Vergonyosa, lamentable,
mesquina, obtusa… No hi ha prou adjectius per a descriure la desídia de l’actual
Ajuntament d’Elx, en deixar que tot el llegat de Miguel Hernández es trasllade en
bloc a Quesada (Jaén). El menyspreu per part del PP cap a un dels poetes
valencians més importants en llengua espanyola –sens dubte, un dels millors del
segle XX en aquesta llengua–, palesa que a la dreta valenciana, provinciana i
carpetovetònica, la cultura i les lletres els importen un rave. I, tanmateix,
la transcendència del poeta oriolà és importantíssima. Miguel Hernández és, per obra i trajectòria vital, comparable a Federico García Lorca. M’atreviria a dir
que molt millor i, sobretot, més autèntic, que alguns dels poetes de l’anomenada
Generación del 27. Té una biografia que ja per se atrauria milers de visitants
si el consistori il·licità haguera accedit a mantenir l’acord subscrit pel
govern anterior de la Ciutat, socialista, amb els hereus del llegat del poeta.
Però potser és això el que molesta els actuals mandataris de la ciutat d’Elx:
que Miguel Hernández fóra precisament d’esquerres, i comunista per a més inri;
fins i tot els deu molestar el fet que fos poeta. Poeta compromés amb el seu
poble. Per sort, l’Ajuntament de Quesada, el poble natal de Josefina Manresa, l’esposa
del poeta, s’ha interessat per la figura de Miguel Hernández i, amb el suport
de la Junta d’Andalusia, en gestionarà el llegat a parir d’ara. Llarga vida a l’obra
de Miguel Hernández!
Juli, bona nit des de Canberra. L'estat espanyol, a través del govern ultraconservador del PP, ens dóna una i altra vegada mostres clares e inqüestionables de que defensa el llegat i l'ordre polític i sociocultural que el dictador feixista va deixar "atado y bien atado". Em dóna fàstic vore com gairebé totes les mesures que tenen relació amb la memòria històrica vetllen per mantenir al més gran criminal que ha parit eixa terra com a "Salvador de la pàtria". Jo dic que és molt greu que puguen fer el que fan, amb impunitat i sense cap vergonya. Jo, cada vegada més, em veig com exiliat polític, perquè vaig eixir del País a 1996, quan el "sargento de la benemèrita", el del bigotet, va agafar el govern. De vegades em pregunte com pugueu aguantar tanta merda.
ResponEliminaSí, Jorge, realment reasulta bastant fastigós i insuportable haver de combregar amb els feixistes i neofeixistes que pul·lulen per la "pell de brau". En poc temps hem perdut molt des de punt de vista democràtic. Els treballadors cada vegada som objecte de més vexacions, mentre n'hi ha que mantenen els seus privilegis intocables i, fins i tot, s'enriqueixen més encara. Els sàtrapes que ens han governat les darreres dècades no han fet sinó aprofitar els seu poder per mantenir intactes les grans fortunes i aprofundir en l'empobriment -material i espiritual- de la gent. De vegades, vénen ganes de fugir-ne, però hem nascut ací i ací hi ha la gent i la terra que estimem, malgrat tot. Si la cosa s'estira encara més, però, ja vorem què passa. Ja n'hi ha moltíssima gent -com tu- que se n'ha anat, i ho ha fet per raons econòmiques, clar, però també per causes ideològiques. És lamentable...
ResponEliminaEl PP, que sovint ho mesura tot en 'rentabilidas económica', és incapaç de potenciar res que puga suposar un valor afegit a les nostres ciutats i comarques si això va en contra de la seua ideologia retrògrada. Buff, quin país! D'altra banda, resulta preocupant que considerem fugir; no els podem donar tampoc eixa alegria.
ResponEliminaJuli, et passe a més l'enllaç en què t'incloc entre els cinc blogs dels meus 'Liebster Blog': http://jordipuigm.wordpress.com/2012/08/18/liebster-blog-i-lagost/
Acaba de passar bon estiu.
Moltes gràcies, Jordi! Torne avui de viatge.
ResponEliminaLa fugida no és cap camí, simplement és una fugida. El que hem de fer és lluitar amb intel·ligència per la independència del país. Primer concentrar els esforços en la independènica del Principat, després desestabilizar les Illes per propiciar-ne l'ingrés al nou Estat, i finalment fer el mateix amb el País Valencià. O caixa o faixa.
ResponElimina