Li Bai

Enyor constant, II

El sol s’ha post, exhaust, hi ha boira entre les flors,
La lluna creix brillant i l’enyor no té son.
Calla l’arpa de Zhao, recolzada al pilar,
I ressona el desig en el llaüt de Shu.

Si ningú no pot dur el meu cant fins a tu,
Pel vent de primavera volarà al mont Yanran.
Et pense tan llunyà, més enllà del cel blau,
que aquests meus ulls, antany llambregadors,
s’han tornat una font plena de llàgrimes.

Si dubtes del dolor de mes entranyes,
Torna i mira’l ací, dins el meu espill clar.

Li Bai (nascut l’any 701 a Tokmuk, en l’actual república independent del Kirghizistan) va ser, juntament amb Du Fu, uns dels poetes xinesos de més anomenada -i encara ho són actualment-, especialment admirat i protegit per l’emperador Xuanzong (685-762). Llig açò en la nota preliminar elaborada per Eduard J. Verger a Ebri de lluna (Edicions 96, Carcaixent, 2008), que també n’ha tingut cura de la traducció i de les notes. Fa gràcia saber que en aquella època, a la Xina, la poesia era una de les matèries principals dels exàmens oficials que donaven accés a la funció pública i que, gràcies a això, la gent se sabia molts poemes de memòria. Encara ara els xinesos –segons ens va contar el mateix Eduard en la presentació del llibre, divendres passat a Gandia– reciten de memòria molts poemes, d’una tirada. Li Bai va ser un vividor. Dotat d’una simpatia especial, va obtenir els favors polítics i econòmics de molts senyors rics, que el protegien i li permeteren d’escriure (com ho fou també, dins de la nostra tradició, Jordi de Sant Jordi, protegit i molt volgut pel rei Alfons el Magnànim). El seu hedonisme, però, portà Li Bai a una vida regalada que, en contrapartida, tindria conseqüències greus per a la seua vida íntima, i també per a la seua salut (l’alcohol li va destrossar el fetge, per exemple). Sia com sia, la seua sensualitat i els seus dots per a la lírica són indubtables. "Enyor constant, II" és una excel•lent composició sobre el mal d’amor. Els dos darrers versos expressen d’una manera sintètica, concentrada i hiperbòlica, el sentiment o la sensació gairebé fisiològica del poeta, produïda per aquell dolor.

Altea

"Les ones d’aquesta mar seran els nostres llençols,
i la seua remor una delicada cançó de bressol."

Joan M. Monjo: 77 Mirades a un mateix paisatge

Des de l’1 de setembre que vaig a Altea, a fer feina de professor en un institut, l’IES Altaia. Hi vaig cada matí des de la Safor. M’agrada anar-hi per la carretera nacional. Ho faig per rebel•lia (fa ràbia això del peatge: un robatori!) i, també, perquè em permet de passar per alguns pobles de la Marina Alta que m’agraden: Gata, Teulada, Benissa, Calp... Travesse, a poc a poc, tota la comarca; hi serpentege amb el cotxe amb l’automòbil. Puc observar el paisatge, delectar-me amb el mosaic verd i groc dels bancals. Els camps plens de vinya, símbol per excel•lència de la Vida enmig del secà. Que bonic que és el País Valencià. A pesar dels que manen, a pesar dels trànsfugues (els d’ara i els d’abans), a pesar de la corrupció i de la massificació turística, de l’especulació del territori i de les barbaritats que es cometen en nom de consignes espúries: aquesta “cultura” depredadora, de l’acumulació indiscriminada de “béns materials” que vol anorrear el món. És bonic el País Valencià. N’estic enamorat, malgrat Tot, a prova de Tot, en nom o desnom de Tot.
Els últims revolts des de Calp són els més dolorosos: fa mal vore el territori literalment envaït de blanc... Passe el Mascarat, però, i, de sobte, se’m mostra incòlume, indòmita, polida, infinitament blanca, la línia lleugera i suau de la badia, la costa marinera, i al fons, Altea.
De lluny, Altea és com un miratge. Un amic del poble, que hi va nàixer i n’és habitant, em diu que sí, que Altea és bonica, a pesar de Tot, però que s’hi han fet moltes bestieses. Té raó. I, malgrat això, jo la veig tan bonica com sempre; com si els anys, les decepcions i la Vida no l’hagueren afectada.
Altea té una mirada calma, un caminar sigil•lós, un gest silenciós que enamora; una mirada encisadora, uns ulls que brillen amb una llum que embriaga, que paralitza i ofega l’ànima, que t’obliga a rendir-te, sense pal•liatius ni remissió possibles, a l’evidència de l’amor en estat natural: a la bellesa.

L'instant fugaç a COMRàdio

Acabe de sentir el programa "Exquisits" de ComRàdio, que s'emet diumenge a la nit, a partir de les 22.00 h (Internet no entén de fronteres administratives, per sort). L'escriptor i periodista Jordi Llavina ha recomanat L'instant fugaç, i n'ha llegit un dels poemes, "Epíleg". La interpretació i la lectura que ha fet el Jordi del llibre m'han agradat molt, no només perquè hagen sigut elogioses, sinó sobretot perquè palesen la intel·ligència i el gust d'un excel·lent lector de poesia. No cal dir que m'ha fet il·lusió i que agraïsc la seua generositat, en triar el meu poemari. Sentir un poema teu per la ràdio, des de la llunyania, en un altre accent -però ben pròxim- afalaga d'allò més. Li he estic molt agraït. Us transcrit el poema triat:

Epíleg

Tot sembla etern, immòbil, perdurable.
I, tanmateix, la immunda mort assetja
no massa lluny: en puc sentir les passes
al corredor, el trist i gras preludi,
en la foscor que em glaça la mirada.

Imatge: El mes de febrer de 2007 un equip d’arqueòlegs dirigit per Elena Menotti va descobrir a Màntua, al nord d’Itàlia, dos esquelets del que –segons pareix– es tracta d’una parella en una postura d’abraçar-se. Es calcula que la troballa té entre 5.000 i 6.000 anys i que correspon al neolític. Aquesta imatge em va corprendre tant com va colpir l’equip d’arqueòlegs italians, i fins i tot em va inspirar un dels poemes del llibre. Vaig triar aquesta imatge per la seua eloqüent força i impacte visuals i, sobretot, perquè sintetitza, al•legòricament i metafòrica, la “filosofia” del poemari.

Joan Francesc Mira sobre el secessionisme lingüístic

«“I quines han estat les claus de “l’èxit” del secessionisme lingüístic i de l’anticatalanisme al País Valencià?”, em preguntava l’entrevistador. “Perquè el PP sembla que ha assumit alguns postulats del secessionisme i de l’anticatalisme, no? Com és natural, ja que l’entrevista és per a una revista seriosa, que tracta d’història i de temes semblants, l’entrevistador vol saber què en pense, de tot plegat: del País Valencià i dels seus habitants, de la llengua, dels Països Catalans, i una mica també del futur que ens espera. El periodista, com tanta gent, deu pensar que això del secessionisme lingüístic és una invenció molt perversa i moderna, i que a més ha triomfat clarament. Però aquesta doble suposició és justament la que falla: ni és un invent contemporani, ni ha tingut l’èxit que tanta gent es pensa.
“Jo ho diria al revés”, vaig respondre, per tant. “És a dir, quines han estat les claus tan estranyes i tan increïbles que expliquen que el secessionisme no haja triomfat en aquest país? Perquè la societat valenciana fa cent anys o fa cent cinquanta, amb la Renaixença (!), ningú no pensava que el català i el valencià eren la mateixa llengua. Fins i tot quan jo era menut, recorde perfectament que el català era percebut com una cosa estranya, distant i diferent. Ningú pensava en clau d’unitat de la llengua, tret d’una elit molt reduïda. La massa de la gent tenia una percepció segregada de l’idioma: el valencià era una llengua, el català una altra. En aquest sentit, als anys seixanta vam partir de zero, pràcticament, tret d’uns antecedents minoritaris, d’uns cercles reduïts selectes”. (...)
I la meua resposta continuava: “Ara és un prodigi que hi haja l’ensenyament (del i) en valencià que hi ha, i en un valencià no segregacionista. És un miracle la indústria del llibre en valencià, l’aparició d’una literatura moderna homologable a qualsevol país, la integració en la literatura catalana. El més normal és que s’haguera produït una recuperació a la gallega, secessionista i molt més castellanitzada. (...)
Des d’una perspectiva històrica, el que s’ha aconseguit pel valencià, i per la unitat de la llengua, realment és increïble.»

Joan Francesc Mira: Una biblioteca en el desert, “Els Nostres Autors”, Bromera, 2009, p. 117 i 118.

El Sr. Mira té molta raó. Només que caldria matisar les seues asseveracions una mica, perquè, efectivament, el secessionisme no ha triomfat plenament –per sort! Ara bé, ha creat molta confusió i perplexitat entre els valencians, odi i ressentiment; ha impossibilitat el diàleg entre els habitants d’un mateix país que parlen una mateixa llengua –amb incorreccions i castellanismes, o no; i, sobretot, n’ha entrebancat el procés de recuperació: l’ús del valencià és com més va més anecdòtic i residual. Per descomptat, atribuir-li la “culpa” al secessionisme d’aquesta davallada de la llengua és excessiu. No obstant això, és un element distorsionador que no podem menystenir perquè ens ha situat –a la llengua i als mateixos valencians– en un pla absolutament subsidiari, prescindible, insignificant.

Per cert, la revista on es va publicar l’entrevista és L’Avenç, i l’ingenu de l’entrevistador era jo.

Lars Von Trier, Isabel Coixet, Doris Dörrie

Diumenge passat vàrem anar al cinema, a València, amb la il•lusió de veure una bona pel•lícula. No vaig llegir cap comentari previ del darrer treball de Lars Von Trier perquè volia evitar cap mena d’anàlisi o valoració aliena. No volia estar condicionat, tot i que cal dir que ja anava predisposat positivament, perquè alguna de les seues pel•lícules anteriors m’han agradat molt, com ara Rompiendo las olas, amb una memorable interpretació d’Emily Watson, i una actuació més que notable de Stellan Skarsgård. Anticristo, però, m’ha decebut profundament. Jo esperava una reflexió intel•ligent, una bona història, amb una bona trama i una interpretació d’aquelles que t’ompli la sensibilitat i l’esperit. I m’hi vaig trobar, en canvi, una pel•lícula on la violència gratuïta i innecessària i l’exageració ho dominen tot. No desvelaré l’argument ni la història d’aquesta pel•lícula, entre altres coses perquè confesse que no vaig poder suportar l’avorriment i el fàstic que em van provocar les primers escenes i ens vam eixir ràpidament de la sala per colar-nos-en en una altra (per sort, no controlaven qui entrava i eixia de les sales en el cinema al qual vam anar). La pel•lícula que projectaven a la segona sala a què varem entrar era El mapa de los sonidos de Toquio, d’Isabel Coixet. La veritat és que he de dir que aquesta vegada sí que vaig trobar el que em temia: que no m’agradaria la pel•lícula, i així va succeir (i això que hi ha treballs de la directora catalana que sí que m’agraden). El darrer film de Coixet pretén ser una reflexió sobre l’amor, un thriller (?) i una espècie d’homenatge poètic als sons de Tòquio. Nosaltres vam trobar que era una cinta sense ritme, lentíssima, amb uns personatges de cartó-pedra que en cap moment no convencen ni connecten amb l’espectador: Sergi López queda tan desdibuixat i empobrit que costa de reconèixer-lo (totalment anul•lat per la mà d’una directora que en aquesta ocasió, cal dir-ho, ha fet fallida), i el hieratisme de l’actriu que l’acompanya resulta tediós. Els diàlegs són pobríssims, exasperants, d’un misticisme hilarant (a la sala se sentien alguns somriures i comentaris pejoratius). Una pel•lícula en què els escassos personatges que hi apareixen estan exacerbats en els seus papers; resulten exagerats, inversemblants, i fins i tot un punt desagradables. La relació entre els dos protagonistes és del tot estrafolària i hiperbòlica, i la pretesa “poeticitat auditiva” que defèn la directora és esperpèntica. Val a dir que no és fàcil fer una pel•lícula d’aquestes característiques o amb aquestes pretensions. Per a un occidental racional i pragmàtic –com és el meu cas, en bona mesura– la "filosofia asiàtica" costa de pair. Però no crec que la mentalitat xinesa o japonesa siga la “responsable” del fracàs de la pel•lícula (o de la meua possible ineptitud a l'hora d'interpretar-la). Perquè hi ha pel•lícules d’aquest estil memorables. Em quede, per exemple, amb Lost in Translation, de Sofia Coppola, i, sobretot, amb Los cerezos en flor, de la directora alemanya Doris Dörrie. La vaig veure a Palma aquest hivern i em va sorprendre gratament. Una pel•lícula plena de sensibilitat i reflexions vitals que té la virtut de no caure en la cursileria -la qual cosa no era gens fàcil, si tenim en compte com es desenvolupa la història i a quina mena de “transmutacions” de personalitat es veu abocat el protagonista. Una pel•lícula d’una plasticitat impecable i una poeticitat a què molts pocs directors poden arribar. El més cridaner de tot és l’extrema naturalitat i senzillesa amb què Doris Dörrie ens transmet la història i la seua capacitat per trasbalsar-nos l’ànima amb els temes universals de sempre, els de tota la vida: l’amor i la mort. I tot plegat sense misticismes justificatius i sense la necessitat d’envoltar la pel•lícula amb una poètica i unes intencions pseudofilosòfiques i intel•lectualoides que no fan sinó encobrir les carències pròpies, com sí que passa, crec jo, en el cas d'Isabel Coixet.