adesiara (notes vitals, culturals i literàries): Li Bai

diumenge, 27 de setembre del 2009

Li Bai

Enyor constant, II

El sol s’ha post, exhaust, hi ha boira entre les flors,
La lluna creix brillant i l’enyor no té son.
Calla l’arpa de Zhao, recolzada al pilar,
I ressona el desig en el llaüt de Shu.

Si ningú no pot dur el meu cant fins a tu,
Pel vent de primavera volarà al mont Yanran.
Et pense tan llunyà, més enllà del cel blau,
que aquests meus ulls, antany llambregadors,
s’han tornat una font plena de llàgrimes.

Si dubtes del dolor de mes entranyes,
Torna i mira’l ací, dins el meu espill clar.

Li Bai (nascut l’any 701 a Tokmuk, en l’actual república independent del Kirghizistan) va ser, juntament amb Du Fu, uns dels poetes xinesos de més anomenada -i encara ho són actualment-, especialment admirat i protegit per l’emperador Xuanzong (685-762). Llig açò en la nota preliminar elaborada per Eduard J. Verger a Ebri de lluna (Edicions 96, Carcaixent, 2008), que també n’ha tingut cura de la traducció i de les notes. Fa gràcia saber que en aquella època, a la Xina, la poesia era una de les matèries principals dels exàmens oficials que donaven accés a la funció pública i que, gràcies a això, la gent se sabia molts poemes de memòria. Encara ara els xinesos –segons ens va contar el mateix Eduard en la presentació del llibre, divendres passat a Gandia– reciten de memòria molts poemes, d’una tirada. Li Bai va ser un vividor. Dotat d’una simpatia especial, va obtenir els favors polítics i econòmics de molts senyors rics, que el protegien i li permeteren d’escriure (com ho fou també, dins de la nostra tradició, Jordi de Sant Jordi, protegit i molt volgut pel rei Alfons el Magnànim). El seu hedonisme, però, portà Li Bai a una vida regalada que, en contrapartida, tindria conseqüències greus per a la seua vida íntima, i també per a la seua salut (l’alcohol li va destrossar el fetge, per exemple). Sia com sia, la seua sensualitat i els seus dots per a la lírica són indubtables. "Enyor constant, II" és una excel•lent composició sobre el mal d’amor. Els dos darrers versos expressen d’una manera sintètica, concentrada i hiperbòlica, el sentiment o la sensació gairebé fisiològica del poeta, produïda per aquell dolor.

2 comentaris:

Teresa28 de setembre del 2009, a les 10:09
I ara no demanen recitar poemes ni a les opos de filologia...
ResponElimina
Respostes
Juli Capilla28 de setembre del 2009, a les 11:27
Quina llàstima! Sí, la poesia ha baixat molt; és una relíquia en la societat, i ben sovint es presta a tergiversacions i interpretacions errònies diverses, la qual cosa distorsiona el gènere i el fa quasi invisible. És un peix que es mossega la cua.
ResponElimina
Respostes

Afegeix un comentari

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.

Sobre Raspall

Raspall torna a la temàtica del compromís que ja havia estat tractada a Llibre dels exilis. És una defensa entre orgullosa i atrevida de l’àmbit rural –del poble– com a espai vital generós, ideal per viure-hi. És, també, una reflexió i una tornada enyoradissa al paradís de la infantesa. Són poemes majoritàriament sintètics, sobretot a la primera de les tres parts que en què es divideix el poemari. La segona part està formada per una desena de poemes narratius en què la pilota valenciana té una importància cabdal, com a al·legoria vital, existencial, gairebé mítica; i la tercera per un únic poema llarg, una mena de cantata cívica, en versos decasíl·labs, en què, a partir de la metàfora o al·legoria de la pilota valenciana, s’hi fa una exaltació entre amorosa i patriòtica del País Valencià.

Sobre Aimia

Aimia és un vell terme que significa amiga o estimada, segons la tradició dels antics trobadors occitans, catalans i valencians. Es tracta d’un poemari d’amor en què el poeta homenatja i dialoga amb els clàssics de la nostra literatura: Jordi de Sant Jordi, Pere Serafí, Amadeu Febrer, Roís de Corella, Ausiàs March, Joan Salvat Papasseit, Vicent Andrés Estellés… Un gran poema en què el poeta tracta de reflectir, d’una manera passional, els més diversos sentirs que provoca l’amor: la bogeria, la gelosia, la ceguesa, la desraó… A més, Aimia intenta contar una història: l’evolució que experimenta tota relació amorosa: la passió inicial, la catarsi o plenitud, i, finalment, el desenllaç: que pot traduir-se en un estat de maduresa, de saviesa o, en el pitjor dels casos, de ruptura irreversible.

Sobre Llibre dels exilis

Llibre dels exilis ens ofereix una intensa fe de vida –de la seua vida–, bastida sobre un amor obstinat, de vegades desesperat, sempre insubornable, per la poesia i pel seu país. Llibre dels exilis és un gran poema patriòtic sobre la ciutat de València, sobre el País Valencià i els Països Catalans, i sobre la repressió política i la descomposició social que secularment pateixen. Venècia, Verona l’antiga Roma esdevenen en aquests poemes els suggestius i colpidors correlats de la nostra realitat immediata, els escenaris on transcorre la recta final d’un conflicte que molt possiblement s’acabe amb la derrota final dels vençuts, per bé que això no signifique que aquests renuncien a la seua dignitat. Així mateix, Llibre dels exilis és una bella salutació a la gran tradició de la poesia valenciana moderna des de Vicent Andrés Estellés, amb la qual els poemes que formen el llibre mantenen un diàleg emocionant i fecund, resolt amb una enlluernadora riquesa verbal i expressiva.

Sobre L'home de Melbourne

Quan Joseph Schiffer torna al seu país d’origen, després de quaranta anys d’absència, sap que ningú no l’espera ja. En arribar-hi, ningú no el reconeix i el seu passat a Melbourne esdevé de sobte, i amb la distància, una mica llunyà, malgrat que la mort de la seua dona és encara molt recent. A poc a poc, però, s’adona que ell sí que reconeix la ciutat on va nàixer i fins i tot algunes persones que van configurar el trencaclosques gairebé oblidat de la seua infantesa. Darrere de l’“amnèsia” dels habitants del seu país, de l’aparent desconeixement envers la seua persona, del trencadís misteriós del seu passat, hi ha una trama oculta que Joseph Schiffer es veurà obligat a esbrinar i que, a mesura que reconstrueix, en configura una imatge tèrbola i miserable en què la cobdícia, la desraó i les experimentacions científiques de dubtosa legitimitat ètica s’han ensenyorit definitivament del país. L’home de Melbourneés una història trepidant que ens invita a reflexionar sobre els límits ètics de la ciència.