Caràcters, núm. 46

Caràcters dedica les pàgines centrals a Jaume Cabré

La revista de crítica literària Caràcters, que edita la Universitat de València, dedica les pàgines centrals a Jaume Cabré, amb articles sobre l’autor de Jaume Aulet, Carme Gregori, Simona Skrabec i Vicent Usó. A més, Caràcters aplega una entrevista a Ignasi Mora, el darrer guanyador del premi Mallorca de novel·la, dotat amb 70.000 euros; un article de Francesc Calafat sobre Josep Piera, amb motiu del seu seixantè aniversari; un altre de Xavier Barceló Pinya, sobre la presència dels models dialectals en la literatura catalana; i d’altres articles i ressenyes d’Agustí Colomines, Adrià Chavarria, Ximo Espinós, Ferran Garcia-Oliver, Lluïsa Julià, Damià Pons, Pere Rosselló Bover...
Fragment de Jaume Cabré sobre el seu procés de creació: “Les meves novel·les no estan acabades. Valéry deia que un poema no s’acaba; s’abandona. Penso que arriba un moment que et deixes prendre la novel·la de les mans i saps que queda discretament inacabada. Tal volta aquesta és la raó per la qual, quan m’adono que torno a tenir la vida per a mi, em capbusso un altre cop en un nou procés. I em pregunto que com és que m’hi he tornat a embolicar. Que no deia que volia descansar una temporada ben llarga per dedicar-me a llegir més? M’imagino que allò que em passa és que sento un profund enyor de l’alegria de l’escriptura. En el fons sé que hi ha una raó més irracional per tornar-me a posar a escriure: no puc no fer-ho”.

Sant Antoni!

A Pollença, com a molts pobles de les Illes, de Catalunya i del País Valencià, Sant Antoni se celebra molt. A Pollença en concret beneeixen els animals, fan foguerons i planten un pi al mig de la plaça, que arrebossen d'aigua i sabó. Els joves intenten pujar fins al cim de l'arbre, on hi ha un gall. Qui arriba al gall, guanya, és clar. A més, fan glosses, versets ben sucosos, molts de pics escatològics, ben picarons. Vos en copie una, de glossa, que m'ha passat un alumne avantatjat. Fixeu-vos com el pollencí té moltes paraules que coincideixen amb el valencià...

Les Glosses de Sant Antoni

Per Sant Antoni
grans festes hi ha.
Deixau que ressoni
el nostre cantar.

La bulla comença
la vesprada abans:
la gent de Pollença
no tendrà descans.

La llengua composta
per cremar rabent,
direu que és aposta
per un monument.

El jurat ja passa
qualificador:
entre poc i massa
sempre té raó.

Coets i bombetes
voran els foguerons:
quaranta purufetes,
xics malariadons.

Flastomades mallorquines

Qui diu que els xiquets d'ara no són enginyosos? Com sempre, n'hi ha que sí que ho són. Jo almenys en tinc dos a l'IES Guillem Cifre de Colonya (Pollença), que són molt originals. En una bitàcola que han de fer, un alumne hi ha apuntat una sèrie de flastomades (blasfèmies) mallorquines ben interessants, amb un colofó, ben graciós, en què es disculpa...

Vos les reproduïsc:

Flastomades mallorquines*

Mal caigués la seu, i hauria feina per tothom.
Te fotré a jeure amb els talons darrera.
Mal ploguessin caps de sants!!
Mal te morissis d’oi tapat de moc.
Què saps tu de monyir truges, si lo més redó que has vist és un meló.
Ets un cap de porc amb orelles.
Mitja punyeta, no fa l’alçada d’un ca ajegut.
Passar pes cap de fava amb orelles i saber-ho tot.
Ets més llest que sa cusseta d’en Jaume Mates.
No ets més pur perquè no t’entrenes.
Eren set que l’agontaven i encara pixava tort.
Mal no et surti un fill amb pits.
Badeu de truges mamelludes! Són més xafarderes que les bugaderes.
Ets més perillós que en Mates amb una palera.
Te’n pegaré una que pareixerà que el món t’empeny.
Ets més caparrut que una truja sorda.

* No et malpensis! Tot ho he demanat a pares, padrins, etc. Vull dir: jo això no ho dic.

Solidaritat amb Palestina

No entenc la fascinació que genera en alguns intel·lectuals el poble jueu. Bé, caldrà matisar aquesta perplexitat meua. Entenc que el poble jueu va patir una gran i horrible massacre durant l'època en què Hitler va aterrorir Europa -la mateixa que van patir també els gitanos, els homosexuals, i en general els qui destorbaven la paranoia nazi. L'Holocaust ha estat una de les grans vergonyes del segle XX, no hi ha cap mena de dubte. Entenc també que el poble jueu ha estat un poble pròsper i intel·ligent, que ens ha deixat un llegat cultural, intel·lectual, literari... impagable. Puc entendre tot això, però el que no puc entendre és la inhibició que mostren alguns intel·lectuals davant la massacre a què sotmet l'estat d'Israel el poble palestí. Sé, també, que, ni que siguen minoritaris, hi hagut intents d'aproximació entre jueus i palestins: gent partidària de la convivència entre tots dos pobles en un mateix territori, la Terra Santa dels jueus, però també dels cristians i dels musulmans. Sé també que fins i tot hi ha insubmissos al si de l'exèrcit israelià: valents soldats israelians que s'han negat a combatre contra els palestins. A hores d'ara, però, el Govern israelià exerceix sobre el poble palestí una "croada" ignominiosa, vergonyosa, sobre els palestins, davant la indiferència -quan no connivència- d'Occident, i el silenci d'alguns intel·lectuals. El que està passant ara a Gaza és inadmissible, indigne d'un poble que té un precedent històric de patiment i de persecució. L'anomenada "solució final" aplicada pels nazis contra els jueus va ser terrible. Una "solució final" que ara no s'està d'aplicar l'estat israelià contra un altre poble igualment digne i respectable com és el poble palestí, en concret, i la civilització islàmica, en general. O és que l'islam no ens ha proveït també, sobretot a la península ibèrica, d'un llegat cultural impagable? Potser jo ignore moltes coses del conflicte araboisraelià; potser no tinc els elements necessaris per a ponderar amb exactitud les dimensions del conflicte. Però veure com l'estat israelià massacra víctimes innocents amb l'excusa d'una suposada defensió contra els atacs de Hamàs i Hezbol·là em sembla una actuació abominable, inadmissible, humanament reprovable i condemnable. I potser invalida, o minimitza, la grandesa del poble jueu.

Camins que es troben

A la Capella de La Misericòrdia de Palma, i encara fins al 30 de gener, s’hi pot veure l’exposició “Maria Antònia Salvà – Llorenç Riber. Camins que es troben – 50è aniversari”, feliçment assessorada per na Lluïsa Julià i en Damià Pons, respectivament. Es tracta d’una exposició sobre dues de les tres figures –la tercera és la de Miquel Ferrà– que la història literària encabeix en la primera generació de l’Escola Mallorquina, la de 1906, i que va tenir en la revista Mitjorn el seu “òrgan” d’expressió. (La segona generació, del 1917, està constituïda per Guillem Colom, Miquel Forteza i Joan Pons i Marquès, la qual tingué com a mitjans de difusió l’Almanac de les Lletres i La Nostra Terra.) Totes dues generacions van tenir com a referents estètics Miquel Costa i Llobera, autor d’unes Horacianes (1906), i Joan Alcover, la tràgica vida del qual, marcada per les desgràcies familiars, va reflectir en obres cabdals com ara Cap al tard, La relíquia o Desolació. La contribució de l’Escola Mallorquina al noucentisme, moviment estètic de gran transcendència política i cultural a Catalunya, va ser substancial, sobretot pel que fa al preciosisme lèxic que els poetes illencs hi van aportar. A les Illes, però, no hi va haver una connivència i col·laboració entre els artistes i els polítics, entre els intel·lectuals i la burgesia. Una col·laboració que a Catalunya es va traduir en el desplegament d’una autèntica xarxa de modernització de la societat catalana i en la dotació d’institucions de tot tipus: literàries, lingüístiques, polítiques, educatives... A les Illes, idò, no hi va haver cap poder autòcton que assumís els objectius programàtics de l’Escola Mallorquina, com sí que va succeir a Catalunya amb el noucentisme. Una altra diferència substancial amb els noucentistes catalans va ser la idealització de Mallorca i el predomini de la poesia paisatgística i elegíaca, com és el cas de Maria Antònia Salvà –si més no, en una primera etapa– i de tants altres autors mallorquins de l’època. Els noucentistes catalans, en canvi, van posar el model de ciutat –juntament amb la civilització i el món grecollatí– com a referent que calia seguir i imitar.
I què fèiem, mentrestant, els valencians? Al País Valencià, hi ha la generació poètica de 1909, amb figures com ara Miquel Duran i Tortajada, Josep Maria Bayarri, Jacint Maria Mustieles i Daniel Martínez Ferrando; i en narrativa cal destacar la figura d’Ernest Martínez Ferrando, germà del poeta, autor de reculls de contes com ara Les llunyanies suggestives i altres proses (1918) o Històries i fantasies (1924). Aquest autor, però, va desenvolupar tota la seua obra literària i la seua trajectòria professional, com a director de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, a Barcelona. No és casualitat, que aquesta mateixa ciutat fóra també l’escenari on Llorenç Riber va desenvolupar, de 1913 al 1936, una frenètica activitat com a articulista i traductor dels clàssics, al servei de l’Església de Catalunya i d’institucions vinculades amb el noucentisme. Riber, però, va marxar a Madrid l’any 1940, i es va integrar plenament en la vida cultural i periodística castellana, l’única permesa a l’època. Ignore quina va ser la relació –si n’hi va haver, que supose que sí– entre aquest sacerdot mallorquí i l’inefable Xènius, Eugeni d’Ors. Però potser això és matèria d’una altra exposició. Mentrestant, no us en perdeu aquesta sobre dues figures transcendentals de l’anomenada i ben meritòria Escola Mallorquina.

Final de festa

Acaben les vacances, les primeres des de fa molt de temps. N’hem gaudit plenament. Tornada a les Mallorques. A l’avió, ple a vessar de professors valencians. El pis de l’Eixample de Palma. L’autobús. Ha tornat a nevar a la Tramuntana. La neu hi ha deixat una catifa bellíssima. Fa fred. Plou; com el primer dia que hi vaig arribar, plou a s’orinal de Mallorca (així m’han dit que en diuen, de Pollença, el lloc on més plou de l'illa). Les classes. Els alumnes. La rutina. L’estudi. La lectura. La vida quotidiana.

Un poema de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, i unes finestres, com a símbols

La segona entrada d'enguany (i també el fragment que acompanya el títol del nou blog) és un poema de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Des que sóc a Mallorca -intermitentment, si més no-, que em va sorprendre una constant estètica, un element material, que és per tota l'illa: les famoses finestres mallorquines: de fusta, amb llistons inclinats, que amb prou feines deixen passar-hi els fils de la llum. Són a tot arreu, gairebé sempre verdes, i reclamen una austeritat de portes endins, d'intimitat familiar, plenament illenca, com una metàfora o símbol del caràcter illenc: més introvertit que el valencià, em pareix; almenys, és aquesta la primera impressió que en tinc, dels mallorquins, i ja sé que les generalitzacions són odioses. Quede clar que només és una primera impressió (ja en parlarem més avant). Al pis on m'he instal·lat hi ha també aquestes finestres típiques. Aquestes finestres i el poema de Rosselló-Pòrcel diuen molt també de com visc ara a Palma. Torne de la feina i trobe el pis on m'allotge tancat amb pany i forrellat: "Finestres / de la casa tancada, / quan torno, d'horabaixa, /girant-me adesiara". Jo, sempre que puc, les òbric de bat a bat, "les finestres de la casa tancada". Vull que hi entre la llum al meu quarto, tanta com siga possible, vull alegria. M'enyore de València i, sobretot, dels meus.

Per què ventura i adesiara?

He decidit encetar un nou blog. Any nou, vida nova, se sol dir. Cada època té les seues coses. I crec que paga la pena d'encetar un nou quadern de notes..., per moltes raons, entre les quals hi ha un canvi professional i vital: des del passat 27 d'octubre que visc a mig camí entre Mallorca i el País Valencià. Entre setmana a l'illa gran, fent de professor de Secundària de "Llengua i literatura catalanes"... És paradoxal que siguem precisament tants valencians els qui fem classes de l'assignatura esmentada, perquè és precisament a València on més ha arrelat el secessionisme i l'anticatalanisme més viscerals. A mi aquest tema em cansa profundament i, sobretot, m'entristeix. És com si València i rodalia hagueren quedat postrades per sempre en qüestions de la llengua pròpia, com si un tel d'intolerència i d'animadversió animals ens hagueren enterbolit per sempre la raó. N'hi ha qui s'ha begut l'enteniment i no poden admetre que la realitat valenciana té unes arrels històriques i filològiques... Però no volia entretenir-me amb aquest fenomen tan trist... Només volia explicar que he triat aquestes dues paraules del blog, ventura i adesiara (explicades al primer post d'aquest blog), perquè són ben presents entre els nostres germans illencs. A ses Illes conserven paraules ben boniques, ben sovint es tracta d'arcaismes que comparteixen també amb nosaltres, els valencians: escurar, granera, poal, esclatasangs...; d'altres són "de collita pròpia". Un dels avantatges que té considerar que els valencians formem part d'un tot lingüístic més ampli, que supera les fronteres administratives o autonòmiques, és que et permet de compartir i de gaudir de totes les sonoritats de la nostra llengua; i no només això, sinó sobretot, de compartir el teu temps, la teua conversa, amb una gent que pateix les mateixes mancances que nosaltres i que, malgrat tot, persevera per protegir i per trasmetre la seua llengua, per mantenir una manera de veure el món ben particular, ni superior ni inferior a qualsevol altra, sinó, simplement, diferent. En aquests temps que corren la diferència és una riquesa que cal protegir. Perquè en la diferència hi ha, crec jo, la gràcia -l'essència- de l'ésser humà. Compartir, dialogar, intercanviar... són verbs generosos que la intolerància entrebanca de manera barroera i trista. Ses Illes són un paradís (no només lingüístic) que els valencians que hi treballem tenim el privilegi de gaudir plenament, perquè entenem -i parlem- la llengua del país, que és també el nostre país. Jo els estic molt agraït, als illencs; per la seua amabilitat i bona acollida, és el mínim que puc fer: moltes gracis.

Inici de campana

Inici de campana

(Bartomeu Rosselló-Pòrcel - Maria del Mar Bonet)

Inici de campana
efímer entre els arbres
-fora porta- de tarda.
La pols dels blats apaga
un or trèmul en punxes
blanquinoses de plana.
L'àmbit vincla i perdura
comiats d'enyorances
d'avui mateix. Desvari
de vies solitàries.
Argila i calç. Finestres
de la casa tancada,
quan torno, d'horabaixa,
girant-me adesiara.

Ventura / Adesiara

ADESIARA adv. De tant en tant; cast. de vez en cuando. Tu que vens adesiara visitar el meu carrer, Barceló Poes. 55.—V. adés, II, 9. Fon.: əðəziáɾə, dəziáɾə (Mall.).

VENTURA f.
—Per ventura: per casualitat, per una circumstància impensada; potser, tal vegada; cast. acaso, por ventura, quizá. Per açò, per ventura si jo hauia fill qui fos rey aprés ma mort, e aquell rey era mal acustumat..., faria molt de mal, Llull Felix, pt. i, c. 7. Car en lloch n'hauria a parlar, per ventura, que'n torbaria la mia matèria, Muntaner Cròn., c. 19. Diràs per ventura hoc, Metge Somni iii. E si per uentura verí mortal beuran, no'ls farà algun dapnatge, Psaltiri. Enganyat del propi desig i per ventura encoratjat de la condescendència aparent d'aquella noia especial, Lleonart Cov. 123.