adesiara (notes vitals, culturals i literàries): "A l'estiu, tot lo món viu"

dimarts, 19 de juliol del 2011

"A l'estiu, tot lo món viu"

Ara gaudim de l'estiu. Els darrers dies hem fet tot d'excursions. Vam anar a Almoines a pujar al trenet nocturn, el xitxarra de què us vaig parlar no fa massa. Hi ha una associació que va muntar ara fa uns anys un trenet de joguina per a xiquets (i pares) en un jardí municipal, la seu de la qual es troba a l'esmentat Almoines, a la Safor, i que fa un recorregut -simulat, és clar- Gandia-Alcoi. També vam anar al Montdúver, en una pujada nocturna que s'organitza tots els anys. Des del cim de la muntanya, s'hi veia tota la costa fins a València, una vista increïble. També hem anat a Sagunt, gràcies a l'hospitalitat de l'amic Antoni Gómez i la seua amable família, que ens van mostrar la ciutat, amb un dels barris jueus valencians més importants, abans de l'expulsió... I gaudim també de la gastronomia, com podeu veure a les fotos: una paella valenciana feta per mi (homologable, tot i que reconec que no és gran cosa) i una ensaïmada portada directament de Mallorca per una amiga: gràcies! I és que, com diu el refrany, "A l'estiu, tot lo món viu".

2 comentaris:

Carles Mulet Grimalt19 de juliol del 2011, a les 12:58
A fruir de les vacances, que bona falta ens fa!
ResponElimina
Respostes
J.Salavert19 de juliol del 2011, a les 13:11
Juli, eixa ensaïmada té molt bona pinta. Quina enveja! I a gaudir del bon oratge i el temps lliure! Nosaltres ací, a l'hivern, amb prou de fred i pluja.
Una abraçada molt forta.
ResponElimina
Respostes

Afegeix un comentari

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.

Sobre Raspall

Raspall torna a la temàtica del compromís que ja havia estat tractada a Llibre dels exilis. És una defensa entre orgullosa i atrevida de l’àmbit rural –del poble– com a espai vital generós, ideal per viure-hi. És, també, una reflexió i una tornada enyoradissa al paradís de la infantesa. Són poemes majoritàriament sintètics, sobretot a la primera de les tres parts que en què es divideix el poemari. La segona part està formada per una desena de poemes narratius en què la pilota valenciana té una importància cabdal, com a al·legoria vital, existencial, gairebé mítica; i la tercera per un únic poema llarg, una mena de cantata cívica, en versos decasíl·labs, en què, a partir de la metàfora o al·legoria de la pilota valenciana, s’hi fa una exaltació entre amorosa i patriòtica del País Valencià.

Sobre Aimia

Aimia és un vell terme que significa amiga o estimada, segons la tradició dels antics trobadors occitans, catalans i valencians. Es tracta d’un poemari d’amor en què el poeta homenatja i dialoga amb els clàssics de la nostra literatura: Jordi de Sant Jordi, Pere Serafí, Amadeu Febrer, Roís de Corella, Ausiàs March, Joan Salvat Papasseit, Vicent Andrés Estellés… Un gran poema en què el poeta tracta de reflectir, d’una manera passional, els més diversos sentirs que provoca l’amor: la bogeria, la gelosia, la ceguesa, la desraó… A més, Aimia intenta contar una història: l’evolució que experimenta tota relació amorosa: la passió inicial, la catarsi o plenitud, i, finalment, el desenllaç: que pot traduir-se en un estat de maduresa, de saviesa o, en el pitjor dels casos, de ruptura irreversible.

Sobre Llibre dels exilis

Llibre dels exilis ens ofereix una intensa fe de vida –de la seua vida–, bastida sobre un amor obstinat, de vegades desesperat, sempre insubornable, per la poesia i pel seu país. Llibre dels exilis és un gran poema patriòtic sobre la ciutat de València, sobre el País Valencià i els Països Catalans, i sobre la repressió política i la descomposició social que secularment pateixen. Venècia, Verona l’antiga Roma esdevenen en aquests poemes els suggestius i colpidors correlats de la nostra realitat immediata, els escenaris on transcorre la recta final d’un conflicte que molt possiblement s’acabe amb la derrota final dels vençuts, per bé que això no signifique que aquests renuncien a la seua dignitat. Així mateix, Llibre dels exilis és una bella salutació a la gran tradició de la poesia valenciana moderna des de Vicent Andrés Estellés, amb la qual els poemes que formen el llibre mantenen un diàleg emocionant i fecund, resolt amb una enlluernadora riquesa verbal i expressiva.

Sobre L'home de Melbourne

Quan Joseph Schiffer torna al seu país d’origen, després de quaranta anys d’absència, sap que ningú no l’espera ja. En arribar-hi, ningú no el reconeix i el seu passat a Melbourne esdevé de sobte, i amb la distància, una mica llunyà, malgrat que la mort de la seua dona és encara molt recent. A poc a poc, però, s’adona que ell sí que reconeix la ciutat on va nàixer i fins i tot algunes persones que van configurar el trencaclosques gairebé oblidat de la seua infantesa. Darrere de l’“amnèsia” dels habitants del seu país, de l’aparent desconeixement envers la seua persona, del trencadís misteriós del seu passat, hi ha una trama oculta que Joseph Schiffer es veurà obligat a esbrinar i que, a mesura que reconstrueix, en configura una imatge tèrbola i miserable en què la cobdícia, la desraó i les experimentacions científiques de dubtosa legitimitat ètica s’han ensenyorit definitivament del país. L’home de Melbourneés una història trepidant que ens invita a reflexionar sobre els límits ètics de la ciència.