en el moment de l’expulsió romanen intactes en la memòria, i la consegüent diàspora forçada cap al Magrib de milers de moriscs valencians és motiu de vergonya i dolor ―per a uns― i de remordiment i menysteniment ―per als altres.
Aquesta novel•la de Rafael Escobar és un dels millors testimonis de l’esforç de reconstrucció d’un episodi històric ocult o ignorat pels valencians, una època que no podem oblidar si volem conèixer els nostres orígens, una coneixença imprescindible per no repetir els estereotips que ara mateix tendeixen a veure els altres des de l’òptica de la xenofòbia i del racisme.
Després de l’11-S, sobretot, la imatge de l’islam ha quedat injustament malmesa i deteriorada. Veiem els musulmans amb por o amb recel, quan no amb menyspreu i odi. Aquesta novel•la ens ajuda a matisar aquesta òptica esbiaixada del món musulmà, a valorar-lo com pertoca i, també, a reconèixer els defectes i les mancances del nostre món d’Occident. Una novel·la històrica a tenir en compte.

En lloc segur

En lloc segur, la darrera novel•la que Wallace Stegner va publicar abans de la seua mort, és un relat de caire realista sobre la relació d’amistat entre dues parelles d’amics –dos matrimonis– al llarg de més de tres dècades. La novel•la, no gens pretensiosa, ens proporciona un munt de reflexions sobre l’amistat, l’amor i, també, la literatura –especialment sobre la poesia– amb la generositat com a puntal que manté ferma la relació d’amistat entre les dues parelles. Són aquestes reflexions les que fan interessant la novel•la, i també l’entramat psicològic que sospesa les forces d’atracció –i de domini– entre les dues parelles –i a dintre també de cada matrimoni. L’admiració mútua, les febleses, els contratemps, els problemes de salut, els èxits i els fracassos, consoliden i refermen els lligams entre tots quatre, fins i tot i a pesar de les tensions i del desig de domini acaparador d’uns dels personatges, la Charity, el caràcter fort de la qual es projecta sobre el seu marit, en Sid, fins a extrems insospitats i un punt aberrants, i també sobre el destí dels seus amics, la Sally i el Larry. El fet, d’altra banda, que el narrador es confonga amb la veu del Larry, un escriptor de cert èxit, la fa encara més pròxima i atractiva, al meu parer. Llevat d’algun capítol una miqueta pesat –pense, sobretot, en el de la tia Emily–, la novel•la està molt ben escrita (i molt ben traduïda, cal dir-ho), i commou i toca la fibra del lector, especialment si ens atenem al vessant sentimental. Molt ben acollida per la crítica, aquesta novel•la ens dóna a conèixer en la nostra llengua un dels màxims exponents del realisme nord-americà de la segona meitat del segle XX.

A l'Orxa, una altra volta

Hui he tornat a l'Orxa per la Llacuna, però fent el camí invers. Primer, anar a l'Orxa. I tornar a la Safor pujant per la muntanya fins arribar a la Llacuna, i d'ací fins a Villalonga i la Font, finalment. El camí, tot pujada fins a la zona de casetes de la Llacuna, com esperava. Des de dalt, unes vistes magnífiques del Comtat, d'un costat, i de la Vall de Gallinera, a l'altre. A les fotos, s'hi aprecia el Benicadell i el poble de L'Orxa, des del cim, camí de tornada cap a la Safor.

Els amics

L’amistat és, potser, una de les variants de l’amor més noble i satisfactòria –i que no ens faça vergonya reconèixer-ho. L’amistat vertadera no demana gran cosa i, en canvi, ho dóna tot. És generosa, altruista, desinteressada. No exigeix horaris ni compliments, ni tampoc convencions i protocols absurds. Simplement, s’entrega sense demanar quasi res a canvi, per bé que agraeix tot allò que rep. Amb els amics de sempre poden passar anys i els llaços quedar inalterables. Un dia te’ls trobes i mamprens la conversa com si fóra ahir l’última volta que els vas vore. Amb els meus amics, em passa això, i n’estic molt agraït, i feliç. Són un tresor que espere que em dure tota la vida, perquè les amistats de veritat duren això, tota una vida. Gràcies!