Bon any 2012!

L'Espill, 38, contra la xenofòbia

En aquest últim número de L’Espill hi podreu trobar un monogràfic sobre «Xenofòbia, populisme i extrema dreta a Europa», amb articles de Xavier Casals, Enzo Traverso, Rene Cuperus, Jean-Yves Camus i Simona Skrabec.
La matança d’Utoya l’estiu passat va posar dramàticament de manifest la càrrega anihiladora i profundament inhumana del populisme d’extrema dreta, que conrea la xenofòbia anti-immigració, i que és hereu de les pitjors pulsions de la història europea, el feixisme i l’antisemitisme, encara que actualment es presenta amb nous embolcalls, de vegades d’aparença innòcua, de tipus populista, identitari i sense qüestionar el sistema democràtic. En aquest dossier L’Espill aborda una problemàtica candent de la mà d’investigadors acreditats, com l’historiador Xavier Casals (que analitza les claus de la nova dreta populista a Europa i també a Catalunya i Espanya), el també historiador Enzo Traverso (que fa una aportació analítica i interpretativa de “la fàbrica de l’odi”), del politòleg holandès Rene Cuperus (que aprofundeix en la revolta populista contra la globalització a partir del cas d’Holanda), del politòleg francès Jean-Yves Camus (que analitza la formació, història i evolució recent d’un cas paradigmàtic: el Front National de Le Pen), i de Simona Skrabec (que s’endinsa en la realitat del fenomen populista i d’extrema dreta a Eslovènia i l’Europa oriental).
Aquest número de tardor de la revista fundada per Joan Fuster, més enllà del dossier, tracta també un ampli ventall de temes en els articles següents: Miquel de Moragas, Futbol i identitat; Miriam Hoyo, Fukushima és a tot arreu (Les idees de Günther Anders); Jordi Marrugat, Crítica i cultura en el sistema literari català actual; Hugh Pennington, Xinxes; Ferran Archilés, La influència de Gramsci en Joan Fuster; Santi Cortés, El llibre, un perillós enemic; i Antoni Martí Monterde, La destrucció de la recerca en Humanitats a Catalunya. A títol de document s’inclouen textos de Victor Serge sobre “Antisemitisme”. Finalment, escriuen sobre llibres Simona Skrabec, Gil-Manuel Hernàndez, Carles Cabrera i Francesc Pérez Moragón.

Dia dels sants Innocents

L’amic Jaume Buigues Vila, de Teulada (Marina Alta), m’ha enviat una informació que al seu torn li ha fet arribar la Colla el Falçó del seu poble, sobre la festa dels sants Innocents. Com que la trobe molt interessant, vos la transcric:

“Les celebracions que s’escauen el dia dels Innocents són hereves tant de la llegenda dels infants degollats per Herodes com de les antigues Festes de Folls medievals i també de les Saturnals romanes. Es tracta d’un dia carnestoltenc en què preval i es tolera la disbauxa, el desordre festiu i la inversió dels rols socials. Aquest dia de “món al revés” forma part de les anomenades “llibertats de desembre” que comencen per Sant Nicolau, el 6 de desembre i acabaven el 28 de desembre. Aquests dies de disbauxa, burles, provocació i inversió dels rols socials sorgeixen durant els dies d’avorriment i impàs que segueixen a la fi de les tasques agrícoles de la sembra, durant el moment en què la terra està adormida i el temps lliure és ben abundant. És durant aquest temps sense feina al camp que el jovent utilitza per esplaiar-se de valent, relacionar-se amb tothom i divertir-se. Totes aquestes bretolades estan socialment permeses aquest dia amb el convenciment de que, en el fons, el desordre efímer garanteix l’ordre permanent.

La maula, càguila o llufa
Una de les principals activitats dels més joves és l'acció de penjar o posar la maula, càguila o llufa a algú en senyal de burla. La maula, càguila o llufa és un tros de paper o drap amb silueta humana que s’enganxa a l'esquena de qualsevol persona incauta sense que se n’adone.

Bromes
Una altra de les característiques de la Festa dels Innocents en molts indrets del país és la realització de gamberrades i bromes més o menys agosarades, sovint perpetrades pels joves. Les bromes es fan a determinades persones amigues o familiars que “s’ho han guanyat durant l’any”. Trucades telefòniques absurdes o de mal gust anunciant catàstrofes inexistents, llançament de bombes fètides en indrets com cinemes i l’interior dels transports públics i altres bromes de tot tipus, com tapiar la porta de la casa d’algú, llançar detergent a les fonts públiques, etc.
De ben antic era coneguda i famosa la broma dels ferrers valencians, que el dia dels innocents calfaven al fornal una ferradura vella, i quan era roent, la tiraven al carrer. L'atracció que produïa la ferradura per la creença que portava sort, feia que ben prompte algun vianant l'agarrés i es cremés els dits en tocar-la, en mig de la rialla dels ferrers.”

Caràcters, 57

M’ha arribat el darrer número de Caràcters, la revista de crítica literària, cultura i llibres que publica la Universitat de València. Un número dedicat al poeta i estudiós de la literatura Jaume Pérez Montaner, amb articles d’Iban L. Llop, Lluís Roda, Manel Rodríguez-Castelló, Antoni Martí Monterde i Dominic Keown. He trobat molt encertades les paraules de Pérez Montaner sobre la creació poètica. A més de les pàgines centrals, que la revista dedica a una figura literària, hi ha tot d’articles i de ressenyes interessants. M’ha agradat especialment l’article d’Alícia Toledo sobre les adaptacions cinematogràfiques d’alguns dels nostres autors més reeixits: Blai Bonet, Quim Monzó, Jaume Cabré i Emili Teixidor. Com també m’ha agradat l’opinió de Bel Olid sobre els elements autobiogràfics en les obres literàries. I encara l’entrevista de Pere Antoni Pons a Amadeu Cuito. O la ressenya de Txema Martínez sobre la poètica de Pere Rovira, a propòsit del seu darrer llibre, Contra la mort. I la de Joan Josep Isern sobre la novel·la d’Isidre Grau, Els amants volàtils (que ja tinc encomanada), una de les novel·les de l’any que ja s’acaba de més alta volada. La llista d’articles i de ressenyes que paguen la pena és llarga. Una revista d’alt nivell que és, també, l’única de crítica literària que abasta tot l’àmbit lingüístic, sense complexos, i amb un esperit de fer cultura amb normalitat, i de la nostra.

La mà de ningú

M’he llegit d’una tirada, en un parell de dies, la darrera novel·la de Vicent Usó, La mà de ningú. M’ha encantat. De fet, des que la vaig començar que m’ha mantingut enganxat, a l’expectativa, intrigat, il·lusionat. És d’aquelles novel·les que et fan estimar –més encara– la literatura. Però no convé parlar massa de la novel·la. Bé, cal parlar-ne, és clar, perquè s’ho val, i molt, però sense avançar els esdeveniments. Si la recensió de la novel·la insinuara algun aspecte clau sobre la línia argumental, la desgraciaria. Paga la pena, doncs, que siga el lector qui la descobrisca directament, sense cap mena d’explicació d’altri. Glossar-la ací, en unes poques línies, ni que fóra un esbós, seria un error imperdonable. No vull avançar, per tant, ni el més irrisori comentari sobre la trama i els personatges. Només puc dir que la seua estructura –com un trencaclosques, n’han dit ja alguns que també l’han llegida– és d’una perfecció admirable. Algú ha encabit La mà de ningú dins del calaix de sastre de la novel·la negra. En té elements, sí, però crec que va molt més enllà. N’hi ha també un component social, d’estricta actualitat, que ens incita a reflexionar. I tant que ens hi “obliga”, a pensar! Fins al punt que hi constatem com n’és, de terrible, la realitat que ens envolta. Ho és tant que esgarrifa només de pensar-hi. Una vegada més la realitat supera –per macabra– la ficció. I ací Vicent Usó no ha fet sinó aprofitar –amb la intel·ligència d’un escriptor sagaç– aquest filó de la realitat, a fi de tornar-nos-en un reflex cru en l’espill en què, ben sovint, no gosem mirar-nos, ni tan sols de reüll. Un espill que fa feredat, val a dir. A més, hi ha els personatges, principals i secundaris, elements fonamentals en la configuració de l’estructura perfecta de què parlàvem adés. I les variacions i els petits salts temporals, disposats a consciència per l’autor en els capítols. I l’atzar com un element tan gratuït com, de vegades, definitori en la vida de les persones. La darrera novel·la de Vicent Usó ens mostra la veu d’un autor solvent, madur, amb molt d’ofici (amb aquesta ja en té quasi una desena de novel·les publicades). Un narrador de trama i personatges que no s’entreté en bagatel·les innecessàries. I un apunt més: seria fantàstic traslladar aquesta novel·la a la gran pantalla.
Excepcionalment, sense ànim de trair l’esperit d’aquest comentari, i amb l’únic objectiu d’atraure més encara l’atenció del potencial lector de La mà de ningú, us transcric la sinopsi que podeu llegir a la contraportada del llibre:

La vida és molt tranquil·la en aquell poble del nord de França. Un matí de novembre, però, un pagès de setanta-sis anys, antic combatent a la guerra d’Indoxina, troba una mà amputada enmig d’un camí rural. Una mà que ningú no sap com hi ha anat a parar. A partir d’aquesta troballa macabra, s’inicia una història que anirà creixent amb la intervenció d’altres personatges: un transportista que conversa tot el dia amb una amant imaginària, un immigrant senegalès que ven pel·lícules al carrer, una okupa que fa malabars, un metge vidu amb dues filles petites... Vides senzilles que amaguen totes algun secret i que es veuen transformades, de sobte, per una trama criminal.

Les revistes infantils i juvenils

Ara que tant es parla de la necessitat de llegir, d’estimular la lectura entre la població, dels plans lectors, etc., convé recordar, per exemple, que aquesta és una tasca que hem de fer entre tots, no només en l’àmbit escolar. També a la família, per exemple: és fonamental. I per què és bo llegir? Doncs, per moltes raons. Perquè estimula la intel·ligència, perquè ens obri al món, perquè, en general, ens fa millor persones, més solidaris i més tolerants.
Els meus fills, Laia i Jordi, estan subscrits a dues revistes: Reporter Doc i Cavall fort. Els encanten. Són revistes adreçades a xiquets entre 9 i 15 anys l’objectiu de les quals és estimular, precisament, la lectura. A mi m’encanten, també, i, ben sovint, les faig servir a classe. Hi ha tot de reportatges, contes, jocs, concursos, historietes i tires còmiques ben interessants i aprofitables.
Enguany, una de les revistes infantils en la nostra llengua més emblemàtiques ha tancat la paradeta. Ens referim a Tretzevents, que ha deixat de publicar-se “per manca de suport institucional”. On és la voluntat política? És una veritable llàstima. I ja fa temps que la valenciana Camacuc també va deixar de distribuir-se en quioscos i ara només funciona per subscripció. És ací on les autoritats haurien d’intervindre si realment volen estimular la lectura –ho volen o no?
Una notícia positiva, Cavall Fort acaba de fer 50 anys, felicitats! Per molts anys!

La veu de la diferència

Ja tenim un representant autènticament valencià a Madrid. Es diu Joan Baldoví i ens representa als qui li hem votat (125.000 valencians!), i també als que no. La primera intervenció del diputat de Compromís-Equo ha estat magnífica. Ha fet una defensa ben argumentada sobre el valor de la diferència i de la pluralitat, condicions indispensables per a una democràcia real. El fet de començar el seu discurs en valencià ha estat un gest simbòlic que emociona. Ha parlat en nom d’una llengua, el valencià, que no va en contra de res ni de ningú, en absolut, i molt menys és una amenaça, sinó una invitació, una oportunitat, una sort, un orgull –per als valencians que la parlem, i també per als qui no la parlen habitualment. I ha incidit també en els problemes, greus, que patim tots els valencians: corrupció, deute, polítics imputats... És una sort que els valencians puguem tindre una representació autènticament valenciana a Madrid, l’única formació no sucursalista, d’àmbit estrictament valencià. N’hem d’estar ben contents. No és veritat que tots els polítics són iguals. La de Compromís-Equo és la veu de la diferència, la veu de l’esperança, la veu de tots els valencians.