La solitud dels nombres primers

La solitud dels nombres primers, de Paolo Giordano, és, bàsicament, la història de l’Alice i d’en Mattia. Tots dos, marcats per alguna mena de tara psicològica, es veuen irremeiablement atrets, com destinats a trobar-se, i alhora impel•lits a separar-se l’un de l’altre –una relació tan extreta i pròxima com tenen, en matemàtiques, precisament els nombres primers, d’ací el títol del llibre. Això almenys és el que ens fa creure l’autor al llarg de la novel•la. Una història d’amor i desamor alhora, d’encontres i desencontres que, a la fi, Giordano resol de la millor manera –i que no revelaré per si el lector està interessat a llegir-se-la. Ja als darrers capítols, l’Alice formula el seu raonament entorn dels lligams que creu que l’uneixen de manera irreversible a en Mattia. I, tot seguit, quan menys t’ho esperes, després de nou anys de separació (!), l’Alice aconsegueix que en Mattia torne de l’estranger per intentar allò que havien deixat estar –o que ell havia tallat per seguir la carrera universitària que volia emprendre, que és el que realment li importa en la vida, obsessionat com està per les matemàtiques. I, llavors... El final és tan efectista com previsible. No és aquest, però, el pitjor defecte de la novel•la. Al meu parer allò que la fa una miqueta ensopida és que resulta forçada i poc creïble, perquè realment la relació entre els protagonistes mai no havia estat profunda abans de la separació, sinó més aviat fruit de la inexperiència, la qual cosa precipita, almenys en part, la partida d’en Mattia. A més, hi ha la caracterització quasi caricaturesca dels personatges. Gairebé tots –i no n’hi ha molts– són extremats, tocats per alguna minva. En Mattia és un geni en matemàtiques, però és nefast per a les relacions socials, gairebé autista; i l’Alice, a més de coixejar d’una cama, després d’un accident en la neu, pateix anorèxia. La resta de personatges tampoc no es queden curts: en Denis, homosexual frustrat enamorat d’en Mattia; la Viola, una maniàtica; la germana d’en Mattia, deficient; els pares dels protagonistes tampoc no arriben a ser normals del tot; en Crozza, un solitari trist, i en Fabio, algú que fuig quan l’Alice més el necessitava... L’escabrositat de la fauna personatgística d’aquesta novel•la arriba a exasperar el sofert lector. Un lector que ha d’aguantar estoicament la parsimònia insulsa i somorta dels esdeveniments, ja que, en realitat, no passen grans coses i la crossa psicològica en què sembla que l’autor basa la “trama” arriba a provocar tedi i, si m’apureu una miqueta, fàstic. Més enllà de les comparacions i les al•legories, encertades, que l’autor fa entre les matemàtiques i les situacions i la psicologia dels personatges, i d’un intent novel•lístic que cal reconèixer, sobretot si tenim en compte que es tracta d’una opera prima, aquesta novel•la no acaba de reeixir del tot, a pesar de l’èxit que va tenir en el seu moment –i que no arribe a copsar del tot. Potser m’equivoque...