Gràcies a una col•lecció de novel•la negra que tinc del diari Avui –del temps en què es distribuïa també pel País Valencià, quina llàstima que desapareguera...– he pogut llegir un dels llibres més reeixits de Jaume Fuster, un clàssic. La novel•la de gènere ha estat, de fet, un dels reptes de la literatura en la nostra llengua. I al seu conreu i consolidació, hi van contribuir autors de la talla de Pedrolo, Torrent i l'esmentat Fuster, per dir-ne únicament els noms més afamats. Aquesta d’en Fuster és un exemple ben solvent de novel•la negra catalana. Amb una trama no gens estrafolària, i creïble, i amb un llenguatge directe i farcit de l’argot que els autors de l’època es van saber enxampar –i no era gens fàcil, això, en un àmbit en què estava quasi tot per fer– De mica en mica s’omple la pica entreté i rutlla per la pantalla mental del lector com la millor pel•lícula. La tasca, en aquest sentit, del malaurat Jaume Fuster va ser àrdua, i admirable. Mireu, si no, la quantitat de lèxic i girs expressius que el barceloní es va empescar per tal de fer versemblant la parla dels seus personatges: estintolar-se, pistrincs, pàfies, carretoina, caloio, xílings, garjola, calar, saragata, morma, mastegot, manefla, aglapir, trinxa, guillar, toixa, pirandó, pinyac... Una feinada, sí senyor. A aquesta tasca revitalitzadora i creadora de l’idioma, cal afegir-hi la contextualització de la trama en un espai pròxim, com ara la ciutat de Barcelona, sense privar-se d’expandir els fets per Itàlia, França i Suïssa. I la trama? Un jove es veu embolicat en una feina que en teoria li ha de proporcionar un bon feix de diners. Darrere la bicoca, però, hi ha tot un tinglado de diners evadits a l’estranger i l’intent de fer creure que una empresa està en fallida, i tot de treballadors sindicats que s’hi manifesten en contra. Pel mig, uns quants cadàvers i quatre escenes molt ben fetes, amb mastegots i colps de punys inclosos. Una obra sense grans pretensions que aconsegueix mantindre el lector intrigat fins la darrera pàgina. L’únic però que li he trobat a la novel•la és que resulta una miqueta enrevessada, pel que fa a la trama. Potser per això el novel•lista ens ho aclareix tot al final, per si de cas no n’havíem tret l’aigua clara. Una novel•la que paga la pena llegir.
dilluns, 18 de juliol del 2011
De mica en mica s'omple la pica
Gràcies a una col•lecció de novel•la negra que tinc del diari Avui –del temps en què es distribuïa també pel País Valencià, quina llàstima que desapareguera...– he pogut llegir un dels llibres més reeixits de Jaume Fuster, un clàssic. La novel•la de gènere ha estat, de fet, un dels reptes de la literatura en la nostra llengua. I al seu conreu i consolidació, hi van contribuir autors de la talla de Pedrolo, Torrent i l'esmentat Fuster, per dir-ne únicament els noms més afamats. Aquesta d’en Fuster és un exemple ben solvent de novel•la negra catalana. Amb una trama no gens estrafolària, i creïble, i amb un llenguatge directe i farcit de l’argot que els autors de l’època es van saber enxampar –i no era gens fàcil, això, en un àmbit en què estava quasi tot per fer– De mica en mica s’omple la pica entreté i rutlla per la pantalla mental del lector com la millor pel•lícula. La tasca, en aquest sentit, del malaurat Jaume Fuster va ser àrdua, i admirable. Mireu, si no, la quantitat de lèxic i girs expressius que el barceloní es va empescar per tal de fer versemblant la parla dels seus personatges: estintolar-se, pistrincs, pàfies, carretoina, caloio, xílings, garjola, calar, saragata, morma, mastegot, manefla, aglapir, trinxa, guillar, toixa, pirandó, pinyac... Una feinada, sí senyor. A aquesta tasca revitalitzadora i creadora de l’idioma, cal afegir-hi la contextualització de la trama en un espai pròxim, com ara la ciutat de Barcelona, sense privar-se d’expandir els fets per Itàlia, França i Suïssa. I la trama? Un jove es veu embolicat en una feina que en teoria li ha de proporcionar un bon feix de diners. Darrere la bicoca, però, hi ha tot un tinglado de diners evadits a l’estranger i l’intent de fer creure que una empresa està en fallida, i tot de treballadors sindicats que s’hi manifesten en contra. Pel mig, uns quants cadàvers i quatre escenes molt ben fetes, amb mastegots i colps de punys inclosos. Una obra sense grans pretensions que aconsegueix mantindre el lector intrigat fins la darrera pàgina. L’únic però que li he trobat a la novel•la és que resulta una miqueta enrevessada, pel que fa a la trama. Potser per això el novel•lista ens ho aclareix tot al final, per si de cas no n’havíem tret l’aigua clara. Una novel•la que paga la pena llegir.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.