Ahir, de vesprada, vaig pujar a la Llacuna de Vilallonga d’una tacada. Ja hi havia anat fa un parell de mesos i coneixia el camí: sabia on i quan m’havia de dosificar per no haver de parar. El meu ritme és lentíssim, però. No sóc un professional, ni de bon tros. De fet, solen passar-me alguns companys ciclistes, que porten sempre unes màquines impressionats que quasi els fan volar. Però no tracte de competir amb ningú, sinó de gaudir de la passejada. Quin goig el camí que puja a la Llacuna. En un moment donat es veu Forna per darrere, direcció a la mar (a la foto, en la llunyania). Després, al cim, la Llacuna és plena de casetes. Continua el camí en ascensió fins que acaben les casetes i comença una carretera millor asfaltada, gens transitada, que porta a l’Orxa, a la comarca alacantina del Comtat. Després, un descens vertiginós fins al poble. Ahir vaig vore, sense exagerar, vora una trentena de perdius, sempre en grup, en família. Una es va quedar en una pedra, mirant-me, a dos metros de distància. Es veu que no estan acostumades a vore gent. Com són de vulnerables... Un caçador se n’haguera fet un tip, de caça, ahir. Millor deixar-les viure.
dimecres, 27 de juliol del 2011
Camí de l’Orxa, per la Llacuna de Vilallonga
Ahir, de vesprada, vaig pujar a la Llacuna de Vilallonga d’una tacada. Ja hi havia anat fa un parell de mesos i coneixia el camí: sabia on i quan m’havia de dosificar per no haver de parar. El meu ritme és lentíssim, però. No sóc un professional, ni de bon tros. De fet, solen passar-me alguns companys ciclistes, que porten sempre unes màquines impressionats que quasi els fan volar. Però no tracte de competir amb ningú, sinó de gaudir de la passejada. Quin goig el camí que puja a la Llacuna. En un moment donat es veu Forna per darrere, direcció a la mar (a la foto, en la llunyania). Després, al cim, la Llacuna és plena de casetes. Continua el camí en ascensió fins que acaben les casetes i comença una carretera millor asfaltada, gens transitada, que porta a l’Orxa, a la comarca alacantina del Comtat. Després, un descens vertiginós fins al poble. Ahir vaig vore, sense exagerar, vora una trentena de perdius, sempre en grup, en família. Una es va quedar en una pedra, mirant-me, a dos metros de distància. Es veu que no estan acostumades a vore gent. Com són de vulnerables... Un caçador se n’haguera fet un tip, de caça, ahir. Millor deixar-les viure.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.