dilluns, 1 de febrer del 2010

Feliu Formosa

Faràs dos trucs i t’obriré la porta
i no em sabré avenir que siguis tu.
Et faré entrar al meu pis, que desconeixes
i que només és fet per subsistir-hi.
Però m’hi trobaràs, qui sap per quin
designi inescrutable. Així que et fiquis
al menjador, veuràs el teu retrat
i els nostres llibres. Sonarà el nocturn.
Fullejaràs Virginia Wolf.
Vindré darrere teu, amb el desig
de sentir els teus cabells damunt la galta.
Amb tota la tendresa, et faré asseure
en un dels vells seients que compartíem
(durant els últims temps hi estudiaves
el llarg monòleg d’una dona sola
que tu no vas ser mai). Al teu davant,
espiaré els teus ulls, el dolç somriure
dels teus llavis amables, mig oberts,
i tot acabarà en una abraçada
que serà la primera. No hi haurà
ni passat ni futur. Tot serà lògic.
I aquest poema mai no haurà existit.

De Cançoner, 1976

Vaig sentir aquest poema de Feliu Formosa l’any passat en l’Onzè Festival de Poesia de la Mediterrània, al Teatre Principal de Palma (Mallorca). El festival va reunir una sèrie de poetes interessants de diverses nacionalitats i llengües, així que per primera vegada vam poder gaudir d’algunes llengües europees mai oïdes, com ara l’hongarés, l’eslové, el danés; i d’altres de més conegudes, i fins i tot vam sentir les tonalitats de l’esperanto. Alguns dels poetes que van recitar no eren gens valuosos perquè, després, llegint-los en el catàleg no responien a les expectatives creades en l’audició prèvia. Sens dubte, aquest poema de Feliu Formosa va ser el millor de la nit. Recorde com el va recitar el mateix autor, d’una manera solemne i natural alhora, amb una veu greu i embriagadora, rotunda. Un poema que no necessita explicacions sinó deixar-se portar pel contingut, absolutament acaparador i contundent pels fets que conta, que esgarrifa només de pensar-hi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.