adesiara (notes vitals, culturals i literàries): El ferrocarril Alcoi-Gandia i el Xitxarra

dilluns, 11 de juliol del 2011

El ferrocarril Alcoi-Gandia i el Xitxarra

Hui, un passeig en bici per l’antiga via de ferrocarril que unia les ciutats de Gandia i d’Alcoi, ara ja desapareguda. És una ruta que aprofita el traçat absent de la via i que, en bici o caminant, és molt agradosa. El camí és bastant costós en alguns trams, perquè la pedra és dura i ben sovint es troba solta, i direcció a l'Orxa és de pujada pràcticament tot el temps. Però fa goig recórrer aquesta antiga via de tren, construïda a finals del segle XIX per la companyia anglesa Alcoy and Gandia Railway and Harbour Company Limited, per al transport de primeres matèries i de productes industrials d’aquelles comarques, principalment tèxtils i siderúrgics. Aquelles matèries tenien en el port de Gandia la seua eixida comercial natural. Però també el feia servir la gent. Conten que el Xitxarra, així era conegut el tren, anava tan espaiet, que n’hi havia que baixava amb la locomotora en marxa, pixava i tornava a pujar. Conegut com «el tren dels anglesos», aquest ferrocarril va funcionar durant 76 anys fins que el 15 d’abril de 1969 va fer el seu darrer viatge. La baixa rendibilitat el va condemnar. Ja fa quatre dècades que no funciona, però en queda el traçat i molts vestigis arquitectònics que en donen testimoni, la majoria en un estat profund d’abandó: els pilars dels ponts desapareguts, les estacions, els dipòsits d’aigua... Un recorregut amb un paisatge natural molt atractiu, ple de baladre i animals (fardatxos, conills, perdius, garses...), i amb la remor tranquil•la del riu Serpis sempre present, desfilant entre els penya-segats i el congost que comunica tímidament les comarques del Comtat i de la Safor. Si en teniu oportunitat, vingueu i feu una passejada pel ferrocarril Alcoi-Gandia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.

Sobre Raspall

Raspall torna a la temàtica del compromís que ja havia estat tractada a Llibre dels exilis. És una defensa entre orgullosa i atrevida de l’àmbit rural –del poble– com a espai vital generós, ideal per viure-hi. És, també, una reflexió i una tornada enyoradissa al paradís de la infantesa. Són poemes majoritàriament sintètics, sobretot a la primera de les tres parts que en què es divideix el poemari. La segona part està formada per una desena de poemes narratius en què la pilota valenciana té una importància cabdal, com a al·legoria vital, existencial, gairebé mítica; i la tercera per un únic poema llarg, una mena de cantata cívica, en versos decasíl·labs, en què, a partir de la metàfora o al·legoria de la pilota valenciana, s’hi fa una exaltació entre amorosa i patriòtica del País Valencià.

Sobre Aimia

Aimia és un vell terme que significa amiga o estimada, segons la tradició dels antics trobadors occitans, catalans i valencians. Es tracta d’un poemari d’amor en què el poeta homenatja i dialoga amb els clàssics de la nostra literatura: Jordi de Sant Jordi, Pere Serafí, Amadeu Febrer, Roís de Corella, Ausiàs March, Joan Salvat Papasseit, Vicent Andrés Estellés… Un gran poema en què el poeta tracta de reflectir, d’una manera passional, els més diversos sentirs que provoca l’amor: la bogeria, la gelosia, la ceguesa, la desraó… A més, Aimia intenta contar una història: l’evolució que experimenta tota relació amorosa: la passió inicial, la catarsi o plenitud, i, finalment, el desenllaç: que pot traduir-se en un estat de maduresa, de saviesa o, en el pitjor dels casos, de ruptura irreversible.

Sobre Llibre dels exilis

Llibre dels exilis ens ofereix una intensa fe de vida –de la seua vida–, bastida sobre un amor obstinat, de vegades desesperat, sempre insubornable, per la poesia i pel seu país. Llibre dels exilis és un gran poema patriòtic sobre la ciutat de València, sobre el País Valencià i els Països Catalans, i sobre la repressió política i la descomposició social que secularment pateixen. Venècia, Verona l’antiga Roma esdevenen en aquests poemes els suggestius i colpidors correlats de la nostra realitat immediata, els escenaris on transcorre la recta final d’un conflicte que molt possiblement s’acabe amb la derrota final dels vençuts, per bé que això no signifique que aquests renuncien a la seua dignitat. Així mateix, Llibre dels exilis és una bella salutació a la gran tradició de la poesia valenciana moderna des de Vicent Andrés Estellés, amb la qual els poemes que formen el llibre mantenen un diàleg emocionant i fecund, resolt amb una enlluernadora riquesa verbal i expressiva.

Sobre L'home de Melbourne

Quan Joseph Schiffer torna al seu país d’origen, després de quaranta anys d’absència, sap que ningú no l’espera ja. En arribar-hi, ningú no el reconeix i el seu passat a Melbourne esdevé de sobte, i amb la distància, una mica llunyà, malgrat que la mort de la seua dona és encara molt recent. A poc a poc, però, s’adona que ell sí que reconeix la ciutat on va nàixer i fins i tot algunes persones que van configurar el trencaclosques gairebé oblidat de la seua infantesa. Darrere de l’“amnèsia” dels habitants del seu país, de l’aparent desconeixement envers la seua persona, del trencadís misteriós del seu passat, hi ha una trama oculta que Joseph Schiffer es veurà obligat a esbrinar i que, a mesura que reconstrueix, en configura una imatge tèrbola i miserable en què la cobdícia, la desraó i les experimentacions científiques de dubtosa legitimitat ètica s’han ensenyorit definitivament del país. L’home de Melbourneés una història trepidant que ens invita a reflexionar sobre els límits ètics de la ciència.